MARC LLACUNA: PRIMARY COLOURS (II)

I desprès d'aquestes explicacions i d'aquesta glosa, què pot dir aquesta cronista accidental de l'exposició Llacuna?

El primer que em va cridar l'atenció és el títol. Evidentment, les referències kafkianes em van venir a la ment, sense poder evitar pensar en el Parc Juràssic de Crichton, i l'avantpassat del llangardaix, el Procompsognathus, la qual cosa em va donar motius per creure que defugiria de les línies de connexió de plànol d'electrodomèstic de l'obra guanyadora del Torres García, per passar a un ús de la paraula creació racional, dins les extravagàncies que molts cops proporciona el món de l'art.

I què és el que van veure els meus ulls al posar als peus a la sala d'exposicions del col·legi d'Aparelladors?. DONCS EL CATÀLEG DE COLORS DE LA TITANLUX, i tota l'amalgama de verds, vermells, grisos, grogs i blaus que un es pot imaginar. Colors bàsics, primaris... Línies fredament definides... I em vaig preguntar “on és el llangardaix?”, O és que estic davant una versió moderna de Jabón en escamas Lagarto?”

I per més INRI, s'em va acudir mirar les preus: per un trencaclosques de colors que un nen de P3 pot fer amb els ulls clucs, de 2.000 a 4.500 €.!!!!

Però jo continuava buscant el llangardaix. Només havia begut una copa de cava, i per tant, encara dominava els meus cinc sentits. On redimoni és el maleït llangardaix?

La resposta era clara: en lloc. El títol és per cridar l'atenció, i presumir d' una intel·lectualitat que no existeix. Aquesta exposició, per molt “particular que sigui”, no és art; és una parida, i per tant, el més encertat va ser triar el 18 de desembre per a la seva inauguració, on per cert, no hi havia gaires artistes; es podien comptar amb els dits de la mà i encara sobrava, però si la seva família, els seus amics i fins i tot amics institucionals i de la premsa que no era la local, d'aquells que quasi mai apareixen en esdeveniments d'aquest tipus, però que sempre es convenient relacionar-s'hi.

Per més defensa que l'amic Pere Pascual faci de l'obra – en altres temps i moments no ha tingut ni pietat ni compassió de defenestrar a l'artista de torn, però aquest cop hi ha servituds que s'han de servir – aquesta obra no té defensa de cap classe. Fins i tot, un membre de la família em va preguntar si m'agradava allò, perquè ell no ho entenia!!!.

És una obra freda, tot i l'especial col·locació dels focus, distant sèptica, sobrevalorada – “yo te empujo y tu subes” - d'excessiva i falsa simplicitat. No val l'explicació de “l'obra es pot canviar sempre que hi ha una reflexió. No és una obra estàtica, sinó plena de moviment”, perquè en realitat no té vida. Se que Llacuna és un gran treballador, però a la seva obra li falta aire, passió, força, missatge, revolució. És un artista jove, però el seu treball és envellit, quasi al llindar del traspàs.

Però Marc Llacuna és jove, i com a tot ésser humà, li queda encara tota la vida d'aprenentatge. És de desitjar que no tan sols evolucioni, sinó que trobi en si mateix i en els fonaments bàsics de l'ART, i en tota la seva història, la guia per expressar el més desconegut i alhora el més fascinant que posseïx l'Home: la seva ànima.