Amb la finalitat d'ampliar i complementar la programació de sarsuela, el diumenge 25 d'abril i dins el VI Cicle de Sarsuela, el Foment Mataroní va oferir La Traviata de G. Verdi, en versió concert.
L'orquestra Aula Lírica i les veus de Ruth Nabal, Alberto Cazes, Salvador Carbó en substitució de J.Ll.Blanch, Xavi Fernández, J.Ignacio Lagos i Argentina Sosa varen donar vida a la Violetta Valery, Giorgio Germont, Alfredo Germont, i a altres papers secundaris.
L'expectació era gran i la platea i part de l'amfiteatre del Foment es varen omplir del public habitual de la sarsuela, i d'altres amb més afinitats operístiques.
Al ser una de les òperes més conegudes, els melòmans i bons aficionats tenim massa present les grans interpretacions, per al qual cosa, és necessari adequar-se al nivell que se'ns ofereix, valorant el més equitativament possible, tots i cada u dels aspectes de la representació, com per exemple, la decoració, simple i austera, que va permetre a l'espectador centrar-se específicament en veus i música.
El resultat es pot dir que va ser un tant desigual. Mentre que la direcció orquestral va ser pèssima, sense tenir en compte que al estar situada en el mateix escenari, les veus dels cantants quedaven afogades i que hagués estat convenient reduir la intensitat de so, demès de clares mostres dissonants per part de la secció de corda – l'afinació dels instruments era molt discutible – i a un tempo desequilibrat que se semblava més a la banda sonora de Nino Rota pel Fellini 8/2 , l'actuació dels cantants va estar plena d'esforç, d'intensitat, de sentiment, d'estudi i treball.
La interpretació de Ruth Nabal en el seu rol de Violetta Valery, va contenir aspectes que varen demostrar un bon material com a soprano, tot i que el primer acte, degut a la foscor de la tessitura vocal, va faltar la brillantor i el lirisme, especialment en els temes finals del primer acte: E stano! Ah, Ah fors'e lui. Sempre libera
El conegut i esperat Bridisi, va ser interpretat dins els canons de la correcció, no exempt d'entusiasme, amb força homogeneïtat en els registres, malgrat alguns desencerts de l'orquestra.
Nabal va realitzar un considerable esforç per resultar elegant i distingida, tant en la seva posada en escena, com en el seu frasseig, i val a dir que va aconseguir l'èxit en el segon acte, especialment en el diàleg amb Giorgio Germont, pare d'Alfredo. Non sapete quale affetto. Un di, quando le venerai...Perfectament acompanyada per una molt digne interpretació per part del baix Alberto Cazes, amb una veu de gran qualitat, timbre controlat, volum i expressió de sentiment en el seu rol.
La soprano va continuar mantenint un interessant nivell en el quadre II: Ma chiamaste? Che bramate?
Finalment, però, el tercer acte i final, Nabal va deixar-se caure en un dramatisme carregat d'una exagerada interpretació, que també va afectar a la veu, amb una emissió irregular del frasseig, Ah!, Gran Dio!... morir si giovine, Prendi... quet'è l'immagine... a la qual cosa s'ha d'afegir, insistim de nou, un penós acompanyament orquestral, en general, poc apreciat pel públic emplaçat lluny de l'escenari, com a conseqüència del problemes de sonoritat del Foment Mataroní, però els que estàvem situats a les primeres files, ho vam captar a la perfecció.
No s'ha d'oblidar al tenor Salvador Carbó, en el seu rol d'Alfredo Germont, que quasi a darrera hora va substituir a Josep Lluís Blanch, i que en una setmana de temps per assajar, va aprendre el rol. Una veu sòlida, fluida que el tenor ha de treballar molt encara, al igual que el seu desenvolupament escènic, absent i d'escàs moviment. No obstant, davant el poc temps per estudiar i adaptar-se el paper, la seva actuació va ser correcte i digne.
En conclusió es pot dir que és aquesta una excel·lent idea, i novament des de Cròniques felicitem al Sr. Antoni Vilà per la seva tasca en pro de la música, i es d'esperar que aquest complement operístic tingui de cara a la propera temporada la rellevància que es mereix.
No comments:
Post a Comment