L’obra de Keiko Ogawa, des de la visió d’una figuració basada en un realisme que sorprèn, és un meravellós cant al respecte per la gent gran, pel seu entorn, per les persones, pels animals, pel que la Natura aporta a la vida de l’ésser humà, de la que no se’n pot prescindir, però que ha deixat de valorar-se des de la basant occidental, i que l’Orient venera. La claror en l’ús cromàtic és d’una sensibilitat exquisida, natural, suau i dolça. El traç és ferm i d’extrema meticulositat. Bon ús del material – en general, mixta s/tela i en varietat de formats – i excel·lent domini de la composició. Obra equilibrada, sense agressivitats i estudiada en quan a perspectiva, espai i volum, i sobre tot molt intimista, no per la concepció d’espais sinó pel fet de retratar el seu entorn personal, dins una temàtica absolutament quotidiana, simple, expressant serenor i espiritualitat. No hi ha cap mena d’artifici, ni detalls explícits, però tota l’obra està embolcallada d’emocions i sentiments constants.
Obres com: L’Estudi d’en Koichi, L’esmorzar, Pepe, Duc, etc., mostren una concepció oriental de l’observació de la vida diària. Són retrats absolutament naturals, però expressats amb profunda delicadesa. Llimones, Figues, Bolets, Peres o Maduixes... fruits tan a l’abast, però transformats en eterea finor pel curós traç de Ogawa. Hi ha una obra però, a destacar perquè surt del context expressat: Jalan Sehala. Frapa i atrau a l’espectador per l’expressió de la figura femenina, dins un paisatge urbà d’una població oriental. El fet de recerca és papable, la decisió necessària, tot plegat no exempt d’expectativa, davant la conjuntura de trobar-se perduda.
Una mostra amb un interès que va més enllà del pictòric, per la visió cultural que aporta, dins un món occidental que qüestiona en excés tradicions bàsiques com la família, l’amistat i el respecte, però que des del Japó, país de contrastos entre la tradició i la tecnologia, es manté constant i inalterable.
No comments:
Post a Comment