Per segona vegada aquest any, el Foment Mataroní va incloure dins el VI Cicle de Sarsuela una òpera, aquest cop representada: Don Pasquale de Donizetti.
Amb un teatre Monumental amb una platea quasi plena – fet absolutament significatiu, doncs vol dir que l’òpera és molt benvinguda – l’auditori, majoritàriament sexagenari, va gaudir intensament d’una representació d’esforç demostrat, però amb mancança d’algunes carències.
Va ser aquesta l’òpera més madura escrita per Donizetti, tot i la malaltia que l’afectava. Una festa per a les veus, rica en matisos i ocurrències i de melodia encisadora.
Treball encomiable el de Xavier Fernández (baix) i Alberto Cazes (baríton), en els rols de D. Pasquale i el Dr. Malatesta respectivament. Si bé es podria considerar que l’actuació va ser un tant exagerada, cal recordar que s’estava davant d’una òpera bufa en tres actes, inspirada en la Comedie dell Arte, on Don Pasquale es compara a Pantalone, l’enamorat Ernesto al Pierrot, i el Dr. Malatesta l’espabilat a Scapino, mentre que Norina representa a Colombina.
A nivell vocal, les tessitures varen ser nítides, ben modulades i homogènies, amb tints tenorils, i veritablement varen salvar la representació, doncs ni Carlos Cremades (tenor) ni Alícia Ferrer (sopano) varen estar a la mateixa alçada. Cremades va exhibir una veu fosca, sense calidesa, molt estàtic en la seva actuació, fins al punt que l’ària del tercer acte on espera trobar-se amb Norina va quedar totalment apagada i mancada de tota emoció, amb un desenvolupament escènic absent i d’escàs moviment. Per la seva banda, Alícia Ferrer es va mostrar un timbre poc fresc, amb certes estridències i sense elegància.
L’orquestra, molt més correcte que en l’anterior representació operística – La Traviata – afogava en masses moments als cantants, las dissonàncies no van ser tan extremes, però es varen deixar notar i la direcció orquestral d’Anibal Gil excessivament relaxada.
Vestuari i ambientació pèssims. S’entén que els mitjans econòmics són pocs, però la barreja d’estils en el vestuari va ser una autèntica astracanada de mal gust, i l’escenografia quasi inexistent. El Monumental no és el Liceu, i no es pot imitar als muntatges agosarats i avantguardistes del coliseu barceloní.
Tot i això, cal valorar positivament l’esforç encomiable del Foment Mataroní i del seu vice-president Antoni Vilà. Gran cosa és que Mataró pugui tenir representacions operístiques – via concert o limitada sense cors – i que els afeccionats a la sarsuela s’engresquin a assistir a aquestes funcions de bel canto, que es d’esperar vagin en augment de cara a la temporada vinent.
No comments:
Post a Comment