És evident que, a qui tan se li enfotia els discursos com el primer que havia trobat aquell dia, podia gaudir perfectament no tan sols d’una magnífica restauració i adequació de la Nau Gaudí, sinó d’una triada i ben col·locada primera mostra de la col·lecció, amb l’excel·lent encert de posar a l’abast del públic, obra d’una primera època de molts artistes, que abraça del 1947 al 1969, força entenedora i captivadora.
Frapen al visitant Les passions de Joan Brotat, de l’any 1954: El dolor, la ira, la còlera, la gelosia, l’enveja, l’avarícia, etc, realitzades en guaix s/paper i en format 24 x 30, recorden els retaules de pintura religiosa del romànic i del gòtic, mitjançat figures d’aparent ingenuïtat, però amb mirades i gestos on la ironia marca la pauta, fregant fins i tot lo grotesc, amb una base cromàtica plena de misticisme.
Josep Guinovart, sense cap mena de dubte és l’estrella de la mostra. L’amistat personal que Lluís Bassat mantenia amb l’artista, ha donat com a fruit que dins la primera exhibició de la col·lecció, l’espectador pugui contemplar quasi una petita retrospectiva de l’obra de Guinovart, que si bé anys anys 50, la influència de Picasso era ben palesa (Cursa de Braus – Guaix s/tela de cotó o Sèries Dones, 1955, oli s/cartró), a finals dels anys 60, l’informalisme i l’abstracció ja formaven part intrínseca del seny i la rauxa de pintor barceloní, amb la utilització d’elements tridimensionals, quasi de forma constant en totes les seves obres (Collage cap a fora, 1965 o Collage del paper doblegat – 1967 – tècnica mixta s/ tela).
No podia faltar un altre dels grans amics de Bassat, i artista recentment traspassat, Albert Ràfols Casamada, que novament contrasta amb la seva esposa, Maria Girona. L’estudi del pintor, La diana o Blau i blanc (tensió) –1965, 1967 i 1968 –oli s/tela) on el denominador comú és una geometria latent i impactant, una paleta de colors dura i incisiva i amb un missatge on la recerca de formes i continguts convidava constantment a la renovació.
Maria Girona, amb una obra més apaivagada i serena, plena de lluminositat i de colors càlids, contrasta i alhora estranyament equilibra l’obra de Ràfols: Sense títol, 1956 – oli s/tela ).
Joan Ponç és nom pròpi dins la mostra. Una personalitat angoixada, perfectament reflectida en una obra on el subconscient és el protagonista. Si bé la sèrie Caps clàssics (1960-1961 – tinta, pigment sec i a l’aigua s/paper), mostra cert equilibri però amb indicis de capbussar-se a l’ocult, la sèrie Figurins pel Ballet Don Juan d’Antonio Gades (1965 – tinta, llapis de colors i acrílics s/cartolina), on destaca el detallisme en extrem, ja denoten una irresistible atracció per lo morbós i fantasmagòric.
Evidentment, les referències al Dau al Set son inqüestionables, doncs la col·lecció Bassat d’Art Contemporani de Catalunya, n’és un reflex i una expansió del mateix: Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Modest Cuixart.
Si troben també un Joan Miró, amb un dibuix a la cera s/paper: Dedicat a Lluís de Sicart-1968, Picasso, amb dos dibuixos, un a la cera i l’altre s/paper i el seu Mosquetaire assis, del 1967, oli /tela.
L’escultura hi és present, a través de l’obra de Josep Maria Subirachs, on també destaquen les formes geomètriques, perfectament modelades, no exemptes de clares referències al erotisme (Horizontal-Vertical, 1963 - fusta policromada i pedra). Antoni Clavé amb Guerrier au buclier – 1960 o Le Pichet (1963) ambdues realitzades amb bronze, que recorden molt a les petites estàtues mil·lenàries de tradició mediterrània.
La passejada per la Nau Guadí permet contemplar l’exclussiu món abarrotat i complex de Joan Vilacasas, el mestre del constructivisme, Joaquín Torres García, el “naif” un tant expressionista de Josep Ma. de Sucre o l’informalisme d’August Puig, entre d’altres.
Si més no, però, hi ha dos noms que han traspassat fronteres: Eduard Arranz Bravo i Hernández Pijoan. D’Arranz Bravo es mostra una obra, on a través d’una paleta de colors vibrant i brillant, un expressiu domini de formes i una pinzellada marcada i vehement, el missatge és absolutament aclaparador: la solitud, l’angoixa, el tancament... les diferents pors que de manera constant envolten l’ésser humà (Dia de pluja – 1967, Llar de foc, 1969 i Paseo (Segovia noche) 1969 –tots oli s/tela.
Hernández Pijoan, al igual que Guinovart, també es va veure seduit per les influències picassianes (Descans, 1955 oli s/tela), es mostra absolutament impactant, dur, incisiu i punyent, i quasi implacable amb la seva Pintura 1962 – pasta i oli s/tela), però canvi molt més subtil, misteriós i sinuós amb Forma ocre s/fons marró (1965 – oli s/tela).
Una primera mostra del Fons Bassat, on l’equilibri i la diversitat van perfectament conjuntats.
No comments:
Post a Comment