Sunday, October 08, 2006

EL MESTRATGE ARTÍSTIC. JORDI PUIGGALÍ


D’ençà que disposem de govern municipal triat per les urnes, el tema cultural ha estat un dels més controvertits. Una bona part de mataronins “a peu”, acostumat a assistir a actes culturals on primava el classicisme sobre la modernor, es deslligava totalment de les corrents avantguardistes i assistia escassament als esdeveniments culturals, produïts per la regidoria de cultura. En moments puntuals, però, hi ha hagut exepcions, cal remarcar-ho.

Gràcies al centre d’art de Ca l’Arenas, que ja compte amb una assistència d'habituals, no tan sols es recupera un públic, certament envellit, que en molts casos es proper a l’artista, però que estoicament forma part del Mataró de la Missa de les Santes i del Premi Iluro, sinó que els amants de formes belles i dolces, de l’elegància i del glamour que permet apreciar la tècnica i alhora el sentiment bell de l’academicisme, ens sentim joiosos de gaudir dels nostres artistes, com és ara Jordi Puiggalí.

El passat divendres, 6 d’octubre es va inaugurar “Retrats”, un conjunt de dibuixos i escultures que Puiggalí va seleccionar per aquesta mostra.

Amb una assistència de prop d’una quarantena de persones, important tenint en compte lo reduït de la sala, l’acte va comptar amb la presència de del President del PMC, Jaume Graupera que en les seves paraules d’introducció, va fer referència al fet de ser aquesta mostra la 3ª inauguració d’exposicions dintre de l’esperit del PMC de fomentar la difusió de les diferents tendències de l’art, presentant autors de diferents modalitats. “S’omple un buit cultural que amb format de petites exposicions serveix per conèixer artistes i intèrprets”.

Va definir l’obra de Puiggalí com: “vinculada al retrat de formes academicistes i interpretat amb influències noucentistes i forma grega de veure les línies”.

Finalment, va mostrar la satisfacció del Patronat Municipal de Cultura per oferir aquesta mostra, i donar al mateix temps reconeixement a l’artista per part de la ciutat que el va veure néixer.

Tot seguit, Puiggalí, va agrair el fet de poder presentar aquesta exposició monogràfica, poc relacionada habitualment amb el treball de l’artista, enfocat sempre al tema religiós: “com que soc vell, ja no puc fer gaires coses i el públic tira cap on costat o l’altre”. No té tendència cap el retrat, tot reconeixent que quan tenia encàrrecs d’aquest tipus, observava com la gent no sabia on col·locar el quadre.

Va manifestar sentir-se content d’exposar a Ca l’Arenas: “Ens coneixíem d’abans de la guerra, vàrem ser companys a l’escola dels Arts i Oficis, i vàrem continuar molts anys essent amics. Havia vingut moltes vegades a aquesta casa, i us puc dir que en Jaume Arenas, amagat durant la guerra, també sabia de les meves visites a aquest lloc”.

Finalment, va tornar a agrair als assistents la seva presència, insistint que aquesta obra no representa el que fa normalment, però que va triar les peces adients a l’espai expositiu.

Veritablement, si la mostra no representa el que realitza habitualment, si ens deixa entreveure a la perfecció el seu mestratge, del que vàrem poder gaudir fa uns tres anys aproximadament a l’Ateneu Caixa Laietana en una antològica. Puiggalí, homenatjat per la Sant Lluc d’enguany, ens mostra un aspecte tendre, de línies suaus i dolces. Ens endinsa al classicisme, tan oblidat en els temps actuals i tan enyorat per un públic àvid de veure art clàssic. Mirades serenes i elegants en els seus retrats, sempre senyorivol en el seu traç, i en les escultures, gust per colors suaus, en contrast amb els tres busts dels seus fills, on ha va captar la ingenuïtat de l’edat més tendre de l’ésser humà., però sempre en tota la seva obra, una demostració palpable de mestratge acadèmic.

Ens afegim des de aquesta crònica a la descripció de Jaume Graupera, molt ben apresa, i és d’agrair que Ca l’Arenas i els seus responsables, Carles Marfà i Àngels Soler ens ofereixin aquests tocs de distinció amb els nostres artistes, que tant es desitjaven, i fins i tot amb els que de fora de la ciutat puguin exposar, perquè mai siguin oblidats. Tot i que s’entén el desig de buscar “la provocació” o el contrast amb l’art més d’avantguarda, cal confiar que la tria en aquest darrer àmbit sigui de qualitat, defugint del relativisme imperant que sobrevalora en molts casos obra i “artista” marcat més per tendències ideològiques que aptituds reals per l’art.

1 comment:

Otger Cataló said...

La política cultural del govern municipal encapçalada pel sr. Graupera és nefasta, em resulta xocant, que una persona que forma part d'un equip del govern, encara que sigui d'un partit minoritari con ICV, es dediqui més a jugar al buscaminas, com un funcionari qualsevol, que a estimular i promocionar esdeveniments i artistes locals.

Per cert, bon blog. Salutacions