El Foment Mataroní va d’estrena. Després de deu mesos de restauració, el dissabte 16 de desembre, els bons aficionats a la música vàrem poder assistir al concert de piano que Gennady Dzyubenko va oferir tocant un instrument únic: el Gran Piano de cua Cussó SFHA, construït entre el 1895 i el 1900.
Davant d’un més que nombrós auditori que omplia tota la platea del Foment Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, es va adreçar als assistents, tot mostrant la seva joia pel resultat final: el gran piano de cua Cussó restaurat per la firma Fortepiano de Barcelona, gràcies a l’experiència de Jaume Barmona i Vives.
Va fer esment, també, de la gran significació d’aquest instrument, que compte dins el seu interior amb les firmes de Enric Granados i R. Gerhard, i pianistes de reconegut prestigi com els esmentats, demés de Enric Torra, Rosa Sabater, etc. han estat mans prodigioses que han transmès el só de les seves tecles. “El concert d’avui és el preludi del cicle de concerts que he programat per la temporada 2007”
Tot agraint la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, del PMC de Mataró, de Caixa Laietana i de Comajuan Finques, Vilà va acabar la seva intervenció manifestant “és motiu de gran satisfacció el fet d’haver tirat endavant el projecte i poder sentir avui el seu so”, donant pas tot seguit, a la projecció d’un film sobre el procés de restauració de l’instrument.
Els espectadors vàrem poder comprovar quan d’artesà i quan complicades, precises i acurades són les tècniques de restauració. Però quina gran satisfacció representa el “tornar a la vida” les diferents parts que composen piano: bloc instrumental, la mecànica, el teclat i el moble, i com elements de fusta riquerats pels corcs, amb martellets, cordatge, amortiguadors, palanques de suport i una infinitat de peces més varen ser convenientment substituïdes o reparades per donar al Gran Piano de Cua referència de construcció 18990 l’aparença i la brillantor de la gran marca Cussó.
A continuació, el concert pròpiament dit, amb la presentació que no la compareixença de Joan Vives, qui per motius d’agenda, va excusar la seva absència, i va ser substituït pel mateix Antoni Vilà.
En les paraules d’introducció, es va fer esment del tipus de repertori a interpretar: “antològic i virtuosístic”.
Quatre obres de piano de Franz Liszt composaven la primera part: “Balada número 2 en si menor”, escrita al 1853 és la més interessant de les dues que Liszt va compondre, i on es mostra una paleta molt expressiva. No obstant, Dzyubenko – graduat al 1980 en el Conservatori Txaikovky de Moscou, actualment professor de l’escola Luthier de Barcelona, del curs internacional Isaac Albéniz de Camprodon i degà de la facultat de piano del Conservatori Shnittke de Moscou – en una interpretació en tot moment sense partitura, va ser excessivament tècnic, amb certa mancança de domini, soltesa i expressió de sentiment, fet que va impedir apreciar amb tota la seva intensitat el color musical de l’obra.
La segona obra “Funerailles”, composta al 1849 amb motiu de la mort d’una amic seu, és una obra de gran força expressiva, que com en la “Balada...”, Dzyubenko tampoc va saber transmetre tota la vivesa que l’obra requeria, mostrant un estudi tècnic acurat però mancat de vehemència i força interpretativa. Val a dir però, que en alguns moments on tensió i lluentor es van posar de manifest, ja es va poder intuir que l’intèrpret es reservava per la següent obra: “Valle d’Obermann”, que pertany al cicle “Anys de pelegrinatge”, composta l’any 1836. És una obra de gran elaboració musical, dedicada al escriptor francès Etienne Senancaur, personatge molt representatiu del romanticisme i del seu sentiment, fins a tal punt que Liszt va escriure al principi de la partitura “Qui soc jo?”. Dzyubenko va mostrar en la interpretació d’aquesta obra una sensibilitat exquisida, una força i emoció úniques, de moments “in crescendo” absolutament lírics i passionals. Veritablement, es va poder copsar la gran sonoritat de l’instrument i la brillant execució de Dzyubenko, tot i que es notava que l’intèrpret no estava del tot còmode, doncs el piano es baix per complexió corpòria del pianista.
La primera part va acabar amb la "Rapsòdia hongaresa nº 2", la més famosa publicada al 1859, i amb la que va voler escriure una epopeia de la música hongaresa. Cal recordar que Liszt era nascut a Hongria, format musicalment a Viena i París, i era un gran defensor del seu país, del que va intentar aprendre el seu idioma. Dzyubenko va estar excel·lent, amb una impecable interpretació especialment en els moments finals, absolutament sublims, sempre dotant a la partitura dels efectes que demanava, per tal d’aconseguir el climax romàntic i reivindicatiu de l’obra.
La segona part va ser en exclusiva de Modest Mussorgsky i la composició per a piano original de “Quadres d’una exposició”, composta entre el juny i juliol de 1874 i dedicada a Víctor Hartmann, amic del músic, que havia traspassat un any abans, i a qui se li va organitzar una exhibició de la seva obra.
Al 1922, Maurice Ravel en va fer la versió orquestral, però es precisament la pianística la que reflecteix més complexitat per la quantitat “d’antipianístics” que conté la peça, i que Dzyubenko, en un principi un tan ombrivol però un desenvolupament i final absolutament captivants, va anar desplegant tota la seva força interpretativa amb amplies qualitats d’execució i dotant a l’obra del virtuossísme que requereix, tenint en compte que el propi Mussorgsky va voler expressar les seves idees fent cas omís a les limitacions del piano.
En acabar dos bisos i aplaudiments per una vetllada on el piano, per primer cop, va ser el gran protagonista.
Davant d’un més que nombrós auditori que omplia tota la platea del Foment Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, es va adreçar als assistents, tot mostrant la seva joia pel resultat final: el gran piano de cua Cussó restaurat per la firma Fortepiano de Barcelona, gràcies a l’experiència de Jaume Barmona i Vives.
Va fer esment, també, de la gran significació d’aquest instrument, que compte dins el seu interior amb les firmes de Enric Granados i R. Gerhard, i pianistes de reconegut prestigi com els esmentats, demés de Enric Torra, Rosa Sabater, etc. han estat mans prodigioses que han transmès el só de les seves tecles. “El concert d’avui és el preludi del cicle de concerts que he programat per la temporada 2007”
Tot agraint la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, del PMC de Mataró, de Caixa Laietana i de Comajuan Finques, Vilà va acabar la seva intervenció manifestant “és motiu de gran satisfacció el fet d’haver tirat endavant el projecte i poder sentir avui el seu so”, donant pas tot seguit, a la projecció d’un film sobre el procés de restauració de l’instrument.
Els espectadors vàrem poder comprovar quan d’artesà i quan complicades, precises i acurades són les tècniques de restauració. Però quina gran satisfacció representa el “tornar a la vida” les diferents parts que composen piano: bloc instrumental, la mecànica, el teclat i el moble, i com elements de fusta riquerats pels corcs, amb martellets, cordatge, amortiguadors, palanques de suport i una infinitat de peces més varen ser convenientment substituïdes o reparades per donar al Gran Piano de Cua referència de construcció 18990 l’aparença i la brillantor de la gran marca Cussó.
A continuació, el concert pròpiament dit, amb la presentació que no la compareixença de Joan Vives, qui per motius d’agenda, va excusar la seva absència, i va ser substituït pel mateix Antoni Vilà.
En les paraules d’introducció, es va fer esment del tipus de repertori a interpretar: “antològic i virtuosístic”.
Quatre obres de piano de Franz Liszt composaven la primera part: “Balada número 2 en si menor”, escrita al 1853 és la més interessant de les dues que Liszt va compondre, i on es mostra una paleta molt expressiva. No obstant, Dzyubenko – graduat al 1980 en el Conservatori Txaikovky de Moscou, actualment professor de l’escola Luthier de Barcelona, del curs internacional Isaac Albéniz de Camprodon i degà de la facultat de piano del Conservatori Shnittke de Moscou – en una interpretació en tot moment sense partitura, va ser excessivament tècnic, amb certa mancança de domini, soltesa i expressió de sentiment, fet que va impedir apreciar amb tota la seva intensitat el color musical de l’obra.
La segona obra “Funerailles”, composta al 1849 amb motiu de la mort d’una amic seu, és una obra de gran força expressiva, que com en la “Balada...”, Dzyubenko tampoc va saber transmetre tota la vivesa que l’obra requeria, mostrant un estudi tècnic acurat però mancat de vehemència i força interpretativa. Val a dir però, que en alguns moments on tensió i lluentor es van posar de manifest, ja es va poder intuir que l’intèrpret es reservava per la següent obra: “Valle d’Obermann”, que pertany al cicle “Anys de pelegrinatge”, composta l’any 1836. És una obra de gran elaboració musical, dedicada al escriptor francès Etienne Senancaur, personatge molt representatiu del romanticisme i del seu sentiment, fins a tal punt que Liszt va escriure al principi de la partitura “Qui soc jo?”. Dzyubenko va mostrar en la interpretació d’aquesta obra una sensibilitat exquisida, una força i emoció úniques, de moments “in crescendo” absolutament lírics i passionals. Veritablement, es va poder copsar la gran sonoritat de l’instrument i la brillant execució de Dzyubenko, tot i que es notava que l’intèrpret no estava del tot còmode, doncs el piano es baix per complexió corpòria del pianista.
La primera part va acabar amb la "Rapsòdia hongaresa nº 2", la més famosa publicada al 1859, i amb la que va voler escriure una epopeia de la música hongaresa. Cal recordar que Liszt era nascut a Hongria, format musicalment a Viena i París, i era un gran defensor del seu país, del que va intentar aprendre el seu idioma. Dzyubenko va estar excel·lent, amb una impecable interpretació especialment en els moments finals, absolutament sublims, sempre dotant a la partitura dels efectes que demanava, per tal d’aconseguir el climax romàntic i reivindicatiu de l’obra.
La segona part va ser en exclusiva de Modest Mussorgsky i la composició per a piano original de “Quadres d’una exposició”, composta entre el juny i juliol de 1874 i dedicada a Víctor Hartmann, amic del músic, que havia traspassat un any abans, i a qui se li va organitzar una exhibició de la seva obra.
Al 1922, Maurice Ravel en va fer la versió orquestral, però es precisament la pianística la que reflecteix més complexitat per la quantitat “d’antipianístics” que conté la peça, i que Dzyubenko, en un principi un tan ombrivol però un desenvolupament i final absolutament captivants, va anar desplegant tota la seva força interpretativa amb amplies qualitats d’execució i dotant a l’obra del virtuossísme que requereix, tenint en compte que el propi Mussorgsky va voler expressar les seves idees fent cas omís a les limitacions del piano.
En acabar dos bisos i aplaudiments per una vetllada on el piano, per primer cop, va ser el gran protagonista.
1 comment:
It's hard to come by experienced people for this topic, but you seem like you know what you're
talking about! Thanks
Stop by my homepage: anvil pruners ()
Post a Comment