El Popular, un bar restaurant del carrer Sant Joaquín número 2 de Mataró, i on també si pot anar a fer una copa, acull l'exposició de Txema García Domínguez, un pintor molt jove, que mostra una obra absolutament heterodoxa, dispar, difícil de qualificar, però per les raons que s'acaben d'exposar, atrau l'atenció de l'espectador.Veritablement hi ha una potencia expressiva única, un estrany magnetisme que envolta a un artista complex, apassionat, vibrant, que té molt que dir, però també molt de camí per recorre.
Tot i així, a primer cop de vista, a l'espectador li resulta familiar l'obra. I es que en molts dels treballs recorda l'animació de George Dunning i el film de The Beatles “El submarí groc”. Però evidentment, la diferència es nota en les formes, continguts i missatges, tot plegat envoltat d'una singular adoració per Arcimboldo.
García Domínguez utilitza tota mena de materials, oli, colage, llapis, etc. I aboca en la seva obra, les seves obsessions, els seus desitjos, les seves il·lusions i molta crítica i frustració envers l'ésser humà i la seva evolució.
Algunes obres com Archivaldo, Adelante, la Mujer y su carisma i fins i tot un molt particular autoretrat, mostren a un artista en plena fase d'experimentació, a la recerca de si mateix, mostrant un món interior a vegades esquinçant, a vegades tendre, a vegades optimista, a vegades enfonsat.
Hi ho fa amb la virulència d'un cromatisme bàsic, amb traç impulsiu, sense seguir acadamicismes, dur i contundent. Tarde de toros podria ser la unificació d'aquests conceptes. Una obra plena de simbolisme, doncs no es el que expressa a primer cop de vista, sinó la impassibilitat de la societat actual.
Txema García Domínguez té molt que dir i expressar. Sense dubte, aporta la ventada que anuncia la tempesta, i per tant, resulta innovador. Però la rauxa no pot ser permanent. Tot en la vida té un procés, fins i tot la descarga de trons i llamps, i es necessari el temps, per trobar l'equilibri, la tècnica i la màgia del ser de l'artista.
No comments:
Post a Comment