Dins el VIII cicle de concerts de la temporada 2010 del Foment Mataroní, el passat divendres, 19 de febrer, el Cor Aurica va presentarRossini entre amics, una excel·lent performance que ens va situar dins l'encís dels salons dels aristòcrates i burgesos de principis del segle XX, però amb l'esplendor de la música de Rossini, Bellini i George Bizet.
Davant un escàs auditori – el temps meteorològic no acompanyava però ja es conegut que malauradament és “norma” l'escàs interès dels mataronins de pro i dels que no són de pro, per la música (Barcelona està massa prop i serveix més als propòsits de lluïment personal que no als de gaudiment musical), el Cor Aurica, nascut a Badalona el 1995, i que compte amb un repertori que va des de la música renaixentista fins a la contemporània http://www.aurica.org/, va oferir una soirée absolutament deliciosa, amb excel·lents veus i una acurada direcció artística i musical.
Joan Vives en la seva presentació, va informar als presents del tarannà de Rossini, que als seus quasi 40 anys va deixar de composar música, tot vivint els 39 que li quedaven una existència senyorivola, no exempta de excentricitats, on música i gastronomia conjugaven a la perfecció.
Rossini (1792-1868), gaudia de convidar al seu saló, el més granat de la societat del moment. Personalitats del món cultural, financer i polític de l'època, tot lluint el seu talent musical com la seva afilada i cínica llengua, de la que molts en tremolaven.
Vives també va fer esment a l'afició gastronòmica de Rossini, tot parlant dels seus macarrons en salsa de tòfona que injectava un per un, i de la seva carrera professional, com a compositor d'opères, sèries i buffes, aquestes últimes les que mes li agradaven, així com música religiosa com el seu Stabat Matter.
Tot fent un repàs al programa de la vetllada, (Cavatina La cambiale di matrimonio, Animali parlanti del giorno, el Bridisi (cianfruscola musicali) o Il Carnevale (quarteto di camera), etc., Vives explicar als presentsla veritat del Duetto Buffo di due gatti , falsament atribuït a Rossini, i que en realitat es va deure a un editor anglès, Robert Pirceval, que agafant una cavatina d'una òpera, i una cabaletta també d'una òpera de Rossini, concretament Otello, les va “fusionar”, donant com a resultat aquesta peça, que va proporcionar popularitat a Rossini en el temps en que la seva música arrasava a Londres.
El conegut musicòleg, va acabar el seu “pre-concert talk”, indicant als presents que en el saló de Rossini era costum que el públic demanés la repetició d'alguna peça. I per tant, seguint la costum del 1850, els presents al concert també podríem seleccionar el bis a fer.
No comments:
Post a Comment