UNE SOIRÉE “A LA ROSSINI”(i II)

I veritablement, amb la pluja com a banda sonora de la nit, i un parell de trons acompanyant la vetllada, aquesta resulta plena de lluïment, amb un programa entretingut, de qualitat, ben triat, que va combinar l'actuació d'Òscar Bosch, fent amb prestància i bon to, el paper de cambrer-mestre de cerimònies de cada una de les peces, amb la música de Rossini, i amb obres com Vaga Luna che inargenti i Ma rendi pur contento de V. Bellini, ambdues interpretades per Marçal Subiràs, una veu de tenor líric molt refinada i elegant, no exempta de calidesa, que va saber transmetre el sentiment de les peces de Bellini, a un públic que de seguida es va entregar als intèrprets.

Anaïs Oliveras, en la seva interpretació de la Cavatina La cambiale di matrimonio, va mostrar una bella i sòlida veu, plena de rics matisos i de frasseig harmònic.

Igualment, Gisela Parodi, amb una veu nítida i ben treballada, més profunda plena de tocs de distinció va imprimir un dramatisme a mida, en la interpretació de No, che il morir non è Tandredi.

Era esperat per aquesta cronista accidental, Il Duetto buffo di due gatti, mal atribuït a Rossini, com molt bé va explicar Joan Vives, doncs en tenia molt bona referència, gràcies a la interpretació que Victòria de los Ángeles i Elisabeth Schwarzkopf en van fer al Royal Festival Hall el 20 de febrer de 1967. I veritablement, ni Glòria Lorente ni Gisela Parodi varen decebre en absolut; ben al contrari, excel·lentment interpretat, tan amb veus com en gestos, coordinant a la perfecció la comicitat de la peça amb una magnífica preparació i professionalitat, que varen fer les delícies del públic.

A destacar també al director i també tenor Aleix Oliveras en el seu paper d'amfitrió, Rossini, qui amb el seu Brindisi, es va situar perfectament en el seu rol, mostrant una veu atractiva i generosa.

El programa a nivell de solistes fa finalitzar amb Glòria Lorente i La charité de Rossini, una actuació també plena de sentiment, que va permetre mostrar a la soprano la seva veu exquisida, farcida d'atractius instrumentals i alhora serena i dolça.

Per descomptat, la resta d'integrants del Cor Aurica varen estar a l'alçada de les circumstàncies, sense cap veu dissonant, interpretant els seus rols amb classe i coordinació, demostrant Aleix Oliveras una magnífica disposició per a la direcció, no tan sols en la basant coral, sinó en la pianística, doncs l'acompanyament d'Ana Carro en tot moment va ser equilibrat, delicat en els moments suaus i ple de lluïment en els moments més lírics, fet que li va permetre aconseguir un molt bon rendiment de l'instrument, tot remarcant intensitats i subtileses.

En conjunt, una esplèndida vetllada, que va transportar als presents a temps ja oblidats, i que, seguint la tradició marcada de Vives, es van demanar dos bisos: El Brindisi i el Carnevale.

És d'esperar que el Cor Aurica no trigui massa a repetir-se, amb una altre de les performances doncs utilitzant un terme gastronòmic: ens ha deixat gust a poc.