Hi ha una dita en castellà que diu “la necesidad agudiza el ingenio”, però malauradament els cervellets que sota la idea messiànica sorgida arrel de les primeres eleccions democràtiques – ja fa trenta dos anys - de culturitzar als mataronins, perquè fins aleshores l'obscurantisme humanístic regnava a les nostres vides i a les nostres ments, (quina casualitat que sense PMC-IMAC, hi havia 17 galeries d'art a la ciutat, més el Museu i la Caixa Laietana i ara es poden comptar amb els dits de la mà i en sobren), i que actualment programen bona part de les activitats “culturals”, doncs no, no fan honor a la dita, perquè demostren clarament que d'enginy en van mancats.
I prefereixen quedar-se apoltronats, vivint dels pressupostos municipals, que paguem entre tots – cal recordar que NO ES GUANYEN EL SOU QUE COBREN SINÓ QUE ELS HI PAGUEM, la qual cosa vol dir que son una feixuga càrrega per una ciutat amb un 19,5% d'atur.
I com que de calers no ni ha, i de cervellet tampoc, no se'ls hi acudeix altra cosa que fer una exposició antològica a un conegut artista mataroní, pintor del règim: Santi Estrany.
I per tant, des del passat 30 d'abril i fins al proper 11 de juliol, les sales de Can Palauet acullen la segona antològica que se li fa en la vida a aquest pintor. (Cal recordar que la primera va ser del 26 de febrer al 21 de març de 1999 a l'Ateneu Caixa Laietana, amb catàleg de la seva obra, convenientment exposat en vitrina, que no sigui dit).
Estrany és un artista excessivament valorat; no dubto de la originalitat dels seus plantejament en la llunyana època dels anys 60. És més, el treballs dedicats a murals de temàtica industrial, molt expressius i plens de moviment, al igual que certs nus i algunes obres primerenques, i fins i tot l'interessant col·lecció d'ex-libris exposats, donen exemple de que hi havia un enorme potencial creatiu a desenvolupar.
Però el pes feixuc del nom del seu pare era una llosa constant, amb imposició de limitacions. Pràcticament des que va començar fins a l'actualitat PINTA EXTACTAMENT EL MATEIX. És fred, distant, mil·limetrat, sense passió. Ens ofereix la seva particular contemplació de la vida com si es tractés d'una classe de dibuix lineal, - ha estat professor en diversos centres acadèmics durant més de quaranta-cinc anys - amb una excessiva racionalitat i mètode, sense improvització ni rauxa, sense sensacions d'infinit en espai finit. Tot ben posat, fins i tot la utilització del color, tècnicament mesurat, sense donar joc a la pròpia manifestació cromàtica, a la seva força o significació.
I durant tres mesos, al igual que Ca l'Arenas, els mataronins hem d'aguantar les exposicions, fins i tot amb una utilització descarada de Santi Estrany (I quan hi haurà una antològica de Parés, per exemple?. I, a veure, què foten a l'IMAC abans PMC?. Viure a la nostra esquena amb l'excusa de la crisi. I ho demostren fins i tot amb la M (convido al lector a posar el mot escatològic corresponent) de cartell que guarnirà la nostra Festa Major, també en crisi.
Aparentment, on no ni ha, no en raja. Tampoc és cert, doncs algunes de les mostres exposades o bé a Ca l'Arenas o bé a Can Palauet han estat molt dignes i interessants. Però el domini polític pot sobre l'artístic, i algunes ments han claudicat en pro de salvaguardar el seu lloc de treball i el manteniment de la seva família, sense donar la justa consideració a la dignitat personal i al concepte de ciutat, per sobre de partidismes i ideologies.
En fi, no hi ha mal que cent anys duri, i d'aquí a un any tindrem eleccions municipals. L'esperança mai es perd.
No comments:
Post a Comment