El divendres 11 de maig, va tenir lloc a Ca l’Arenas, Centre d’Art, la inauguració de la mostra: “Joan Abelló, el pintor retratat”, que va comptar la presència de Pepa Ventura, gerent de la Fundació Abelló i Josep Félix Bentz, coordinador artístic d’aquesta fundació.
Davant d’una vintena de persones, Carles Marfà director del Museu de Mataró, va prendre la paraula en primer lloc per excusar l’absència del president del PMC, Jaume Graupera, motivada pels diversos actes sorgits arran de la campanya electoral de les municipals d’enguany, i seguidament dins la seva tònica habitual de discursos breus, clars i concisos va fer esment de com al plantejar-se la temporada del centre, la idea de contactar amb els col·legues del Museu Abelló i mostrar l’obra de l’artista i col·leccionista, era un dels seus principals interessos.
Abelló ha estat retratat per més de tres cents artistes i la selecció exposada “és magnífica i és una de les exposicions que donen nivell i qualitat al treball”. Tanmateix, Marfà va aprofitar per desmentir a la premsa, en referència a la presentació el dia abans del catàleg “Senyors i senyores. Mirades contra el temps. El retrat de les col·leccions del Museu de Mataró”, corresponent a la col·lecció que ha estat motiu de la programació del primer any del centre, tot dient que “no s’ha celebrat cap aniversari i que es continuarà amb altres exposicions”.
Finalment, va agrair la presència dels assistents tot cedint la paraula a Pepa Ventura, que igualment, va donar les gràcies al Museu de Mataró per aquesta oportunitat, i va explicar tot seguit dades sobre Joan Abelló, pintor nascut a Mollet l’any 1922, encara viu i que degut a la seva afecció pel col·leccionisme de tota mena d’objectes (pintura, escultura, vestits de teatre, ventalls, etc.), va anar adquirint al llarg del temps, les cases al voltant de la seva, creant així l’actual complex museístic.
L’any 1996 va fer donació a la ciutat de part del seu fons d’art, i l’any 2001 es varen rehabilitar les cases – museu. El contingut del patrimoni cedit és d’un total de cinc mil cinc-centes peces, i darrerament “va donar una altra casa amb una tot el fons d’art, però de moment no es visitable, però si la col·lecció permanent”. Ventura va concloure, informant que el Museu disposa d’obra de totes les etapes de la pintura, i que actualment està en exposició una mostra del grup pictòric “Dau al set”, de la qual els fons varen proporcionar una extensa col·lecció.
Tot seguit, el conservador Josep Félix Bentz, va intervenir indicant que dins la mostra exposada, tots són retrats, a excepció de l’autoretrat que serveix de portada al programa de mà i al cartell. “Joan Abelló, d’origen humil – el seu pare era llauner - de jove, ja va tenir la gran il·lusió de fer un museu, i ho va fer a pols”
Bentz, també va fer esment de com Abelló, en els seus inicis col·leccionistes, va entrar en contacte amb antiquaris i artistes contemporanis: “Diu que mai havia demanat un retrat però tothom li feia”, va afirmar amb certa ironia, i va afegir en referència als tres cents quadres ja esmentats que “a través dels retrats a l’Abelló, la fundació podria fer tota una historiografia de l’art català”.
Bentz, finalment va tornar a recalcar la gran lluita que va suposar per Abelló la seva ànsia per fer el museu, a diferència dels grans museus com el Tyssen, i com exemple va explicar l’anècdota de com volia contactar amb Salvador Dalí i que ho va aconseguir gràcies a una entrevista radiofònica, on es va assabentar de l’admiració de l’artista de Cadaqués per Marià Fortuny. Abelló, que durant un temps havia treballat amb l’impressor Miracle, i del que en lloc de cobrar en diners, ho feia amb espècies, disposava d’un apunt original de Fortuny, i tot adreçant-se al domicili de Dalí a Cadaqués, i un cop traspassat el “filtre” de Gala, Abelló li va regalar l’apunt i Dalí el va citar l’endemà a un lloc de la localitat, on li va fer el retrat que es pot veure actualment exposat a Ca l’Arenas. D’aquesta primera trobada, va sorgir una llarga amistat.
L’acte va concloure amb unes paraules finals de Marfà, tot desitjant que esperava que no fos la última col·laboració entre ambdues entitats. “No som els grans museus, però junts som com els grans museus”
Coincidint amb Marfà amb la qualitat i nivell de la mostra, el primer que s’observa d’Abello és la seva personalitat carismàtica, plena de fermesa i voluntat, de mirada observadora i analítica, que tant els retrats de Joan Hernández Pijoan (tècnica guaix) com Ricard Fradera (tècnica mixta) mostren amb tot el seu abast, al igual que el perfil de Josep M. Prim (pintura al oli).
Si més no, però, el “misteri” que proporcionen els retrats a l’oli de Josep M. Morató, Jaume Planas i Ramon Aguilar, aquest darrer, figuratiu amb tocs cubistes, no deixen indiferent a l’espectador del tarannà senyorivol d’Abelló, destacant el seu barret, vestit i corbata. Tots els quadres descrits, tenen en comú l’exclusiva imatge de l’artista, generalment de cara o mig cos, amb fons indefinits, o d’un sol color, i de traça marcada. Però frapa i encurioseix l’oli surrealista de Kitty Pagés permetent entrar dins la ment d’Abelló, que se’ns mostra complexa i extensa, com una xarxa de cablejat elèctric, i que ens facilita la seva comprensió respecte al seu afany col·leccionista.
El gran format del quadre de Casimir Martínez Tarrassó, un oli sobre tela, és el que ens exposa un Abelló de cos sencer, assegut en una cadira i amb una postura poc habitual pels retrats, destacant el seu amor per l’art, gràcies al quadre que hi ha al darrera de la seva persona, i la paleta de colors al terra. Sens dubte, original, vistós, amb un cromatisme poc corrent de cara als retrats.
També hi ha dos exemples de Picasso i Tàpies, que gràcies a la cartel·la que ho indica, sabem que es tracta la particularissima visió d’ambdós artistes en referència a Abelló, doncs en el de Tàpias no hi ha forma, tan sols color gris i negre i el de Picasso, una cara de formes i colors simples.
L’autoretrat d’Abelló, és un compendi del que exhibeixen tots els altres, i on destaca el traç ampla i el cromatisme blau, i de mirada més llunyana.
Finalment, el dibuix de Dalí, mostrant a Abelló com un home del segle d’or espanyol, una visió absolutament diferent de tots els altres, innovadora, gens surrealista, i que dona a entendre perfectament com el geni de Cadaqués va copsar la marcada personalitat d’Abelló, a través del coll ondulat dels vestits d’aquella època, d’un traç fi i enèrgic i de l’únic toc de color del dibuix, una taca en forma de llum solar de color taronja.
La mostra es podrà veure fins al proper 15 de juliol d’enguany. Per a més informació sobre aquest artista, es pot visitar la web. www.museuabello.com
Davant d’una vintena de persones, Carles Marfà director del Museu de Mataró, va prendre la paraula en primer lloc per excusar l’absència del president del PMC, Jaume Graupera, motivada pels diversos actes sorgits arran de la campanya electoral de les municipals d’enguany, i seguidament dins la seva tònica habitual de discursos breus, clars i concisos va fer esment de com al plantejar-se la temporada del centre, la idea de contactar amb els col·legues del Museu Abelló i mostrar l’obra de l’artista i col·leccionista, era un dels seus principals interessos.
Abelló ha estat retratat per més de tres cents artistes i la selecció exposada “és magnífica i és una de les exposicions que donen nivell i qualitat al treball”. Tanmateix, Marfà va aprofitar per desmentir a la premsa, en referència a la presentació el dia abans del catàleg “Senyors i senyores. Mirades contra el temps. El retrat de les col·leccions del Museu de Mataró”, corresponent a la col·lecció que ha estat motiu de la programació del primer any del centre, tot dient que “no s’ha celebrat cap aniversari i que es continuarà amb altres exposicions”.
Finalment, va agrair la presència dels assistents tot cedint la paraula a Pepa Ventura, que igualment, va donar les gràcies al Museu de Mataró per aquesta oportunitat, i va explicar tot seguit dades sobre Joan Abelló, pintor nascut a Mollet l’any 1922, encara viu i que degut a la seva afecció pel col·leccionisme de tota mena d’objectes (pintura, escultura, vestits de teatre, ventalls, etc.), va anar adquirint al llarg del temps, les cases al voltant de la seva, creant així l’actual complex museístic.
L’any 1996 va fer donació a la ciutat de part del seu fons d’art, i l’any 2001 es varen rehabilitar les cases – museu. El contingut del patrimoni cedit és d’un total de cinc mil cinc-centes peces, i darrerament “va donar una altra casa amb una tot el fons d’art, però de moment no es visitable, però si la col·lecció permanent”. Ventura va concloure, informant que el Museu disposa d’obra de totes les etapes de la pintura, i que actualment està en exposició una mostra del grup pictòric “Dau al set”, de la qual els fons varen proporcionar una extensa col·lecció.
Tot seguit, el conservador Josep Félix Bentz, va intervenir indicant que dins la mostra exposada, tots són retrats, a excepció de l’autoretrat que serveix de portada al programa de mà i al cartell. “Joan Abelló, d’origen humil – el seu pare era llauner - de jove, ja va tenir la gran il·lusió de fer un museu, i ho va fer a pols”
Bentz, també va fer esment de com Abelló, en els seus inicis col·leccionistes, va entrar en contacte amb antiquaris i artistes contemporanis: “Diu que mai havia demanat un retrat però tothom li feia”, va afirmar amb certa ironia, i va afegir en referència als tres cents quadres ja esmentats que “a través dels retrats a l’Abelló, la fundació podria fer tota una historiografia de l’art català”.
Bentz, finalment va tornar a recalcar la gran lluita que va suposar per Abelló la seva ànsia per fer el museu, a diferència dels grans museus com el Tyssen, i com exemple va explicar l’anècdota de com volia contactar amb Salvador Dalí i que ho va aconseguir gràcies a una entrevista radiofònica, on es va assabentar de l’admiració de l’artista de Cadaqués per Marià Fortuny. Abelló, que durant un temps havia treballat amb l’impressor Miracle, i del que en lloc de cobrar en diners, ho feia amb espècies, disposava d’un apunt original de Fortuny, i tot adreçant-se al domicili de Dalí a Cadaqués, i un cop traspassat el “filtre” de Gala, Abelló li va regalar l’apunt i Dalí el va citar l’endemà a un lloc de la localitat, on li va fer el retrat que es pot veure actualment exposat a Ca l’Arenas. D’aquesta primera trobada, va sorgir una llarga amistat.
L’acte va concloure amb unes paraules finals de Marfà, tot desitjant que esperava que no fos la última col·laboració entre ambdues entitats. “No som els grans museus, però junts som com els grans museus”
Coincidint amb Marfà amb la qualitat i nivell de la mostra, el primer que s’observa d’Abello és la seva personalitat carismàtica, plena de fermesa i voluntat, de mirada observadora i analítica, que tant els retrats de Joan Hernández Pijoan (tècnica guaix) com Ricard Fradera (tècnica mixta) mostren amb tot el seu abast, al igual que el perfil de Josep M. Prim (pintura al oli).
Si més no, però, el “misteri” que proporcionen els retrats a l’oli de Josep M. Morató, Jaume Planas i Ramon Aguilar, aquest darrer, figuratiu amb tocs cubistes, no deixen indiferent a l’espectador del tarannà senyorivol d’Abelló, destacant el seu barret, vestit i corbata. Tots els quadres descrits, tenen en comú l’exclusiva imatge de l’artista, generalment de cara o mig cos, amb fons indefinits, o d’un sol color, i de traça marcada. Però frapa i encurioseix l’oli surrealista de Kitty Pagés permetent entrar dins la ment d’Abelló, que se’ns mostra complexa i extensa, com una xarxa de cablejat elèctric, i que ens facilita la seva comprensió respecte al seu afany col·leccionista.
El gran format del quadre de Casimir Martínez Tarrassó, un oli sobre tela, és el que ens exposa un Abelló de cos sencer, assegut en una cadira i amb una postura poc habitual pels retrats, destacant el seu amor per l’art, gràcies al quadre que hi ha al darrera de la seva persona, i la paleta de colors al terra. Sens dubte, original, vistós, amb un cromatisme poc corrent de cara als retrats.
També hi ha dos exemples de Picasso i Tàpies, que gràcies a la cartel·la que ho indica, sabem que es tracta la particularissima visió d’ambdós artistes en referència a Abelló, doncs en el de Tàpias no hi ha forma, tan sols color gris i negre i el de Picasso, una cara de formes i colors simples.
L’autoretrat d’Abelló, és un compendi del que exhibeixen tots els altres, i on destaca el traç ampla i el cromatisme blau, i de mirada més llunyana.
Finalment, el dibuix de Dalí, mostrant a Abelló com un home del segle d’or espanyol, una visió absolutament diferent de tots els altres, innovadora, gens surrealista, i que dona a entendre perfectament com el geni de Cadaqués va copsar la marcada personalitat d’Abelló, a través del coll ondulat dels vestits d’aquella època, d’un traç fi i enèrgic i de l’únic toc de color del dibuix, una taca en forma de llum solar de color taronja.
La mostra es podrà veure fins al proper 15 de juliol d’enguany. Per a més informació sobre aquest artista, es pot visitar la web. www.museuabello.com
No comments:
Post a Comment