Sunday, May 20, 2007

L’ENCÍS D’UN CONCERT AMB INSTRUMENTS TRADICIONALS DE CORDA


Dins la programació del cinquè cicle de concerts del Foment Mataroní, el passat diumenge, 13 de maig, va tenir lloc l’actuació de Laud’Ars, Conjunt d’Instruments de Plectre, format per bandúrries, llaüts, guitarra, mandolines, etc, sota la direcció de Miguel Ángel Sánchez Martín.

Presentat pel conegut musicòleg i locutor de Catalunya Música, Joan Vives, l’escàs públic assistent ,en comparació a la temporada de Sarsuela – prop d’unes 125 persones, entre les que, com és habitual, NO hi havia ni cap autoritat municipal, ni cultural, ni representant de cap entitat social, etc., ni per descomptat, els snobs que només assisteixen a la Setmana de Música Antiga, va tenir l'oportunitat de sentir interpretar temes tant diversos com la Cançó d’amor i de guerra, de Martínez Valls o el Minuet, la Serenata o l’Ària del Don Giovanni de Mozart, amb instruments diferents als de la seva creació.

En les seves paraules d’introducció, Vives va informar als presents que el concert programat recordaria més d’un cop a les músiques interpretades per les tunes d’algunes universitats. Va fer una petita semblança del grup Laud’Ars que té el origen en l’Agrupación Laudística del Cierzo (ALC), fundada l’any 1983 per Miguel Ángel Sánchez García. “El Cierzo és un vent molt semblant a la Tramontana, sec i dur. El nom té connotacions poètiques, doncs el vent escampa la música”.

El concert, compost de dues parts, on la primera es va dedicar a autors clàssics i la segona a la Sarsuela i temes més populars, va començar amb l’Entreacte de Carmen. “Bizet es va inspirar en la música espanyola que pels compositors de l’època tenia una gran exotisme”, va comentar Vives. Carmen no va tenir l’èxit esperat per l’autor, fet que va ser el causant de la seva prematura mort. “Carmen es va convertir en una de les òperes més populars de tots els temps, i durant anys es va tenir la convicció de que la seva música era realment d’origen espanyol.

La interpretació per part de Laud’Ars d’aquesta primera peça, va ser correcta però amb un ritme un tant lent, i amb un to d’audició baix, quedant les mandolines excessivament desdibuixades, a favor de les guitarres, i on les bandúrries com a fons.

En referència al Vals nº 2 de la Suite nº 2 per a Jazz Orquestra de Dimitri Shostakovich, Vives va fer esment del caràcter fort de l’autor i que sota el règim de Stalin va viure moments molt durs, però aquesta peça va ser composta durant l’época de Cruchev, successor de Stalin.

Una autèntica delícia va ser escoltar aquesta peça, on tota l’agrupació, en perfecta sincronia amb la direcció de Sánchez Martín, va fer evocar dolços sons, sorgits de la tradició russa, on els llaüts varen tenir paper destacat, amb brillantor i sense defugir de cert ritme jazzístic, ben suau i modulat.

La tercera obra de la primera part va ser la Schiarazula Marazula, d’autor anònim del segle XIII, “una peça originària de l’est d’Europa, entre Romania i Hongria, que fa traspassar fronteres i es va fer tremendament popular”, sentit que va captar a la perfecció Laud’Ars, donant a la seva interpretació color, brillantor, equilibri i dinamisme, i on els llaüts, varen tenir el seu protagonisme.

Seguidament la Danza de la Vida Breve de Manuel de Falla: “una obra escrita en la seva joventut amb escenes de ball molt vistoses, formant part de les grans obres del nacionalisme espanyol”. Vives també va recordar l’origen mataroní de la mare de Falla, de cognom Mateu. I si amb el Vals nº 2, els aires russos impregnaren l’ambient, l’Andalusia de la Vida Breve va embolcallar als presents en sensacions molt mediterrànies, que les bandúrries i les mandolines varen captar primorosament, les característiques tímbriques d’aquesta peça, però varen ser les guitarres les que entonaren l’alegria i el color musical, reforçades pels llaüts, d’un profund lirisme i radiant interpretació, com el sol de les terres del sud d’Espanya.

El Minuet, la Serenata i l’Ària de Don Giovanni de Mozart, varen concloure la primera part de concert.

Segons Vives, és aquesta una de les obres més rodones del compositor, i ens recorda que la petita selecció de fragments encadenats seleccionats per aquest concert, pertanyen als moments on el protagonista, amant de la dansa, està acompanyant al baríton, qui canta l’ària.

I com el vent, en canvis constants, els aires barrocs impregnaren l’ambient, a través de d’aquesta magnífica formació d’Instruments de Plectre, dins una transformació acurada, precisa i plena d’encant, de l’exquisidesa de l’obra de Mozart, mitjançant els dolços sons d’aquesta formació.

La segona part va començar amb dues cançons populars catalanes: La Calma de la mar i l’Hereu Riera. Vives va fer apreciar als presents les diferències de timbre dels instruments, per emular la corda tradicional, allargant les notes per aconseguir aquesta sonoritat tan característica, i tot seguit va fer esment de l’autoria mataronia de la Calma de la mar, composta al segle XIX per Nicolau Guañabens, gran amic de Mn. Blanch, autor de la Missa de Glòria dedicada a Les Santes de Mataró, i també col·lega del músic Jaume Isern.

Les tres peces següents del programa, pertanyen a la Sarsuela: Cançó d’amor i de guerra i Doña Francisquita, de R. Martíenz Valls i Amadeo Vives respectivament.

Vives, va fer esment del magnífic cicle de Sarsuela que presenta el Foment, un dels millors de Catalunya. La Cançó, estrenada al 1926, és una de les sarsueles més populars i amb final feliç, que sempre satisfà al públic.

“Amadeo Vives, va néixer a Collbató i malgrat la seva esplèndida carrera musical, va ser amb Doña Francisquita que va aconseguir l’èxit com a compositor, i millorar la seva situació pecuniària, que abans de l’estrena era absolutament precària”.

La Bruja, del mestre R. Chapí va ser composta al 1851, any de recuperació de la Sarsuela, un gènere que segons va informar Vives, va néixer al segle XVII. La paraula té el seu origen en el pavelló de caça, prop de Madrid, que té el mateix nom, i que estava envoltat de verdisses, (zarzas en castellà) i era el lloc on es feien aquest tipus de representacions amb diàleg i música. (afegeix aquesta cronista que actualment el pavelló de caça de Felip IV, es el Palau de la Zarzuela). Era un espectacle agradable i divertia a l’aristocràcia. No obstant, amb el pas dels anys, aquest gènere musical va caure en desús

Vives també va aclarir que no es tracte de l’anomenat “genero chico”, que té un format més petit, per raons d’espai.

Aquesta jota de La Bruja, és un dels temes més famosos de Chapí, I finalment, el programa va concloure amb Mr. Sandman, una canço composta a l’amny 1954 per P. Ballard, que varen interpretar The Chordets, un grup de veus femenines.

Naturalment, el bon “sabor de boca” de la primera, part, es va mantenir durant la segona, amb un nivell altíssim. La interpretació de la Calma de la mar, va estar plena d’encant, remarcant el seu estil d’havanera, a través de les mandolines.

Igualment, excel·lents arranjaments per L’Hereu Riera, sempre conservant el sentit de barcarola, tot i que no deixa les arrels de balada del segle XVIII plena de delicats matisos tímbrics, per traslladar-nos tot seguit al Madrid més castís amb el Fandango de Doña Francisquita, una obra alegre i desenfedada, per arribar al vibrato la jota de La Bruja, on el lluïment de les bandúrries va presentar-nos una peça molt típica per aquest instrument, executada amb format orquestrar, que va donar el un to de conjunt molt curiós, sense desmerèixer l’energia que sempre desprèn una jota.

Mr. Sandman va concloure oficialment el concert. Una cançó molt coneguda de la música pop, que amb els arranjaments per a corda pinçada va resultar absolutament novedosa, sense perdre el ritme pop de la seva composició.

Els bisos varen venir per dues bandes: Una peça de Xavier Montsalvatge i un pasodoble: Suspiros de España, d’Antonio Álvarez Alonso. D’aquesta composició, el director de Laud’Ars, Miguel A. Sánchez, en va referenciar l’anècdota del seu títol: procedeix del nom d’uns pastissos “Suspiros”, que eren producte d’una pastisseria anomenada “España”.

Els assistents vam gaudir d’una esplèndida i sorprenent soirée musical, amb interpretacions de peces molt conegudes arranjades per a corda pinçada, executades amb sentiment, professionalitat i distinció, i sota una magnífica batuta.

1 comment:

Hipatia de Alejandría said...

Hola Marta:
te veo muy atareada, tres posts en nada de tiempo... ¡Caray!
Me encanta esto que haces. Mira por donde me acabo de enterar de que la madre de Falla era de Mataró; sabía que era andaluz (creo que Cádiz) y me encanta ese aire morisco que tiene en alguna de sus obras.
Del maestre Ruperto Chapí, te diré que es paisano mío, Nació en Villena (Alacant) y recuerdo que en el colegio, a veces nos ponían piezas suyas.
Pues me lo he pasado muy bien.
Gracias chocolateras, Marta.
Hasta la próxima. Un beso desde la Enterprise.