La segona part del programa va anar dedicada integrament a la Simfonia Nº 29, K.201 en La Major de W.A.Mozart.
Al igual que en la primera part, Vives també va informar als presents de dades relacionades amb aquesta obra, tot destacant al principi de la seva intervenció els conceptes de profunditat i lluminositat del barroc, ben diferenciats dels del segle XIX.
Pel que fa a la simfonia nº 29, “ens hem de traslladar als anys de Salzburg, entre 1770 i 1773. Abans Leopold i Wolfang A. Mozart havien viatjat a Itàlia, el país de la música, per a la formació del jove músic, mentre la seva germana, de 18 anys es quedava a Salzburg amb la seva mare. Per la moral de l’època. era mal vist que una noia viatgés de poble en poble”.
Durant aquest període, va traspassar el princep-arquebisbe Scharattenbach, que era protector de la família Mozart, i va ser nomenat com a successor Hieronymus Colloredo, de tarannà absolutament diferent al seu predecessor. Va ser el darrer en el seu càrrec, doncs Salzburg va ser annexionat a l’Estat de Baviera i posteriorment a l’imperi austro-hongarés.
El final de la seva intervenció, Vives va fer esment de la gran disciplina de que era partidari Colloredo, fet aquest que no s’avenia gens amb el caràcter de Mozart, que durant aquest període de tres anys, va composar les simfonies 25, 29 i 30. Aquesta època va ser de canvis per a Mozart, fins i tot de casa. Malgrat ser un període no gaire bo, l’estat anímic del compositor mai es va reflectir en les seves obres.
Al igual que en la primera part, aquesta Simfonia Nº 29, K.201 en La Major de W.A.Mozart, va ser absolutament desigual, sota una direcció musical rígida, quasi protocol·lària, adaptada a les necessitats de canvis sobtats de titulars de l’orquestra – d’aquest fet aquesta cronista va ser informada amb posterioritat. Si bé el primer moviment Allegro moderato va resultar homogeni, brillant i contundent, els dos següents l’Andante i el Menuetto, varen oferir un resultat lent, apagat, i un tant encorsetat. El darrer dels moviments, l’Allegro con spirito, va donar un tomb al desenvolupament de la interpretació, més lleuger, amb caràcter i vivacitat.
Al igual que en la primera part, Vives també va informar als presents de dades relacionades amb aquesta obra, tot destacant al principi de la seva intervenció els conceptes de profunditat i lluminositat del barroc, ben diferenciats dels del segle XIX.
Pel que fa a la simfonia nº 29, “ens hem de traslladar als anys de Salzburg, entre 1770 i 1773. Abans Leopold i Wolfang A. Mozart havien viatjat a Itàlia, el país de la música, per a la formació del jove músic, mentre la seva germana, de 18 anys es quedava a Salzburg amb la seva mare. Per la moral de l’època. era mal vist que una noia viatgés de poble en poble”.
Durant aquest període, va traspassar el princep-arquebisbe Scharattenbach, que era protector de la família Mozart, i va ser nomenat com a successor Hieronymus Colloredo, de tarannà absolutament diferent al seu predecessor. Va ser el darrer en el seu càrrec, doncs Salzburg va ser annexionat a l’Estat de Baviera i posteriorment a l’imperi austro-hongarés.
El final de la seva intervenció, Vives va fer esment de la gran disciplina de que era partidari Colloredo, fet aquest que no s’avenia gens amb el caràcter de Mozart, que durant aquest període de tres anys, va composar les simfonies 25, 29 i 30. Aquesta època va ser de canvis per a Mozart, fins i tot de casa. Malgrat ser un període no gaire bo, l’estat anímic del compositor mai es va reflectir en les seves obres.
Al igual que en la primera part, aquesta Simfonia Nº 29, K.201 en La Major de W.A.Mozart, va ser absolutament desigual, sota una direcció musical rígida, quasi protocol·lària, adaptada a les necessitats de canvis sobtats de titulars de l’orquestra – d’aquest fet aquesta cronista va ser informada amb posterioritat. Si bé el primer moviment Allegro moderato va resultar homogeni, brillant i contundent, els dos següents l’Andante i el Menuetto, varen oferir un resultat lent, apagat, i un tant encorsetat. El darrer dels moviments, l’Allegro con spirito, va donar un tomb al desenvolupament de la interpretació, més lleuger, amb caràcter i vivacitat.
No comments:
Post a Comment