Amb la representació de La Tabernera del Puerto, de Pablo Solozabal el passat diumenge, 30 de setembre, es va iniciar la temporada de Sarsuela al Foment Mataroní.
Com sempre, la companyia Joventut Lírica de Barcelona, amb el cor a 16 veus i sota la direcció general de Josep Lluís Blanch i musical d’Anibal Gil, davant d’un públic – sense personalitats destacables del món cultural, polític i social - que omplia el teatre de gom a gom, lliurat a passar una bona tarda, va poder gaudir d’una funció amb un argument gens novedòs (els amors de Marola, la tavernera d’un port, de pare autoritari i complicat amb negocis de contraban, amb un jove mariner, i l’entorn que envolta la trama; l’enamorament d’un noi jove per la noia, les dones del poble intranquil·les per la bellesa de la tavernera, etc. i tot amb final feliç.
L’ escenografia, decorats i vestuari un tant atrotinats, fins i tot antiquats, però els recursos de la companyia son escassos, l’esforç és gran i l’entusiasme ferm amb una partitura de gran bellesa musical i lírica.
Tal com esmenta el programa de mà, aquesta obra es va estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona el 16 de maig de 1936, amb una gran acollida per part del públic, tot i que es conegut que hi varen haver-hi certs moments de tensió durant l’estrena. Malauradament, algun crítics varen mostrar més interès en desacreditar al compositor per les seves idees polítiques, que en comentar els valors musicals de l’obra.
La Tabernera del puerto es una de les millors obres del gènere, tant en la seva partitura com en la lletra de les seves romances. Obra en tres actes i dos quadres, dels setze números de que està composta, se’n destaca l’escena introductòria del primer acte que arranca amb un cor de mariners Eres blanca y hermosa, i que va ser resolta correctament pel cor i orquestra, que al llarg de la representació, va tenir diferents mancances, especialment en la secció de corda i en més d’una ocasió, va afogar la veu dels cantants.
També cal destacar el número còmic entre Antigua, una Maria Estany ben adaptada al paper, tot i alguns moments d’excessiva exageració, i Chinchorro, interpretat per Rafael (es desconeix el cognom), en substitució de qui estava previst, i que dins el rol de comicitat, la seva actuació es pot considerar dins els canons de la correcció teatral, no resultant excessivament exagerada.
A destacar l’actuació de la tiple còmica Francesca Sánchez en el paper d’Abel. Una veu molt nítida, molt treballada, y ben modulada y una representació molt sentida y estudiada. I també de Josep Pires, que en el seu rol de Simpson i el seu sol despierta negro, va resultar francament atractiu, amb una veu profunda i clara, ben timbrada, i un frasseig molt acurat, i seguretat en la interpretació.
Pel que fa a Crist Viñas en el paper de Juan de Eguia, va saber lluir la seva homogeneitat de veu, i la interpretació va ser correcte i professional. El públic va gaudir amb la seva actuació, i en la interpretació del chíbiri, chíbiri, una peça de la que en va treure un bon profit musical, com ho van demostrar els aplaudiments del públic.
Finalment, el duet protagonista: Marola, i Leandro, interpretats per Montserrat Costa, Josep Dueñas. Una actuació adient, assajada, sense extravagàncies, però s’haguera agraït una mica més de passió i de sentiment en tots dos, i especialment en Dueñas i una de les romances més esperades No puede ser, amb un mal principi que el tenor va tallar i tornar a acabar amb excel·lent modulació de veu, però en mancança d’emoció. La veu de Costa, agradable, entenedora però amb algunes errades en els aguts.
En acabar la representació, Josep Lluís Blanch va mostrar en nom de la companyia, la seva satisfacció per tornar a Mataró. “Estem a casa. Els aplaudiments ens fan sentir molt bé”, i va convidar al públic a la propera representació: La Generala d’Amadeo Vives el proper 25 d'octubre.
Com sempre, la companyia Joventut Lírica de Barcelona, amb el cor a 16 veus i sota la direcció general de Josep Lluís Blanch i musical d’Anibal Gil, davant d’un públic – sense personalitats destacables del món cultural, polític i social - que omplia el teatre de gom a gom, lliurat a passar una bona tarda, va poder gaudir d’una funció amb un argument gens novedòs (els amors de Marola, la tavernera d’un port, de pare autoritari i complicat amb negocis de contraban, amb un jove mariner, i l’entorn que envolta la trama; l’enamorament d’un noi jove per la noia, les dones del poble intranquil·les per la bellesa de la tavernera, etc. i tot amb final feliç.
L’ escenografia, decorats i vestuari un tant atrotinats, fins i tot antiquats, però els recursos de la companyia son escassos, l’esforç és gran i l’entusiasme ferm amb una partitura de gran bellesa musical i lírica.
Tal com esmenta el programa de mà, aquesta obra es va estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona el 16 de maig de 1936, amb una gran acollida per part del públic, tot i que es conegut que hi varen haver-hi certs moments de tensió durant l’estrena. Malauradament, algun crítics varen mostrar més interès en desacreditar al compositor per les seves idees polítiques, que en comentar els valors musicals de l’obra.
La Tabernera del puerto es una de les millors obres del gènere, tant en la seva partitura com en la lletra de les seves romances. Obra en tres actes i dos quadres, dels setze números de que està composta, se’n destaca l’escena introductòria del primer acte que arranca amb un cor de mariners Eres blanca y hermosa, i que va ser resolta correctament pel cor i orquestra, que al llarg de la representació, va tenir diferents mancances, especialment en la secció de corda i en més d’una ocasió, va afogar la veu dels cantants.
També cal destacar el número còmic entre Antigua, una Maria Estany ben adaptada al paper, tot i alguns moments d’excessiva exageració, i Chinchorro, interpretat per Rafael (es desconeix el cognom), en substitució de qui estava previst, i que dins el rol de comicitat, la seva actuació es pot considerar dins els canons de la correcció teatral, no resultant excessivament exagerada.
A destacar l’actuació de la tiple còmica Francesca Sánchez en el paper d’Abel. Una veu molt nítida, molt treballada, y ben modulada y una representació molt sentida y estudiada. I també de Josep Pires, que en el seu rol de Simpson i el seu sol despierta negro, va resultar francament atractiu, amb una veu profunda i clara, ben timbrada, i un frasseig molt acurat, i seguretat en la interpretació.
Pel que fa a Crist Viñas en el paper de Juan de Eguia, va saber lluir la seva homogeneitat de veu, i la interpretació va ser correcte i professional. El públic va gaudir amb la seva actuació, i en la interpretació del chíbiri, chíbiri, una peça de la que en va treure un bon profit musical, com ho van demostrar els aplaudiments del públic.
Finalment, el duet protagonista: Marola, i Leandro, interpretats per Montserrat Costa, Josep Dueñas. Una actuació adient, assajada, sense extravagàncies, però s’haguera agraït una mica més de passió i de sentiment en tots dos, i especialment en Dueñas i una de les romances més esperades No puede ser, amb un mal principi que el tenor va tallar i tornar a acabar amb excel·lent modulació de veu, però en mancança d’emoció. La veu de Costa, agradable, entenedora però amb algunes errades en els aguts.
En acabar la representació, Josep Lluís Blanch va mostrar en nom de la companyia, la seva satisfacció per tornar a Mataró. “Estem a casa. Els aplaudiments ens fan sentir molt bé”, i va convidar al públic a la propera representació: La Generala d’Amadeo Vives el proper 25 d'octubre.
No comments:
Post a Comment