El Foment Mataroní va oferir el passat divendres, 16 de juliol, enmarcat dins el VIII cicle de concerts de la temporada 2010, De mestre a alumne, amb un seguit d’obres d’autors com l’alemany Max Bruch (Serenata OP Posthum) , Leos Janáceck procedent de Chequia (Suite per a cordes) i el també alemany demés de mestre dels dos anteriors en el conservatori de Leipzig, Carl Reinecke amb la seva Serenata en Sol Menor op. 242.
Un programa d’un gran romanticisme, magnificament interpretat per l’Orquestra Terrassa 48, sempre manenint un nivell alt de qualitat, estudi y profesionalitat, i que per una estona, l’escàs, malauradament, públic present - on eren els de la Simfònica de Sabadell tant amants de la música? – va poder gaudir una càlida sensació de temps de tardor envoltats per la xafogosa calor estival.
Com sempre, la presentació de Joan Vives va incidir en el coneixement que tots teniem de la Terrassa-48 “que sempre preparen programes molt interessants i amb molt bon gust”.
També va fer incidència en el desconeixement que moltes vegades es té del programa a escoltar, i de la sorpresa que representa que a mesura que es van interpretant, van agradant i es descobreixen noves obres.
En referència a Max Bruch – que principalment es conegut pel seu Concert per a violí i orquestres op. 26 o per la Fantasia escocesa - i la seva Serenata OP Posthum, va comentar el paral·lelisme del compositor amb Brahms, essent la tendència de les seves obres un romanticisme tardà, no un post-romanticisme. “Aquesta obra està basada en temes populars. Va ser una partitura que va deixar inacabada Bruch i en el seu editor va completar. Fou aquesta una obra que es va escriure quan ja s’havia inventat la música tonal”.
Sobre Leos Janácek, Vives va comentar com la seva música respira aires més eslaus, més freds “d’olor a molsa de bosc”. Janácek era més jove que Dvorak o Smetana, contemporanis seus, i amb aquesta peça, segons Vives, s’aprecia una música de colors, un diàleg picòric entre violins i violes, on també juga amb els silencis d’alguns instruments.
La segona part del programa corresponia exclussivament a C. Reinecke i la Serenata en Sol Menor op. 242. Una obra amb sis moviments. Actualment, la figura de Reinecke està força oblidada dels circuits musicals, tot i que a nivell coral si ha experimentat una revifalla. En el seu temps va ser un compositor de prestigi, tant per la seva activitat musical com per la de direcció del conservatori de Leipzig.
Vives va aprofitar la referència a la localitat alemanya per explicar l’origen de la creació, de l’escola de música, que té com a referent mundial en l’actualitat, la famosa Orquesta de la Gewandhaus de Leipzig. L’escola superior de música va ser impulssada per Félix Mendhelssohn, qui al sentir-se descriminat pel conservatori de Berlín, en voler obtenir la plaça de director, va decidir crear un nou conservatori a la localitat on J.S. Bach, a qui admirava profundament, va ser Cantor i director de l’Esglèsia Luterana de St. Thomas de Leipzig. “En el moment de la seva creació, hi havia juntament amb Mendelssohn, Robert Schumann com a professor, entre d’altes i al llarg dels anys, va tenir com alumnes a Edward Grieg, Isaac Albeniz, Arthur Sullivan o J. Svendsen. Era el lloc on es podia aprendre millor la música del moment”.
Vives va conclure la presentació de l’obra, tot manifestant la fidelitat que Bruch o Reinecke varen tenir envers l’escola i l’estil de Leipzig, en representació del romanticisme alemany, en uns moments on la música començava a percebre canvis importants.
Un programa d’un gran romanticisme, magnificament interpretat per l’Orquestra Terrassa 48, sempre manenint un nivell alt de qualitat, estudi y profesionalitat, i que per una estona, l’escàs, malauradament, públic present - on eren els de la Simfònica de Sabadell tant amants de la música? – va poder gaudir una càlida sensació de temps de tardor envoltats per la xafogosa calor estival.
Com sempre, la presentació de Joan Vives va incidir en el coneixement que tots teniem de la Terrassa-48 “que sempre preparen programes molt interessants i amb molt bon gust”.
També va fer incidència en el desconeixement que moltes vegades es té del programa a escoltar, i de la sorpresa que representa que a mesura que es van interpretant, van agradant i es descobreixen noves obres.
En referència a Max Bruch – que principalment es conegut pel seu Concert per a violí i orquestres op. 26 o per la Fantasia escocesa - i la seva Serenata OP Posthum, va comentar el paral·lelisme del compositor amb Brahms, essent la tendència de les seves obres un romanticisme tardà, no un post-romanticisme. “Aquesta obra està basada en temes populars. Va ser una partitura que va deixar inacabada Bruch i en el seu editor va completar. Fou aquesta una obra que es va escriure quan ja s’havia inventat la música tonal”.
Sobre Leos Janácek, Vives va comentar com la seva música respira aires més eslaus, més freds “d’olor a molsa de bosc”. Janácek era més jove que Dvorak o Smetana, contemporanis seus, i amb aquesta peça, segons Vives, s’aprecia una música de colors, un diàleg picòric entre violins i violes, on també juga amb els silencis d’alguns instruments.
La segona part del programa corresponia exclussivament a C. Reinecke i la Serenata en Sol Menor op. 242. Una obra amb sis moviments. Actualment, la figura de Reinecke està força oblidada dels circuits musicals, tot i que a nivell coral si ha experimentat una revifalla. En el seu temps va ser un compositor de prestigi, tant per la seva activitat musical com per la de direcció del conservatori de Leipzig.
Vives va aprofitar la referència a la localitat alemanya per explicar l’origen de la creació, de l’escola de música, que té com a referent mundial en l’actualitat, la famosa Orquesta de la Gewandhaus de Leipzig. L’escola superior de música va ser impulssada per Félix Mendhelssohn, qui al sentir-se descriminat pel conservatori de Berlín, en voler obtenir la plaça de director, va decidir crear un nou conservatori a la localitat on J.S. Bach, a qui admirava profundament, va ser Cantor i director de l’Esglèsia Luterana de St. Thomas de Leipzig. “En el moment de la seva creació, hi havia juntament amb Mendelssohn, Robert Schumann com a professor, entre d’altes i al llarg dels anys, va tenir com alumnes a Edward Grieg, Isaac Albeniz, Arthur Sullivan o J. Svendsen. Era el lloc on es podia aprendre millor la música del moment”.
Vives va conclure la presentació de l’obra, tot manifestant la fidelitat que Bruch o Reinecke varen tenir envers l’escola i l’estil de Leipzig, en representació del romanticisme alemany, en uns moments on la música començava a percebre canvis importants.
No comments:
Post a Comment