Que Mataró, en l’àmbit cultural, és ciutat que milita en tercera regional és de tots conegut. I que se’ns anunci que actuarà un “carismàtic virtuós el violí”, de reconegut prestigi com va destacar en la presentació Joan Vives, vol dir que el protagonista en qüestió va de cap a caiguda, i actuar a Mataró és el que ha tingut més a l’abast per mantenir-se dins uns ingressos estables.
El públic – a destacar la presència d’alguna digníssima “atrocitat”, ai, perdó, autoritat de cultura - força nombrós, d’aquell que es deixa portar per la nomenada i que habitualment es perd bona part de grans actuacions de menys nom i més qualitat, va omplir bona part de la platea del Teatre Monumental el passat diumenge, 11 de juliol, esperant amb candaletes a la Simfònica de Sabadell, pel ben guanyat prestigi de l’orquestra.
Però quina no va ser la nostra decepció quan llegint el programa de mà, se’ns ofereix: Joan Sebastian Bach - Solo de violí; Arvo Pärt – Fratres per a violí, orquestra de corda i percussió; W.A. Mozart – Concert per a violí i Antonio Vivaldi – Les quatre estacions, op. 8 (selecció) Arranjaments populars per a orquestra de corda.
No obstant, en les paraules d’introducció d’un tant apàtic Joan Vives, ja ens va informar que “el concert li resultava difícil de presentar” tot indicant el programa ja esmentat. “Concert per a violí de Mozart. Mozart en va fer cinc de concerts. Quin concert?”. I aleshores amb l’estil que el caracteritza, va adreçar tot una retòrica sobre les improvisacions dels grans mestres com el mateix Mozart, Beethoven o Vivaldi qui “començava a improvisar quan començava la cadència”.
De les improvisacions, varen néixer grans composicions: “Bach tocava el clavecí, l’orgue i el violí. La coneguda Fuga per a 6 veus va sorgir arrel d’una improvisació de clavecí i orgue”. En referència a Beethoven, segons les cronistes vienesos de l’època, el que més fama li donava era quan improvisava, (un personatge d’aspecte tan lleig). Pagannini i Liszt també van ser grans improvisadors. Fins a mitjans del segle XIX, les improvisacions varen tenir el seu públic i el seu esplendor. Però el concepte de música canviava i va ser des dels conservatoris que es va decidir suprimir les improvisacions en favor de l’estudi de la peça a nivell memorístic i interpretar-la fil per randa, afavorint d’aquesta manera un aprofundiment en l’obra i en la execució.
I bé, davant d’aquest preàmbul, i amb certa expectació, es va iniciar el concert, on el famós Solo de violí de Bach va començar a desvetllar les seves notes des del fons de la platea, i tots amb el cap girat, contemplant com Gilles Apap baixava per el passadís, tocant el Solo, acompanyat de sons folklòrics de caire hongarès o zíngar, amb derivacions posteriors al jazz.
I aquesta cronista, més accidental que mai, es va quedar de lo més fotuda, al igual que bona part de la resta de l’auditori, quan el tal Apap, puja a l’escenari, i amb un to més esperpèntic que seriós, enllaça el Solo amb Fratres per a violí, orquestra de corda i percussió d’Arvo Pärt, una barreja indefinida de sons que va començar a avorrir, tot i que va demostrar la professionalitat del concertino – és indiscutible que sap tocar el violí – i l’excel·lent preparació de l’orquestra, més d’un amb una marcada cara d’ensopiment, però seguint fidelment les ordres marcades, l’actuació va ser perfecta al llarg del concert.
I sense primeres o segones parts – bona part del públic i dels músics volien veure la final de la copa del món de futbol – les notes Mozartianes d’un dels cinc concerts per a violí del compositor de Salzburg, van sorgir brillants i esplendoroses, per després transformar-se en un calculat impromptu, on novament, els folklòrics es van deixar sentir, aquest cop procedents de gaèlica, encara que molts, mentalment ens varem traslladar al Far West de Ford Apache i aquells balls de militars organitzats ben aprop del “Cañón del Colorado”, per acabar amb tonades del més genuí blues dels camps de cotó de Louisina. Pobre Mozart, com s’ha de veure!!!
Els aplaudiments – ja se sap que el públic de Mataró és fàcil d’acontentar – per descomptat es van deixar notar per alguns incondicionals i d’altres, amics i familiars del membres de l’orquestra. Però alguns com aquesta cronista només esperàvem que el concert s’acabés davant la presa de pel que representava aquestes versions “sui generis” que volen fer calçar amb calçador, però que no, que no ens agraden.
I l’apoteosi final, la selecció de Les quatre estacions de Vivaldi, amb xiulets d’ocellets inclosos – tot i que se semblaven als compassos d’una sardana - realitzats pels membres de l’orquestra, que en les anteriors interpretacions també varen fer funcions de cor.
L’orquestra, dempeus tocant amb força, domini i preparació, sense que res de la seva interpretació sonés dissonant o distorsionat, va acompanyar les excentricitats tonals de Gilles Apap, passant per tots els canvis meteorològics que indica la partitura, “sense ordre ni concert”; és a dir, de la primavera a l’hivern passant per l’estiu i acabant en la tardor.
En conclusió, un concert fallit, que no va convèncer a gaire gent – tot i els aplaudiments; quedar bé no costa gens – on l’orquestra va estar a l’alçada del seu prestigi. Un altre cop, els experiments, amb gasosa, plis.
No comments:
Post a Comment