PREMI ILURO-2010 (i III – ja era hora)

Ricard Navarro, cap de l’obra social de l’entitat d’estalvi i secretari del jurat, va llegir el veredicte, establert en data 25 d’octubre d’enguany, des de la tribuna posada a l’efecte. I quan es va declara DESERT, els Ohh!!! es va deixar sentir. I com si es tractés del premi de consolació que donen a les escoles (o donaven?), Joan Bonamusa va obtenir l’accèssit.

L’home, aparentment més content que un gínjol, va adreçar unes paraules al sempre respectable, que no respectat auditori, i va començar a parlar de les reminiscències de la romanització, fins a Carlemany, tot partint d’un treball de Coral Quadrada, i unes quantes coses més que encara van despistar més al ja anestesiat auditori. Per descomptat, l’educació no va faltar i va agrair degudament l’ajut rebut per la tasca realitzada.

Ja quedava el final, el resum de les obres part del president del jurat, Mossèn Pladevall – perquè anava amb vestit i corbata, però és capellà – i això volia dir per aquesta cronista accidental, que no podia perdre passada, i que calia escriure a velocitat de concorde.

El distingit llicenciat en Ciències Històriques i doctor en història eclesiàstica per la Universitat de Lovaina, va explicar que en un principi es va negar a acceptar la presidència del jurat, per qüestions de tasques religioses i laborals, però reconeix que la tasca li agrada i està engrescat.

Va començar pel treball premiat: un treball de 800 pàgines (aquest bon home està obsessionat pel pes dels llibres i les pàgines), i que parla del segle I abans de Crist fins al 1999. Però tot seguit va continuar amb un: "en general són treballs monogràfics molt concrets i el jurat busca una perfecció”. En referència a Mataró a mitjans del segle XX, el Dr. Pladevall va comentar que es tractava d’una visió de la ciutat, on es pren el polse a la vida de la mateixa, tot posant de manifest aspectes com la immigració dels anys 60, el naixement de barris perifèrics, etc. amb un cert “barnís rosat. És una visió bonica, però no es aprofundida”. Tot seguit va parlar del Treball premiat: De la civitas d’Iluro a Alarona (Mataró, Barcelona) entre la Tetrarquia i els Caloringis. “Un treball important. L’autor ha volgut agafar des del naixement de la ciutat. Un títol massa llarg (...). La narració es seguida de les excavacions, donant una visió de la història, no de la continuïtat de la història, però no hi ha res dels àrabs ni dels carolingis. Un treball útil i important però pel Premi Iluro faltava cohesió. La bibliografia és exhaustiva” (No em diran pas que es tracte d'un re-fregit de molts llibres per fer-ne un, oi???).

Tot quedant per comentar 5 obres, seguidament: Joan Lairet i Pons (1911-1975). Una generació trencada. “el jurat si va aturar. Treball interessant. L’autor ha estudiat tot l’ambient seu, doncs va ser un personatge que va participar en el govern de la generalitat, va escriure articles, exiliat a Perpinyà i Veneçuela, es va relacionar amb l’ambient tèxtil i quan anava a tornar al país, va traspassar relativament jove. Una obra que falta completar, veure més la percepció de tot, però cal felicitar a l’autor.”

Història del passat.Tot fent broma sobre que la història sempre és del passar. Mossèn Pladevall, va trobar el llibre “interessant pel material que té, tot aplegant i revisant 400 documents, utilitzats per aplegar una història que abraça del 1551 al 1876”.

L’estendard de la Cooperativa Obrera Mataronesa. Primera experiència de Gaudí-Dissenyador, a Mataró, i posteriors vinculacions en la seva obra “Aquest llibre parla d’una entitat amb molta empenta, i molt viva. I el estendard va ser dissenyat per Antoni Gaudí. Juga amb la trama de les abelles, que significa treball. Parla del disseny i de la forja. Un treball que està bé però que es queda curt”.

Penúltima, penúltima obra a comentar: Oda al Fanatisme (1816-1834, c.) d’Antoni Puigblanch. Primer assaig de poesia culta catalana de l’edat moderna. Estudi i edició crítica de l’obra poètica en català d’un mataroní del segle XIX. (Però quin títol més llarg. És que ja no em venen ganes de llegir el llibre. Bé, tampoc es publicarà) Segons el president del Jurat, “Falta aprofundir en moltes més coses. Divideix el treball en tres trossos i parla del liberalisme de Puigblanch i d’una poesia diferent, culta. Es una edició critica del text, però li manca contingut”.

La darrera obra a comentar: Rock i cultura pop a Mataró: una visió implicada. Mossèn Pladevall va reconèixer que no en sabia gaire del rock i del pop català, (doncs mira, també fa història, i una que coneix tothom), i va confessar que li ha estat un llibre divertit de llegir, perquè va veure com els joves es movien. “De contingut en té, és interessant, bonic, i me l’he llegit amb ganes”, però el treball tampoc va arribar a la categoria de premi.

Les paraules finals del president del jurat de la 52na. edició del Premi Iluro varen ser manifestar la unanimitat de criteris de valoració de les obres per part de tots els components i l’interès que hi ha per treballar la història, tot i que en aquesta convocatòria, totes les obres parlaven de Mataró.

Finalment, no podia ser d’altra manera, l’alcalde de Mataró, que en anys anteriors feia bonic i no deia res, però que ara, ha de concloure l’acte i que afortunadament va ser curt, perquè aquesta cronista accidental ja se li acabava la llibreta, i només faltava el “discurset” del polític-alcalde de torn. Va felicitar al Dr. Fradera – quedar bé no costa gens – també a Joan Bonamusa per la seva tasca, doncs hi ha bona amistat personal –és coneguda la vinculació del guanyador del Premi Iluro amb el PSC local – i tot agraint a Caixa Laietana la constància en la seva tasca envers aquest premi, i amb una posterior felicitació, va acabar tot dient: “espero que les decisions del jurat siguin diferents i complexes” (algú sap que vol dir?).

I tots, ens vàrem aixecar de la nostre particular seient-llauna de sardina de pràctic de luxe, i varem anar a endrapar que en el fons és el que volien més de quatre. Refrigeri de Ca l’Uñó, molt xic i amb més contingut – el que li faltava a les obres – que l’edició 2009, però els tradicionals i addictes indiscutibles al Premi Iluro CONTINUEM TROBANT A FALTAR EL BOMBÓ DE GELAT de pastisseria tan anomenada. Plis, prenguin nota per l’any que ve.