El darrer punt de la conferència va basar en la relació de parròquia amb el poder públic. “Designar els membres de la Junta d’Obra, els obrers, tots ells seglars mataronins, serà competència del Consell Municipal/Ajuntament del segle XV a finals del segle XIX. És a dir des de l’alliberament del feudal i naixement del Consell de la Universitat o Comú de Mataró fins a la renúncia pràctica d’aquesta potestat efectuada pels ajuntaments liberals mataronins durant la Regència de la Reina Maria Cristina. ser patró de Santa Maria remetia al controvertit tema del dret de presentació dels eclesiàstics a ocupar el rectorat de la parròquia. Era molt habitual que els senyors feudals que havien pagat l’edificació d’una església i que havien la proveït de rendes volguessin no només quedar-se amb el dret d’administrar els aspectes materials sinó també retenir la capellania, és a dir el dret a presentar al bisbe el candidat a ocupar la rectoria, és a dir a escollir el rector, el responsable de la cura d’ànimes de la feligresia. Ja hem vist com el bisbat no va parar fins que va poder recuperar aquesta competència l’any 1391".
La Monarquia la qui feia intromissions indegudes en l’administració i vida eclesial i més en un territori, Espanya, on l’Estat fort, una novetat respecte l’època medieval, va aparèixer amb una promptitud històrica sorprenent. Nosaltres no va tenir una església nacional protestant, com la dels països luterans. Malgrat això, ja el segle XVII la Monarquia intenta mediatitzar l’Església a Espanya utilitzant la institució del patronat. L’arribada dels Borbons i del seu nou règim local augmentarà la intensitat d’aquest abús i el traslladarà a nivell municipal mataroní durant el segle XVIII. A imatge del galicanisme francès, la nova monarquia va fer avençar el regalisme espanyol molt més enllà del que havien practicat els Àustries. A nivell estatal, el Reial Patronat permetia als monarques espanyols posar bisbes o retenir i fiscalitzar els documents que la Santa Seu enviava als bisbats per mitjà de l’execuator.
"L’ Ajuntament pretenia fer créixer la visibilitat del seu poder prop de l’altar major de l’església durant la Missa i d’altres oficis religiosos, o controlar les admissions de capellans a Santa Maria per tal fer créixer el lustre de les cerimònies, com ja hem esmentat. A l’altre banda de la trinxera, el rector necessitava les rendes dels residents per promoure les bones vocacions encara que desafinessin a l’hora de cantar, i més quan sovint provenien de famílies que no podien pagar els estudis eclesiàstics als fills. La situació dels rectors de la segona meitat del segle XVIII és la d’un pastor assetjat en la seva llibertat pel patró, és a dir l’actuació de les famílies que controlaven l’Ajuntament borbònic mataroní gràcies amb les seves predisposicions amb la nova dinastia. L’habilitat i zel apostòlic de rectors com Antoni Serch i de Boquet, Damià Sumalla i Bonabosch o Francesc de Verneda i Bengoni van marcar el terreny a l’Ajuntament absolutista i van posar les bases de la vitalitat del catolicisme a Mataró el segle següent, el XIX".
La nova cultura política liberal mataronina de la primera meitat del segle XIX, nascuda de l’oposició als governs cada vegada més anti-subsidiaris i arbitraris de Carles IV i Ferran VII, era molt ben compresa i respectada pels eclesiàstics de Santa Maria, pels escolapis i pels carmelites descalços del convent de Sant Josep. Tant pels seus lligams familiars com per la necessitat de tornar a donar un espai de llibertat a les institucions que no eren l’Estat centralista. Naixia el tradicionalisme polític catòlic del segle XIX que a la Muntanya catalana seria carlí i a Marina i a Mataró seria liberal.
La Monarquia la qui feia intromissions indegudes en l’administració i vida eclesial i més en un territori, Espanya, on l’Estat fort, una novetat respecte l’època medieval, va aparèixer amb una promptitud històrica sorprenent. Nosaltres no va tenir una església nacional protestant, com la dels països luterans. Malgrat això, ja el segle XVII la Monarquia intenta mediatitzar l’Església a Espanya utilitzant la institució del patronat. L’arribada dels Borbons i del seu nou règim local augmentarà la intensitat d’aquest abús i el traslladarà a nivell municipal mataroní durant el segle XVIII. A imatge del galicanisme francès, la nova monarquia va fer avençar el regalisme espanyol molt més enllà del que havien practicat els Àustries. A nivell estatal, el Reial Patronat permetia als monarques espanyols posar bisbes o retenir i fiscalitzar els documents que la Santa Seu enviava als bisbats per mitjà de l’execuator.
"L’ Ajuntament pretenia fer créixer la visibilitat del seu poder prop de l’altar major de l’església durant la Missa i d’altres oficis religiosos, o controlar les admissions de capellans a Santa Maria per tal fer créixer el lustre de les cerimònies, com ja hem esmentat. A l’altre banda de la trinxera, el rector necessitava les rendes dels residents per promoure les bones vocacions encara que desafinessin a l’hora de cantar, i més quan sovint provenien de famílies que no podien pagar els estudis eclesiàstics als fills. La situació dels rectors de la segona meitat del segle XVIII és la d’un pastor assetjat en la seva llibertat pel patró, és a dir l’actuació de les famílies que controlaven l’Ajuntament borbònic mataroní gràcies amb les seves predisposicions amb la nova dinastia. L’habilitat i zel apostòlic de rectors com Antoni Serch i de Boquet, Damià Sumalla i Bonabosch o Francesc de Verneda i Bengoni van marcar el terreny a l’Ajuntament absolutista i van posar les bases de la vitalitat del catolicisme a Mataró el segle següent, el XIX".
La nova cultura política liberal mataronina de la primera meitat del segle XIX, nascuda de l’oposició als governs cada vegada més anti-subsidiaris i arbitraris de Carles IV i Ferran VII, era molt ben compresa i respectada pels eclesiàstics de Santa Maria, pels escolapis i pels carmelites descalços del convent de Sant Josep. Tant pels seus lligams familiars com per la necessitat de tornar a donar un espai de llibertat a les institucions que no eren l’Estat centralista. Naixia el tradicionalisme polític catòlic del segle XIX que a la Muntanya catalana seria carlí i a Marina i a Mataró seria liberal.
L’any 1813, els mataronins van voler i es van escollir un ajuntament segons la Constitució de Cadis tot i que la ciutat era ocupada pel Francès. La gairebé totalitat dels nous regidors eren catòlics molt actius a Santa Maria i a les seves confraries pietoses. L’any 1820, la constitució de Cadis, restablerta amb el Trienni Liberal, es va llegir tota sencera des de la trona de Santa Maria. Seguidament es va cantar un Tedeum d’acció de gràcies que va tenir la participació entusiasta del clergat parroquial, fet pel qual, el clergat no va cobrar, cosa poc habitual en aquells temps.
Al segle XIX i començaments del XX, Mataró, una ciutat plenament industrial, va ser una de les localitats menys anticlericals de Catalunya, fins al punt de ser coneguda com la ciutat levítica del bisbat de Barcelona. La primera mort violenta d’un catòlic per la seva Fe o d’un religiós a Mataró, en tota la seva història medieval, moderna i contemporània, seria el primer de setembre de 1936 amb l’assassinat del Dr. Josep Samsó, rector de Santa Maria al Cementiri, sense judici, mirant la Ciutat i perdonant els seus botxins.
“L’aparició dels constitucionalisme parlamentari de sufragi individual, és en el Mataró del segle XIX, un nou exemple de com la llibertat política de la ciutadania enfront dels poders abusius és també llibertat per l’Església. I a la inversa, de com els principis que reclamen llibertat per l’Església acaben revertint a favor de la llibertat ciutadana davant de les degeneracions en que pot derivar el poder públic: la dictadura, l’oligarquia o la demagògia o populisme.
Pier Ugo Calzolari, rector de la Universitat de Bolonya, la més antiga d’Europa, va afirmar fa poc en una entrevista que la llibertat política dels europeus respecte els seus governants, és a dir que els ciutadans tenen identitat, llibertat i drets propis mes enllà dels qui els governa, té l’origen en la defensa per part del papat de la separació i llibertat d’actuació en els assumptes eclesials respecte dels prínceps medievals i moderns.
Més de mil anys de Mataró no es poden explicar sense els més de mil anys de Santa Maria, les nostres coordenades locals en el gran escenari de la Història europea i mundial. Esperem que sapiguem treure del passat, de les seves grans obres i també de les seves infidelitats, quans més ensenyaments en la construcció del nostre present i del futur”.
L’acte va concloure novament amb unes paraules de l’alcalde Baron en que va destacar que no era intenció del consistori immiscuir-se en els afers eclesiàstics, i que “calia aprendre de la historia. No podríem ser el que som sense la historia de Santa Maria”. Va destacar el gran paper de la parròquia fins a l’aparició d’altres, incidint que el fet religiós va més enllà de les creences de cada ú. No va oblidar d’insistir en el paral·lelisme entre la ciutat i Santa Maria, i que en la celebració d’aquest Mil·lenari, l’Administració Municipal hi té un paper de suport, però no d’organització, ja que va entendre l’Ajuntament que aquests l’organització d’aquests esdeveniments corresponien a la parròquia.
No obstant, com cap del consistori va remarcar especialment que “Tenim l’obligació tots plegats d’implicar-nos a fons en la rehabilitació de la basílica, obra llarga cara i important”. Va comentar també els acords arribats amb la Generalitat per a aquesta obra de rehabilitació, de la qual no hi ha creació de consorci per una qüestió de tema jurídic, però si el compromís per a la creació de una comissió específica. “L’ajuntament es vol comprometre a aportar una quantitat de diners important. Tenim el compromís d’algunes entitats de la ciutat però també es necessari el dels feligresos. No es tracte del “lustre”. Es tracte de posar en condicions el millor monument que té més transcendència de la ciutat”.
L’alcalde Baron va finalitzar el seu parlament amb els agraïments de rigor.
No comments:
Post a Comment