Tal com s’ha comentat, un excel·lent programa, amb diversitat de compositors i que va permetre el lluïment dels intèrprets, sense notes dissonants ni desafinació d’instruments.
El trio Hob. XV, núm 25, en Sol menor de F.Joseph Haydn en el seu primer moviment, Andante va resultar absolutament encisador, quasi semblava de capsa de música, delicios, sensible, ple de dolçor i candor. El segon el Poco Adagio, es podria qualificar d’exquísid, on gràcies als intèrprets els aires barrocs varen omplir el Foment Mataroní, transportar-nos amb la imaginació a la famosa cort dels Esterhazy. I el Finale. Rondo alla Ungarese. Presto. Un moviment absolutament vibrant, enèrgic, on el públic ja va percebre el magnífic domini dels instruments, especialment per part dels germans Fiordaliso. Aires hongaresos, plens de color musical amb brillant resolució d’aquest moviment ple de lirisme.
El trio Hob. XV, núm 25, en Sol menor de F.Joseph Haydn en el seu primer moviment, Andante va resultar absolutament encisador, quasi semblava de capsa de música, delicios, sensible, ple de dolçor i candor. El segon el Poco Adagio, es podria qualificar d’exquísid, on gràcies als intèrprets els aires barrocs varen omplir el Foment Mataroní, transportar-nos amb la imaginació a la famosa cort dels Esterhazy. I el Finale. Rondo alla Ungarese. Presto. Un moviment absolutament vibrant, enèrgic, on el públic ja va percebre el magnífic domini dels instruments, especialment per part dels germans Fiordaliso. Aires hongaresos, plens de color musical amb brillant resolució d’aquest moviment ple de lirisme.
Malinconia, op 20 de J. Sibelius va ser tot un contrast, i coincidint amb les paraules de Joan Vives, absolutament commovedor. Interpretat per Gianluigi Fiordaliso, violoncel i Gennady Dzyubenko, Fiordaliso va saber transmetre amb intensitat i profunditat, un dolor frapant i melangiós d’un home que ha perdut a una filla jove. Duresa i incomprensió es posen de manifest amb el “plor” del violoncel, amb l'exaltació sentiments patidors per part del piano. La interpretació va ser absolutament rigorosa, sense concessions a filigranes musicals, austera i colpidora, amb una magnífica i anivellat acompanyament pianistic.
La Ballada nº 2 en Si menor de Franz Liszt, va constituir el romanticisme de la vetllada. Sublimació de sentiments que Dzyubenko sense partitura, a través del gran piano de cua Cusso, va captar i transferir al públic amb força i domini però també amb soltesa i lirisme: tendresa, esperança, angoixa, desesperació... en una composició de gran intensitat d’ execució acurada
La Sonata nº 12 en Mi menor de Paganini, i els Aires gitanos de Sarasate varen permetre apreciar la magnífica i precisa interpretació de Pierfrancesco Fiordaliso al violí, d’unes composicions de dificultat extrema, que Fiordaliso va interpretar sense partitura. Força musical i destresa amb l’instrument. Fluïdesa, energia exquisidesa en quan a la transmissió de sons que l’intèrpret mostrava amb entusiasme sense perdre l’equilibri del sentiment de la composició. Una magnífica interpretació que el públic va agrair amb forts aplaudiments.
Finalment, el Trio Elegíac, nº 1 en Sol menor de Rachmaninov va posar un excel·lent colofó a tan esplèndid programa. Una obra profunda i penetrant, amb expressiu sentiment de dolor. Intensitat de sons plens de transparència i de definició melòdica van posar de manifest una cadència melangiosa molt sentida.
Forts aplaudiments als intèrprets que com a bis varen repetir el Finale. Rondo alla Ungarese.Presto del Trio Hob. XV de Haydn.
No comments:
Post a Comment