El Dr. Reixach va basar la seva exposició en tres eixos bàsics:
1) Santa Maria centre del culte cristià a Mataró. 2) Justícia i Caritat i 3) La parròquia i el poder públic.
En referència al culte cristià de Santa Maria, Reixach es va remuntar als segles IV i V i al fet de com la “tolerància religiosa integradora romana va fer excepcions amb els cristians cada vegada més nombrosos en els medis urbans i periurbans”, tenint en compte que les persecucions contra els cristians provocades per la negativa a retre culte al poder polític divinitzat, varen finalitzar l’any 313 amb l’edicte de Milà de Constantí, fet que va provocar la llibertat de culte i l’augment del percentatge de cristians a les ciutats romanes.
Gràcies al decret de Teodoci, es van cristianitzar espais sagrats i es van destruir ídols “La nova Fe s’havia convertit pels emperadors en l’única àncora de salvació solvent d’un debilitat imperi que havia perdut l’antiga moral ciutadana romana cap a la Res Pública. El relativisme moral havia afeblit la veritable força de l’Imperi”. En aquest context de reconversió es quan es troba el document de permuta de terres ja esmentat, datat el 25 de març de l’any 1008.
1) Santa Maria centre del culte cristià a Mataró. 2) Justícia i Caritat i 3) La parròquia i el poder públic.
En referència al culte cristià de Santa Maria, Reixach es va remuntar als segles IV i V i al fet de com la “tolerància religiosa integradora romana va fer excepcions amb els cristians cada vegada més nombrosos en els medis urbans i periurbans”, tenint en compte que les persecucions contra els cristians provocades per la negativa a retre culte al poder polític divinitzat, varen finalitzar l’any 313 amb l’edicte de Milà de Constantí, fet que va provocar la llibertat de culte i l’augment del percentatge de cristians a les ciutats romanes.
Gràcies al decret de Teodoci, es van cristianitzar espais sagrats i es van destruir ídols “La nova Fe s’havia convertit pels emperadors en l’única àncora de salvació solvent d’un debilitat imperi que havia perdut l’antiga moral ciutadana romana cap a la Res Pública. El relativisme moral havia afeblit la veritable força de l’Imperi”. En aquest context de reconversió es quan es troba el document de permuta de terres ja esmentat, datat el 25 de març de l’any 1008.
Tot seguit, el Dr. Reixach va passar a fer esment de la primitiva dedicació a la Mare de Déu:
"L’església parroquial de Mataró va estar fins al segle XVIII dedicada a la Mare de Déu en la seva festa del 15 d’agost, l’Assumpció, data de la festa major fins que va ser canviada per les Santes l’any 1783. Durant la segona meitat del segle XVIII, davant de la imatge titular, una representació gòtica de la Mare de Déu, portava el Nen Jesús a una mà i una candela a l’altra, el rector i la comunitat de preveres de Santa Maria van interpretar que era la Candelera i que per tant, l’església parroquial de Mataró, era dedicada a la Presentació de Jesús al Temple de Jerusalem pels seus pares, festivitat que es celebra el 2 de febrer. D’aquesta manera la festa patronal de la parròquia i la de la ciutat es van separar i canviar de l’original i comuna del 15 d’agost”.
Amb el pas del temps, Santa Maria es va anar centralitzant en el culte cristià local, la qual cosa culminaria l’any 1928, amb l’atorgació pel papa Pius XI del títol de Basílica Menor de Nostre Senyora de la Presentació del Senyor.
Un dels aspectes més interessants de la vida a l’entorn de Santa Maria, es pot trobar en la vinculació de la societat civil amb els afers eclesiàstics. “El Consell de la Universitat de Mataró, i després el seu successor l’Ajuntament tenia el seu banc dalt del presbiteri de Santa Maria, ben a prop de l’altar. Els gremis competien per tenir una capella dins l’església, origen de les laterals que observem a cantó i cantó de la nau central. Tothom volia ser-hi tant en vida com després de la mort. Tota l’església era i és farcida de vasos sepulcrals excavats al seu terra. Fins al començament del segle XIX el cementiri de Mataró era situat davant de la façana i a l’actual espai de la capella del Sagrament. Els senyors feudals de Mata es van reservar la capellania de Santa Maria per poder nomenar com a rector els seus parents o per persones de confiança, sovint canonges de la catedral de Barcelona”.
Un altre aspecte a tenir en compte va ser la institució del benefici eclesiàstic, una via indirecte de tenir un mossèn de casa a l’església sense anar a les expenses del bé comú dels fidels, que es va establir a la Baixa Edat Mitjana “Les grans famílies nobiliàries, de comerciants o de pagesos grassos constituïen, per aquest fi, un patrimoni, de manera similar al que es fa avui per fer néixer una fundació”.
De les activitats d’aquests mossens en dona explicació detallada els anomenats Llibres de Cantars dels segles XVII i XVIII. “A finals del segle XVIII, a part del rector, els tres o quatre vicaris inclòs el de l’Hospital, el Mestre de la Capella de Música, l’organista i els dos xantres, el clergat de Santa Maria era format per 9 beneficiats i 21 de residents perpetus”, que no vol dir que ajudessin a les tasques de la catequesi, la confessió i la predicació, tot i que posteriorment, l’any 1741, el rector Francesc Llauder va aconseguir que 4 clergues l’adjudessin en les tasques esmentades.
No obstant i això, la vida religiosa tenia una activitat considerable, doncs es de destacar l’acolliment per part de Santa Maria de diverses congregacions de seglars com l’administració de la Llàntia, la confraria del Roser (1579), la del Santíssim Sagrament o la Congregació dels Dolors (1693).
L’expressió de la Fe, també es va veure reflectida en la concepció artística de Santa Maria que els gremis professionals i les diferents cofràries encarregaven. Durant el gòtic, noms com el de Jordi de Déu, autor de la Mare de Déu del retaule major de Santa Maria, una imatge que ara es conserva al Museu Arxiu. Lluís Borrassà, va pintar l’any 1457 el retaule de Santa Cecília de Santa Maria.
El Renaixement, noms com Nicolau Credença i els portuguesos Pere Nunyes i Enric Fernandes van pintar el nou retaule major. Francesc Ribalta, introductor del Tenebrisme de Caravaggio a Espanya, també hi va deixar empremta amb dos retaules malauradament perduts durant el segle XVI.
Amb el pas del temps, Santa Maria es va anar centralitzant en el culte cristià local, la qual cosa culminaria l’any 1928, amb l’atorgació pel papa Pius XI del títol de Basílica Menor de Nostre Senyora de la Presentació del Senyor.
Un dels aspectes més interessants de la vida a l’entorn de Santa Maria, es pot trobar en la vinculació de la societat civil amb els afers eclesiàstics. “El Consell de la Universitat de Mataró, i després el seu successor l’Ajuntament tenia el seu banc dalt del presbiteri de Santa Maria, ben a prop de l’altar. Els gremis competien per tenir una capella dins l’església, origen de les laterals que observem a cantó i cantó de la nau central. Tothom volia ser-hi tant en vida com després de la mort. Tota l’església era i és farcida de vasos sepulcrals excavats al seu terra. Fins al començament del segle XIX el cementiri de Mataró era situat davant de la façana i a l’actual espai de la capella del Sagrament. Els senyors feudals de Mata es van reservar la capellania de Santa Maria per poder nomenar com a rector els seus parents o per persones de confiança, sovint canonges de la catedral de Barcelona”.
Un altre aspecte a tenir en compte va ser la institució del benefici eclesiàstic, una via indirecte de tenir un mossèn de casa a l’església sense anar a les expenses del bé comú dels fidels, que es va establir a la Baixa Edat Mitjana “Les grans famílies nobiliàries, de comerciants o de pagesos grassos constituïen, per aquest fi, un patrimoni, de manera similar al que es fa avui per fer néixer una fundació”.
De les activitats d’aquests mossens en dona explicació detallada els anomenats Llibres de Cantars dels segles XVII i XVIII. “A finals del segle XVIII, a part del rector, els tres o quatre vicaris inclòs el de l’Hospital, el Mestre de la Capella de Música, l’organista i els dos xantres, el clergat de Santa Maria era format per 9 beneficiats i 21 de residents perpetus”, que no vol dir que ajudessin a les tasques de la catequesi, la confessió i la predicació, tot i que posteriorment, l’any 1741, el rector Francesc Llauder va aconseguir que 4 clergues l’adjudessin en les tasques esmentades.
No obstant i això, la vida religiosa tenia una activitat considerable, doncs es de destacar l’acolliment per part de Santa Maria de diverses congregacions de seglars com l’administració de la Llàntia, la confraria del Roser (1579), la del Santíssim Sagrament o la Congregació dels Dolors (1693).
L’expressió de la Fe, també es va veure reflectida en la concepció artística de Santa Maria que els gremis professionals i les diferents cofràries encarregaven. Durant el gòtic, noms com el de Jordi de Déu, autor de la Mare de Déu del retaule major de Santa Maria, una imatge que ara es conserva al Museu Arxiu. Lluís Borrassà, va pintar l’any 1457 el retaule de Santa Cecília de Santa Maria.
El Renaixement, noms com Nicolau Credença i els portuguesos Pere Nunyes i Enric Fernandes van pintar el nou retaule major. Francesc Ribalta, introductor del Tenebrisme de Caravaggio a Espanya, també hi va deixar empremta amb dos retaules malauradament perduts durant el segle XVI.
El barroc va donar lloc al gran nom d’Antoni Viladomat, però també cal tenir en compte la conversió de Mataró en un petit centre de producció escultòrica amb les nissagues dels Llobet, els Vendrell i els Riera.
Finalment, a mitjans del segle XIX, noms com l’Emili Cabañes o Enric Moncerdà van tenir especial incidència pel que fa a la Capella del Sagrament. Altres noms que no s’han d’oblidar van ser: Antoni Buscà, Salvador Gurri, Miquel Sardanya o Pere Pau Montanyà.
L’art pictòric o escultòric tenen especial importància, no en té menys la música amb La Capella de Música, nascuda l’any 1600, o els noms Jaume Isern el músic cec que durant prop de cinquanta anys va exercir com a organista, el de Mn. Blanch i la Missa de les Santes, Nicolau Guanyabens, Francesc de Paula Mas i Oliver, Joaquim Cassadó o Mossèn Molé.
No comments:
Post a Comment