Poques vegades es dona la circumstancia, que programa i intèrprets puguin coincidir en qualificatius com el del titular, però aquest cop, l’escàs públic assistent – s’haguera agraït el Mataró de tota la vida present a la conferència de R. Reixach, regidors i autoritats inclosos. És clar que el concert no era de gratis – va gaudir d’una excel·lent selecció d’obres musicals (Haydn, Sibelius, Liszt, Paganini, Sarasate i Rachmaninov), i de la professionalitat i virtuosisme de l’execució de les mateixes per part de Gennady Dzyubenko, (piano) i els germans Gianluigi i Pierfrancesco Fiordaliso, (violoncel i violí), components tots ells del Trio Mediterráni.
El mateix Joan Vives en el pre-concert talk, ja va afegir l’article extraordinari en les primeres paraules de presentació, afegint demés que es tractava d’un trio de virtuosos. “un concert per disfrutar-hi hi molt”.
La primera obra del programa va ser “un dels trios més famosos de Franz Joseph Haydn, dels cinquanta que va compondre, el trio HOB. XV número 25”. Vives va fer esment tot seguit a la vinculació del compositor austríac amb la família dels Esterhazy, una família de nobles hongaresos, que tenien residència al castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad. Un dels seus principals membres, el príncep Nikolaus era intèrpret de violí i viola de gamba.
“Haydn portava una vida molt tancada, tant que només va fer dos viatges en la seva vida y tots dos van ser a Londres”
Degut a aquest tancament, el compositor va poder dedicar-se plenament a la seva tasca de composició, aconseguint un nivell i qualitat compositiva no exempta de dificultats en alguns casos. El trio nº 25 no és una excepció. Vives va remarcar en especial el darrer moviment, el Finale. Rondo alla Ungarese. Presto, on tal com esmenta el títol Haydn era coneixedor de la música d’aquest país, y es tracte d’un moviment ràpid i vigorós. L’adagio pertanyent al primer moviment també va ser comentat per Vives, que va concloure dient que es tractava d’una obra rodona i que s’acostuma a interpretar molt sovint.
La segona obra de la primera part del programa Malinconia, op 20. de Jean Sibelius és, al contrari de la primera, una gran desconeguda i fins i tot difícil de trobar en disc. “No es tracta d’una miniatura de Sibelius o d’una fantasia, sinó que reflecteix dolor i patiment” I tot seguit, Vives va explicar com Sibelius, que va tenir una activitat molt important en referència a aconseguir la independència del seu país, que era un ducat rus, per haver-ho fet, el govern de Helsinky li va atorgar una pensió vitalícia – Sibelius va viure molts anys – i això li va permetre dedicar-se plenament a la composició. Aquesta obra la va començar a escriure quan acabava d’estrenar una casa vora un llac, a les afores de la capital finlandesa, però es va produir un fet luctuós; la mort d’una de les seves filles.
“És aquesta una obra poc interpretada fora de Finlandia. Pot resultar un petit descobriment i testimoni del dolor d’un compositor escandinau. És una composició molt associada al món simfònic”.
En referència a la segona part, la primera obra Ballada nº 2 en Si menor va ser composta per Franz Liszt. Segons Vives, tampoc és habitual que s’interpreti aquest tipus de composició de Liszt, que va escriure poc per piano, i en quan ballades, les més habituals són les de Chopin.
“Aquesta peça va ser composta quan Liszt estava a Weimar, mentre n’era titular de la seva orquestra, entre els anys 1848 al 1861, fet que li va permetre donar a conèixer obres d’altres compositors com J.S. Bach, o altres de contemporanis seus”.
Tota ballada està inspirada en un text literari, però el d’aquesta no se’n sap ben bé el tema, encara que Vives va dir que el més probable és que estigués inspirat en la narració de dos amants que només es poden veure de nit i la noia sempre deixava una llàntia encesa per al seu enamorat, fins que un dia aquest va morir i la noia va deixar la llàntia encesa per sempre en record del seu enamorat. Per a Vives, es tracte d’una obra “transcendent i intimista”.
La següent obra es una Sonata de N. Paganini. Vives va explicar que es tractava d’una peça que normalment s’acompanya amb guitarra, instrument original, però que Dzyubenko ha adaptat a piano.
“Paganini era força presumit i molt gelós dels seus secrets interpretatius. Fins i tot s’havia fet córrer el rumor de que havia pactat amb el diable i ell no ho va negar mai. Sembla que les composicions per a guitarra varen venir com a conseqüència de la relació del compositor amb una noia que no li agradava ni el piano ni el violí, però si la guitarra”. En referència a l’especial biografia de Paganini, degut a aquest rumor de pacte amb el diable, en el moment del seu traspàs no va ser enterrat per aquesta raó, però al cap d’uns anys l’alcalde de Genova va recuperar el cadàver, emplaçat encara a la morgue, i li va donar un enterrament adequat.
Si Paganini era un virtuós, les dificultats de les composicions de P. Sarasate no són menys, tal com ho va demostrar amb Aires Gitanos. Vives va especificar que calia distingir entre gitanos i zingars, procedents aquests de centre-Europa.
I la darrera obra del programa el Trio Elegíac núm 1, en sol menor, de Rachmaninov, una obra que l’autor va dedicar a Piotr Ilich Tchaikovsky, commogut per la seva mort, quan encara estava a Rússia, doncs es ben conegut que bona part de la producció d’aquest compositor es va fer als EE.UU.
Requereix també, aquesta obra, de gran habilitat interpretativa, doncs tal com va comentar Vives, "Rachmaninov era un home de gran corpulència i mans molt grans".
El mateix Joan Vives en el pre-concert talk, ja va afegir l’article extraordinari en les primeres paraules de presentació, afegint demés que es tractava d’un trio de virtuosos. “un concert per disfrutar-hi hi molt”.
La primera obra del programa va ser “un dels trios més famosos de Franz Joseph Haydn, dels cinquanta que va compondre, el trio HOB. XV número 25”. Vives va fer esment tot seguit a la vinculació del compositor austríac amb la família dels Esterhazy, una família de nobles hongaresos, que tenien residència al castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad. Un dels seus principals membres, el príncep Nikolaus era intèrpret de violí i viola de gamba.
“Haydn portava una vida molt tancada, tant que només va fer dos viatges en la seva vida y tots dos van ser a Londres”
Degut a aquest tancament, el compositor va poder dedicar-se plenament a la seva tasca de composició, aconseguint un nivell i qualitat compositiva no exempta de dificultats en alguns casos. El trio nº 25 no és una excepció. Vives va remarcar en especial el darrer moviment, el Finale. Rondo alla Ungarese. Presto, on tal com esmenta el títol Haydn era coneixedor de la música d’aquest país, y es tracte d’un moviment ràpid i vigorós. L’adagio pertanyent al primer moviment també va ser comentat per Vives, que va concloure dient que es tractava d’una obra rodona i que s’acostuma a interpretar molt sovint.
La segona obra de la primera part del programa Malinconia, op 20. de Jean Sibelius és, al contrari de la primera, una gran desconeguda i fins i tot difícil de trobar en disc. “No es tracta d’una miniatura de Sibelius o d’una fantasia, sinó que reflecteix dolor i patiment” I tot seguit, Vives va explicar com Sibelius, que va tenir una activitat molt important en referència a aconseguir la independència del seu país, que era un ducat rus, per haver-ho fet, el govern de Helsinky li va atorgar una pensió vitalícia – Sibelius va viure molts anys – i això li va permetre dedicar-se plenament a la composició. Aquesta obra la va començar a escriure quan acabava d’estrenar una casa vora un llac, a les afores de la capital finlandesa, però es va produir un fet luctuós; la mort d’una de les seves filles.
“És aquesta una obra poc interpretada fora de Finlandia. Pot resultar un petit descobriment i testimoni del dolor d’un compositor escandinau. És una composició molt associada al món simfònic”.
En referència a la segona part, la primera obra Ballada nº 2 en Si menor va ser composta per Franz Liszt. Segons Vives, tampoc és habitual que s’interpreti aquest tipus de composició de Liszt, que va escriure poc per piano, i en quan ballades, les més habituals són les de Chopin.
“Aquesta peça va ser composta quan Liszt estava a Weimar, mentre n’era titular de la seva orquestra, entre els anys 1848 al 1861, fet que li va permetre donar a conèixer obres d’altres compositors com J.S. Bach, o altres de contemporanis seus”.
Tota ballada està inspirada en un text literari, però el d’aquesta no se’n sap ben bé el tema, encara que Vives va dir que el més probable és que estigués inspirat en la narració de dos amants que només es poden veure de nit i la noia sempre deixava una llàntia encesa per al seu enamorat, fins que un dia aquest va morir i la noia va deixar la llàntia encesa per sempre en record del seu enamorat. Per a Vives, es tracte d’una obra “transcendent i intimista”.
La següent obra es una Sonata de N. Paganini. Vives va explicar que es tractava d’una peça que normalment s’acompanya amb guitarra, instrument original, però que Dzyubenko ha adaptat a piano.
“Paganini era força presumit i molt gelós dels seus secrets interpretatius. Fins i tot s’havia fet córrer el rumor de que havia pactat amb el diable i ell no ho va negar mai. Sembla que les composicions per a guitarra varen venir com a conseqüència de la relació del compositor amb una noia que no li agradava ni el piano ni el violí, però si la guitarra”. En referència a l’especial biografia de Paganini, degut a aquest rumor de pacte amb el diable, en el moment del seu traspàs no va ser enterrat per aquesta raó, però al cap d’uns anys l’alcalde de Genova va recuperar el cadàver, emplaçat encara a la morgue, i li va donar un enterrament adequat.
Si Paganini era un virtuós, les dificultats de les composicions de P. Sarasate no són menys, tal com ho va demostrar amb Aires Gitanos. Vives va especificar que calia distingir entre gitanos i zingars, procedents aquests de centre-Europa.
I la darrera obra del programa el Trio Elegíac núm 1, en sol menor, de Rachmaninov, una obra que l’autor va dedicar a Piotr Ilich Tchaikovsky, commogut per la seva mort, quan encara estava a Rússia, doncs es ben conegut que bona part de la producció d’aquest compositor es va fer als EE.UU.
Requereix també, aquesta obra, de gran habilitat interpretativa, doncs tal com va comentar Vives, "Rachmaninov era un home de gran corpulència i mans molt grans".
No comments:
Post a Comment