CONTRERAS & NOVELLAS: UNA NOVA EXPRESSIÓ ARTÍSTICA

L’Espai Capgròs presenta fins al proper 25 de gener “Guadix, opera par”, on el fotògraf Manuel Contreras i el pintor Josep Novellas, membres del col·lectiu “Els Dimarts al Llimoner”, han treballat conjuntament per oferir la seva particular visió de la població granadina, lloc de naixement del fotògraf.

Manuel Patricio, poeta i també membre del Llimoner, amb un to casolà i de festa, va fer la presentació de la mostra, on s’exhibeixen prop d’unes vint-i-cinc obres, i va mostrar el seu profund interès i alhora la seva sorpresa per la coordinació de fotografia i art. No se’n va estar d’aprofitar l’ocasió per donar un toc d’atenció al PMC: “La cultura dels pintors la substitueix el sector privat”.

Tot destacant que ambdós artistes són amics de tota la vida, i que Novellas va quedar frapat per la població d’origen de Contreras, el poeta també va fer esment de la síntesi impressionant que han aconseguit els dos artistes en mostrar un paisatge captivador i de contrastos. “La vida és dins la terra, en un forat, amb una temperatura de 18º durant tot l’any, i es pot copsar”.

L’exposició feia un any que s’havia plantejat i Patricio va reconèixer que l’havia emocionat la interpretació del paisatge que havia fet Novellas. Tot acceptant que els quadres són els que tenen menys recursos i unes dimensions concretes, però és on la màgia es fa patent, Patricio recordant a Borges “L’art que no emociona no és un bon art”, abans de passar a la lectura d’un poema seu i parlar dels orígens romans i de l’establiment de la civilització àrab a Guadix, va acabar el seu parlament tot dient: "Els quadres tenen possibilitats d’eternitat però els conceptes no”.

Manuel Contreras va agrair al públic la seva presència, agraïment al que també si va afagir Josep Novellas en un ambient absolutament distés i divers, on artistes com l’Albert Alís, la Marta Duran, en Joan Parés, en Josep M. Calleja, Pere Martir Brasó, etc., el crític Pere Pascual, i part de la junta directiva de l’Associació Sant Lluc: l’Antoni Luís, Isabel LLaquet i la Teresa Roig, etc., la feien petar amb altres amics i familiars, i la presència dels nets de Carlos Soriano y de Manuel Contreras, ben emplaçats dins els seus cotxets de recent nascuts, tots plegats omplien de gom a gom la recepció de la revista Capgròs, degustant posteriorment els “pestiños” de tradició culinària familiar de la Clara Contreras, amb l'habitual copa de cava.

"Guadix opera par" és una mostra viva, amb força, d’una gran profunditat i trencadora de estàndards. Sorprèn i captiva veure aquest paisatge de l’era dels troglodites d’una forma quasi tridimensional. La llum d’Andalusia i el cel de Granada en contrast sobtat amb aquestes habitatges-cova dels barris de Las Ermitas o de Las Cuevas, que s’alcen plenes d’esplendor, essent testimoni mut e impertèrrit del pas dels anys.

L’obra de Novellas és d’una plasticitat nítida, de formes concretes sense defugir de l’abstracció, però mostrant un paisatgisme de pinzellada precisa i treballada, captant de l’entorn geogràfic i abrupte de Guadix, la seva essència més pura i intensa, a la que ha aplicat un cromatisme on impera el blanc i diverses graduacions d’ocres, verds i blaus. Per la seva banda, Contreras transmet amb lleus retocs a les seves fotografies, un encís de llum i de tots els colors de l’arc de Sant Martí, deixant-se emportar, sense cap mena de dubte pel blau cel de Guadix, per la particular sensació de solitud i alhora de misticisme de les “Cuevas”, pel blanc pur i únic de les parets pintades amb cal, que reflecteixen el sol i la intensitat de la calor, per la màgia i l’encant d’una terra única Guadix, Granada... Andalusia.

EL MÓN DEL COL•LECCIONISME: UN UNIVERS DE COL•LECCIONS

L’Ateneu Caixa Laietana presenta fins el proper 4 de febrer del 2007 “Bojos pel Col·leccionisme”, on a l’abast del visitant es presenten 45 col·leccions de diversitat absoluta: sifons, poms isabelins, eines de pagès, fotografies de gallines, calendaris de butxaca, ràdios originals i en miniatura, granotes, Plomilles, ous kinder, maquetisme, “star wars” i fins al total esmentat.

El president de Caixa Laietana, J.Boter de Palau en les seves paraules de presentació, durant la inauguració el passat 21 de desembre, va destacar que el mot “bojos” no s’utilitza en cap sentit pejoratiu, sinó ben al contrari, com a exponent d’una afecció, o del fet de posseir una peça, un objecte i la tasca que comporta.

Va mostrar la seva satisfacció per l’excel·lent rebuda a la crida de l’entitat per aquesta exhibició, que mostra la part més representativa de les col·leccions. “El catàleg de l’exposició il·lustra històries, i neguits tan humans i tan sensibles. Sempre hi ha un per què de la col·lecció, de com es comença, de com s’obté el primer encenedor, la primera nina, la primera càmara... La peça més valuosa, és la que costa més de trobar o la que es busca en antiquaris”

Boter de Palau va acabar la seva introducció tot recomanant passejar “una bona estona pel túnel del temps amb els ulls ben oberts”, agraint al públic la seva presència i als col·leccionistes les seves aportacions, tot desitjant finalment Bones Festes.

Dialogant amb Jaume Calçapeu, membre de l’equip que organitza les exposicions, va indicar que pel muntatge i exhibició de les peces, s’ha utilitzat la mateixa estructura de vitrines que en la mostra “El màgic encant del Pessebre”, (desembre-2003/febrer-2004). “S’ha fet una selecció, però s’ha mirat per sobre de tot la basant humana, donant a cada ú el seu espai”. I efectivament, així es pot comprovar, per exemple amb la Carla, una nena d’11 anys i la seva col·lecció de ninots dels “Ous Kinder”. En el catàleg de la mostra, cada col·leccionista parla de l’origen o de l’anècdota de la seva recopilació, i la seva procedència geogràfica és ben diversa: Mollet del Vallés, Barcelona, Badalona, Lleida, Quart, Calaf, Ripoll, Figueres, Vilanova i la Geltrú, etc. i per descomptat Mataró i fins i tot Buenos Aires (Argentina)

També hi ha hagut anècdotes per muntar aquesta mostra, com la de la propietària d’una col·lecció del coneguts “Barrufets”, que finalment no es va atrevir a portar-la, per temors a alguna pèrdua, o quan ja estava tancat el termini, varies varen ser les persones que si volien afegir, per la qual cosa, no seria d’estranyar que l’organització es plantegés més endavant una segona mostra.

El món del col·leccionisme és apassionant i és on l’ésser humà manifesta autèntica devoció per un objecte, per més senzill que aquest sigui. Com en qualsevol procés de col·lecció, les primeres peces adquirides o aportades, ens porten a les segones, i així successivament es posa en marxa un lent però progressiu moviment que ens permet, amb el pas dels anys, contemplar i gaudir el fruit de la nostra obra col·leccionada.

Col·leccionar és donar vida a la curiositat, rendir-se al descobriment i admirar la diversitat. En qualsevol cas, serà el nostre esforç el que ens portarà a crear una col·lecció diferent a la resta. Perquè cap col·lecció és igual a l’altra. Perquè totes formen una història, i part de la HISTÒRIA. Per la persona amb sensibilitat i ment oberta, admirarà amb emoció la fascinant col·lecció de ràdios de Francesc Jordà, un encisador retorn al passat, quedarà encuriosida per les eines de Joan Dorda, que ens mostren com n’era de dur el conreu de la terra, admirarà les vitoles d’Edel Fernández Romo, perquè també formen part d’una època en que fumar un cigar era un plaer que s’assaboria en la tranquil·litat d’una vida sense televisió.

Les nines “Nancy” d’Esther T. Xercavins, que varen constituir tota una generació de nenes que creien amb innocència, perduda en l’actualitat, en els Reis Mags. L’encís del món del joguina es complementa amb les Baldufes dels amics de la Baldufa, o les joguines de fusta de Josep Pujades Oliver, i fins i tot amb les màquinetes de fer punta al llapis de Narcís Bou Fabrellas. Qui no havia anat a treure punta la llapis a la maquineta instal·lada en una paret de l’aula de l’escola, per passejar-se davant del noi/noia que li agradava!.

La ment es desperta amb la col·lecció de “Rubik” de Pedro Luís Muñoz Yáñez, que molts recordem com fa més de vint anys es va posar de moda, i fins i tot li varen treure una cançó. Pins i Penyes del Barça, Cartells de cinema, Porquets, Triangles de formatges, Ampolles de vidre, Taps corona. Mussols, Didals, Tabac de pipa, Plomilles, Figures de pessebre, Bitllets de transport públic, Targetes de telèfon, Catifes d’Ordinador, Programes dels Tres Tombs, Etiquetes d’aigua mineral, Encenedors Zippo, Fòssils, emblemes forestals, Sobres vuits de sucres, Caixes i estris de cacera, “Schuco – Piccolo”, Posa - gots i em sembla que aquesta cronista no se’n deixa cap, per no ferir la sensibilitat dels col·leccionistes, formen aquest meravellós univers del col·leccionisme, apassionant, vibrant únic i tant divers com humans hi ha a la terra. Molt Bones Festes!!!

JORDI ARENAS, PER ESCRIT

El llibre “Jordi Arenas i la sublimació de l’art” de Francesc Masriera, marmessor del Llegat Arenas, es va presentar el passat dimecres, 20 de desembre a la sala d’actes de Can Palauet.

Davant d’un públic format en bona part per amics, coneguts, col·legues i ex-alumnes de l’artista, que omplia la totalitat de la sala, Jaume Graupera, regidor de Cultura, va obrir el torn d’intervencions destacant la modesta col·laboració del PMC en l’àmbit editorial, com a complement a la difusió de l’obra, i seguint els acords establerts amb els marmessors del Llegat Arenas. “Amb aquest gest, fem un acte de justícia envers els germans Arenas, i retrem un homenatge a la oposició que es va fer al règim polític de aleshores, però a través de l’art. És una generació que estem tornant a retrobar i a conèixer”.

Graupera també va exposar la professionalitat del treball realitzat per Masriera, basat en els diaris de Jordi Arenas i que “proporciona una valuossíssima informació, i de manera entenedora del desconegut Mataró dels anys quaranta i cinquanta”. Destacant finalment les múltiples facetes de Jordi Arenas va passar tot seguit la paraula a Josep Massot Muntaner, representant de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, qui com a editor, va manifestar el seu goig per estar a la ciutat, fet que anteriorment li havia estat impossible, quan es va presentar el llibre de Margarida Colomer sobre la Guerra Civil a Mataró.

Massot va destacar la personalitat polifacètica d’Arenas, i que l’autor del llibre ha sabut ressaltar utilitzant un material molt interessant, al qual no si havia tingut accés: “És un llibre que és una història de l’art i és una aportació molt recomanable a la història de Catalunya, especialment de la post - guerra, aportant un mun de dades i d’anècdotes".

Finalment, Massot va declarar la seva satisfacció del resultat d’impressió i edició del llibre, que no es pretenia que fos de luxe sinó molt accessible al gran públic, i va agrair als malmesos del Llegat Arenas la seva tasca i la devoció a la figura de l’artista, tot desitjant que el llibre sigui consultat i que els historiadors de l’art el tinguin en compte com a part de la història.

Seguidament Antoni Luís, com a marmessor, ex - alumne i amic de Jordi Arenas i de l’autor del llibre, va expressar la seva joia per aquest dia tan singular, amb motiu de la presentació del llibre. Luís va explicar als presents com Masriera es va adreçar a ell, per tal de deixar-li llegir el text que havia redactat, fet que el va afalagar molt per la confiança que demostrava, però alhora el feia dubtar de si tenia les aptituds necessàries per a la seva crítica.

Luís va recordar les circumstàncies en que va conèixer a Masriera, pocs dies abans del traspàs de Jordi Arenas, qui els hi va demanar de si volien ser els seus marmessors: “El vincle comú era la confiança en el mestre i compartir amb la resta de marmessors la seva voluntat”.

Tot seguit, Luís va parlar de la seva admiració per l’obra de Jordi Arenas. Al voltant dels anys seixanta, “cada dia, a les vuit en punt del matí, entrava als escolapis de Santa Anna, per fer els frescos de l’altar del Sagrament. Anys més tard, cap als vuitanta, es quan vaig tenir la trobada amb el mestre, jo estava poc assabentat de la vida de la família Arenas”.

Luís, al llarg dels anys, va copsar la rica personalitat de Jordi Arenas, que queda de manifest en l’obra de Masriera, qui per a Luís, ha demostrat tenir tots els punts necessaris per a portar a terme aquesta tasca laboriosa de treball de recerca d’aquell Mataró on tothom es coneixia, i sinó, “només que es trobés unes quantes vegades pel carrer ja se saludava”.

Fent esment pròpiament del llibre, Luís va destacar que: “l’obra de Masriera configura un retrat molt vehement i afinat del personatge”. I també permet cobrir aquells aspectes de la personalitat d’Arenas que Masriera, per la seva llunyana relació amb el pintor, exposa en una visió encertada. Finalment, Luís va recordar quan s’estava fent l’inventari del llegat, l’autor ja pensava en la idea de fer-ne un llibre, del qual “la vocació del mestre vist des de totes els cares del prisma ens permet exercitar el record". Tot expressant la seva convicció de que aquesta biografia servirà per donar a conèixer al mestre, la seva significació per a la ciutat i la història local “que mereix ser rescatada de l’oblit. Jordi Arenas ens ha deixat el seu tresor més preuat: el seu llegat”.

A continuació, l’autor Francesc Masriera va prendre el torn de la paraula tot expressant que el llibre que es presentava “és la biografia d’un artista que poc a poc emmudeix”, i que el període que abraça es des de la post - guerra fins a la transició. La tasca de dur-lo a terme va ser voluntària i mai imposada, i pel seu tarannà, va presentar esbossos als seus amics i marmessors, un dels quals és qui el va adreçar a l’Abadia de Montserrat per a la seva publicació.

En la primera entrevista amb Josep Massot, aquest va quedar admirat per la tècnica d’Arenas, gràcies al catàleg de l’exposició de l’any 2003, i es va mostrar interessat el projecte. Davant d’aquest interès, l’amic marmessor de Masriera va exclamar: “Ho tenim mig guanyat. Ara cal que entri bé l’estudi biogràfic!”. I aquest estudi, en una síntesi aproximada, comença per la família Arenas i el seu passat industrial. De posició benestant i amb sensibilitat per l’art, fets que es trunquen amb l’esclat de la guerra i les seves conseqüències. Però és en la post - guerra quan Jordi Arenas confirma la seva vocació de pintor com a professió. Durant els anys quaranta, va poder viatjar a Roma i pintar i treure esbossos de la Capella Sixtina. “A una situació política estancada si va afegir la davallada familiar amb la mort de la seva mare, i el silenci per part de la ciutadania de Mataró de la recuperació artística del presbiteri de l’altar de Santa Maria”, va exposar Masriera. No obstant, però, el fet de fer retrats i donar classes a casa, li va permetre anar fent amics, a la qual cosa se li va afegir la direcció de l’Orfeó de Mataró. El temps passa i Jordi Arenas queda sol a la casa familiar, amb el traspàs del seu pare i del seu germà Jaume. “Com a home religiós, sempre cerca la Pau”. El fet de relacionar-se amb algunes ordres religioses, li va permetre fer obres de gran mida, com frescos o quadres de gran format.

Masriera va fer esment del fet que el llibre respira l’ambient de la ciutat: “Mataró no es va adormir, els telers funcionaven i la ciutat despertava del mal son de la guerra. Dins l’ambient artístic, es respirava el catalanisme”. L’any 1946 es va crear la Sant Lluc, l’Escola dels Arts i Oficis estava en puixança i “En el Mataró dels 30.000 habitants dels anys quaranta i cinquanta, el nucli cultural era molt resolt i actiu: Marià Ribas, arqueòleg, Josep Punsola, poeta, la commemoració del centenari del primer tren, posta en marxa del Museu, treballs de restauració d’obres de Viladomat i Damià Campeny, etc.

La societat civil funcionava al marge de les autoritats polítiques, i Arenas va realitzar les escultures de bronze de les Santes Juliana i Semproniana, instal·lades davant de la costa mataronina. Però varen arribar els anys seixanta i una nova generació desinhibida i la immigració varen calar en l’ànim d’Arenas, que per aquella època va assumir la direcció de la Missa de les Santes, i va viatjar molt: França, Itàlia, etc., però sempre va tornar a la llum de la Mediterrània. “L’any 1974, Mataró ja no és el que ell coneixia”. A nivell artístic participava en exposicions col·lectives, però poques eren les individuals.

Finalment, Masriera, va fer algunes puntualitzacions, i va agrair a Carles Marfà el pròleg del llibre, a Ramon Manent les fotografies del mateix, al Museu Arxiu de Santa Maria, al Museu de Mataró i a la Biblioteca de la Caixa Laietana la seva col·laboració, i va demanar disculpes per si algú no hi era.“El llibre és la historia viva de Mataró. És el que he intentat reflectir en una biografia feta des del sentiment i l’emoció”

Graupera va concloure l’acte, tot demanant disculpes per no poder estar l’endemà a la inauguració de l’exposició “Josep Palau i Fabra, col·leccionista” i expressant el seu entusiasme per la vitalitat de la ciutat que convida a visitar diferents elements culturals i històrics “La història mai no s’acaba”

PIANO GRAN CUA CUSSÓ S.F.H.A. 1905: QUAN L’INSTRUMENT ÉS EL PROTAGONISTA

El Foment Mataroní va d’estrena. Després de deu mesos de restauració, el dissabte 16 de desembre, els bons aficionats a la música vàrem poder assistir al concert de piano que Gennady Dzyubenko va oferir tocant un instrument únic: el Gran Piano de cua Cussó SFHA, construït entre el 1895 i el 1900.

Davant d’un més que nombrós auditori que omplia tota la platea del Foment Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, es va adreçar als assistents, tot mostrant la seva joia pel resultat final: el gran piano de cua Cussó restaurat per la firma Fortepiano de Barcelona, gràcies a l’experiència de Jaume Barmona i Vives.

Va fer esment, també, de la gran significació d’aquest instrument, que compte dins el seu interior amb les firmes de Enric Granados i R. Gerhard, i pianistes de reconegut prestigi com els esmentats, demés de Enric Torra, Rosa Sabater, etc. han estat mans prodigioses que han transmès el só de les seves tecles. “El concert d’avui és el preludi del cicle de concerts que he programat per la temporada 2007”

Tot agraint la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, del PMC de Mataró, de Caixa Laietana i de Comajuan Finques, Vilà va acabar la seva intervenció manifestant “és motiu de gran satisfacció el fet d’haver tirat endavant el projecte i poder sentir avui el seu so”, donant pas tot seguit, a la projecció d’un film sobre el procés de restauració de l’instrument.

Els espectadors vàrem poder comprovar quan d’artesà i quan complicades, precises i acurades són les tècniques de restauració. Però quina gran satisfacció representa el “tornar a la vida” les diferents parts que composen piano: bloc instrumental, la mecànica, el teclat i el moble, i com elements de fusta riquerats pels corcs, amb martellets, cordatge, amortiguadors, palanques de suport i una infinitat de peces més varen ser convenientment substituïdes o reparades per donar al Gran Piano de Cua referència de construcció 18990 l’aparença i la brillantor de la gran marca Cussó.

A continuació, el concert pròpiament dit, amb la presentació que no la compareixença de Joan Vives, qui per motius d’agenda, va excusar la seva absència, i va ser substituït pel mateix Antoni Vilà.

En les paraules d’introducció, es va fer esment del tipus de repertori a interpretar: “antològic i virtuosístic”.

Quatre obres de piano de Franz Liszt composaven la primera part: “Balada número 2 en si menor”, escrita al 1853 és la més interessant de les dues que Liszt va compondre, i on es mostra una paleta molt expressiva. No obstant, Dzyubenko – graduat al 1980 en el Conservatori Txaikovky de Moscou, actualment professor de l’escola Luthier de Barcelona, del curs internacional Isaac Albéniz de Camprodon i degà de la facultat de piano del Conservatori Shnittke de Moscou – en una interpretació en tot moment sense partitura, va ser excessivament tècnic, amb certa mancança de domini, soltesa i expressió de sentiment, fet que va impedir apreciar amb tota la seva intensitat el color musical de l’obra.

La segona obra “Funerailles”, composta al 1849 amb motiu de la mort d’una amic seu, és una obra de gran força expressiva, que com en la “Balada...”, Dzyubenko tampoc va saber transmetre tota la vivesa que l’obra requeria, mostrant un estudi tècnic acurat però mancat de vehemència i força interpretativa. Val a dir però, que en alguns moments on tensió i lluentor es van posar de manifest, ja es va poder intuir que l’intèrpret es reservava per la següent obra: “Valle d’Obermann”, que pertany al cicle “Anys de pelegrinatge”, composta l’any 1836. És una obra de gran elaboració musical, dedicada al escriptor francès Etienne Senancaur, personatge molt representatiu del romanticisme i del seu sentiment, fins a tal punt que Liszt va escriure al principi de la partitura “Qui soc jo?”. Dzyubenko va mostrar en la interpretació d’aquesta obra una sensibilitat exquisida, una força i emoció úniques, de moments “in crescendo” absolutament lírics i passionals. Veritablement, es va poder copsar la gran sonoritat de l’instrument i la brillant execució de Dzyubenko, tot i que es notava que l’intèrpret no estava del tot còmode, doncs el piano es baix per complexió corpòria del pianista.

La primera part va acabar amb la "Rapsòdia hongaresa nº 2", la més famosa publicada al 1859, i amb la que va voler escriure una epopeia de la música hongaresa. Cal recordar que Liszt era nascut a Hongria, format musicalment a Viena i París, i era un gran defensor del seu país, del que va intentar aprendre el seu idioma. Dzyubenko va estar excel·lent, amb una impecable interpretació especialment en els moments finals, absolutament sublims, sempre dotant a la partitura dels efectes que demanava, per tal d’aconseguir el climax romàntic i reivindicatiu de l’obra.

La segona part va ser en exclusiva de Modest Mussorgsky i la composició per a piano original de “Quadres d’una exposició”, composta entre el juny i juliol de 1874 i dedicada a Víctor Hartmann, amic del músic, que havia traspassat un any abans, i a qui se li va organitzar una exhibició de la seva obra.

Al 1922, Maurice Ravel en va fer la versió orquestral, però es precisament la pianística la que reflecteix més complexitat per la quantitat “d’antipianístics” que conté la peça, i que Dzyubenko, en un principi un tan ombrivol però un desenvolupament i final absolutament captivants, va anar desplegant tota la seva força interpretativa amb amplies qualitats d’execució i dotant a l’obra del virtuossísme que requereix, tenint en compte que el propi Mussorgsky va voler expressar les seves idees fent cas omís a les limitacions del piano.

En acabar dos bisos i aplaudiments per una vetllada on el piano, per primer cop, va ser el gran protagonista.

GUINOVART: SIMBIOSI D’OCRES I BLAUS

El Museu de Mataró exposa fins al 28 de gener de 2006 "Guinovart, Terra i Memòria", un conjunt de 41 gravats, litografies i serigrafies, propietat de la Caja de Ahorros del Mediterràneo (CAM), que l'obra social d'aquesta entitat d'estalvi, en itinerància per diverses ciutats i poblacions, ofereix a les sales d’art.

En la inauguració de l’exposició, el 14 de desembre passat, i davant d’un auditori de prop d’una trentena de persones, entre les quals artistes com Perecoll o membres de la junta de l’Associació Sant Lluc per l’Art, el director del Museu Carles Marfà, va disculpar l’absència d’autoritats municipals, per la coincidència d’actes pel mateix dia, cedint tot seguit la paraula al representant de la CAM, Lluís Sangrà qui va explicar als assistents com va sorgir la idea d’aquesta exposició, que des d’un principi va comptar amb la col·laboració de Maria Guinovart, filla de l’artista: “els temes dels seus quadres es poden tractar des de moltes perspectives”.

Tot fent esment de les diferents mencions i condecoracions de l’artista (Creu de Sant Jordi al 1983 i Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de l’Estat francès al1984), del mun d’exposicions d’arreu (Alemanya, Venècia, Florència, França, Estats Units, etc.), Sangrà va destacar l’interès de la CAM en exposar una mostra plenament de Guinovart “de caràcter identitari i mediterrani”.

Recordant “Memòria del blau” (Can Palauet any 2002 en motiu del setanta-cinquè aniversari de l’artista) on “hi havia registres molt significatius de la Mediterrània com a encreuament de cultures”, Sangrà va afirmar en referència a l’actual mostra que “s’ha buscat la relació amb el concepte de terra, en aproximació a una altra realitat exquisida, buscant la memòria de la terra, la memòria històrica i les interpretacions que se’n vulguin fer”.

Amb el desig de donar via lliure al públic en la seva interpretació de l’obra de Guinovart, fent esment d’uns versos dels “Cantares” d’Antonio Machado on “se hace camino al andar”, i mostrant la seva satisfacció per aquesta exposició, va passar la paraula a Maria Guinovart, qui en una breu intervenció, va mostrar el seu agraïment a la persona de Lluís Sangrà pel fet de poder muntar aquesta mostra, que li ha permès seleccionar gravats, serigrafies i litografies del seu pare que mostren “la senzillesa del mar i de la terra”.

Finalment, Carles Marfà va concloure l’acte amb el mateix sentiment de satisfacció que els seus predecessors, fent referència també a la mostra del 2002, tot dient que s’han pogut veure dos estils de Guino (com l’artista vol que se’l nomeni) i “he tingut l’oportunitat de conèixer un dels pintors més idealista i he vist la seva obra polièdrica. És un dels artistes més interessants com a tal, però també com a persona”.

Marfà va definir a Guinovart com a vitalista, polemista i vehement. La sorpresa que va constituir el blau es reafirma amb els ocres de les terres de ponent. “La mostra vol recuperar el fil d’aquesta trajectòria d’una disciplina molt complexa, però expressant conceptes des d’una idea didàctica.

Acabada la presentació, Maria Guinovart va guiar als presents per les diferents obres, explicant aspectes tècnics com l’ús de diferents materials, les peces il·luminades manualment per l'artista, de com en gravat directe sobre planxa hi afegeix pols de ferro, creant diferents textures, de la composició de litografies amb colage etc., tot informant que actualment l’artista està treballant amb estampa digital.

Si l’explicació tècnica va ser acurada, la qual cosa va permetre saber de com de precís i coneixedor dels diferents materials n’és Guinovart – informació que es pot ampliar a través del catàleg de la mostra, la seva obra gràfica és absolutament captivant: Sol, aire, terra, mar, cava, festa, muntañes, alegria, seny i rauxa... és la Mediterrània, i l’artista la defineix de forma única. Traces gruixudes i primes, formes en constant disbauxa, totalment inconnexes, però si és mira bé, l’idealisme i la marcada personalitat de l’artista sempre estan presents, simbolitzats pel blau i la seva diversitat de cromatismes de marca exclussiva: Guinovart. És una obra que no deixa indiferent, i es queda en la retina. L’exposició permet captar tota la seva força, tot aquest torrent de vitalitat que l’artista impregna en cada obra. Sense cap mena de dubte, un bàlsam d’optimisme pel visitant.

LA POESIA, LA FILOSOFIA DE LA LITERATURA

Si com va dir el reconegut violagambista Jordi Savall, en la presentació del seu concert del passat 30 de novembre “La música no es pot explicar en paraules. Si així s’expliqués no tindria cap sentit”, un recital de poemes com el que va tenir lloc el passat 14 de desembre, no pot expressar la seva essència a través d’una crònica. S’ha d’estar-hi present, s’ha d’escoltar amb el cor i sentir amb l’ànima.

Divergeix, doncs, aquesta cronista de l’estil habitual de relat per passar explicar com una entitat, Amics de la Ciutat de Mataró, dos rapsodes i un guitarrista; Carme Faja, Xavier Ubach i Jonc Torres, varen organitzar una magnífica i veritablement emocionant vetllada, on a través de les seves veus i de la música, els versos de: J.M de Segarra, Jacinto Benavente, Alfonsina Storni, Miquel Martí i Pol, Josep Serra Janer, Federico Garcia Lorca, Narcís Comadira, Miguel Ramos Carrión, Salvador Espriu, Isidre Julià, Josep Vicenç Foix, Josep Punsola, Mario Benedetti, Lina Casanovas, Francisco Luís Bermudez, Salvador Espriu i Joan Maragall varen expressar tota mena de sentiments, situacions, emocions, pensaments, històries, alegries, desenganys... tot el que és l’ ésser humà. El públic, que omplia de gom a gom la sala d’actes de Caixa Laietana, amb silenci respectuós, mostrava avidesa d’escoltar poesia; una audiència única que no es dona en masses ocasions.

Naturalment, tot va tenir un ordre i Ricard Bonamusa va complir, com sempre, les funcions de presentador, informant de la trajectòria professional dels protagonistes: Carme Faja, que havia participat a Ràdio Maresme de Mataró, i que sempre ha col·laborat en nombrosos actes com obres de teatre, la presentació de l’Homenatge a la Vellesa, la direcció dels “Cors Alegres” del casal Jaume Tarrides, etc.

Xavier Ubach, conegut locutor de ràdio i televisió, cap de programes de Ràdio Barcelona però també actor a Sala Cabañes, i fins i tot, amb companyia pròpia, i actualment pintor.

Jonc Torres, professor de música de l’Institut Miquel Biada que a banda d’interpretar conegudes havaneres o el Cant dels Ocells, també va compondre música expressament per a l’ocasió.

Veus i sons : el temple, timbre i força expressiva d’Ubach, la dolçor, la melangia i la tendresa de Carme Faja i l’encisador xiuxiueig musical de Torres, sempre acompanyant, mai per sobre, varen frapar profundament amb poemes com “Nadal” de J. Serra Janer, “Romanç de la coca” de Josep Punsola, “4 de febrer de 1945” de Narcís Comadira, “El seminarista de los ojos negros” de M. Ramos Carrión, “El meeting de la humanidad” de Jacinto Benavente per citar-ne alguns, tan sols per il·lustrar al lector, perquè TOTS eren poesia.

Ambdós rapsodes varen acabar oficialment el recital amb un duet del Compte Arnau de Josep M. de Segarra. Però el bis no es va fer esperar: “El poema dels tres fadrins” i “La Campana de Sant Honorat” varen concloure un esdeveniment on l’expressió de les paraules, la calidesa i distinció de les veus i l’encant de l’harmonia varen confortar l’ambient i al públic, que per una estona, es va atapaït de goig i d’esperit poètic.

PLAQUES DE CAVA: ENTRE EL COL.LECCIONISME, LA IDENTITAT i LES MARQUES.

Com a prèvia de la seva exposició “Bojos pel col·leccionisme”, la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana de la plaça Santa Anna, presenta des del passat 30 de novembre i fins el proper 14 de gener del 2007 “Plaques de Cava”, un total de 6.000 plaques que pertanyen a la col·lecció particular de Josep Sabaté i Alp, de Sant Sadurní de Noia.

El fet de col·leccionar les plaques dels vins escumosos té un origen força recent; va néixer a França a principis de la dècada dels 90, passant tot seguit a Espanya. Itàlia, a mitjans de l’esmentada dècada, influènciada per l’auge d’aquesta afició, també se’n va fer ressò. Aquests són els únics tres països que editen catàlegs i el col·leccionisme s’organitza a través d’associacions i trobades, per al intercanvi o la compra-venda.

Per tots és conegut que tant la placa com el morrió tenen la funció d’evitar que el tap de suro surti expel·lit per la força del gas que conté el cava. Però el que es desconeix més és l’origen d’aquests dos elements, que varen ser inventats per Adolphe Jacquesson, un fabricant de champagne de Châlons-sur-Marne (França), que va registrar la patent l’11 de novembre de 1844, i que, amb el seu invent va aconseguir controlar la porositat dels taps, i evitar les conseqüents pèrdues econòmiques originades pels escapaments de líquid i de gas. (Dades extretes de “El Mundo del Cava – Chapas de Cava –RBA Ediciones.)

Dins la col·lecció Josep Sabaté que ens presenta Caixa Laietana, podem observar un mun de dissenys, marques, estils, materials, etc. que avui en dia representen senyes d’identitat, no tan sols de marques de vi o de cava, sinó que a través de l’escumós, també es fa publicitat d’institucions públiques, de partits polítics, d’empreses, etc. El Champagne, també hi es present, així com una petita mostra de plaques feta en metalls com l’or i la plata.

L’exposició va acompanyada d’estris i màquines, de caire artesanal, que permeten una visió força general del procés d’embotellament del cava, i es complementa amb una sèrie de plafons que expliquen dades i característiques del procés, així com de les pròpies plaques.

Si el visitant és curiós, sigui o no col·leccionista, trobarà al seu abast la història del cava, nom aquest que procedeix del vocable francès “cave”, és a dir cova, i de les empreses fabricants d’una de les senyes d’identitat de Catalunya, on els elements naturals, terra, sol i aire, i la mà de l’home es complementen a la perfecció per oferir a l’abast dels humans el plaer dels déus.

XXIIIena. SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS: HISTÒRIES LOCALS DELS INVESTIGADORS HABITUALS

L’estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró va acollir la vint-i-tresana edició de la Sessió d’Estudis Mataronins, que va tenir lloc el passat dissabte, 2 de desembre.

D’un total de 22 comunicacions, quinze varen ser les presentades amb temes tan diversos com la Renaixença a Mataró en referència al col·legi Valldemia, diferents aspectes de la Guerra Civil espanyola, personatges com Pompeu Fabra o Josep Subiñá i Martí, Josep Fradera i per descomptat, no podien faltar els vestigis de la Roma Imperial a la vella Iluro i voltants.

Seguint un ordre invers al cronològic, i amb Enric Subiñá com a moderador, Joan i Ramon Iglesias i Alexis Serrano, en representació del Centre d’Estudis Vilassarencs, varen presentar la pàgina web: http://www.catvilassar.com/, creada com a vehicle de comunicació i difusió de la història de Vilassar de Mar. Amb l’ajut de mitjans informàtics, els assistents, cap a una trentena de persones, varen poder observar els diferents àmbits de la web, que amb cinc mesos compte ja amb més de 14.000 visites, essent la part d’història i patrimoni la més consultada, darrera de la secció Videos.

“La història i la tecnologia poden ser contradictoris per la seva lentitud o rapidesa, però ens dona bons resultats”

La intenció dels autors de la web és la de “penjar” articles de difícil accés i la de crear un arxiu digital, davant la manca d’arxiu municipal i de l’escassa feina feta pel museu de Vilassar de Mar.

Tot seguit, Josep Puig i Pla amb “Josep Fradera i Soler. Un home de saber fer i estar”, va parlar del escriptor i ex-secretari particular de Joan Majó, actual president de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, ex-alcalde de Mataró i ex-ministre d’indústria del primer govern socialista de Felipe González. J. Fradera, que recentment va ser condecorat amb la Creu de Sant Jordi, "és un personatge viu però que ha fet història. Pot semblar agosarat perquè encara és viu”, va comentar Puig, qui va el va qualificar com a home engrescat i engrescador, activista cultural i de presidències: la del Film Ideal Club, l’Anxaneta, etc.

La Guerra Cívil espanyola va comptar amb Josep Xaubet, Margarida Colomer, Jordi Amat i Agustí Barrera, amb temes com “Notícia sobre dues víctimes dels bombardeigs d’Arenys de Munt, El Frente de Juventudes... i els joves treballadors del Forn del Vidre, Estudi de la repressió a Calella i el sis d’octubre de 1934 a Arenys de Munt” respectivament.

Xaubet va manifestar el seu desacord en que s’anomenés al conflicte guerra civil i va proposar com a nova denominació “la guerra dels tres anys” (més semblant aquesta expressió a una guerra entre catalans i la resta de l’Estat que no pas a lo que va ser en realitat: un conflicte entre dos bàndols format per gent del mateix país- nota d'aquesta cronista). La seva comunicació va versar sobre dues dones que moriren a la plaça de l’Esglèsia en un bombardeig al 24 de gener de 1939, possiblement efectuat per la Legió Condor.

Xaubet va acabar la seva intervenció posant a disposició d’historiadors i investigadors el seu material “sempre que se’m citi” . Seguidament, Margarida Colomer va parlar sobre la Revolta de les Centúries del Frente de Juventudes, el 29 d’octubre de 1943, contra l’autoritat del Cap de Joventuts de la Falange. 9 persones varen ser detingudes, quedant ben palesa l’autoritat del que aleshores era governador civil de Barcelona A.F.Correa Véglison. Colomer va manifestar que la seva investigació es va poder fer gràcies a l’obertura d’una sèrie d’arxius, no accessibles vint anys enrera. Va acabar la seva comunicació donant suport a J. Xaubet en la seva reivindicació de menció d’autoria d’investigació, fet que ella sempre en fa us, “i que si algun cop no he constatat la font de les seves dades, ha estat per descuit”.

A continuació, Jordi Amat va parlar de quatre casos dels vint i quatre que presenta en la seva comunicació, que tenen en comú el moment de la mort, molts d’ells mossens i persones relacionades amb l’àmbit eclesiàstic, o propietaris de negocis, víctimes dels comitès republicans, dels que no vol utilitzar el tema “incontrolats” per considerar-lo massa eteri, tenint proves concretes, amb noms i cognoms de la perfecta sincronia i organització dels comitès

El conflicte bèl·lic va con concloure amb Agustí Barrera i de com en referència als fets del 6 d’octubre de 1934, en molts indrets la bandera de l’estel solitari fa costat a la roja del moviment obrer, és a dir, una conjunció entre l’alliberament social i el nacional.

La sessió d’estudis continuava tirant enrera en el temps i Anna Comas amb el seu estudi sobre: “Pompeu Fabra, les seves relacions amb Mataró”. Comas va basar la seva dissertació en la basant més humana del prestigios químic. Personatges com l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, amb qui va muntar una acadèmia de batxillerat, l’industrial Jaume Baladia de qui també va ser cunyat o el periodista Julià Gual, qui va ajudar-lo en l’exili i al retorn a Espanya, varen ser figures cabdals en la vida de Fabra.

A continuació, el torn va ser pel moderador Enric Subiñà, que va parlar d’un avant passat seu: “Josep Subiñà i Martí: 125 anys de l’alcaldia de Mataró”, que nascut al 1829, a l’any 49 de la mateixa centúria va anar a l’Habana, on hi va fer negocis. Al 1870 va ser regidor de l’Ajuntament de Mataró en les files del partit progressista i al 1881, va ser nomenat alcalde. Home de talant enèrgic, va ser amic personal de García Oliver, i va estar al seu costat en el moment de la fundació de la Caixa d’Estalvis de Mataró, de la que en va ser president.

La Renaixença a Mataró i el Col·legi Valldemia varen tenir dos ponents: Jaume Vellvehi, i Montserrat Gurrera. Per separat, ambdues comunicacions varen incidir en el paper actiu que la institució escolar va tenir dins la Reinaixença, amb la divulgació del catalanisme cultural, però no dins la ciutat de Mataró. Així, Vellvehí va parlar d’alumnes com Terenci Thos i Codina o Josep Ma. Pellicer. Per la seva part, Gurrera va exposar el projecte educatiu de Valldemia, creat al 1855, amb la intenció dels seus fundadors: Hermegildo Coll i Valldemia, Pelegrí Ferrer i Ramon Cuspinera, de crear una institució d’ensenyament de qualitat, a imitació dels col·legis europeus, per evitar a la noblesa i burgesia catalanes el fet d’enviar als seus fills a estudiar a fora de Catalunya.

De mitjans del segle XIX, varen passar a principis amb la comunicació d’Antoni Martí Coll “Noticies inèdites o poc conegudes sobre les Santes”. Al 1824 les relíquies varen arribar a Mataró, i varen ser dipositades a l’altar de Sant Desideri, però els devots i el poble en volien altar propi, per unes patrícies que desprès varen ser patrones. L’Ajuntament de l’època si va mostrar receptiu, sempre que es disposes de mitjans econòmics.

Alexandra Capdevila, habitual de les sessions d’estudis, va llegir el seu treball que versava sobre “Les xarxes de sociabilitat dels immigrants francesos a la comarca del Maresme durant el segle XVII.”, posant de manifest la integració dels francesos que fugien de les guerres i misèria del seu país, sense masses obstacles, a través de matrimonis o be establint relacions d’amistat i de tipus econòmic entre conciutadans.

Alexis Serrano amb “Les almadraves de Vilassar de Mar, un exemple de mutualisme mariner”, va informar als presents sobre una forma de pesca i d’economia com eren les almadraves: captura i salaó de peix, fent una breu ressenya històrica de les dues que s’assentaren a les aigües de Vilassar de Mar. Serrano també va introduir en els presents en el que era La Hermandad dins el Montepio dit de San Jaime, com una entitat assistencial que donava cobertura sanitària i de socors subsidiari als pescadors associats.

L’era moderna es va acabar amb la comunicació de Josep Ma. Roqué i “Conflictes bèl·lics i llurs conseqüències. Alguns exemples d’Òrrius”, on es demostra que la localitat que en principi podia estar allunyada dela participació en els esdeveniments socials, es ben al contrari, aportant documents sobre la guerra dels segadors, del francès i l’europea. També hi ha documentació relacionada amb al guerra civil espanyola.

La XXIIIena Sessió d’Estudis Mataronins, que en general va comptar amb una exposició per part dels ponents, àgil, i amb bona preparació de les comunicacions, sense que es presentés ni debat ni gaires preguntes per part del públic, va acabar amb Ramon Coll i Ramon Bruguera amb “La vila romana de Les Pèrgoles (Premià de Dalt)” i “Les àmfores ibèriques de Can Jordi (Sant Vicenç de Montalt)”.

La vila de Les Pèrgoles, situada en la urbanització del mateix nom, sobre l’autopista C-32 del Camí Antic de Teià, va ser descoberta per casualitat, amb troballes d’àmfores i ceràmiques del segle I abans de Crist. Actualment hi ha 117 cases unifamiliars. També si va descobrir una peça amb la cursiva (text en llatí) més llarga de tot Catalunya.

Pel que fa les àmfores ibèriques de Can Jordi, varen ser descobertes com a conseqüència de les excavacions prèvies per a l’autopista C-32. Les troballes foren de sis sitges i un retall al sauló de mitjans del segle III abans de Crist. Possiblement, formarien part d’un establiment pròxim dedicat al conreu de la terra.

Finalment, tant als ponents com al públic assistent se li va lliurar el volum de la sessió de l'any 2005.

LA CANTATA DEL CAFÈ: NI CREMA NI CAPUCCINO SINÓ DESCAFEINAT

La XV Setmana de Música Antiga va concloure amb J.S.Bach i una de les seves peces de caire més popular i fútil, a la que si va afegir entre àries i recitatius, la Suite BWV 1067 en si menor.

En la presentació prèvia al concert, Francesc Cortés va posar al públic en antecedents sobre l’argument de l’obra de Bach: un pare (Schlenedrian) recrimina a la seva filla (Liesgen) que begui cafè, i l’amenaça en no deixar-la casar. Liesgen, secretament pactarà amb el seu futur marit que la deixi prendre cafè. Pel tarannà de la peça, susceptible de ser dramatitzat, Cortés va apuntar la possibilitat d’un conflicte real de Bach amb algun dels seus fills.

Pel que fa a la Suite BWV 1067, en si menor, composta entre el 1738 i 1739, va indicar el musicòleg que es tractava de “materials re-aprofitats”, sistema aquest força utilitzat per la majoria de compositors, segons les necessitats del llibretiste. “La música no era tocada de forma rígida i no s’escoltava de forma cerimoniosa, sinó fragmentada”.

Tal com va indicar Cortes, la Setmana de Música Antiga segueix criteris històricistes, per intentar donar una aproximació el més real possible, a com era interpretada la música renaixentista i del barroc.

Val a dir, però, que la Cantata del Cafè i la seva posta en escena, poc varen tenir de rigor històric; en primer lloc per crear un ambient profà dins un lloc sagrat; taules, cadires, tasses i plats de cafè conjuntament amb un quadre de Bach, tenien com a marc de fons l’altar del Roser de la basílica de Santa Maria. En segon lloc si va afegir un text teatral, a càrrec de Josep Pujol, d’interpretació exagerada, per part de Llorenç Blasi i Quim Lecina que rondava lo grotesc, i d’argument innecessari.

En quan a l’actuació musical, el conjunt de violins, viola, violoncel, clavicèmbal, va ser més aviat discret, amb un tempo massa lent i tècnica poc depurada pel que fa al Suite BWV 1067, a la qual cosa si va afegir la mala sonoritat que des de sempre ha caracteritzat al Roser.

La petita orquestra comptava amb l’actuació especial de Joan Vives, per la qual cosa es va substituir la flauta travessera per la de bec, instrument que de tots és conegut que domina a la perfecció, fins a tal punt que va tapar la veu de la soprano en algun dels seus sols. Al final, el lluïment de Vives va obtenir del públic els seus aplaudiments.

Pel que fa a les veus: tenor, soprano i baríton la primera Jordi Mas en el seu paper de narrador, era excel·lent d’una nitidesa rellevant i timbre de sonoritat lírica molt expressiva; la soprano Maria Hinojosa (Liesgen) va aportar una veu ben modulada i agradable, de frasseig formós en alguns registres, donant encant i coqueteria a la interpretació. Pel que fa al baríton, Xavier Mendoza, (Schlendrian), un to de veu excessivament baix, poc dúctil per la potència que normalment té aquest tipus de registre, fet que va desmerèixer la seva intepretació.

No obstant, si va posar esforç i alegria, especialment en el final on les tres veus, la de la soprano una més apagada, i el conjunt musical varen donar la seva màxima expressió, tant en l’harmonia com en la imatge amb la col·locació d’uns lluents barrets que, més aviat donaven un toc carnavalesc.

El públic, cap unes tres-centes persones, amb algun regidor de l’ajuntament inclòs, poc exigent i poc habitual en altres esdeveniments musicals, però fidel de manera esnob a la Setmana, va aplaudir animosament, mostrant el seu agraïment a un “Divertimento”, endolcit a la sortida amb vi bo i neules farcides de xocolata, “Piccolo” de la casa Graupera, consol alimentari per a una vetllada amb poca cafeïna.

LA CANTATA DEL CAFÉ: PRESENTACIÓ

En el marc de la Capella dels Dolors, va tenir lloc el passat diumenge, 3 de desembre, el darrer dels “preconcert talk”, dedicat a Bach i la seva “Cantata del Café”, obra aquesta que va con cloure la XV Setmana de Música Antiga, a càrrec del musicòleg i membre de la terna de directors de la Missa de les Santes, Francesc Cortés.

Dins el seu tarannà pedagògic, no exempt de certa dispersió de continguts, Cortés va començar la seva dissertació, tot fent esment de la singularitat de la música de J.SBach, compositor d’aparença seriosa, i recordant que “la música parla per si sola”, tal com ja va esmentar Jordi Savall en el seu “preconcert” del dia 30 de novembre.

Cortés va introduir al nombrós públic assistent en una idea general del cafè, una planta que prové de l’Abissínia, i gràcies als mercaders de Venècia, via Turquia, i també adquirint les plantes a Grècia, el cafè va arribar a Europa. Per l’època de Bach, el cafè es prenia en infusió barrejat amb mantega animal.

“El cafè turc és el que deuria veure Bach”, va indicar el musicòleg, afegint tot seguit dades sobre el primer cafè que es va obrir a Europa, concretament a Londres al 1652. Al 1674 es va obrir el segon a Leipzig i al 1702, París va estrenar cafè. “Aquestes sales, a diferència de les de vins o cervesa, eren uns indrets de conversa i de distracció”, la qual cosa es pot comprovar amb els gravats de Howard, pintor anglès que a través de la sèrie “la carrera d’un llibertí”, ens mostra com un personatge entre en contacte amb l’altre sexe a través de les sales de cafè, on s’esdevé un ambient lleuger de costums.

Tot seguit, Cortés fent esment de com a Leipzig se l’anomenava el petit París, ambient que descriu la cantata de Bach, va parlar sobre el Cafè Zimmermann, molt famós en la seva època, situat a la Kathering Strasse, avinguda de moda farcida de cases de comerciants que arquitectònicament s’inspiraven en la capital gala.

La sala principal del local, on hi podien caber-hi unes dues-centes persones, si feien grans banquets, i el seu propietari, bon cafeter especialitzat en el tipus turc i vienès, va agafar el costum d’organitzar concerts un cop a la setmana. Zimmermann va decidir adquirir instruments: violins, violes, fagots, trompetes i fins i tot timbals. L’entrada era gratuïta, però els assistents que majoritàriament pertanyien a la burgesia, sempre acabaven per fer-hi consumició. A l’estiu, l’eixida del Zimmermann també s’utilitzava per fer-hi concerts, amb una cabuda aproximada de set-centes persones, fet que es va poder comprovar amb les tirades de programes.

Un cop traspassat Zimmermann, un petit grup d’aristòcrates va decidir organitzar cicles de concerts, derivant aquest fet amb el que avui en dia es coneix com al Gewandhaus de Leipzing.

Posat el públic en antecedents del que era l’entorn de la ciutat, Cortés va passar a continuació a parlar de la personalitat de Bach, trencant una mica el mite de compositor seriós i rigorós, adjudicada pels compositors del segle XIX, qui l’idolatraren com un semi-deu, sense tenir en compte la basant més profana de Bach, com són les cantates del cafè, d’Apolo i Mercuri, o afegeix aquesta cronista, la cantata del Camperol.

“Bach provenia d’una nissaga de músics, pares, germans, oncles, etc. i això obeïa a una manera de funcionar molt artesanal”, la qual cosa li va permetre tenir accés a músics com Lully, Marin Marais, etc. No obstant, de ben jove, el compositor dels concerts de Brandenburg, va deixar la família, “i segons els romàntics, volia tenir una formació tècnica molt més gran. El que si es cert de Bach era la seva capacitat de treball, voluntat de progrés i esperit d’especulació en el que s’estava fent”

L’arribada a Leipzig de Bach es va produir al 1729, (altres fonts diuen 1722), amb trenta vuit anys i cinc fills. Va ser anomenat Kantor de l’església de St. Tomàs i també dirigia la vida musical de les esglésies de Sant Nicolau, Sant Pau i la nova. També va dirigir el Collegium Musicum, creat per G.Ph. Telemann, on l’orquestra tocava concerts profrans. Bach, naturalment, era un home molt ocupat, però comptava amb ajudants.

“Va deixar quatre jocs de cantantes (obres per a ser cantades), i que s’interpretaven en els moments litúrgics que la festivitat requeria. La cantata està formada per recitatiu, àries, duets, corals per a cor o solistes”.

Finalment, Cortés va finalitzar la seva xerrada donant dades sobre l’obra que s’anava a interpretar: “La cantata del Cafè, composta a l’any 1734 i es un drama per musici, subtítol aquest que consta en totes les operes barroques. Havia compost una opera?” Val a dir que la interpretació de les cantates responia a una manera en el vestir i una postura molt específiques: cantaires molt seriosos, vestits de blanc i negre, segons la visió romàntica.

L'autor del text de la cantata, Picander era un escriptor sagaç qualitat aquesta molt visible en la cantata, i que es demanava a un bon llibretiste: no es feia pesada i el vocabulari era ric i entenedor.

Aquesta cronista afegeix que la cantata del Cafè va ser composta com a conseqüència de la moda per veure cafè que s’havia implantat a Europa a partir de la segona meitat del segle XVIII. La naturalesa i propietats medicinals de la beguda, ben aviat varen ser observades, no sempre amb bons ulls, pels visitants que anaven a Turquia, però val a dir que el cafè i el crusant (croissant) deuen la seva popularitat tardana a conseqüència de l’alliberament del setge a Viena al 1683, quan les tropes Otomanes amb la seva retirada, varen deixar subministrament d'aquests aliments a la ciutat.

JORDI SAVALL: SENTIMENTS, INTIMITAT I INTENSITAT DEL BARROC

I el mateix dijous, dia 30 a les 9 del vespre, la platea del Teatre Monumental, es va omplir de gom a gom (unes sis centes persones entre les que no hi havia cap polític a excepció de Graupera, al igual que en el concert de Japp Schröder i Hipocampus), per escoltar al gran concertista, i també fundador i director d’Hesperion XX, La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations.

Acompanyat Xavier Díaz Latorre, tiorba i guitarra renaixentista, el programa va estar compost per obres de Marin Maraix, Mr. de Sainte-Colombe pare i fill J.S.Bach, Robert de Visée, Mr. De Machy, Alfonso Ferrabosco, Thomas Ford, John Playford, Gaspar Sanz i Antonio Martín y Coll.

Varietat d’autors que varen permetre a l’auditori gaudir d’una extraordinària vetllada, amb una magnifica interpretació, tant de Savall com de Díaz Latorre, dins un diàleg fluid i emocionant, on ambdós concertistes varen demostrar no tan sols el seu mestratge, sinó el profund sentiment i devoció per la música, davant d’un públic gens habituat a la intimitat que suposa la viola de gamba i la tiorba.

Un constant fluir d’estossecs, trencaven de forma brusca i desagradable els moments més sensibles i suaus del concert. Fins i tot el mateix Savall va aconsellar la utilització del mocador per a esmorteir els ofensius estossecs. Quina mala imatge del públic mataroní per al gran violagambista!

La tendresa, delicadesa i commovedora harmonia de Marin Marais o de Mr. de Sainte Colombe –le fils -“Prelude-Muzettes-La Sautillante – Fantasie en Rondeau” respectivament- en contrast amb la profunditat “Les Pleurs”, on Sainte Colombe pare n’és l’autor. La “Bourrée” de J.S. Bach, aparentment simple, però tan exquisida complementada el “Prelude-Passacaille” de Robert de Visée on la tiorba va impregnar l’ambient de la màgia del seu so.

La primera part va acabar amb “Prelude” de Mr. de Machy i “Les Voix Humaines i Couplets des Folies”, on el virtuosisme dels dos intèrprets perfectament complementats va donar joc a una audició plena de tonalitats i cromatisme musicals exposant al màxim la seva sensibilitat, que va continuar en la segona part, on el mestre Savall va posar en coneixement dels assistents els diferents tipus d’afinatge a escala de la seva viola de gamba, fabricada a Londres al 1697, per a “Coranto” d’Alfonso Ferrabosco, “Why not here” de Thomas Ford i “La Cloche” de John Playford, peces dolces i tendres plenes d’aires isabelins.

Díaz Latorre, però es va reservar les peces més conegudes “Alemanda La Preciosa/Jácaras – Canario” de Gaspar Sanz, que per la seva popularitat el públic va reconèixer amb forts aplaudiments, i on la guitarra renaixentista va mostrar la joia de l’essència de la música popular, les arrels dels cants de les famílies traspassats a la partitura, de la qual Díaz Latorre no en va fer us, demostrant el gran coneixement i alhora sentiment per les peces.

El concert, oficialment va acabar amb l’obra Antonio Martín i Coll “Folies d’Espagne”, on conjuntament viola de gamba, tiorba i guitarra oferiren al públic un “menage a trois” musical alegre i bonic, primorós i encisador i per descomptat, sublim.

Forts aplaudiments d’un públic entusiasmant, varen aconseguir tres bisos: el primer de música tradicional de la Bretanya francesa, refinat i melangiós, el segon, unes improvisacions amb pizzicato de Gaspar Sanz, que mostraren a l’auditori de com una peça musical pot comptar amb infinites interpretacions. Finalment, el 3 bis, un concert en sol major de Marin Marais va concloure sensible i emotivament una magnifica vetllada on dos mestres, varen posar de manifest musicalment, quelcom que Savall va esmentar durant la seva xerrada: “La veritable música que necessitem és la que podem escoltar en profunditat. La música essencial per l’ésser humà és aquella que ens fa sentir diferents”, la qual cosa es pot complementar amb el que François Couperain va dir, i que Savall se’n va fer ressò: “És molt millor allò que ens emociona que allò que ens sorprèn”.

JORDI SAVALL: ESSÈNCIA I SENSIBILITAT.

Previ al concert de dijous, 30 de novembre, i seguint la tradició europea dels “preconcert talk”, el músic igualadí, recentment nomenat Dr. Honoris Causa per la universitat de Barcelona, va encetar la vetllada amb una veritable lliçó magistral de sentiment, passió i emoció per la música.

Presentant per Jaume Graupera, el regidor de cultura va mostrar la seva satisfacció en donar suport a aquesta Setmana “perquè surt del saber de la ciutat”. De les mateixes característiques d’aquesta mostra musical ni hi ha tres més, però segons Graupera, és la mataronina la que dona principal referència, doncs “fa molts anys que Unda Maris ofereix una programació selecta”

En les seves paraules finals, el president del PMC va fer esment, pel que fa a l’emplaçament dels concerts, del fet de voler sortir del clos de Santa Maria, sense defugir de l’ambient que s’ha anat respirant, tot indicant al mateix temps que la Setmana no s’imposa llistons – l’any passat el convidant central va ser Paul Badura-Skoda – i que el seu interès està en fomentar públics per a totes les disciplines culturals.

Tot agraint a l’organització de la Setmana la seva tasca durant aquests vint-i cinc anys, va cedir la paraula a Jordi Savall, qui amb un to dolç i acadèmic, però ple de delicadesa i d’amor per la seva feina, va començar la seva xerrada amb una anècdota sobre Schubert: un cop havia acabat la interpretació d’una peça seva davant un grup d’amics molt selecte, un d’ells li va demanar que li expliqués el sentit de l’obra que acabava de tocar. Schubert es va dirigir al piano i va a tornar a tocar la peça.

“La música no es pot explicar en paraules. Si així s’expliqués no tindria cap sentit”.

Per a Savall, sense el to o musicalitat en les paraules, seria impossible fer-se entendre, doncs “la música aporta la seva dimensió i ens permet crear un món més espiritual, tot i que l’harmonia només existeix en el moment que es toca i s’escolta”

Per al reconegut intèrpret de viola de gamba, en la visió d’un quadre o en la lectura d’un llibre, hi ha un diàleg personal, però en l’art d’Euterpe la seva dimensió espiritual és la seva condició, i en aquest fet la memòria hi te un gran paper, perquè si no existís, l’ésser humà deixaria de ser-ho i no podria recordar el que havia viscut.

“La música que ens ajuda a viure. És la que ens aporta un consol i ens ajuda a participar amb els altres”. No obstant, Savall va manifestar certa melangia pel fet que la tecnologia actual ha fet perdre a l’harmonia el ritual de lo sagrat. És més accessible a tothom i a qualsevol part del món, però al mateix temps incapacita a l’ésser humà de viure la música en la seva essència. És un veritable llenguatge, que acompanya al to de la veu. Dir una frase amb un to o un altre, cridant o suaument; és a dir acompanyant musicalment les paraules, fa que l’home reaccioni de maneres diverses.

En èpoques passades, només la noblesa tenia accés a les melodies , però les classes populars també tocaven instruments i servien de base per als músics professionals que actuaven a les corts europees. “La música que veritablement ha perdurat, és la que cantaven les famílies i es passava de pares a fills.

Savall va fer esment de la durada en el temps, en els segles, de músiques com la sephardi, que es podia tocar a Istanbul i que traspassant fronteres a través de la veu, servia de bàlsam per al patiment de l’ésser humà. “Quan sentim el cant dels Ocells o el Testament de l’Amèlia són obres d’art en forma i contingut i aporten tanta o més emoció com una simfonia de Malher amb mil instruments”

El concertista, recordant a d’Elias Canetti i la seva obra “La provincia de l’home” editada a l’any 1942: “La música és la veritable història vivent de la humanitat”, “per això obres com “El Cant de la Síbila”, el mateix cant gregorià, etc. conserven avui en dia la seva força i poder expressiu”. Aquest fet s’havia oblidat fins a principis del segle XIX, quan Fèlix Mendelssohn va recuperar la Passió segons San Mateo de J.S.Bach.

Una circumstància aquesta molt semblant al descobriment per part dels homes i les dones del segle XV, de la importància de la cultura grega i romana. Pintors, poetes, arquitectes, escultors, etc. varen inspirar-se en aquesta fase de l’home i varen donar vida al Renaixement. “Però, si en les disciplines esmentades va succeir aquest fet, no va ser així en la música, perquè no hi havia referències de la mateixa. Tan sols, la teoria de la música com a base de la creació de l’ésser humà”, va dir Savall, per la qual cosa, a partir del 1450, es va anar avançant en els conceptes de composició, tempo, harmonia i colors musicals, fins arribar a mitjans del segle XIX.

El violagambista també va fer referència a A. Huxley, gran melòman qui en una de les seves obres va dir respecta a la música “És increible l’amnèsia de la societat europea amb el seu patrimoni cultural”, i va defendre també un major recolzament de les institucions oficials en la recerca i investigació musicals, queixant-se del poc suport actual.

Finalment, Savall va explicar al centenar de persones presents les característiques principals de La viola baixa que va aparèixer amb sis cordes i al segle XVII se li va afegir una setena. El seu fons és pla i té més potencia i menys ressonància.. Lo més fonamental són les seves divisions, a través de les cordes. Permet una posició relaxada de l’arc, alhora que les cordes es poden tocar individualment o en grups, per la qual cosa, té una dinàmica que la fa molt propera a la veu humana. Era un instrument molt apreciat per l’emoció que podia expressar. En la Passió segons San Mateo de Bach, la viola de gamba expressa la veu de Jesucrist en la seva mort. Precisament, aquesta qualitat va ser també causa de la seva pèrdua de vàlua, degut a l’ampliació d’instruments dins les orquestres.

“Les coses suaus són més essencials. Quan es parla de sentiments, sempre es parla baix”.

LLUMS I SONS DEL BARROC

Amb una Capella dels Dolors plena de gom a gom, on fins i tot varen haver-hi discussions per les cadires, va tenir lloc el passat dissabte 25 de novembre el primer dels tres concerts programats dins la XV Setmana de Música Antiga: La música alemanya a la tardor del barroc “Les Goûts Réunis”

El violinista Japp Schröder i el trio Hippocampus varen interpretar obres de Telemann, Johan Philipp Krieger, Nicola Matteis pare i fill, Johann Sebastian Bach i el seu fill Carl Philipp Emanuel.

Un programa interpretat amb dos violins barrocs (Schröder i Lider) clavicèmbal (Alberto Martínez) i viola de gamba (Jordi Comellas), que va fer les delícies del públic assistent, que ben aviat es va acostumar al so dels instruments originals com eren els dos violins barrocs.

Tenint en compte que en la majoria de programes de concerts, sigui dins la Setmana, sigui en altres àmbits, quasi un 80% de les peces interpretades són desconegudes per al gran públic, val a dir que va ser una més que agradable sorpresa descobrir a Krieger, de qui veritablement cal destacar a través de la interpretació, a un autor que sabia expressar delicadesa i emoció amb la mateixa harmonia i color musical que manifestava brillantor i extravagància, dins un marc estètica exquisida i un tant insòlita, però de profund coneixement dels instruments.

No obstant, l’entusiasme del públic va esclatar amb la interpretació del “Passagio Rotto” i de la “Fantasia con discretione” de Nicola Matteis pare i fill, per part de Jaap Schröder. El veterà músic va fer una gran exhibició de del seva professionalitat, virtuosisme, tècnica depurada i experiència demostrada, no exempta de certa fredor i mancança d’emoció que varen ser substituïts pel seu mestratge; tempo acurat remarcant intensitats i subtileses.

Val a dir que va ser d’agrair el fet d’incloure dues peces de Bach, pare i fill, perquè efectivament les diferències de conceptes, de composició i d’evolució musical, van quedar paleses, fet que va permetre apreciar el seu desenvolupament.

En un conjunt, la interpretació va ser molt digne, ben estructurada, notant-se una gran harmonia entre els components, alhora que entusiasme per la seva feina. Un treball intens i impecable que va ver gaudir a la nombrosa audiència d’una “soirée” barroca dins un escenari únic.

XV SETMANA DE MÚSICA ANTIGA:PRESENTACIÓ DEL CONCERT “LES GOÛTS RÉUNIS”

La organització de la XV Setmana, va programar per aquest dissabte, 25 de novembre, el primer dels concerts interpretat per Jaap Schröder i el trio Hippocampus, previ al qual hi va haver-hi la presentació del mateix.

Amb una gran assistència de públic a la Capella dels Dolors, novament, Conxita Vera va procedir a la presentació de l’acte, agraint a l’audiència el seu recolzament i fidelitat a la Setmana, al igual que al Trio Unda Maris i a al Patronat Municipal de Cultura, la constància en donar difusió a la música del Renaixement i del Barroc, a través de l’organització d’aquest esdeveniment, del que la ciutat celebra la seva vint i cinquena edició.

Tot informant dels concerts de Jordi Savall, dijous, 30 de novembre, i de la interpretació de la “Cantata del Cafè” de Bach, a la que va comentar que “era l’inici de l’Opereta que ell mai no va escriure”, el proper 3 de desembre, i desitjant un feliç aniversari va donar pas a Jaap Schröder, qui a través de la traducció d’Alberto Martínez Molina, clavicèmbal del trio Hippocampus, va mostrar la seva satisfacció per estar a Mataró, ciutat que no havia visitat mai.

El programa a interpretar constava de peces de compositors de finals del segle XVII i principis del XVIII, destacant del mateix Nicola Matteis (pare i fill) i Johann Philipp Krieger (1649 – 1725), predecessor de J.S. Bach, essent aquest deixeble quan va estar a Hamburg. El programa es va completar amb obres de Telemann, del mateix J.S.Bach i del seu fill, Carl Philipp Emanuel, (de qui Telemann n’era padrí), i on la seva “Sonata en Re Menor” que en un principi s’havia atribuït al seu pare, gràcies a l’evolució de la musicologia, aquesta va determinar que en va ser C.Ph.Emanuel.

Schröeder va destacar que la música del fill de Bach, ja no era barroca sinó que “miraba al futuro, hacia el Clasicismo y Romanticismo, por lo cual pertenecia más al estilo “Sturm und drung” que imperava en Beethoven y Haydn”.

Finalment, de Matteis pare, Schröder en va destacar el fet d’haver-se mantingut dins les fronteres italianes, mentre que el fill Matteis si va viatjar a Alemanya i a Viena, per la qual cosa va ser més conegut que el seu progenitor, recordant la seva música a J.S.Bach. Dels sols per a violí “Passagio rotto” i “Fantasia con discretione”, Schröder en va manifestar un significat d’improvisació en acords petits, o arpegis pel que fa al “passagio”, i la llibertat de l’intèrpret, sense marcatge de tempo pel que fa a la “fantasia”

Tot seguit, va prendre la paraula Jordi Comellas que en referència a Kriegger, va indicar que en el seu temps va ser un autor força reconegut, acabant els seus dies com a mestre de capella de Weissenfels, una petita localitat de Saxonia (Alemanya). En va ser autor de més de 2000 cantates, i Martínez va adjectivar la seva música “de qualitat extraordinària alhora que d’una extravagància molt mesurada. Tots els seus moviments són petits i enllaçant en un continuo”.

També en va destacar d’aquest compositor la dificultat en la interpretació de les seves obres, i reconeixent que devien estar escrites per a gent molt experimentada, degut a que els requeriments teòrics no eren els usuals per l’època. “Per Hippocampus és un gran projecte discogràfic la gravació de les sonates de Krieger, que es realitza per primer cop, i on es demostra un nivell musical molt intents, però estrany en quan a l’estètica”, va finalitzar Comellas

La violinista Kerstin Linder-Dewman, a través igualment d’Alberto Martínez com a traductor, també es va voler afegir a la presentació, manifestant la seva admiració pel mestre Schröder “que ya tocaba cuando nostros aún no habíamos nacido” i fent esment de l’harmonia existent amb el mestre Schröder, i de les seves facilitats per a l’essaig, destacant que “es la música la que habla porque a veces hay demasiada palabra. Sabe recoger la música desde la parte del humor y el afecto”.

La presentació del concert, sempre dins els paràmetres de la cordialitat i to didàctic, es va acabar amb Alberto Martínez Molina, que va fer una petita semblança d’Hippocampus, formació amb una antiguitat de sis anys, i que va començar amb els tres músics presents “el nucleo duro de Hiipocamus”, va manifestar amb humor, i la soprano Rachel Elliot. Actualment està format per una quinzena de persones de tot arreu i tenen com a projecte de la gravació de la integral de les cantates de J.Sebastian Bach.

COMENÇA LA XV SETMANA DE MÚSICA ANTIGA

Sota el títol “Mozart, un autoretrat musical”, va tenir lloc el passat dijous, 23 de novembre, el primer dels actes programat dins la XV Setmana de Música Antiga; una conferència a càrrec de Pere Albert Balcells, músic escriptor i traductor, que ha treballat dins el Centre d’Estudis Musicals de Barcelona i a l’Escolania de Montserrat.

Conxita Vera, en nom d’Unda Maris, Te de Tertúlia i el PMC organitzadors de la Setmana, va presentar al conferenciant, que també és l’autor del llibre “Autoretrat de Mozart a través de la seva correspondència”, en la lectura del qual va basar quasi en exclusiva la seva ensopida xerrada, de més d’una hora de durada.

Davant una audiència d’una vintena de persones, va fer una dissertació molt aproximada de com el compositor de Salzburg sentia fluir la música dins seu: “a Mozart li sortia la música pels poros de la pell”, va comentar Balcells, qui tot seguit va exposar als presents quines eren les concepcions musicals del compositor austríac, fet que podia semblar difícil, però a través de la seva correspondència, va ser possible seleccionar idees musicals. Dues van ser les àrees que va tractar: el procés creatiu i el seu concepte de l’art musical i de la seva estètica.

Respecte al primer punt, Balcells va informar als presents de com a mitjançant una carta no original, sinó copia, publicada per un musicòleg al 1815, un amic li va preguntar a Mozart com componia les seves peces. El músic li va contestar que ni ell mateix s’ho podia explicar, però el cas era que “anant de passeig o viatjant en cotxe, em venen idees i guardo al cap les que m’ agraden per agafar-les i utilitzar-les com a bocins per fer-ne un guisat”, fet que li escalfava l’ànima, va llegir Balcells.

Mentre componia, Mozart tenia la facultat d’allunyar-se de l’entorn i concentrar-se exclusivament en la seva música.

“Què és el que fa que les seves obres tinguin el segell Mozartià?”, va preguntar-se Balcells tot donant com a explicació la gran capacitat del músic de llegir a vista. De tots es sabut que era un nen prodigi, ben capaç d’interpretar peces que no havia vist mai, expressant les notes en el moment pertinent.

Un exemple va ser quan tenia catorze anys i va viatjar a Roma durant una Setmana Santa. A la capella Sixtina del Vaticà es cantaven, segons el dia i celebració peces concretes, de les quals, el Papa tenia expressament prohibida la seva difusió sota pena d’excomunió. Mozart va assistir el dimecres sant a l’audició del miserere, retenint en la seva memòria i escrivint posteriorment la peça. L’endemà, va voler tornar-la a escoltar, però era una altra peça. “L’atreviment” de Mozart va arribat a oïdes del Papa, que no tan sols es va enfadar, sinó que li va reconèixer el mèrit.

“Mozart no era una persona ordenada. Preferia tornar a escriure una peça abans de buscar-la, fins a tal punt que els manuscrits, bo i ésser originals, semblaven la primera copia”, va comentar Balcells, qui va afegir característiques de l’exultant desenvolupament creatiu del músic, qui mentre escrivia una fuga, ja imaginava el preludi.

Balcells va continuar llegint frases de la amplia i extensa correspondència de Mozart tant amb amics in familiar, com fins i tot amb el seu llibretista, durant al composició d’Idomeneo. “En una opera, la poesia ha de ser decididament la filla de la música, i aquesta no ha d’ofendre sinó agradar a l’oïda i no trair el principi de la bellesa”, va manifestar Mozart al seu llibretista.

Per al músic, el principi bàsic de l’estètica musical, es mantenia dins un discurs d’ordre, brevetat i naturalitat, al que també calia afegir el de la simplicitat.

Seguidament, Balcells va passar a comentar, basant-se en el seu llibre, el concepte de Mozart sobre la cobertura de la veu que té que vibrar per si mateixa per a ser l’expressió l’art vocal. Un bon exemple, l’ària de la Reina de la Nit de la Flauta Màgica.

Finalment, Balcells va acabar la conferència tot fent esment a la relació de Mozart amb els gèneres operístics: Opera seria, bufa i l’ hereva de la tragèdia greco-romana. En la primera, s’utilitzaven les al·legories, en la segona, es tractaven els personatges de l’època de forma satírica. i la tercera es basava en les llegendes i la màgia.

Va posar com a exemple Don Giovanni, que té un principi d’ opera bufa, però amb passatges de seriosa. “Mozart demanava sortir en les seves operes i era exigent amb al concepció de l’estètica musical”

CONFERÈNCIA SOBRE JOAN BIALET MASSÉ

Els Amics de la Ciutat de Mataró varen organitzar el passat divendres, 3 de novembre una conferència a càrrec del professor Norberto E. Huber, que va girar a l’entorn de J. Bialet Massé, un català que es va declarar d’origen mataroní i que va deixar una prolífica obra mèdica, intel·lectual i empresarial a l’Argentina del segle XIX, on hi ha una localitat situada a la província de Córdoba que porta el seu nom, i on si va construir el "Dique San Roque" i instal·lar una fàbrica de cal hidráulica. El professor Huber n’és el director del museu d'aquesta població.

En la seva introducció, Ricard Bonamusa, en nom de l’entitat, va fer esment de diversos catalans d’origen maresmenc, i que varen resultar figures importants dins diversos àmbits: el cardenal Vives i Tutó, Agustí Botey, Miguel Biada, impulsor del primer ferrocarril d’Espanya, Eduard Xifre, aquests i molts d’altres emigrats a Sud Amèrica i que varen deixar empremta de la seva fortuna dins la nostra comarca.

Tot seguit va donar pas al professor Huber, que amb un to amè i didàctic va parlar davant d’un auditori nombrós - gràcies a l’assistència d’una de les classes de secundaria de l’Institut Damià Campeny - de la seva professió: analista de sistemes d’informació, i la seva aplicació en programes d’educació, i de com dins una situació de vida còmoda i aposentada es va interessar per la figura de J. Bialet Masse, constructor del “Dique de San Roque” i altres obres a Córdoba.

Bialet va sortir des de Bilbao cap a l’Argentina el juny de 1873, en un moment històric complex, on aquest país encara estava generant la seva capital. Amb la música de fons de l’himne argentí composat per un altre mataroní, Blas Parera, el professor Huber va apuntar “Mataró era un nombre muy bien llevado en Argentina”.

Bialet Massé va arribar a l’Argentina el juliol de 1873, i va ser acollit per Bonifaci Lastra, periodista de professió, qui li va fer de padrí, (Huber va apuntar el fet de la seva possible pertinença a la Maçoneria), i li va aconseguir la vice-rectoria del Col·legi Nacional de Mendoza.

A través d’unes cartes manuscrites, datades el juliol del 1874, Bialet fa esment d’uns esdeveniments desafortunats de l’any anterior, que donen a entendre que la seva emigració cap a l’Argentina, es va deure a motius polítics, poc aclarits. No obstant, això no va ser impediment perquè el nostre protagonista no s’emparentés, a través del matrimoni, amb una de les famílies de l’alta burgesia argentina: la Quiroga y Sarmiento. “Habia llegado el 18 de julio de 1873 y en un año se había esposado con la sangre azul Argentina”, va comentar Huber.

El seu matrimoni li va obrir les portes del país y entre el 1875 i 1877 publica el seu: “(Compendio) Nociones de Anatomía, Fisiología e Higiene Humana”.

Al 1877 se li confia la “Cátedra de Medicina Lega i Toxicologia”, i és quan comença a estudiar lleis. A l’Octubre de 1879, es gradua com a advocat, exercint a partir d’aquí, la Medicina, l’Advocacia i l’esmentada càtedra, de la que en va redactar el seu programa.

El 1884 va ser triat regidor de Córdoba i d’on va president del seu Consell Deliberant. Va comprar terrenys on més tard s’instal·laria la "Fábrica de Cales y Cementos La Primera Argentina", un material que s’endureix amb la humitat, i que va destinat a la construcció. “Bialet Massé no era estatalista. Le gustaba la empresa privada

Al 1902, va publicar a Rosario "Proyecto de una Ordenanza Reglamentaria del Servicio Obrero y Doméstico, de acuerdo con la Legislación y Tradiciones de la República Argentina".

El president de la república Julio A Roca, a través del Ministeri de l’Interior, li va encarregar una obra que “recabara temas obreros y empresariales”. I és així com al 1904, va editar: l’ "Informe sobre el Estado de las Clases Obreras en el Interior de la República", llibre aquest base de la legislació laboral a Argentina i altres països de l’Amèrica llatina., re - editant-se al 1966.

El Professor Huber va acabar la seva conferència fent esment dels seus contactes amb el Dr. Calvet, qui va ser l’editor del “Diccionari Biogràfic de Metges Catalans”, per tal d’esbrinar l’origen del Dr. Bialet Massé, que no va néixer a Mataró, tal com ha pogut comprovar pels llibres de naixements del Museu Arxiu de Santa Maria, de qui va agrair la seva col·laboració i va alabar el seu equip humà.

El professor Huber també va fer esment als possibles motius de l’emigració del Bialet Massé: “de 1868 a 1874 en España son años del Sexenio Revolucionario. Se produce el hundimiento de la monarquia isabelina, y la intelectualidad política llega al poder. Hay la posibilidad de una conexión con Estanislau Figueras, primer jefe de estado y de gobierno que en 1873 consitgue la revocación del acuerdo de proclamación de “L’Estat Català”

Tot seguit, es va obrir un torn de preguntes, on el Professor Huber va informar sobre comentaris verbals sense justificació documentada, en referència a una medalla – possiblement concedida per mèrits en una acció de guerra al nord d’Àfrica -, el fet que Bialet Massé parla de coneixements de la geografia de la Costa Brava – no la de Llevant, com era coneguda la del Maresme -, l’origen dels seus estudis de medecina, possiblement realitzats a Madrid.

El fet que J. Bialet Massé disposi d’un carrer a Mataró, va ser degut a la insistència de J.Ma. Cerdà Castellà, estudiós del personatge cap als anys setanta, que va descobrir la falta de parents del nostre protagonista a la ciutat - el nom de Massé no es espayol - però va aconseguir de l’alcalde Mas el carrer per a Bialet, tot informant als presents que a Bialet Massé (Argentina) hi ha "l’Avenida de Mataró".

El professor Huber continua amb la tasca per aconseguir noticies i documents sobre el Dr. J. Bialet Massé, tenint actualment base suficient per establir els orígens de tan insigne català a l’Argentina.

Per a més informació: http://www.bialetmasse.com/
i www.museobialetmasse.com.ar

ALBERT ALÍS: CREIXEMENT PICTÒRIC

Albert Alís torna en nom propi, desprès de 6 anys d’absència de les sales d’art mataronines amb “Procés”, una exposició d’obra de gran i mig format, inclosos apunts, que el passat dijous, 2 de novembre va ser inaugurada a la Sala 1 de l’Ateneu Caixa Laietana, i que romandrà oberta fins al 10 de desembre d’enguany.

La responsable d’organització d’exposicions, Elisabet de Dòria, en substitució del president de l’entitat, J. Boter de Palau, absent per l’ assemblea anual de l’entitat d’estalvi, va fer esment en les seves primeres, concises i acurades paraules de presentació, de dades biogràfiques sobre l’artista, tot definint la seva pintura com: “la idea que concentra força expressió i llum. No són obres acabades; només li serveix l’essència”.

Seguidament, Alís es va adreçar als assistents, aproximadament un centenar de persones, on no hi faltaven col·legues, ex-alumnes i la junta directiva de l’Associació Sant Lluc per l’Art, i va manifestar sentir-se gratificat pel fet de trobar-se envoltat d’amics i de gent fidel a la seva trajectòria, tot recordant al mateix temps la seva primera exposició, fa 25 anys, amb Marta Duran.

“Ha estat aquest un engrescador “Procés” de treball, on en els apunts hi ha idees, plantejaments, etc. Són estudis de la meva tasca amb l’intangible, plasmant una sensació”.

Alís va acabar el seu parlament recordant que en aquests sis anys, han succeït diversos esdeveniments en especial, el traspàs dels seus mestres J.Martínez Lozano, i Pablo Mañé, exemples d’estudi, i a qui va dedicar aquesta exposició “amb modèstia i afecte”.

Si la mostra va anar dedicada als mestres, punt bàsic a esmentar és la família Alís i la seva vinculació amb diversos àmbits de les arts: els pares, coneguts pels seus recitals d’òpera i sarsuela, els seus fills Cristina, una jove promesa com a concertista de piano i en Gerard, també dedicat a la música, i un dels seus germans, Joaquim més conegut com Aliskim, un nom que ja sona amb força dins el món de la màgia i de l’espectacle de l’il·lusionisme.

Un entorn familiar sorprenent digne del film "Vive como quieras" dirigit per Frank Capra al 1938, tal com va comentar la Sra. Alís, i que no deixa de ser un contrast amb l’artista, sempre de tarannà seriós, i que exposa una obra de tècnica diversa: olis sobre tela, carbonets, olis sobre lli, etc. i on amb la complicada simplicitat que el caracteritza, exhibeix la seva particular visió d’un entorn, que té com a base l’apunt, on tècnica i diversitat de colors no tan sols mostren al visitant el desenvolupament cap a diversos formats, sinó que permet explorar el seu rigor, constància i disciplina de treball.

La pintura d’Alís ha madurat a línies més marcades, espais més definits, i a on cromatisme de grisos i ocres on el blanc no és ni fred, ni neutre, és el “blanc Alís”, sempre d’aspecte lluminós.

És un pintura frapant, per mirar en perspectiva, que omple i alhora obliga a l’espectador a fixar-se per reconèixer que està davant d’un gran pintor, de reconegut prestigi fora de les nostres contrades, i que sap plasmar en els seus quadres, amb mestratge i domini, l’esperit d’un bosc, l’encís d’un racó d’una ciutat o la desolació d’una mina abandonada.

PREMI ILURO-2006: (I)-PRESENTACIÓ I CONFERÈNCIA.

L’acte acadèmic conclusiu de la 48a. Convocatòria del Premi Iluro, va tenir lloc el passat dijous, 26 d’octubre a la Sala d’Actes de Caixa Laietana, i el jurat, per unanimitat, va declarar desert el premi concedint però, un accèssit de 3.000 € i publicació de l’obra al treball: “P.Jacint Feliu i Utzet (1787 – 1867), protagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya”, realitzat pel pare Joan Florensa i Parés.

En l’edició d’enguany, el jurat presidit pel Dr. Jordi Nadal i format per Pilar González, Manuel Salicrú, Josep Ma. Salrach i Ricard Navarro com a secretari, es produeix la substitució de la Dra. Isabel Rodà - que ha acabat el seu període constituenari - pel catedràtic d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, Dr. Joan Sanmartí i Grego, qui demés va ser el titular de la conferència d’enguany: “Els Laietans i la Laietània: un poble i un estat de la Ibèria antiga”

En l’ordre d’intervencions, i davant d’un públic nombrós però minvat en referència a altres edicions, amb la presència d'un polític en aquest cas el representant de CiU, Josep Martí, i gent relacionada amb l’àmbit cultural de la nostra ciutat. El regidor de cultura, J. Graupera, va excusar la seva presència, doncs tenia un altre acte a la mateixa hora.

El president de l’entitat bancària, Jaume Boter de Palau va agrair a la Dra. Rodà la seva col·laboració durant aquests sis darrers anys, tot informat als presents de la incorporació del Dr. Sanmartí, expert coneixedor de la història de Mataró, qui demés va realitzar la seva tesi doctoral sobre la Laietània Ibèrica : “No tan sols ha estudiat totes les pedres, les costums, l’economia, el comerç, sinó que té bons amics i companys per la seva tasca”.

Tot seguit, el conferenciant, recent arribat d’una campanya d’excavacions a Tunísia, va iniciar la seva xerrada tot agraint la responsabilitat que se li concedeix, reconeixent la trajectòria i història del Premi Iluro, i ben satisfet “per formar part d’un jurat amb il·lustres col·legues del món acadèmic i cultural”.

De forma planera, ben a poc a poc i amb l’ajut de mitjans informàtics, el Dr. Sanmartí va introduir als presents en la Laietània del segles IV i III abans de Crist, fent esment al Dr. Alexandre de Labarde com a primer gran erudit, estudiós del tema, però va ser Pere Bosch i Gimpera qui va instaurar una llarga tradició dins l’arqueologia catalana, que va arribar a la seva maduresa durant la dècada dels anys 20 i 30 del segle passat. “No hi ha cultura arqueològica que es pugui sobrepassar als papers ètnics però s’ha d’intentar comprendre aquestes societats”.

Recordant les figures de Cuyàs a Granollers o de Marià Ribas a Mataró, va definir als presents el concepte de tribu pels arqueòlegs: “conjunt de petites societats sense administració ni govern”, definició aquesta que no es pot aplicar als Laietans, que si tenien estructura administrativa. Proves com l’escriptura, que els Ibers utilitzaven en diversos nivells, com per exemple, l’administratiu o en inscripcions en làpides, tot i reconeixent que els coneixements de la llengua ibèrica són pobres, el Dr. Sanmartí, va mostrar una imatge on es podien distingir signes numeraris.

Els assentaments ibèrics a la Laietània, si varen trobar restes de torres de control, amb un domini visual de la plana d’uns 8 km. de radi, lo que permetia bona inter-visibilitat entre els assentaments. Tot i així “es coneix més de les darreres etapes de la prehistòria que d’aquesta època”

Un aspecte important que va ressaltar el conferenciant va ser les 109 tombes trobades en una àrea de 2000 kms., i, emplaçades al peu de Burriac, en el que se’n diu la necròpolis de Cabrera de Mar, de gran valor simbòlic. Els estudis realitzats, detallen que pertanyen a la classe aristòcrata dels Laietans, per la qual cosa es dona a entendre que la societat estava estatificada, amb una profunda estructura administrativa.

Finalment, va fer referència a les ceràmiques, com a peces de prestigi, tot i que es ben conegut l’ús de les àmfores com atuells per a guardar aliments, se suposa que per la quantitat de peces i mostres trobades, la classe aristòcrata de l’època, donava la màxima importància a la qualitat i a les importacions, com al control de l’administració i la defensa del territori, estant aquesta classe social separada de la resta de la població.

“La segona guerra púnica va arrasar als pobles Ibers. No vol dir que molts dels aspectes de la cultura laietana desapareguessin però l’empremta de la romanització va fer un gran destrall”, varen ser les paraules finals del Dr. Sanmartí.

Com des de fa uns anys, l’edició impresa d’aquesta conferència va ser lliurada als assistents al acte.

PREMI ILURO-2006: (II) – LLIÇONS D’HISTÒRIA

Ricard Navarro, com a secretari del Jurat, va donar lectura al veredicte del Premi. Aquest any, si han presentat tres treballs: “Ilturo”, “La genealogia i història d’algunes famílies de Mataró i el Maresme, Pompeyo Serra i Carbonell...” i : “P.Jacint Feliu i Utzet (1787 – 1867), protagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya”

Un cop lliurat l’accèssit al guanyador, el president del jurat va prendre la paraula tot alabant l’assistència d’un públic fidel, a l’entorn d’un quaranta per cent, però va mostrar el seu pessimisme davant l’escassa presència de joves. “És aquest un símptoma alarmant de per on va la societat. Els valors culturals van de baixa”.

Reflexionant tot seguit sobre la cultura i de com altres valors poden difícilment substituir als de d’aquesta, un Dr. Nadal menys agressiu que en altres ocasions, i fent gala de l’aplom que caracteritza a un catedràtic, va informar al presents de les raons del jurat per declarar el premi desert.

“Els treballs presentats no són suficients per a ser premiats, doncs el nivell del Premi Iluro és extremadament alt. Mataró té un patrimoni important. No hi ha cap ciutat que disposi d’una col·lecció com aquesta”.

En el capítol de valoracions dels treballs presentats, per ordre de recepció, en referència a “Ilturo”, el president del jurat va manifestar que es tracta d’un treball d’aficionat, sense que aquest terme s’hagi d’agafar en un sentit pejoratiu: “Ha furgat en el seu passat. És una persona que estima el seu poble, el Maresme i Catalunya”.

Enfocat de cara als joves, en especial de Cabrera de Mar, té limitacions, com la barreja de conceptes, aspectes, anècdotes, i de temps, amb la qual cosa, no és un treball articulat, i segons el jurat, es noten certes vaguetats.

En referència al segon treball, de quatre ratlles de títol: “La genealogia i història d’algunes famílies de Mataró i el Maresme, Pompeyo Serra i Carbonell...”, El Dr. Nadal es va preguntar sobre la seva pretensió, doncs bo i essent una obra de petit format, apareixen totes les famílies de Mataró, que varen tenir una vinculació directa o indirecta amb el govern de la ciutat.

Pompeyo Serra va ser alcalde entre el 1865 i 1866, i va ser el primer president de la Caixa d’Estalvis de Mataró, predecessora de l’actual Caixa Laietana. “Un treball realitzat amb molt d’esforç i estudi, però molt difícil de llegir. Hi ha tants detalls que un si perd”. El Dr. Nadal va recomanar la seva sintetització, per tal de defugir de la sensació de magnífic apèndix, en detriment de la inexistència d’un llibre.

Finalment, l’insigne catedràtic, com té acostumat als habituals del Premi Iluro, no va poder evitar caure en la temptació de ser l’heroi acadèmic de l’esdeveniment, i va dissertar àmpliament sobre l’obra guanyadora.

“Un accèssit del Premi Iluro no és qualsevol cosa. Jo sóc accèssit d’aquest Premi, l’any que va guanyar Marià Ribas”

Destacant la personalitat del Pare Jacint Feliu, com a gran matemàtic i protagonista de la restauració de l’Escola Pia, el Dr. Nadal va manifestar el seu desconeixement en referència al fet que els Escolapis no es van veure afectats per la desamortització de Mendizabal, a mitjans del segle XIX.

“El Pare Jacint Feliu va demostrar una doble personalitat en les facetes religiosa i acadèmica, absolutament entregat en les seves creences i com a matemàtic notable”

Diverses institucions i no precisament religioses, es disputaven la seva persona, en un regim lliberal, i dins un segle XIX convuls entre la restauració borbònica i la invasió napoleònica. Una clerecia secular vivia enmig de la gent, mentre que una de regular vivia tancada portes endins de les seves abadies i monestirs, terrenys aquests ambicionats per la burgesia i classes benestants.

“Quina és la posició de l’església i de l’ordre escolapi?. Maria Cristina es veu obligada a triar ministres lliberals, molt al seu desgrat, perquè així ho manaven les circumstàncies”

Finalment, el Dr. Nadal i desprès de posar de relleu la figura del Pare Jacint Feliu com a provincial de l’ordre a Catalunya i més tard traslladat a Madrid, on també va donar classes a centres militars, promovent una pedagogia més equitativa dins aquest àmbit – valoració de les qualificacions i no del status social de la noblesa de l’època- , el Dr. Nadal va manifestar que en referència al treball presentant, davant de tant respectable figura: “es troba a faltar el context històric i aquest no està prou accentuat. Es mereix més amplitud”.

L’acte va acabar amb les paraules de J. Boter de Palau, agraint els comentaris del Dr. Nadal, felicitant al Pare Florensa, arxiver provincial de l'Escola Pia, que ha publicat diversos estudis sobre ensenyament a Catalunya i pedagogia dels Escolapis, com a guanyador i reconeixent amb un símil del món mariner, que aquest any la collita de treballs ha estat escassa, però que es compensa amb altres anys on hi ha hagut estudis molt dignes. “La primera convocatòria del premi, al 1959, amb un jurat presidit per Ramon Abadal, el premi també va ser declarat desert. Espero que l’any de repòs sigui preludi per a una nova temporada. Ànims per la gent que estudia el nostre passat perquè hi tenim moltes esperances”

Donant les gràcies al jurat, el president de Caixa Laietana va informar als presents de la publicació del 68è llibre de la col·lecció: “Els Pares de la República: Una cultura política a la Catalunya Urbana Moderna, segles XVI i XVIII”., de Ramon Reixach, obra guanyadora del Premi Iluro-2005.