No, no es tracte de fer una crítica, ni tan sols un comentari artístic pròpiament dit. Pere Pascual ja ha dit molt i només repetiria el mateix.
Em vaig sentir identificada amb l'obra de Novellas. Quan els éssers humans viuen en tota la seva intensitat, sigui de forma directa o indirecta, l'evolució i desenllaç d'una malaltia, el món es transforma, la quotidianitat, la rutina, el mateix tarannà de cada dia, queda totalment aclaparat per la colpidora presència d'un ésser tan viu com l'humà: L'Enfermetat, que dins el nostre organisme, disposa de cervell i de cos.
Novellas sempre va mostrar optimisme, i al igual que la resta de la seva vida, hi va aplicar el sentit de l'humor necessari, tot i que no en defugia de la realitat. La seva obra Sèrie Bellvitge és una crònica constant on reflecteix un munt de pensaments, de situacions, d'anàlisi, i sobre tot, de dependència. Els seus dibuixos no tan sols són ART, sinó document i testimoni d'un període on de “Belle Epoque” no hi ha res, i on per un artista, el passar el temps és la quintaessencia de la desesperació per la immobilitat.
Què petits som els humans quan estem dins un hospital, també regit per humans ! Envoltats d'aparells i mecanismes, la impotència de l'home és l'únic que es manifesta... en silenci. Novellas, però, en va donar forma, vida i fins i tot traça i color.
L'artista li va fer front, i el seu tríptic manifesta certa esperança, alhora que tranquil·litat amb ell mateix. Fins i tot certa conformitat, no exempta de melangia.
Però no, hi ha moments en que en Pepe baixava emocionalment als inferns. El seus collages en són un perfecte reflex. Els dalts i baixos hi eren, i tot i un renaixement sarcàstic i burlesc en el dibuix, l'obra Inacabada, que no incompleta va posar colpidorament punt i final a la vida física, perquè dins la nostra memòria, en Pepe ens mira amb la grandesa d'aquell nen amb cara de murri, que ha conclòs la seva tasca, deixant-nos el seu art en moltes llars i llibres i el seu somriure en el record.
No comments:
Post a Comment