Tal com va comentar Navarro: “les senyores estan a baix i els senyors a dalt”. Per tant, les dames primer.
Els paisatges de Sabrina Sempere conviden a la introspecció, a voler anar lluny del brogit mundà per endinsar-nos en la lluminosa grandesa de la Natura, en la seva basant desèrtica.
Som palmeres solitàries, encara que formem part d'un grup. Estem arrelats en costums i tradicions, però mirem a la grandesa del cel, a través de les estilitzades i llargues palmeres, com si es tractés de les puntes d'una catedral gòtica -, i la vida s'extèn aparentment en una planura on el sol brilla, on tot es ocre i groc, quasi sembla un paisatge oníric, però en realitat estem voltats de desert.
Sempere utilitza una llum molt especial, una traça ferma i decidida, però alhora executada suaument. Es mou entre torrats i grocs, amb prou feines treballa el blau per els cels, i més aviat és de to blau-verd o “cobalto”.
La senzillesa de la seva obra, en realitat és fruit d'una gran tasca de coneixement tècnic, de pràctica constant. Tan sols sembla senzillesa, perquè d'ella emana una gran sensibilitat, i mostra una extrema calidesa, i un curiós sentit de l'humor.
Treballa amb gran i mig format, especialment oli s/tela. Piles de Plats o Botelló infinit són títols que denoten la seva ironia, la seva crítica, envoltada de l'idealisme del paisatge solitari i desèrtic.
No comments:
Post a Comment