PURCELL I HÄNDEL AL FOMENT MATARONÍ

El barroc més genuí es va donar cita el passat divendres, 20 de febrer, a l'escenari del Foment Mataroní. L'Orquestra Barroca Catalana i Lieder Càmera, cor de cambra, sota la direcció de Manel Valdivieso, amb la participació de Marta Matheu (soprano), Filippo Mineccia (contratenor), José Pizarro (tenor) i Jordi Ricart (baríton), varen interpretar obres de Henrry Purcell i G.F. Händel. En la primera part del programa: Chacony en sol menor, Funeral Sentences i Te Deum i Jubilate en re major Z.232 de Purcell i en la segona el Concerto Grosso op. 6 núm. 7 en si bemoll major i el Dixit Dominus de Georg.F. Händel.

Amb aproximadament mitja entrada de platea - principalment amics, parents i familiars dels musics - i com sol ser habitual, sense personalitats destacables del món de la cultura o de la música mataronines (alumnes de conservatori, és dubtós), Valdivieso abans de passar a dirigir el concert, va adreçar unes paraules al públic tot fent esment de l'especial significació dels compositors de les obres a interpretar: “Són la columna vertebral de la música anglesa, tot i que Händel era alemany, però va estar molts anys a Anglaterra” El 2009 té també una coincidència pel que fa als dos musics: el 250 aniversari de la mort de Händel i el 350 del naixement de Purcell.

En referència al programa, Valdivieso va posar especial èmfasi en el Dixit Dominus, una obra de joventut de Händel, destacant respecte a Funeral Sentences que es una obra per ser cantada i el Dixit per ser tocada.

En resum "un concert de música molt barroca amb un perfum ple d'aromes italianes".
Informant a l'auditori dels noms d'alguns dels components del cor, que en solitari també intervindrien en el Dixit Dominus: Cristina Koch, Miriam Garriga, i de la interpretació combinada de la Chacony en sol menor amb Funeral Sentences, va donar pas a la interpretació del concert.
No és del tot comprensible que Valdivieso decidís fer la combinació interpretativa esmentada, doncs ambdues peces tenen poc a veure l'una amb l'altre.

Tot i que el programa de mà esmenta forces dades de les formacions musicals i dels seus intèrprets, no dona la mateixa amplitud pel que fa a les obres interpretades. És aquest un fet excessivament habitual, que si bé en molts cassos es mitiga amb el pre-concert talk habitual de Joan Vives, poca constància queda a nivell escrit.

Per tant, val a dir que les Funeral Sentences cal afegir que es tracte d'una música fúnebre adaptada especialment pel funeral de la reina Maria II d'Anglaterra (1662-1694), molt estimada pels seus súbdits. Estem, doncs, davant una composició molt emotiva i molt noble, en una particular visió de la mort i de l'aflicció. Per tant, una obra solemne i austera, de gran misticisme, que malauradament l'Orquestra Barroca Catalana va interpretar de forma absolutament soporífera, amb poca soltesa, i amb una gran mancança d'assaig, que conseqüentment va afectar a la transmissió del missatge de dolor i sentiment que l'autor li va conferir. Al cor també li va mancar intensitat i profunditat.

La combinació amb la Chacony, una dansa en tres temps d'origen llatinoamericà, que a través d'Espanya es va difondre a tota Europa, i on l'harmonia i la melodia varien constantment, sota una línia de baix repetitiva, no o va alleugerir gens ni mica la sensació d'avorriment, i melòdicament era un contrast poc encertat.

El Te-Deum i Jubilate en re major Z.232, és una de les peces religioses més tardanes, escrites per celebrar el dia de Santa Cecília. És una obra grandiloqüent, majestuosa, que tant orquestra com cor van captar a la perfecció i varen oferir una obra ben resolta, destacant l'orquestra la part de la trompeta, amb gran brillantor, i una excel·lent execució. Es va notar assaig i estudi. En la part vocal, cal destacar el contratenor Filippo Mineccia, de veu homogènia i ben treballada, sense dissonàncies, i amb detalls de gran exquisidesa.

La segona part del programa, dedicada a G.F.Händel, va començar amb el Concerto Grosso op.6 número 7. Els Concerto Grosso varen néixer a mitjans del segle XVII al nord d'Itàlia, com una manera d'executar la sonata en trio amb una distribució de 2 violons, violoncels i baix continuo. El nº 6 de Händel representa un encreuament de forma lliure, entre la sonata "da chiesa" i els suites de dansa. És a dir, ens trobem davant una peça de moviments lents, dintre d'un estil de patetisme vingut d'Itàlia, amb combinació amb moments molt vius, que majoritàriament es deixen notar al llarg de la composició.

La interpretació va ser acurada, respectant l'estructura pròpia d'aquesta composició, amb una excel·lent descripció del cromatisme musical, tot i que la secció de corda amb el primer violí va tenir alguns instants desafinats. En conjunt una peça plena d'energia, vivacitat, no exempta de la lentitud pròpia de la composició abans esmentada.

I finalment, una peça força desconeguda en els programes de concert: el Dixit Dominus, una primera obra mestre indiscutible, que en alguns moments va recordar al Messies, posterior composició, i que tant Orquestra Barroca Catalana com Lieder Cambra, van fer gala d'un prodigiós domini de l'estructura coral i la retòrica musical. És una obra que mostra la ràpida assimilació de l'estil italià amb la retòrica germànica.

La interpretació va ser brillant, magnífica, esplèndida, destacant un excel·lent diàleg entre soprano i contratenor, ple un lirisme brillant i emotiu. Tan sols algun moment de confusió, però quasi imperceptible. Es va notar un treball intens - doncs és una peça molt densa, que requereix esforç vocal en perfecta sincronia amb la instrumentació - i els aplaudiments d'un public poc exigent però que sap apreciar un bon treball, van posar punt i final a una vetllada del més refinat i genuí barroc anglès, tot i un inici poc encertat.