ÚLTIMES CRÒNIQUES ENDARRERIDES

EMÍLIA DE TORRES, VITALITAT, SENSIBILITAT I POTENCIA EXPRESSIVA– PRESENTACIÓ (I)

Des del 9 de maig fins al 28 de juny d'enguany el Museu de Mataró va presentar l'exposició d'aquesta sensacional pintora: Emília de Torres, la força amagada, omplint totes les sales del Museu, inclosa les del primer pis.

Aquest cop el discurs de rigor va anar a càrrec de Francesc Teixidó, 3r. tinent d'alcalde, tot excusant l'absència de l'alcalde Joan A. Barón i del regidor de cultura, Sergi Penedès per motius d'agenda, fet que va agrair, doncs així li va ser possible fer la presentació, davant un auditori que omplia de gom a gom la salda d'actes de Can Palauet.

Les paraules inicials de Teixidó dedicades a l'artista, varen ser d'agraïment per haver pintat el retrat d'Antoni Puigblanch, que mercès a la seu càrrec consistorial contempla amb assiduïtat a l'Ajuntament.

Va destacar la seva col·laboració incondicional amb la Sant Lluc, i la seva gran amistat amb la família Arenas, i en referència al tarannà artístic de de Torres, no se'n va estar Teixidó de remarcar el seu concepte engrescador i innovador de la figuració, i la intensitat dels colors en que treballa.

Tot seguit, Raquel Medina, comissaria de la mostra va prendre la paraula, tot informant que Emília de Torres en els camps de la figuració, el paisatge i els retrats de Mataró li era totalment desconeguda.

“Ha tractat aquestes especialitats des de diferents prismes”. I en va destacar els seus retrats realitzats en diferents edats. També va tenir especial rellevància per a Medina els nus i els figuratius. “Emília treballava amb la mateixa força un oli sobre tela, fusta o cartró...”.

Medina no va voler de deixar de fer esment de la intensitat de la seva feina, “treballant sense parar obres i més obres, fent mils d'apunts amb model, sense data ni signatura, resultant una obra molt íntima".

Raquel Medina també va explicar a grans trets el plantejament de la mostra, destacant el seu treball en format gran, i “les obres petites no són menors. Són delicioses i espontànies...” També va ressenyar les diverses tècniques de Emília de Torres, com per exemple la cera, o els dibuixos a tinta xinesa “Són obres més experimentals i agosarades”.

Finalment, la comissaria de la mostra va elogiar la gran qualitat de la mostra, especialment en els autoretrats, el seu potencial creatiu “un camí totalment aliè de l'acadamicisme i a tota mena de conviccions”, la serenor d'algunes obres versus d'altres de brillants, amb tendències de Cezanne, Loutrec, etc. “El que podem veure és un llegat extraordinari, que ens farà descobrir la seva força amagada i el seu autèntic esperit.

Tot agraint a la família i a la mateixa Emília de Torres les facilitats per la mostra, se li va donar l'oportunitat a l'artista de prendre la paraula, però degut a la seva natural timidesa, Teixidó, va donar per conclosa la presentació, mostrant novament la seva satisfacció per l'exposició, “amb vocació d'antològica”.