ÚLTIMES CRÒNIQUES ENDARRERIDES

EMÍLIA DE TORRES, VITALITAT, SENSIBILITAT I POTENCIA EXPRESSIVA– EXPOSICIÓ (i II)

Doncs sí, benvolguts lectors, tot té un principi i un fi i aquesta secció d'endarreriments té el seu final, tot just acabant de començar la temporada. I ho vol fer amb la grandesa d'Emília de Torres, a qui des d'aquestes Cròniques es vol retre homenatge a la seva intensa i llarga trajectòria, veritablement exemplificant per a qualsevol artista.

De Torres és una amalgama d'estils, i en cada un d'ells sobresurt “Cum Laude” pel seu agosarament, per la seva pròpia identitat, per la seva creativitat en cascada. Del paisatge en fa figuració i de la figuració en fa paisatge.

Els seus retrats no tan sols exhibeixen la persona retratada, sinó que es pot entreveure un particular anàlisi que l'artista fa de la mateixa o model. Ens mostra particularitats, amb tocs expressionistes, que la seva sensibilitat ha captat. No tan sols és qüestió de pinzellada, d'un cromatisme ple de diversitats, que ha aplicat segons la naturalesa de la persona retratada.

Ella mateixa n'és una bona mostra tan d'evolució personal com pictòrica, fins i tot de modes i de formes de vestir.

Els seus nus són reals, sense buscar la sublimitat ni l'encís de belles formes femenines. Ella retrata a la dona al natural, sinuosa de formes, sensual, sense entorns sofisticats, ni Venus imperials. Retrata a la dona urbana o de camp, idealitzant-la en voluptuosos embolcalls d'aigua, enfocant l'element aquàtic com l'element d'atracció i creació de vida.

El seu paisatgisme, és ple d'encís, amb una bona base impressionista. La naturalesa imita l'art, va dir Oscar Wilde, i Emília de Torres s'impregna d'un entorn i el transmet a la tela, amb el virtuosisme innat de combinar intensitats de color i paisatge, espai i perspectiva.

Els seus bodegons, són de senzillesa extremada, però de lluminositat exquisida. Plens de vida malgrat ser “natures mortes”. Son obres simples, sense complexes, i alhora experimentant en colors i sensacions visuals.

També va cultivar el dibuix. Fermesa, equilibri, curiositat per l'experimentació amb ull d'artista queden reflectits en carbonets, retoladors s/paper o ceres. Estudis plens de vigor, de mà destre, i fins i tot de crítica a un entorn.

Veritablement una mostra única, sense límits d'una artista cultivada, exquisida, vital, positiva, de gran sensibilitat i fermesa en les seves conviccions artístiques, lliure de corses academicistes, però amb la solidesa de l'estudi, la imaginació i la sensibilitat.