Novament, dues mostres dispars i contrastades gràcies a l'Associació Sant Lluc per l'Art. Del 8 al 29 de maig, Laia Bley a la Sala Casal Aliança, amb la mostra Tast Cromàtic – Entre el blanc i el negre, mentre que al Col·legi d'Aparelladors, Modest Almirall i Teresa Riba exhibeixen conjuntament EX-PARI fins al 25 de juny.
COL·LEGI D'APARELLADORS, MODEST ALMIRALL I TERESA RIBA EX-PARI
Tot i que semblava en un principi que la Fira “dels caballitos i tren de la bruixa”, podia atraure al públic habitual d'aquestes trobades, no va ser així, i el passat 21 de maig, la sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors es va anar omplint de mica en mica, per a la inauguració del la mostra EX PARI (De igual a igual), protagonitzada per Teresa Riba i Modest Almirall.
Una perfecta combinació de pintura i escultura, amb una magnífica coordinació d'emplaçament de totes les obres – Teresa Roig ha fet una gran tasca – aconseguint tot el conjunt un efecte visual d'equilibri i harmonia.
En las paraules de presentació d'Antoni Luis, extretes de diferents recerques, va destacar de Teresa Riba com a través de les seves escultures “es mostren sentiments d'incertesa, de neguit, d'il·lusió, (...) a través d'uns materials i textures que donen un realisme renovat i contemporani”.Afegint tot seguit la lectura de texts extrets de la crítica que en el seu moment va realitzar Jaime de Córdoba d'aquesta obra escultòrica.
En referència a Modest Almirall va destacar l'admiració per la seva obra tot i que “s'imposa apropar-se i esbrinar l'aspecte conceptual de la seva obra”, continuant també, amb la lectura de part de la crítica que Violant Porcel va realitzar en el suplement Cultures de La Vanguardia.
Finalment, Modest Almirall va donar les gràcies als assistents tot indicant que fa uns anys, en la inauguració de la malauradament desapareguda galeria d'art Espai 28, el nostre crític d'art local, Pere Pascual va dir de la seva obra que no si sentia identificat: “Jo no pretenc que tu t'hi sentis identificat. Jo explico una història...”
I precisament a través d'aquesta particular expressió de la seva obra que cal contemplar obertament l'obra d'Almirall.
L'artista presenta a l'espectador un particular relat de les seves experiències o de la seva percepció del món, defugint dels sentiments propis que mouen a molts pintors, per expressar històries perfectament construïdes en base a un cromatisme intens, durament treballat amb una pinzellada ampla i enèrgica, i jugant equilibradament amb llums i ombres, perfectament harmonitzats amb insinuants, i el alguns cassos quasi indefinides figures geomètriques, en base a tècniques mixtes.
Els formats emprats per Almirall també expressen un peculiar llenguatge. Parlen per si sols, davant el fet de no indicar amb cartel·les els títols de les obres. Teles circulars allargades o quadrades de diferents mides aporten a la mostra una imatge de conjunt, tot i que individualment també destaquen.
L'espectador, però, no es perd en el color. L'artista capta immediatament la seva atenció davant la petitesa de la figura humana, meticulosament definida en les seves diminutes proporcions, mostrant en aquest gran contrast la solitud de l'ésser humà davant l'univers o en la societat que l'envolta. No hi ha encís o bellesa en la pintura d'Almirall; és crítica i austera, punyent i irònica – un contenidor d'escombraries curiosament també pot ser model per l'art. Però no està exempte d'optimisme. La poesia visual també té lloc dins el tarannà pictòric d'Almirall, a través d'un fons blancs i crus, i la lleugeresa d'unes líriques pinzellades, sense oblidar que tot i la grandesa de la poesia, l'ésser humà continua essent un microcosmos dins la infinitat del seu univers pictòric.
Teresa Riba contrasta i alhora equidista a Almirall. Les seves escultures son inquietes, plenes de vida, manifestant en silenci de l'espai, tot un munt de sentiments que configuren l'esperit i l'ànima humana. La seva especial textura – el motllo es terracota, que conserva, però també treballa amb bronze – sedueix al visitant qui amb la frugalitat d'un instant, ja s'acosta per copsar detalls, gestos, formes i postures...
La mainada i els joves són els principals protagonistes de l'obra de Riba. L'encís de la joventut, els jocs dels nens, el món de la infantesa masses vegades distant i llunyà, se'ns acosta a través d'una obra on les mides i proporcions no són al natural, sinó que imiten la terra de Liliput i com l'obra de Swift, el visitant se sent un singular Gullivert; no deixa de veure's reflectit i de sentir nostàlgia.
L'obra de Riba mostra sensibilitat i serenor, contemplació i reflexió, dins un concepte modern i avantguardista. No és en absolut una obra senzilla, però ha sabut trobar l'encís d'expressar en l'escultura la màgia dels instant perduts, en la distància dels anys, i un missatge positiu de futur.
1 comment:
Gràcies Marta ¡¡
Post a Comment