ACTES DE PRE-CAMPANYA

Sota el títol “La eclosión liberal”, i Organitzada pel Partit Popular de Mataró, el passat dimarts, 27 de març va tenir lloc a la sala d’actes de la biblioteca Pompeu Fabra de Mataró, una conferència a càrrec de Juan Carlos Girauta, articulista de www.libertaddigital.com.

Llicenciat en dret i MBA a Esade, Girauta també va ser premi Gabriel Aresti amb “Intrusos en el Purgatorio”, i és autor de l’obra “La República de Azaña”, i també del llibre que dona títol a la conferència.

En les paraules d’introducció de Pau Mojedano, número 1 de la llista del PPC per Mataró, va fer esment dels seus orígens polítics d’esquerres, i la derivació que en va tenir gràcies a l’escola austríaca de liberalisme, i les lectures de Hayek i Popper entre d’altres, tot donant èmfasi al terme Llibertat i la seva tornada a la naturalesa conservadora en el sentit anglès de la paraula, i la seva aplicació en política governamental, per tal que l’Estat gestioni els bens comuns, però no administri els assumptes de les persones.

Citant a Franklin: “Allà on hi ha la Llibertat és on hi ha el meu país”, Mojedano va acabar la seva presentació fent esment de la situació d’explotació de la ciutadania per part d’una classe política i dominant que cohorta les seves llibertats.

Tot seguit, Juan Carlos Girauta va iniciar la seva xerrada en castellà, davant d’un nombrós auditori manifestant la seva satisfacció de trobar-se a Mataró, ciutat que coneix, per haver residit durant uns anys Vilassar de Mar.

Amb un to directe, enèrgic, clar i explícit més propi d’un discurs polític i amb un públic convençut, va vaticinar la victòria electoral de Mojedano com a primer alcalde d’una ciutat important, i li va agrair que parlés de l’escola austríaca, referent de la web liberdatddigital.com que funciona de manera controvertida i desecomplexada, a la manera del que ara s’anomenen “think-tanks”. “Me gustan estas oportunidades para explicar como es la sociedad del conocimiento y de la razón. El problema es que tenemos que hablar de política por un rasgo terrible: el doble baremo”.

De forma incisiva, com l’estil que caracteritza els seus articles, va exposar com tant nacionalistes com progressistes pel sol fet d’esmentar-ho, no han de fer ni demostracions ni donar explicacions de cap mena, mentre que “los que nos definimos como liberal conservadores, tenemos que decir que somos demócratas y que no somos ni reaccionarios ni fascistas, dando siempre nuestra cédula de demócrata”

Per a Girauta, no ha d’haver-hi cap complex en manifestar-se liberal o de dretes, ni demanar perdó per declarar-ho, i atacà durament al nacionalisme que, arrelant-se en un sentit emocional, ha fet lo que ell va denominar com “una operación de ingeniería social”, afegint en referència a l’esquerra espanyola la seva ineficàcia en quan a la gestió governamental, però l’excel·lent disposició per al control de la propaganda, que va aconseguir acomplexar al tarannà liberal del país. Amb el pas dels anys, però, la dreta ha anat argumentat la seva posició, pensament i estructura, fet que segons Girauta, posa molt nerviosos als progressistes, transformació actual de l’esquerra que ha defugit dels seus principis bàsics.

“¿Qué quiere decir en realidad ser progresista? Estar a favor de los avances y de las bondades tecnológicas y que estas estén a merced del planeta”. Aquest pensament aquest també el manifesten els conservadors.

Girauta va recordar els temps en que ser d’esquerres es tenia que demostrar amb certa solvència, i amb una lògica explicativa que no era senzilla. Va exposar las raons de la seva baixa en la militància del PSC, quan a l’any 1986, juntament amb J. Garcia Domínguez, col·laborador del programa “La Mañana” de la cadena COPE, trobant-se tots dos a la seu del partit al carrer Nicaragua de Barcelona, es mostraren desagradablement sorpresos en comprovar que la resta de militants i simpatitzants presents celebraren l’assassinat del general Saénz de Ynestrillas en mans d’ETA .

Amb el pas dels anys, es demostra una clara davallada en el pensament d’esquerres del PSOE, que en els seus orígens precisava d’una preparació i d’un convenciment: “Ser de izquierdas nunca ha sido tan barato como hoy en dia”, i va posar com exemple que tan sols manifestant un rebuig o expressant parers negatius sobre d’alguns polítics del PP, o dels EE.UU, s’és acceptat dins el grup, sense que calgui demanar arguments. Pel que fa a Catalunya, segons Girauta, amb el silenci ja ni ha prou. “Esto que estoy diciendo es terrible. Nos conduce a una gregación y falta absoluta de individualidad”.

Seguint les pautes del seu llibre “La eclosión liberal”, Girauta va parlar sobre el fenomen de la globalització i dels seus detractors. El moviment Anti-globalització procedeix d’una organització francesa denominada “ATTAC”, que va sorgir arran d’un article d’Ignacio Ramonet, director de “Le Monde Dimplomatique”. Josep Bovet, un formatger de Rochefort, n’és el seu líder i ha estat condemnat i empresonat varies vegades per atemptar contra negocis procedents dels EEUU.

Aquest moviment, de forta implantació nacionalista, ha aconseguit tant per part del govern francès, com de la Unió Europea, grans subvencions pel que fa als productes agrícoles, de França i Holanda principalment, proporcionant un abaratiment irreal, i permetent competir de forma deslleial amb els productes autòctons del centre i sud d’Àfrica, mentre fan crits en contra de la misèria i falta de mitjans econòmics d’aquestes contrades.

Girauta, també va fer esment a les ONG, destacant en el seu llibre a Intermón – Oxfam i Mans Unides, ambdues d’origen i organització catòlica, però que també pateixen mala gestió de recursos en favor d’alts càrrecs i partides poc explicites. Igualment, va fer una al·legat a favor de la creació d’empreses i la riquesa que genera, donant feina a altres, tot i el fenomen de la deslocalització. “Cuando una empresa se instala, no desvía la riqueza a otro lugar, sino que la desarrolla. Es una perversidad terrible que uno tenga más porqué los otros tengan menos. Colonizar la riqueza es un flaco servicio a la sociedad. La izquierda es capaz de generar una gran pobreza y luego decir que hay que repartirla”

Finalment, Giarauta va explicar en referència al títol del seu llibre, que es tracte d’un nou moviment social, cultural, etc., que se està desenvolupant en la societat, gràcies a mitjans de comunicació, i en especial a Internet, on la web Libertad Digital n’és un clar exponent, amb trenta milions de pàgines mensuals, i amb cent vuitanta mil visites diàries. Va néixer l’any 2000 i n’és un dels principals impulsors, F. Jimenez Losantos, a qui va mostrar tot el seu recolzament i de qui va informar que va patir un atemptat als anys vuitanta, per part de Pere Bascompte, com a conseqüència d’haver firmat el manifest dels 2300, respecte a la desigualtat del castellà en les institucions, organismes públics i mitjans de comunicació.

Amb forts aplaudiments, va concloure la conferència, i tot seguit Pau Mojedano va prendre la paraula per expressar el seu agraïment al conferenciant i traient-ne com a conclusió que “No hem de tenir cap complex ni demanar perdó sobre el que s’acaba de dir i escoltar. Estem convençuts que s’obra una nova revolució i no es progressista. El primer alliberament va venir per la revolta dels tres estats, el segon vindrà per l’individualisme”. Seguidament, es va donar pas a breu un torn de preguntes, i en acabar J.C. Girauta va firmar alguns exemplars del seu llibre.

PROPOSTES CULTURALS DEL PARTIT POPULAR DE MATARÓ

Temes com la creació d’una fundació publico-privada a través de la qual, potenciar totes les expressions i concursos escolars, als artistes i expandir Mataró, a fi a efecte d’especialitzar la ciutat en un àmbit, o la creació d’una orquestra i cor, conjuntament amb el premi de per a composició i interpretació “Mestre Enric Torra”, impulsar el projecte del Parc de les Aus, reconver-tir la nau Gaudí en una sala d’exposicions de gran format i renom, i potenciar l’accés a la cultura del sector privat, formen part dels vint punts que el candidat a l’alcaldia de Mataró pel Partit Popular, Pau Mojedano, va pronunciar el passat dissabte, 24 de març en la presentació del programa de cultura del PPC, que va tenir lloc al centre cívic Cirera Molins.

Davant d’una trentena de persones, Manuel Roca Cuadrada, director i presentador del programa Tribuna de TVM i Perfils de Mataró Ràdio, com a representant del PPC de Mataró dins la junta del Patronat Municipal de Cultura, va explicar als presents la seva experiència dins aquest Organisme, el qual considera que “hauria de ser una eina que gestionés la cultura, donant suport a les entitats i societats, però només ha servit de base per als seus projectes”.

Roca Cuadrada va fer esment que malgrat alguns canvis dins la presidència i direcció del PMC, la política de dirigisme d’esquerres sempre ha estat la mateixa. “És un ens que ha passat de moda avui en dia. S’ha demostrat que és lent i burocràtic”, manifestant demés, les dificultats per negociar propostes per part de l’oposició al govern municipal.

El capítol econòmic també va tenir cabuda. “L’apartat de personal i administració s’emporta entre un vuitanta i un noranta cinc per cent del pressupost, per la qual cosa queda molt poc per a la cultura”

Va reconèixer també que, tot i que tant, dins la junta del PMC com del Consell Plenari, hi formen part tant partits com persones de reconegut prestigi, el desencís produït per una gestió burocratitzada, va produir en més d’una ocasió la mancança de quòrum, especialment dins el Consell, constituït per prop de vint-i-cinc persones.

Finalment, Roca Cuadrada va expressar que l’experiència dins aquest Organisme, li ha permès aprendre la mecànica del govern municipal dins aquest àmbit, tot adonant-se tant de l’escassetat de recursos econòmics com d’un excessiu marcatge i senyalització polítics. Va expressar el seu desig de canvi d’aquesta situació, tot reiterant novament que el protagonisme ha de ser de les entitats i de les associacions, actualment moltes desaparegudes com a conseqüència de la política del PMC, i de la societat civil: “Un país on la cultura està a nivells baixos, aquesta no pot tirar endavant, per molt d’indústria que hi hagi”.

Tot seguit, Pau Mojedano, va prendre la paraula, donant en primer lloc les gràcies a Manuel Roca, Maria Rovira, Sara Pajares, Marta Teixidó i Ramon Reixach per la seva col·laboració i propostes, passant a continuació a exposar el programa.

Utilitzant tant el català com el castellà, va admetre que des que és portaveu del grup municipal del PPC a l’Ajuntament ha après ha apreciar la cultura, de la qual considera que hi ha dos vessants: la de l’expressió popular, de la tradició, costums, etc. i la que s’ha d’interpretar com a substrat d’innovació i transformació: “Hi ha hagut una transformació social i econòmica, però també cultural. El que han sabut fer les ciutats d’avantguarda, és un substrat de cultura i innovació intel·ligent. Aspirem a fer una potencia de la ciutat des de diversos àmbits, amb la base de crear una cultura amb intel·ligència ètica”.

El fet de voler veure reflectits determinats valors a nivell cultural, sempre amb respecte als demés, tornar la vida al carrer, constituir un projecte de ciutat compartit i en el qual el ciutadà se senti identificat, combinant valors tradicionals i moderns són objectius i prioritats dins l’argumentari del PPC de Mataró a nivell cultural. “Hi ha una forta vinculació entre la cultura i el desenvolupament. L’actual ajuntament segueix amb la mateixa idea que als anys setanta, per la qual cosa hem de recuperar l’adjectivació de lo social. La ciutat és un marc privilegiat pel desenvolupament de la cultura, que té una evident dimensió econòmica".

En aquest sentit, va posar com a exemple a Bilbao i el museu Guggenheim, de la seva semblança a nivell industrial amb la nostra ciutat, tot i la diferència d’àrees, però com gràcies a l’esforç conjunt i sense partidismes, aquesta ciutat se n’ha sortit i ara és exemple de renovació i cultura.

Mojedano va insistir en la importància que des de l’actual consistori s’ha donat al control a algunes entitats per afavorir determinats interessos polítics, en detriment del conjunt de la ciutat i de la seva societat. Va posar de manifest que gràcies al PPC, juntament amb la resta de partits, es va desencallar la proposta del Museu Tèxtil promogut per la Fundació Jaume Vilaseca, aturat pel PSC de Mataró.

“Hemos de crear un entorno favorable para que las personas puedan hacer cultura. Ésta debe ser una fuente de riqueza y de calidad, con un plan estratégico en el que se exponga en que queremos convertir Mataró, definiendo sus objetivos y con implicación del sector privado”.

Abans de presentar pròpiament les propostes sobre matèria de cultura, Mojedano va insistir com poblacions del voltant de la capital del Maresme s’expandeixen cap a l’exterior de la comarca: Sant Andreu de Llavaneres i el futur museu d’art contemporani promogut per Bassat, la Mostra Gastronòmica de Cabrils, la Fira del Cantir d’Argentona, etc., varen ser exemples exposats.

A les proposicions esmentades en capçalera, cap afegir la creació d’un festival de rumba catalana per nom “Peret”, la d’un consorci entre l’Ajuntament, entitats privades i la bàsilica de Santa Maria, per a la seva restauració i potenciació, conjuntament amb els Dolors. La creació de l’ orquestra, formada pels alumnes de la filial del conservatori del Liceo a Mataró, amb la re-utilització del Can Xalant com a centre i internat per als alumnes, a l’estil de l’Escolania de Montserrat.

Aconseguir per a la ciutat la sub-seu del Museu del Rock, on s’ha perdut la seu principal per la mancança d’una bona gestió del consistori, designar un pla d’equipaments real, amb la creació de petites biblioteques pels barris, l’impuls definitiu de Can Marfà, al igual que un suport a les manifestacions relacionades amb la Setmana Santa i “vendre” Mataró a l’exterior, complementen en bona part del programa de cultura.

“És aquest un programa de propostes concretes per impulsar i fomentar, no substituir, les expressions culturals, per tal de fer de Mataró un referent”, varen ser les paraules finals de Pau Mojedano, qui va agrair al públic la seva presència i l’assistència dels representants de la Peña al Andalus i de l’Associació Virgen de las Maravillas.

Seguidament es va obrir un torn de preguntes on es va posar de manifest que per aconseguir bona part dels objectius proposats, es compte amb la reducció de regidories, de regidors amb dedicació exclusiva i càrrecs de confiança, i l’aplicació per a altres usos, de conceptes com per exemple, comunicació amb el butlletí o ràdio municipal ha empleat l’actual consistori, i altres partides similars.

EL LLEGAT POÈTIC D’ISIDRE JULIÀ (i II)

El conegut poeta mataroní, va presentar el passat 22 de febrer a la sala d’actes de Caixa Laietana, la seva antològica Des de la talaia dels 80 anys i Poemes a Francesca, llibres que de forma gratuïta, va lliurar als assistents a l’acte.

En ambdós llibres hi ha la demostració palpable d’una tècnica precisa, una mètrica acurada, un domini excels del vocabulari, i denota un gran domini en la utilització dels sinònims, no sabem si a través de l’eina informàtica del “word”, o consultant el corresponent diccionari.

Julià presenta un poemari trist, ensopit, melangiós, on mostra moltes angoixes i desenganys, però des de la talaia de l’escepticisme, de manera freda i distant, que impedeix al lector una visió clara i punyent del que ens vol donar a entendre, del seu missatge, que s’intueix un tant decebut pel desenvolupament de la vida, dels esdeveniments, de la societat en general.

És veritablement meritori l’amor per la seva esposa, que vol reflectir en els seus poemes, però que el lector no pot identificar, per un vocabulari rebuscat, i on s’haguera agraït la delicadesa i la sensibilitat en l’expressió.

Isidre Julià i Avellaneda, deixa una antològica complexa, de la qual es d’esperar que futures generacions hi vulguin aprofundir.

RICARD I ALFRED OPISSO: EL SENYORIU DEL DIBUIX

La qualitat, en qualsevol àmbit, sempre atrau. Però quan dins el món artístic, es fa esment del nom Opisso l’entès, l’aficionat, el professional o simplement l’espectador, tindran un criteri en comú indiscutible: el senyoriu.

I la mostra Opisso Retrats, emmarcada dins el cicle “Senyors i Senyors” de Ca l’Arenas Centre d’Art, n’és un exemple ben palpable.

El dia de la inauguració, el passat divendres 2 de març, Carles Marfà, director del Museu de Mataró, en un breu parlament i adreçant-se a un auditori d’una trentena de persones aproximadament, la majoria relacionades amb el món artístic i social, sense descartar al polític de torn, del grup governant en el consistori, va fer una síntesi d’ambdós artistes, destacant de Ricard Opisso les seves vivències a la Barcelona modernista a través “d’uns retrats de potència magnífica i que són un document testimonial de l’època de les tertúlies dels 4 Gats amb Casas, Huget, Nonell, Picasso, etc.”

Ricard Opisso va iniciar la nissaga, que va continuar el seu fill Alfred, que visqué a Mataró, i de qui en representació seva, l’esdeveniment va comptar amb els seves filles, i va viure en un entorn molt propici a l’art. “Alfred viu en una altra època que no és tan donada a la creació artística, però va destacar amb els seus retrats, dels que la crítica, sempre va valorar la seva manera especial de retratar”.

Finalment Marfà, va puntualitzar sobre la importància de reunir en una mateixa sala a ambdós artistes, fet que ha estat possible gràcies a la magnífica col·laboració de la família Opisso , i del Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, la qual cosa permet tant gaudir de les obres com comparar-les.

La presentació va concloure amb unes paraules de Jaume Graupera, President del Patronat Municipal de Cultura, qui igualment va agrair a les filles d’Alfred Opisso la seva presència i col·laboració, tot “reafirmant la voluntat eclèctica de les exposicions de Ca l’Arenas i veure tant els artistes contemporanis de Jordi Arenas, com la creació actual”

Graupera, també va anunciar la preparació de cara a la propera temporada, d’un nou cicle en substitució de l’actual “Senyors i Senyores”, dedicat al viatge com a tema central, que també serà la base de la renovació del fons actualment exposat en el primer pis, al mateix temps que també convidava a gaudir de la mostra que s’inaugurava.

I efectivament, és un autèntic gaudi per la vista i la sensibilitat artística contemplar dues generacions de pintors i dibuixants, diferents en el temps, però amb el gust estètic i la delicadesa per les formes.

L’espectador pot observa a un Ricard Opisso home del seu temps, amb un dibuix precís i realista, de traç ferm, meticulós i imprimint caràcter en les seves obres, la qual cosa permet una visió real d’una època, d’un estil i d’una manera de viure l’art i l’ambient artístic. Els Retrats Parisencs de 1900 o els dedicats a Isidre Nonell, Casagemas i Picasso, són un exemple molt acurat de la seva personalitat artística. No obstant, el seu Autoretrat, és absolutament frapant, mostrant una visió del seu temperament, que fa comprendre al visitant la seva especialització posterior en publicacions satíriques o infantils.

El seu fill, Alfred, mostra una basant elegant i distingida, una traça àgil i concisa, o com molt bé va qualificar Joan B. Parés: “Un senyoràs”, no exempt de delicadesa i tendresa en les formes i cromatisme, com ho demostra el Retrat de Ma. Àngels Opisso, un oli sobre tela.

El refinament però, es reflecteix perfectament en la traça dels retrats a llapis dedicats a la seva esposa, Ma. Lluïsa Julià, reflectint en els de les seves filles, exquisidesa i alhora tendresa.

L’Autoretrat d’Alfred Opisso, permet fixar-se en la seva observadora mirada, d’una personalitat pot ser poc carismàtica, però que analitzava pictòricament tant el personatge com l’ambient que l’envoltava, i així ho reflectia tant en la seva tasca artística com en el seu treball per una coneguda casa de perfums barcelonina.

La mostra romandrà oberta fins el proper 6 de maig de 2007.

PICASSO AL MARESME: VISIONS I TRACES

En ànim d’expandir el sentiment humanístic, aquestes Cròniques es descentralitzen aquest cop de Mataró i es traslladen a Caldes d’Estrac, on hi ha la seu de la Fundació Palau, que fins al proper 15 d’abril del 2007 presenta l’exposició Picasso Insòlit, un conjunt d’obres que formen part de la col·lecció permanent, però que fins a la data d’avui, no s’havien exhibit.

En la inauguració de la mostra, el passat 25 de febrer, Josep Sampera, director de la fundació, exercint funcions de mestre de cerimònies, va donar la benvinguda als presents, cedint tot seguit la paraula a Josep Palau Fabra que va agrair l’assistència al nombrós públic, tot informant que la exposició que es presentava renovava l’anterior, dins el marc de les mostres temporals.

Seguidament, Oriol Izquierdo, en nom de l’Institut de les Lletres Catalanes, es va mostar satisfet d’assistir a aquest acte, que obra un any especial de celebracions: la dels 90 anys de Palau Fabra. “Esperem trobar-nos sovint. En Palau s’ho mereix i resisteix perquè et necessitem”, foren les paraules finals del seu breu discurs que Palau va agrair emocionat.

A continuació, l’alcalde de Caldes d’Estrac, Josep Ma, Freixas, va manifestar l’interès del consistori en la tasca de la Fundació i en potenciar les seves activitats, tot desitjant al mateix temps que aquesta mostra tingui la màxima repercussió possible, a través dels mitjans de comunicació.

Finalment, Josep Sampera va acabar el torn d’intervencions, disculpant en primer lloc a la comissaria de la mostra Agnès Sebastià absent per raons de salut, i passant tot seguit a informar sobre la mateixa.

La mostra, que complementa l’exposició permanent de la sala Picasso de la segona planta de l’edifici, presenta dos o tres novetats com són uns gravats adquirits per Palau Fabra l’any 1996, alhora que hi ha una gravació en vídeo del mateix Palau, realitzada l’any 2003, on explica amb detall les obres exposades.

“El visitant tindrà la ocasió d’apreciar els dibuixos originals a rotulador, que normalment s’exposen en facsímil, per motius de conservació”

També va indicar que en la sala de baix, l’obra exposada es reparteix entre ceràmiques i quadres, a la par que també si troben tots aquells dibuixos que mostren els anys de relació entre Picasso i Palau Fabra. L’arabesc dedicat, situat de l’entrada a l’exposició, n’és una mostra: “els llibres tots estan guixats i dedicats a Palau, que quan visitava a l’artista, sempre anava amb un munt de preguntes, que Picasso responia segons l’humor del dia”

Sampera va concloure, tot destacant la tasca d’autentificació realitzada per Palau, que també va comptar amb Picasso per a la mateixa, i va agrair tant a Alícia, del departament de documentació, com a Agnès Sebastià, la seva magnifica col·laboració en la preparació d’aquesta exposició.

Per a l’expert o aficionat a la pintura, que basa els seus criteris en els conceptes clàssics, Picasso Insòlit resulta senzillament sorprenent. És una demostració del domini i coneixement profunds de la tècnica, del traç, sempre enèrgic i potent, posant a l’abast de l’espectador la seva rauxa i imaginació, no exempt de la base acadèmica, que en les noves formes d’art conceptual o avantguardista, està totalment abandonada.

Emociona veure en un espai gran, però condensat, l’evolució de l’artista, tal com demostra l’aiguafort Fulla d’estudis tècnics. Nou caps de l’any 1934 amb contraposició amb Cap d’Histrió, un linòleum realitzat l’any 1965. L’espectador està massa acostumat a veure’n de Picasso les conegudes Demoisselles d’Avignon, el Guernika o la seva particular visió de la cort de Felip IV i les seves Menines. Absolutament frapants són tota la sèrie de rajoles d’argila roja, del 1971, per la seva simplicitat i suavitat, alhora que permet el descobriment continuo de facetes noves.

Els rostres masculins en llibres i programes, denoten la seva imparable creativitat, en qualsevol lloc o moment. Una dedicatòria és una excusa per a la inventiva. Si més no, però, no deixem de trobar el Picasso bohemi, burlesc i alhora crític, com ho demostren els cartells de les exposicions Dessins. 1966-1967 i Picasso 1966.

Picasso Insòlit, una mostra que romandrà oberta fins al proper 15 d’abril, d’enguany, va acompanyada d’un excel·lent catàleg, molt ben estructurat, dins el que hi ha transcrita la conversa entre Josep Palau i Fabra i la comissaria de la mostra, Agnès Sebastià, on l’interviuat, no tan sols transmet els seus coneixements sobre l’artista, sinó l’admiració i passió per la seva obra.

EL LLEGAT POÈTIC D’ISIDRE JULIÀ (I)

“... i també vull donar les gràcies la públic per l’interès en la meva poesia. Si una persona en percep un goig estètic, em tinc per satisfet”.

Amb aquestes paraules finals, el poeta Isidre Julià i Avellaneda, va donar per conclòs l’acte de presentació dels seus llibres “Des de la talaia dels 80 anys” i “Poemes a Francesca”, que va tenir lloc el passat dijous 22 de febrer a la sala d’actes de Caixa Laietana, i que va comptar amb la presència de Jaume Boter de Palau, president de l’entitat d’estalvi i els rapsodes Carme Faja i Lluís Juvinyà, i un nombrós públic, en bona part contemporani de Julià, demés dels seus familiars.

En la seva introducció, Boter de Palau, amb el tarannà planer que el caracteritza, va fer esment de la publicació a l’any 1996, per part del Patronat Municipal de Cultura, d’una part de “Poemes a Francesca”, que dins l’edició que presenta “La Comarcal Edicions”, s’ha ampliat amb un bon nombre de poemes inèdits. En referència a “Des de la talaia dels 80 anys”, Boter va expressar: "Julià ja fa cinc anys que està a la talaia dels vuitanta i és una visió de la que l’autor ens fa un autoretrat. Julià és com un Rembrand de la poesia, i es fa un autoretrat continuat”.

Els llibres presentats volen ser un compendi i un comiat del poeta, fet que Boter va lamentar, alhora que li va agrair l’avinentesa d’haver-li demanat la presentació dels mateixos: “Julià i Avellaneda és un vell conegut de l’entitat que presideixo i em vaig sentir corprès, confós i afalagat” .

Boter, que va reconèixer que no és ni poeta, ni crític, però si melòman, lector i amant de l’art, o “com diuen en italià un dilattante”, va fer esment dels elogis de Julià per aquest encàrrec, tenint com a base la seva amistat des de cinquanta anys, fent referència tot seguit a dades biogràfiques que es poden trobar a la solapa dels dos llibres. Va recordar el pas de Julià per Valldemia, i de com el Germà Doroteo el va impulsar a estudiar, la guerra i la memòria de d’haver passat molta gana, tot i que era parcialment pal·liada per un petit terreny familiar que el seu pare cultivava.

Els seus estudis fins a 4rt. de Batxillerat, traient matrícules en matemàtiques, el fet de practicar l’esport del bàsquet al club esportiu Laietania, la qual cosa li va permetre passar un servei militar còmode, varen ser altres aspectes que Boter va esmentar, deixant pel final el record a l’esposa del poeta, traspassada l’any 2005, Francesca Pous, a la qui va conèixer l’any 1936, i amb qui si va casar l’any 1946 “seixanta nou anys de convivència, amor i poesia”, en comparació a l’amor de Laura descrit per Petrarca al segle XV, que només va durar vint anys. Francesca Pous ho va representar TOT pel poeta.

Literàriament, Julià es admirador de Garcilaso de la Vega i de Guillem Díaz Plaja, de qui gràcies a un llibre sobre la construcció poètica, demés dels seus coneixements matemàtics, el van decidir a escriure poesia, catapultat pel fet de la mort del poeta Josep Punsola.

Té en el seu haver 630 premis poètics, entre ells flors naturals, englantines i el fet de ser Mestre en Gai Saber, i reconeix, que no llegeix gaire poesia per no rebre influències.

Amb la lectura d’alguns versos, Boter de Palau va finalitzar la seva intervenció tot dient que “Des de la talaia dels 80 anys hi ha càrregues d’escepticisme, dubtes i angoixes. Isidre Julià, moltes gràcies per la teva poesia”

Tot seguit, la lectura de vuit poemes, a càrrec dels rapsodes. La veu clara i dolça de Faja, i el timbre profund de Juvinyà, no varen tenir el lluïment a que ens tenen acostumats, davant una tria poètica de complexa oïda, dificultosa imaginació i rebuscat vocabulari, fet que va proporcionar mancança d’expressivitat i de modulació en les veus.

El públic, però va agrair amb els seus aplaudiments l’esforç dels rapsodes, tot i l’excessiva longitud dels dos primers poemes, essent la resta més fluïda però igual d’embrollada.

L’acte va concloure amb un petit parlament d’Isidre Julià, per a qui la presentació d’aquests llibres ha suposat “una cloenda de cinquanta anys d’activitat poètica i setanta del primer poema”. Va agrair a Caixa Laietana la cessió de la sala per d’aquest acte, al seu president per fer-ne la presentació, a Ricard Navarro, les facilitats en l’organització, i reconeixent la llarga trajectòria de Carme Faja i Lluís Juvinyà, quelcom tradicional en Julià quan en llegeixen els seus versos: “una reclamatoria en que els versos mediocres els converteixen en bons i els de qualitat els magnifiquen”.

LA CITA ANUAL AMB LA FOTOGRAFIA

Des de fa quatre anys, la sala d’exposicions Caixa Laietana de la plaça Santa Anna de Mataró, acull la mostra “Trofeu Àmfora del Maresme i Ciutat de Mataró 2006”, emplaçada dins el “XXXI Saló de Fotografia” que organitza Miquel Serra al capdavant de Foto-Cine Mataró de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC).

Tot i tractant-se de la convocatòria 31, des de l'any 1993 - on encara es va celebrar l'exposició a la sala de la Riera - fins al 2004, la mostra s'havia deixat de convocar, afgafant a partir d'aquesta data una nova embranzida, segons indica Jaume Calçapeu, de l'equip organitzador per part de l'entitat bancaria.

Prop de 150 de fotografies mostren al visitant aficionat, professional o simplement espectador de la imatge, paisatges i rostres on l’harmonia i el contrast i són presents. L’abrupta misèria del països nord d’Àfrica en contraposició a la foto d’estudi; un urbanisme depriment, davant de l’escassetat de paisatges idíl·lics; la decadència d’un entorn social i industrial simbolitzat amb l’abundància d’ocres i blancs i negres, enfront de la solitud de l’ésser humà.

La fredor de la tècnica proporciona certs tocs d'idealisme. Però, es troba a faltar la fotografia testimonial, el caliu de les persones que es belluguen, el grup que parla entre si, els nens que juguen... la vida. La digitalització ha malmès l’essència de captar el moment, l’instant únic i precís, pot ser desprès d’una llarga espera, en que l’ull humà darrera una càmara proporciona a l’espectador bellesa i goig. Estem davant de la transformació de l'esperit de la fotografia.

No obstant, algunes imatges molt poques, compleixen aquests requisits. Jo en destaco les següents: Vicente Giménez Blasco amb “Tratí 2”, un paisatge basc absolutament encisador, Eduardo Luzzatti Buyé amb “Arribant a la meta”, una dona anciana caminant amb parsimònia davant un mur ple de graffitti, “passant” absolutament dels gargots de la paret i el romanticisme de Julián Negrero Sánchez amb “Poema trist”, pot ser un tant “demodé”, però que ens retorna al passat d’una època de la fotografia que no tornarà mai, com l’existència impertèrrita de la botiga de Can Bosch del carrer de Santa Maria.

Les fotografies guanyadores, són perfectes i avantguardistes; discutibles però com va dir Pedro Calderón de la Barca en “La vida es sueño”: “nada es verdad, nada es mentira; todo es del color del cristal con que se mira”.

L’exposició romandrà oberta fins al proper 9 d’abril d’enguany.

POÈTIQUES: ALBERT CALLS i SÍLVIA TARRAGÓ

Amb el patrocini de l’Ajuntament de Cabrera de Mar, han estat editades dues antologies de poemes: “Nigromàntic” d’Albert Calls (1984 – 2006) i “Estiu immòbil” de Sílvia Tarragó (1999 – 2001).

La temàtica d’ambdós poetes es completament oposada, i les portades dels llibres són prou significatives de l’estil de cada ú. Tal com diu Care Santos en el llarg pròleg de “Nigromàntic”, Calls és inconformista. Però també càustic i dur; ens mostra amb la poesia una realitat gens poètica. És un guerriller de la paraula, poc donat als poemes d’amor, que ha anat desenvolupant-se tant en la combinació poètica com en el seu pensament.

Així, destaquen “Gavina del port”; versos primerencs de molt d’enginy que s’assemblen als de Salvat Papasseit, o Guillome Apollinaire, construint formes amb les paraules. “Fentes”, el poeta que va marxar jove, i que és molt similar a “I Memoriam". Però és sense cap mena de dubte “Burriac”, el que predomina. Un llarg i profund poema, on la seva detallada i càustica descripció s’ajusta perfectament a la veritat d’un entorn mancat de l’esplendor que havia gaudit sota la Baronia de Desbosch.

Tarragó, ben al contrari, amb “Estiu immòbil” segueix els cànons més tradicionals dins el context de l’estructura de la poesia actual. També el període que abraça l’antològica és més curt. Els seus texts són sensibles sense provocar cap controvèrsia. És llegeixen amb facilitat però es troba a faltar profunditat. Són poemes sensitius, amb mancança de novetat, però no obstant la repetició de paraules i imatges que ja han estat emprades en els clàssics, dins un món ple de desencisos, mancat de romanticisme superficial i materialista, la sensibilitat intuïtiva de Tarragó sempre simbolitzarà que la musa Polimnia està vigent. Calíope trobarà en l’inconformisme poètic de Calls la senyera per a la seva reivindicació.

Tots dos poetes, però, en català. En ambdós, els seus versos en castellà resulten forçats i amb poc domini de la llengua. L’expressió en català és molt més acurada.

ELS RETRATS DELS GERMANS ARENAS

El centre d’Art Ca l’Arenas presenta fins al proper 15 d’abril “Retrats de Jaume i Jordi Arenas”, un conjunt de 22 obres dels dos germans, que mostren la diversitat d’estils d’ambdós artistes.

Jaume Arenas exposa a l’espectador un tarannà espontani, de traça àgil, tractament cromàtic dispers, però sobre tot experimentador de tendències i innovador en quan al concepte tradicional del retrat, que per ell representava una excusa, més que un motiu per a captar una personalitat. Jaume sorprèn sempre; frapa, atrau irremissiblement per la seva gran imaginació.

Per la seva banda, Jordi Arenas es mostra estricte, fidel a la realitat, cronista artístic del seu Mataró contemporani. Mestre, sense cap mena de dubte, sempre precís, sempre tècnic, amb la màxima cura; no deixava res a la imaginació pel que fa al retrat, a excepció de la mirada; una mirada al buit, pot ser perduda en la immensitat d’una personalitat complexa, que a través del retrat mostrava un món i una societat ja inexistents.

Ens consolem els amants de L’ART amb aquestes exposicions. Són un autèntic bàlsam per a calmar algunes de les grotesques idees del PMC.

AMB L’EXCUSA DE LA CULTURA

“Violències” és el títol donat per Josep Rodri a un muntatge de teatre, vídeo i instal·lacions, emplaçat a la nau Cabot i Barba, antiga fàbrica Tèxtil Orbe, tocant a la plaça Miquel Biada, que va tenir lloc el divendres, 26 i dissabte 27 de gener, i que es tornarà a passar els propers 3 i 4 de febrer.

Una mostra que vol denunciar les diferents manifestacions de violència que genera la nostra societat; és a dir, el mateix que els espectadors de televisió veuen cada dia en qualsevol telenoticies, però amb els dinerons que els mataronins, sense dir “ni piu” posem cada any a les mans d’un més que malgastador Patronat Municipal de Cultura.

Els assistents al passi de les vuit del vespre del dissabte, una trentena persones en bona part pertanyent a aquesta “esquerra de Saló”, ben aposentada en estaments públics, i que poca cosa farien a l’empresa privada, varen poder veure la denuncia, segons Rodri, d’una ben escollida mostra de violència, com és; la de gènere, el terrorisme, la militar, els atacs que pateixen els immigrants a Melilla per arribar a Espanya, la guerra d’Irak, (amb una repetició de “Morir a Bagdag"), l’assajament a les escoles, les curses de braus, les manifestacions de Jimenez Losantos a “La Mañana” de la COPE i els maltractaments a la gent gran.

Però Rodri, no se si conscient o inconscientment, es va oblidar del maltractament, també, d’esposes a marits, de pares/mares a fills, i de fills a progenitors, als animals domèstics, de l’assajament laboral i sexual, del tràfic d’esclaus, de la violència del món de la droga i de les bandes de carrer, dels aldarulls i destrossa de material urbà, la tortura i un llarg etcètera. I de la pobresa a Espanya, perquè també n'hi ha; concretament el darrer cens demostra que 8.000.000 de persones es poden considerar pobres; no tan sols és una diferència del nord amb el sud.

Visualment i teatralment, el muntatge és vuit, obscur, (la foscor de la violència també es practica a la llum del dia), poc àgil, en manca de contingut i en general, fred; s’haguera agraït el diàleg. Se’n salva, però l’acció teatral “Bona Nit”, amb una esplèndida Carme Faja, de colpidora i emotiva actuació, i “Terrorista”, amb un Enric Domingo que va transmetre una imatge d’amargor i d’odi molt punyent.

Si “Violències” vol provocar debat, no ho aconsegueix perquè la societat actual ja n’és coneixedora d’aquest tipus de situacions. En canvi, no proposa cap mesura o solució per acabar amb elles. Amb la violència i amb la seva denuncia NO ES POT FER ART, perquè això representa un insult a les persones que han patit o pateixen situacions injustes o de maltractament; la violència no s’ha de resumir en un muntatge artístic, sinó que és una acció de la degeneració de la civilització, de la mancança de valors ètics, morals i religiosos; és la derivació del relativisme imperant on ni Llei ni Ordre tenen elements suficients per actuar.

Per denunciar, no fa falta aquest tipus de muntatges, veritablement costosos – tots els que hi varen intervenir VAREN COBRAR. Hi ha obres de teatre i cinema d’alta qualitat perfectament adients a la problemàtica que es planteja. El que si demostra “Violències” és l'existència d'un sector del PMC obsolet i distant de la realitat cultural i social actual, cada cop amb menys idees que facin atractives a la gent les seves propostes.

LA SALVAGUARDA DEL PATRIMONI LITERARI DEL MARESME

Sota el títol “Viure i escriure al Maresme”, va tenir lloc el passat divendres, 26 de gener, al Racó del Casal Aliança de Mataró, una xerrada organitzada per l’associació “Caliu – Haribala”, i que va comptar amb la presència dels caps de redacció de Tribuna Maresme Albert Calls, i d’informatius de Mataró Ràdio Joan Salicrú.

Enric Pons, membre de l’entitat, va introduir l’acte, fent esment dels currículums dels dos protagonistes destacant d’Albert Calls la seva basant de periodista, - va ser creador del suplement cultural “5 Cèntims" del setmanari "Capgros”, redactor de “Crònica de Mataró”, etc., d’escriptor – “Contes per Barcelona 21 x 21”, “Puzzle” - i poeta, “Cementiri de cotxes” “Arquitextures”, etc. També és co-propietari de la llibreria Proa de Premià de Mar i “dedicat a la política i en defensa dels drets dels escriptors”

Per la seva banda, de Joan Salicrú, Pons en va referenciar la seva llicentiatura en periodisme, i que fins al setembre del 2006 va ser cap de cultura del setmanari CapGros, - heretant la direcció del suplement “5 Cèntims” de Calls. És co-director de la revista “Valors”, i també col·labora amb les publicacions “Foc Nou” i “Capçalera”. Va ser finalista la premi de narrativa “Miramar” i autor de la biografia d’Esteve Albert.

Tot esperant l’arribada de Salicrú, i davant un auditori d’una vintena de persones aproximadament, moltes d’elles habituals d’aquests esdeveniments, l’acte es va iniciar amb la intervenció d’Albert Calls, qui sempre amb un to col·loquial i distés, va exposar als assistents el què per ell representa viure i escriure al Maresme.

Calls que va començar la seva etapa de periodista fa vint anys i “venint immigrat de Cabrera, vaig anar a petar a casa d’en Terri, on aquell dia també hi havia en Xavier Ubach”. Passats aquests anys, i havent desenvolupat tota una tasca a l’entorn de la cultura, va reconèixer la seva preocupació per la conservació del patrimoni literari maresmenc, en comparació amb la història, que si ha tingut per part d’ajuntaments i institucions una protecció més decidida. Noms com Mn. Pere Ribot, Valerià Pujol, Antoni Isern, el mateix Esteve Albert no han tingut el reconeixement necessari. “S’ha mostrat menyspreu absolut en quan a la poesia, la narrativa, l’assaig maresmencs”, i va corroborar aquesta afirmació amb la constatació de que algunes biblioteques locals no conserven les obres dels seus autors “perquè no s’entenen”. “¿Què es pot esperar de que no es guardin col·leccions de poemes, articles, contes, narracions etc.,? va qüestionar-se Calls, qui tot seguit va parlar de la tasca a nivell privat de Francesc Rogers, dedicat a llibre de vell i de segona mà, i el seu gran projecte “Llibre Viu”, d’intercanvi de volums, que recull els llibres que ningú vol. “Aquest material va a petar a llocs com aquest. A les cases no es conserva. I manca sensibilitat”.

Fins a mitjans dels anys vuitanta, no es va publicar una antologia de poetes del Maresme. Va ser l’editorial Robreño qui va editar la primera i després Oikos Tau, en va publicar la segona. “Hi ha una tercera antologia que parteix del segle XVI fins a l’actualitat, però aquesta és encara inèdita perquè l’he estat preparant jo, seguint les passes iniciades per Isidre Julià”. L’Associació de Joves Escriptors de Catalunya, també en va fer un recull durant la dècada dels vuitanta.

Per a Calls, hi ha algunes entitats que salvaguarden aquest patrimoni literari: La biblioteca de la Caixa Laietana, que gràcies a Maria Mayol i ara Carme Espriu fan un seguiment de les obres editades. També el Museu Arxiu de Santa Maria es dedica a recollir i estar a l’aguait del que es publica en aquest aspecte, i finalment la biblioteca Pompeu Fabra on la responsable de la mateixa, Mercè Milian demostra gran sensibilitat pel tema, a la par que també ho estableixen els estatuts de l’entitat, i coordina a la comarca per a la recollida d’obres. Pel que fa als editors, fan una tasca puntual.

No obstant, Calls va posar tres exemples on no s’ha fet un seguiment decidit per a la conservació d’obra completa, com van ser Antoni Isern, Mn. Pere Ribot, de qui només es va poder aconseguir recuperar el primer llibre “Laetare” del 1935 i re-editat per Oikos Tau al 1998. El tercer cas, Valerià Pujol, no va publicar cap volum, però si hi havia obra escrita, que gràcies al propi Calls de fer-ne esment i clama pels mitjans de comunicació, va aconseguir obtenir-ne la darrera “Claustres”, desapareguda a la mort de l’escriptor, i del que gràcies a un magatzem de llibre de vell, se’n va aconseguir trobar l’original.

Naturalment, hi ha altres autors que han tingut repercussió fora de l’àmbit local, i per aquest motiu, si s’ha guardat el seu patrimoni escrit: Salvador Espriu, Marià Manent o el mateix Esteve Albert, de qui no obstant, va comentar Calls el poc interès de l’ajuntament de Mataró per a conservar el seu arxiu, actualment a Dosrius. No és aquest, però el cas de l’arxiu de Josep Reniu, de qui J. Puig Pla, ex-regidor del consistori mataroní i gran admirador de la figura de Reniu, en té actualment cura.

“El dret dels autors maresmencs a que sigui conservat el seu patrimoni, es fruit de la tenacitat d’algunes persones. Tampoc seria tan costosa aquesta conservació si tenim en compte que un refrigeri en segons quins actes pot costar el mateix”.

Tot reconeixent al mateix temps que quan a un carrer se li posa el nom d’un poeta o escriptor “és el primer pas per l’oblit literari”, Calls va acabar la seva intervenció plantejant-se el per què ha suscitat tan poc interès aquest tema, la possibilitat d’un itinerari per ajudar a la confecció d’un mapa literari i quines serien les accions que caldria prendre per a la conservació de la literatura maresmeca, tot fent alhora un toc d’atenció a la qüestió perquè “cal recuperar la memòria d’alguns autors de la comarca i salvaguardar el patrimoni”, per la qual cosa, va proposar la creació d’un grup de treball que constitueixi en el centre vertebrador, amb l’ajut d’arxius i biblioteques.

Acabada la seva exposició i ja amb la presència de J. Salicrú, va tenir lloc el col·loqui, cordial i amè. plantejat el cap d’informatius de Matarò Ràdio un “auto-odi dels maresmencs que no ens creiem les nostres pròpies obres. Passa el mateix amb altes comarques?

Calls va reconèixer que és un problema generalitzat, i posant l’exemple de Joan Gómez, qui en els programes de festa major de Premià de Mar publicava petits contes i historietes, i que ara es reconeix que es tenien que haver guardat, també va fer incís en els canvis que es produeixen del paper a la digitalització.

Va insistir novament en el recolzament a la història en detriment de la literatura, i en aquest punt, aquesta cronista va intervenir, tot posant de manifest que la tasca de recerca històrica es molt més feixuga, llarga i lenta, requerint la lectura de molts documents, en alguns cops certes transcripcions, recerca de fons notarials, llibres d’actes, etc. Sense menysprear en absolut a la literatura, que amb el pas dels anys, forma part de la història, aquesta basant requereix de la imaginació i un treball més intel·lectual que de recerca.

Salicrú va intervenir tot seguit, recordant la tasca de Calls en el suplement “5 Cèntims – Capgros", i de l’aposta que Mateo Ros, editor del setmanari va per aquest espai que va permetre ajudar a la difusió d’autors i escriptors, a la qual cosa, Calls si va mostrar d’acord. No obstant, actualment s’observa un excés d’informació i es deixa de banda la cultura, i és aquí on els mitjans de comunicació poden fer una bona tasca en la recuperació d’aquest patrimoni.

El diàleg entre els dos convidats i alguns dels presents va anar fluint, i diversos varen ser els punts expressats: la sensibilitat per part dels consistoris en la conservació patrimonial literària: “A Cabrera es fa una col·lecció de poetes, però Mataró és més delicat”, va intervenir Calls. La projecció d’alguns autors com Isidre Julià, Terri, Care Santos o Joan Carles González, es deu en part a algunes gestions del consistori mataroní, tot i que han estat els mateixos autors que s’han buscat altres formes de promoció. Un cas més clar de recolzament directa de l’Ajuntament ha estat el de Manuel Cuyàs i Ramon Manent.

Altres temes també vans ser: el món de la informàtica i el paper que juguen els blogs, que poden suposar una nova fórmula de comunicació i permetre la sortida de nous valors literaris, l’evolució que pugui tenir el llibre, que pot arribar a convertir-se en un objecte de culte per a minories, la qual cosa, els presents varen coincidir en que seria un fet lamentable, i per tant s’ha d’evitar “el cementiri dels llibres oblidats”, com va qualificar Calls l’abandonament de molts volums. En aquest sentit, va parlar de Montolieu (França) una població d’uns cinc-cents habitants amb 25 llibreries i un cafè literari, tot plegat per donar sortida a la literatura i llibre de vell.

La realitat editorial també és pobre. Labor considerable va ser la de L’Aixernador a Argentona i la d’Oikos Tau fundada per Jordi García i Ernest Lluch. La seva “continuadora” “Katelani”, ha fet molt poca edició. “El Clavell” a Premià de Mar i “Els tres pins” a Canet de Mar són altres petites editorials.

I finalment, els costos dels llibres també van ser un punt per reflexionar. Salicrú va comentar com el llibre recentment publicat pel seu pare, Ramon Salicrú sobre els carrers de Mataró, es va esgotar ràpidament, perquè es va lliurar de forma gratuïta. “Si és gratis arriba a molta més gent, però si s’ha de pagar, ja no arriba a tanta”, a la qual cosa Calls va informar sobre els diferents tants per cent en que es distribueix el preu del llibre, essent un 2% per l’autor i un 30% pel llibreter. La resta, per l’editor.

Tot i així, aquesta cronista també va afegir que molts d’ells no es venen i van al reciclatge. Que per tant, un preu més econòmic facilitaria una difusió més gran, afirmació en que si va estar d’acord, acabant l’acte amb el lliurament als dos convidats de dos llibres, en agraïment a la seva col·laboració, i recordant la tasca de Laureà Mela i Francesc Rossetti en l’anomenada “Agrupación Hispana de Escritores”, de Rafael Vallbona, molt professional i de l’Agrupació de Joves escriptors d’Espanya, de la que Albert Calls en va ser fundador.

ELS RETRATS DE PALAU FABRA

Des del passat 21 de desembre i fins el proper 17 de febrer del 2007, Ca l’Arenas, Centre d’Art presenta “Josep Palau Fabra, col·leccionista”, un conjunt de prop d’una dotzena d’obres d’artistes com Josep Mompou, Anet Duncan, Joan Palet, Josep Palau i Oller, Antoni Clavé, Rosa Ma. Pujol, i Francesc Labarta entre d’altres.

Una mostra curiosa i pot ser massa petita, per poder apreciar traces tan exquisides com la sanguínia de Labarta "Noia dempeus recolzada" (1940), en contrast en visions molt personals i crítiques com les de Mompou "Toreret", (1909), un treball amb tinta xinesa minuciós amb reminiscències goyesques, el "Guitarrista" (1948) d’Antoni Clavé, de traç simple, solt i d’inexpressivitat frapant i un sorprenent "Cap d’arlequí" (1958-59) de Joan Ponç, que sense defugir d’un gest grotesc, mostra un personatge trist i de mirada perduda. El més pur academicisme i alhora la tècnica més depurada i precisa, la trobem amb Josep Palau i Oller i el seu retrat de Fernando Fabre Priolet (1941), on destaca l’aplom del personatge i la serenor de la seva mirada.

No obstant la poca quantitat d’obra exposada, els cinc retrats de Palau Fabra, són d’una exquisidesa, rigor i cromatisme molt particular i absolutament encisadors. Per sobre de qualsevol detall, la mirada penetrant i observadora de Palau Fabra, de front o de perfil, no deixa gens indiferent.

L’evolució pictòrica al llarg dels anys (1942, 1984, 1986, 1989 i 1999) permet observar la personalitat del col·leccionista, assagista, dramaturg i estudiós de la vida i obra de Pablo Picasso, a través de la traça àgil i ferma d’Anet Duncan "Guifreu" (1984) – Ploma i tinta sobre paper) on l’expressió d’un Palau Fabra pletòric però encara amb una tasca per fer, es transforma al 1999 "Perfil de Josep Fabra, detall" – oli sobre tela, en una personalitat reflexiva i amb temps per profunditzar en el que s’ha fet; la pinzellada és ampla sense perdre fermesa, i la naturalitat del color sap captivar a l’espectador.

Joan Palet (1942) i Rosa Ma. Pujol (1986) completen la resta de retrats del protagonista de la mostra; el primer un dibuix al natural amb llapis conté sobre cartolina, de traça refinada i elegant. La segona un oli sobre tela on destaca la utilització d’un cromatisme molt particular (vermells, verds, grisos difuminats), poc habitual en retrats que li permet exhibir un Palau Fabra reposat però amb voluntat impertorbable.

PECA i ALBERT IBANYEZ - “Aviso a Navegantes”

Per a les persones sensibles a l’ART, per als que puguin patir algun tipus de malaltia coronària, s’aconsella no visitar aquestes exposicions (?), a fi a efecte d’evitar qualsevol col·lapsa, doncs el PMC i l’equip (?) que organitza aquest tipus de mostres artístiques (?) no disposa d’unitat mèdica adequada dins les seves instal·lacions per atendre qualsevol urgència que pugui patir el visitant interessant en l’ART, i no en “Històries de terror”, (i no ens referim a l’excel·lent film de Roger Corman -1962- basat en els relats d’Edgar Alan Poe), que és com es podrien qualificar aquestes mostres. Pànic per la incapacitat d’alguns artistes joves de mostrar una faceta que no siguin obres conceptuals, que desapareixen en l’oblit i sense interès per formar part de la memòria.

Terror per voler pretendre assoptar i provocar una controvèrsia entre l’avantguarda i el classicisme, sense tenir en compte que els fonaments de la primera són de fang i donen suport a un grup de joves, acabats de sortir de l’acadèmia o de la universitat, sense currículum però ben connectats políticament amb un nucli dur del Patronat Municipal de Cultura, formant tots plegats una “truppe” que viuen descaradament dels impostos que paguem els mataronins, sense que comentaris o crítiques d’amplis sectors de la societat, els facin tenir consciència de que treballen per a la ciutadania, per oferir-nos el que desitgem veure, que és qualitat artística, i en canvi, com si fóssim tan sols dignes del menyspreu dels déus, només rebem engrunes.

No crec que aquest fos l’esperit de Jordi Arenas i el seu Llegat. Pot ser els marmessors hi haurien de dir alguna cosa.

CONTRERAS & NOVELLAS: UNA NOVA EXPRESSIÓ ARTÍSTICA

L’Espai Capgròs presenta fins al proper 25 de gener “Guadix, opera par”, on el fotògraf Manuel Contreras i el pintor Josep Novellas, membres del col·lectiu “Els Dimarts al Llimoner”, han treballat conjuntament per oferir la seva particular visió de la població granadina, lloc de naixement del fotògraf.

Manuel Patricio, poeta i també membre del Llimoner, amb un to casolà i de festa, va fer la presentació de la mostra, on s’exhibeixen prop d’unes vint-i-cinc obres, i va mostrar el seu profund interès i alhora la seva sorpresa per la coordinació de fotografia i art. No se’n va estar d’aprofitar l’ocasió per donar un toc d’atenció al PMC: “La cultura dels pintors la substitueix el sector privat”.

Tot destacant que ambdós artistes són amics de tota la vida, i que Novellas va quedar frapat per la població d’origen de Contreras, el poeta també va fer esment de la síntesi impressionant que han aconseguit els dos artistes en mostrar un paisatge captivador i de contrastos. “La vida és dins la terra, en un forat, amb una temperatura de 18º durant tot l’any, i es pot copsar”.

L’exposició feia un any que s’havia plantejat i Patricio va reconèixer que l’havia emocionat la interpretació del paisatge que havia fet Novellas. Tot acceptant que els quadres són els que tenen menys recursos i unes dimensions concretes, però és on la màgia es fa patent, Patricio recordant a Borges “L’art que no emociona no és un bon art”, abans de passar a la lectura d’un poema seu i parlar dels orígens romans i de l’establiment de la civilització àrab a Guadix, va acabar el seu parlament tot dient: "Els quadres tenen possibilitats d’eternitat però els conceptes no”.

Manuel Contreras va agrair al públic la seva presència, agraïment al que també si va afagir Josep Novellas en un ambient absolutament distés i divers, on artistes com l’Albert Alís, la Marta Duran, en Joan Parés, en Josep M. Calleja, Pere Martir Brasó, etc., el crític Pere Pascual, i part de la junta directiva de l’Associació Sant Lluc: l’Antoni Luís, Isabel LLaquet i la Teresa Roig, etc., la feien petar amb altres amics i familiars, i la presència dels nets de Carlos Soriano y de Manuel Contreras, ben emplaçats dins els seus cotxets de recent nascuts, tots plegats omplien de gom a gom la recepció de la revista Capgròs, degustant posteriorment els “pestiños” de tradició culinària familiar de la Clara Contreras, amb l'habitual copa de cava.

"Guadix opera par" és una mostra viva, amb força, d’una gran profunditat i trencadora de estàndards. Sorprèn i captiva veure aquest paisatge de l’era dels troglodites d’una forma quasi tridimensional. La llum d’Andalusia i el cel de Granada en contrast sobtat amb aquestes habitatges-cova dels barris de Las Ermitas o de Las Cuevas, que s’alcen plenes d’esplendor, essent testimoni mut e impertèrrit del pas dels anys.

L’obra de Novellas és d’una plasticitat nítida, de formes concretes sense defugir de l’abstracció, però mostrant un paisatgisme de pinzellada precisa i treballada, captant de l’entorn geogràfic i abrupte de Guadix, la seva essència més pura i intensa, a la que ha aplicat un cromatisme on impera el blanc i diverses graduacions d’ocres, verds i blaus. Per la seva banda, Contreras transmet amb lleus retocs a les seves fotografies, un encís de llum i de tots els colors de l’arc de Sant Martí, deixant-se emportar, sense cap mena de dubte pel blau cel de Guadix, per la particular sensació de solitud i alhora de misticisme de les “Cuevas”, pel blanc pur i únic de les parets pintades amb cal, que reflecteixen el sol i la intensitat de la calor, per la màgia i l’encant d’una terra única Guadix, Granada... Andalusia.

EL MÓN DEL COL•LECCIONISME: UN UNIVERS DE COL•LECCIONS

L’Ateneu Caixa Laietana presenta fins el proper 4 de febrer del 2007 “Bojos pel Col·leccionisme”, on a l’abast del visitant es presenten 45 col·leccions de diversitat absoluta: sifons, poms isabelins, eines de pagès, fotografies de gallines, calendaris de butxaca, ràdios originals i en miniatura, granotes, Plomilles, ous kinder, maquetisme, “star wars” i fins al total esmentat.

El president de Caixa Laietana, J.Boter de Palau en les seves paraules de presentació, durant la inauguració el passat 21 de desembre, va destacar que el mot “bojos” no s’utilitza en cap sentit pejoratiu, sinó ben al contrari, com a exponent d’una afecció, o del fet de posseir una peça, un objecte i la tasca que comporta.

Va mostrar la seva satisfacció per l’excel·lent rebuda a la crida de l’entitat per aquesta exhibició, que mostra la part més representativa de les col·leccions. “El catàleg de l’exposició il·lustra històries, i neguits tan humans i tan sensibles. Sempre hi ha un per què de la col·lecció, de com es comença, de com s’obté el primer encenedor, la primera nina, la primera càmara... La peça més valuosa, és la que costa més de trobar o la que es busca en antiquaris”

Boter de Palau va acabar la seva introducció tot recomanant passejar “una bona estona pel túnel del temps amb els ulls ben oberts”, agraint al públic la seva presència i als col·leccionistes les seves aportacions, tot desitjant finalment Bones Festes.

Dialogant amb Jaume Calçapeu, membre de l’equip que organitza les exposicions, va indicar que pel muntatge i exhibició de les peces, s’ha utilitzat la mateixa estructura de vitrines que en la mostra “El màgic encant del Pessebre”, (desembre-2003/febrer-2004). “S’ha fet una selecció, però s’ha mirat per sobre de tot la basant humana, donant a cada ú el seu espai”. I efectivament, així es pot comprovar, per exemple amb la Carla, una nena d’11 anys i la seva col·lecció de ninots dels “Ous Kinder”. En el catàleg de la mostra, cada col·leccionista parla de l’origen o de l’anècdota de la seva recopilació, i la seva procedència geogràfica és ben diversa: Mollet del Vallés, Barcelona, Badalona, Lleida, Quart, Calaf, Ripoll, Figueres, Vilanova i la Geltrú, etc. i per descomptat Mataró i fins i tot Buenos Aires (Argentina)

També hi ha hagut anècdotes per muntar aquesta mostra, com la de la propietària d’una col·lecció del coneguts “Barrufets”, que finalment no es va atrevir a portar-la, per temors a alguna pèrdua, o quan ja estava tancat el termini, varies varen ser les persones que si volien afegir, per la qual cosa, no seria d’estranyar que l’organització es plantegés més endavant una segona mostra.

El món del col·leccionisme és apassionant i és on l’ésser humà manifesta autèntica devoció per un objecte, per més senzill que aquest sigui. Com en qualsevol procés de col·lecció, les primeres peces adquirides o aportades, ens porten a les segones, i així successivament es posa en marxa un lent però progressiu moviment que ens permet, amb el pas dels anys, contemplar i gaudir el fruit de la nostra obra col·leccionada.

Col·leccionar és donar vida a la curiositat, rendir-se al descobriment i admirar la diversitat. En qualsevol cas, serà el nostre esforç el que ens portarà a crear una col·lecció diferent a la resta. Perquè cap col·lecció és igual a l’altra. Perquè totes formen una història, i part de la HISTÒRIA. Per la persona amb sensibilitat i ment oberta, admirarà amb emoció la fascinant col·lecció de ràdios de Francesc Jordà, un encisador retorn al passat, quedarà encuriosida per les eines de Joan Dorda, que ens mostren com n’era de dur el conreu de la terra, admirarà les vitoles d’Edel Fernández Romo, perquè també formen part d’una època en que fumar un cigar era un plaer que s’assaboria en la tranquil·litat d’una vida sense televisió.

Les nines “Nancy” d’Esther T. Xercavins, que varen constituir tota una generació de nenes que creien amb innocència, perduda en l’actualitat, en els Reis Mags. L’encís del món del joguina es complementa amb les Baldufes dels amics de la Baldufa, o les joguines de fusta de Josep Pujades Oliver, i fins i tot amb les màquinetes de fer punta al llapis de Narcís Bou Fabrellas. Qui no havia anat a treure punta la llapis a la maquineta instal·lada en una paret de l’aula de l’escola, per passejar-se davant del noi/noia que li agradava!.

La ment es desperta amb la col·lecció de “Rubik” de Pedro Luís Muñoz Yáñez, que molts recordem com fa més de vint anys es va posar de moda, i fins i tot li varen treure una cançó. Pins i Penyes del Barça, Cartells de cinema, Porquets, Triangles de formatges, Ampolles de vidre, Taps corona. Mussols, Didals, Tabac de pipa, Plomilles, Figures de pessebre, Bitllets de transport públic, Targetes de telèfon, Catifes d’Ordinador, Programes dels Tres Tombs, Etiquetes d’aigua mineral, Encenedors Zippo, Fòssils, emblemes forestals, Sobres vuits de sucres, Caixes i estris de cacera, “Schuco – Piccolo”, Posa - gots i em sembla que aquesta cronista no se’n deixa cap, per no ferir la sensibilitat dels col·leccionistes, formen aquest meravellós univers del col·leccionisme, apassionant, vibrant únic i tant divers com humans hi ha a la terra. Molt Bones Festes!!!

JORDI ARENAS, PER ESCRIT

El llibre “Jordi Arenas i la sublimació de l’art” de Francesc Masriera, marmessor del Llegat Arenas, es va presentar el passat dimecres, 20 de desembre a la sala d’actes de Can Palauet.

Davant d’un públic format en bona part per amics, coneguts, col·legues i ex-alumnes de l’artista, que omplia la totalitat de la sala, Jaume Graupera, regidor de Cultura, va obrir el torn d’intervencions destacant la modesta col·laboració del PMC en l’àmbit editorial, com a complement a la difusió de l’obra, i seguint els acords establerts amb els marmessors del Llegat Arenas. “Amb aquest gest, fem un acte de justícia envers els germans Arenas, i retrem un homenatge a la oposició que es va fer al règim polític de aleshores, però a través de l’art. És una generació que estem tornant a retrobar i a conèixer”.

Graupera també va exposar la professionalitat del treball realitzat per Masriera, basat en els diaris de Jordi Arenas i que “proporciona una valuossíssima informació, i de manera entenedora del desconegut Mataró dels anys quaranta i cinquanta”. Destacant finalment les múltiples facetes de Jordi Arenas va passar tot seguit la paraula a Josep Massot Muntaner, representant de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, qui com a editor, va manifestar el seu goig per estar a la ciutat, fet que anteriorment li havia estat impossible, quan es va presentar el llibre de Margarida Colomer sobre la Guerra Civil a Mataró.

Massot va destacar la personalitat polifacètica d’Arenas, i que l’autor del llibre ha sabut ressaltar utilitzant un material molt interessant, al qual no si havia tingut accés: “És un llibre que és una història de l’art i és una aportació molt recomanable a la història de Catalunya, especialment de la post - guerra, aportant un mun de dades i d’anècdotes".

Finalment, Massot va declarar la seva satisfacció del resultat d’impressió i edició del llibre, que no es pretenia que fos de luxe sinó molt accessible al gran públic, i va agrair als malmesos del Llegat Arenas la seva tasca i la devoció a la figura de l’artista, tot desitjant que el llibre sigui consultat i que els historiadors de l’art el tinguin en compte com a part de la història.

Seguidament Antoni Luís, com a marmessor, ex - alumne i amic de Jordi Arenas i de l’autor del llibre, va expressar la seva joia per aquest dia tan singular, amb motiu de la presentació del llibre. Luís va explicar als presents com Masriera es va adreçar a ell, per tal de deixar-li llegir el text que havia redactat, fet que el va afalagar molt per la confiança que demostrava, però alhora el feia dubtar de si tenia les aptituds necessàries per a la seva crítica.

Luís va recordar les circumstàncies en que va conèixer a Masriera, pocs dies abans del traspàs de Jordi Arenas, qui els hi va demanar de si volien ser els seus marmessors: “El vincle comú era la confiança en el mestre i compartir amb la resta de marmessors la seva voluntat”.

Tot seguit, Luís va parlar de la seva admiració per l’obra de Jordi Arenas. Al voltant dels anys seixanta, “cada dia, a les vuit en punt del matí, entrava als escolapis de Santa Anna, per fer els frescos de l’altar del Sagrament. Anys més tard, cap als vuitanta, es quan vaig tenir la trobada amb el mestre, jo estava poc assabentat de la vida de la família Arenas”.

Luís, al llarg dels anys, va copsar la rica personalitat de Jordi Arenas, que queda de manifest en l’obra de Masriera, qui per a Luís, ha demostrat tenir tots els punts necessaris per a portar a terme aquesta tasca laboriosa de treball de recerca d’aquell Mataró on tothom es coneixia, i sinó, “només que es trobés unes quantes vegades pel carrer ja se saludava”.

Fent esment pròpiament del llibre, Luís va destacar que: “l’obra de Masriera configura un retrat molt vehement i afinat del personatge”. I també permet cobrir aquells aspectes de la personalitat d’Arenas que Masriera, per la seva llunyana relació amb el pintor, exposa en una visió encertada. Finalment, Luís va recordar quan s’estava fent l’inventari del llegat, l’autor ja pensava en la idea de fer-ne un llibre, del qual “la vocació del mestre vist des de totes els cares del prisma ens permet exercitar el record". Tot expressant la seva convicció de que aquesta biografia servirà per donar a conèixer al mestre, la seva significació per a la ciutat i la història local “que mereix ser rescatada de l’oblit. Jordi Arenas ens ha deixat el seu tresor més preuat: el seu llegat”.

A continuació, l’autor Francesc Masriera va prendre el torn de la paraula tot expressant que el llibre que es presentava “és la biografia d’un artista que poc a poc emmudeix”, i que el període que abraça es des de la post - guerra fins a la transició. La tasca de dur-lo a terme va ser voluntària i mai imposada, i pel seu tarannà, va presentar esbossos als seus amics i marmessors, un dels quals és qui el va adreçar a l’Abadia de Montserrat per a la seva publicació.

En la primera entrevista amb Josep Massot, aquest va quedar admirat per la tècnica d’Arenas, gràcies al catàleg de l’exposició de l’any 2003, i es va mostrar interessat el projecte. Davant d’aquest interès, l’amic marmessor de Masriera va exclamar: “Ho tenim mig guanyat. Ara cal que entri bé l’estudi biogràfic!”. I aquest estudi, en una síntesi aproximada, comença per la família Arenas i el seu passat industrial. De posició benestant i amb sensibilitat per l’art, fets que es trunquen amb l’esclat de la guerra i les seves conseqüències. Però és en la post - guerra quan Jordi Arenas confirma la seva vocació de pintor com a professió. Durant els anys quaranta, va poder viatjar a Roma i pintar i treure esbossos de la Capella Sixtina. “A una situació política estancada si va afegir la davallada familiar amb la mort de la seva mare, i el silenci per part de la ciutadania de Mataró de la recuperació artística del presbiteri de l’altar de Santa Maria”, va exposar Masriera. No obstant, però, el fet de fer retrats i donar classes a casa, li va permetre anar fent amics, a la qual cosa se li va afegir la direcció de l’Orfeó de Mataró. El temps passa i Jordi Arenas queda sol a la casa familiar, amb el traspàs del seu pare i del seu germà Jaume. “Com a home religiós, sempre cerca la Pau”. El fet de relacionar-se amb algunes ordres religioses, li va permetre fer obres de gran mida, com frescos o quadres de gran format.

Masriera va fer esment del fet que el llibre respira l’ambient de la ciutat: “Mataró no es va adormir, els telers funcionaven i la ciutat despertava del mal son de la guerra. Dins l’ambient artístic, es respirava el catalanisme”. L’any 1946 es va crear la Sant Lluc, l’Escola dels Arts i Oficis estava en puixança i “En el Mataró dels 30.000 habitants dels anys quaranta i cinquanta, el nucli cultural era molt resolt i actiu: Marià Ribas, arqueòleg, Josep Punsola, poeta, la commemoració del centenari del primer tren, posta en marxa del Museu, treballs de restauració d’obres de Viladomat i Damià Campeny, etc.

La societat civil funcionava al marge de les autoritats polítiques, i Arenas va realitzar les escultures de bronze de les Santes Juliana i Semproniana, instal·lades davant de la costa mataronina. Però varen arribar els anys seixanta i una nova generació desinhibida i la immigració varen calar en l’ànim d’Arenas, que per aquella època va assumir la direcció de la Missa de les Santes, i va viatjar molt: França, Itàlia, etc., però sempre va tornar a la llum de la Mediterrània. “L’any 1974, Mataró ja no és el que ell coneixia”. A nivell artístic participava en exposicions col·lectives, però poques eren les individuals.

Finalment, Masriera, va fer algunes puntualitzacions, i va agrair a Carles Marfà el pròleg del llibre, a Ramon Manent les fotografies del mateix, al Museu Arxiu de Santa Maria, al Museu de Mataró i a la Biblioteca de la Caixa Laietana la seva col·laboració, i va demanar disculpes per si algú no hi era.“El llibre és la historia viva de Mataró. És el que he intentat reflectir en una biografia feta des del sentiment i l’emoció”

Graupera va concloure l’acte, tot demanant disculpes per no poder estar l’endemà a la inauguració de l’exposició “Josep Palau i Fabra, col·leccionista” i expressant el seu entusiasme per la vitalitat de la ciutat que convida a visitar diferents elements culturals i històrics “La història mai no s’acaba”

PIANO GRAN CUA CUSSÓ S.F.H.A. 1905: QUAN L’INSTRUMENT ÉS EL PROTAGONISTA

El Foment Mataroní va d’estrena. Després de deu mesos de restauració, el dissabte 16 de desembre, els bons aficionats a la música vàrem poder assistir al concert de piano que Gennady Dzyubenko va oferir tocant un instrument únic: el Gran Piano de cua Cussó SFHA, construït entre el 1895 i el 1900.

Davant d’un més que nombrós auditori que omplia tota la platea del Foment Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, es va adreçar als assistents, tot mostrant la seva joia pel resultat final: el gran piano de cua Cussó restaurat per la firma Fortepiano de Barcelona, gràcies a l’experiència de Jaume Barmona i Vives.

Va fer esment, també, de la gran significació d’aquest instrument, que compte dins el seu interior amb les firmes de Enric Granados i R. Gerhard, i pianistes de reconegut prestigi com els esmentats, demés de Enric Torra, Rosa Sabater, etc. han estat mans prodigioses que han transmès el só de les seves tecles. “El concert d’avui és el preludi del cicle de concerts que he programat per la temporada 2007”

Tot agraint la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, del PMC de Mataró, de Caixa Laietana i de Comajuan Finques, Vilà va acabar la seva intervenció manifestant “és motiu de gran satisfacció el fet d’haver tirat endavant el projecte i poder sentir avui el seu so”, donant pas tot seguit, a la projecció d’un film sobre el procés de restauració de l’instrument.

Els espectadors vàrem poder comprovar quan d’artesà i quan complicades, precises i acurades són les tècniques de restauració. Però quina gran satisfacció representa el “tornar a la vida” les diferents parts que composen piano: bloc instrumental, la mecànica, el teclat i el moble, i com elements de fusta riquerats pels corcs, amb martellets, cordatge, amortiguadors, palanques de suport i una infinitat de peces més varen ser convenientment substituïdes o reparades per donar al Gran Piano de Cua referència de construcció 18990 l’aparença i la brillantor de la gran marca Cussó.

A continuació, el concert pròpiament dit, amb la presentació que no la compareixença de Joan Vives, qui per motius d’agenda, va excusar la seva absència, i va ser substituït pel mateix Antoni Vilà.

En les paraules d’introducció, es va fer esment del tipus de repertori a interpretar: “antològic i virtuosístic”.

Quatre obres de piano de Franz Liszt composaven la primera part: “Balada número 2 en si menor”, escrita al 1853 és la més interessant de les dues que Liszt va compondre, i on es mostra una paleta molt expressiva. No obstant, Dzyubenko – graduat al 1980 en el Conservatori Txaikovky de Moscou, actualment professor de l’escola Luthier de Barcelona, del curs internacional Isaac Albéniz de Camprodon i degà de la facultat de piano del Conservatori Shnittke de Moscou – en una interpretació en tot moment sense partitura, va ser excessivament tècnic, amb certa mancança de domini, soltesa i expressió de sentiment, fet que va impedir apreciar amb tota la seva intensitat el color musical de l’obra.

La segona obra “Funerailles”, composta al 1849 amb motiu de la mort d’una amic seu, és una obra de gran força expressiva, que com en la “Balada...”, Dzyubenko tampoc va saber transmetre tota la vivesa que l’obra requeria, mostrant un estudi tècnic acurat però mancat de vehemència i força interpretativa. Val a dir però, que en alguns moments on tensió i lluentor es van posar de manifest, ja es va poder intuir que l’intèrpret es reservava per la següent obra: “Valle d’Obermann”, que pertany al cicle “Anys de pelegrinatge”, composta l’any 1836. És una obra de gran elaboració musical, dedicada al escriptor francès Etienne Senancaur, personatge molt representatiu del romanticisme i del seu sentiment, fins a tal punt que Liszt va escriure al principi de la partitura “Qui soc jo?”. Dzyubenko va mostrar en la interpretació d’aquesta obra una sensibilitat exquisida, una força i emoció úniques, de moments “in crescendo” absolutament lírics i passionals. Veritablement, es va poder copsar la gran sonoritat de l’instrument i la brillant execució de Dzyubenko, tot i que es notava que l’intèrpret no estava del tot còmode, doncs el piano es baix per complexió corpòria del pianista.

La primera part va acabar amb la "Rapsòdia hongaresa nº 2", la més famosa publicada al 1859, i amb la que va voler escriure una epopeia de la música hongaresa. Cal recordar que Liszt era nascut a Hongria, format musicalment a Viena i París, i era un gran defensor del seu país, del que va intentar aprendre el seu idioma. Dzyubenko va estar excel·lent, amb una impecable interpretació especialment en els moments finals, absolutament sublims, sempre dotant a la partitura dels efectes que demanava, per tal d’aconseguir el climax romàntic i reivindicatiu de l’obra.

La segona part va ser en exclusiva de Modest Mussorgsky i la composició per a piano original de “Quadres d’una exposició”, composta entre el juny i juliol de 1874 i dedicada a Víctor Hartmann, amic del músic, que havia traspassat un any abans, i a qui se li va organitzar una exhibició de la seva obra.

Al 1922, Maurice Ravel en va fer la versió orquestral, però es precisament la pianística la que reflecteix més complexitat per la quantitat “d’antipianístics” que conté la peça, i que Dzyubenko, en un principi un tan ombrivol però un desenvolupament i final absolutament captivants, va anar desplegant tota la seva força interpretativa amb amplies qualitats d’execució i dotant a l’obra del virtuossísme que requereix, tenint en compte que el propi Mussorgsky va voler expressar les seves idees fent cas omís a les limitacions del piano.

En acabar dos bisos i aplaudiments per una vetllada on el piano, per primer cop, va ser el gran protagonista.

GUINOVART: SIMBIOSI D’OCRES I BLAUS

El Museu de Mataró exposa fins al 28 de gener de 2006 "Guinovart, Terra i Memòria", un conjunt de 41 gravats, litografies i serigrafies, propietat de la Caja de Ahorros del Mediterràneo (CAM), que l'obra social d'aquesta entitat d'estalvi, en itinerància per diverses ciutats i poblacions, ofereix a les sales d’art.

En la inauguració de l’exposició, el 14 de desembre passat, i davant d’un auditori de prop d’una trentena de persones, entre les quals artistes com Perecoll o membres de la junta de l’Associació Sant Lluc per l’Art, el director del Museu Carles Marfà, va disculpar l’absència d’autoritats municipals, per la coincidència d’actes pel mateix dia, cedint tot seguit la paraula al representant de la CAM, Lluís Sangrà qui va explicar als assistents com va sorgir la idea d’aquesta exposició, que des d’un principi va comptar amb la col·laboració de Maria Guinovart, filla de l’artista: “els temes dels seus quadres es poden tractar des de moltes perspectives”.

Tot fent esment de les diferents mencions i condecoracions de l’artista (Creu de Sant Jordi al 1983 i Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de l’Estat francès al1984), del mun d’exposicions d’arreu (Alemanya, Venècia, Florència, França, Estats Units, etc.), Sangrà va destacar l’interès de la CAM en exposar una mostra plenament de Guinovart “de caràcter identitari i mediterrani”.

Recordant “Memòria del blau” (Can Palauet any 2002 en motiu del setanta-cinquè aniversari de l’artista) on “hi havia registres molt significatius de la Mediterrània com a encreuament de cultures”, Sangrà va afirmar en referència a l’actual mostra que “s’ha buscat la relació amb el concepte de terra, en aproximació a una altra realitat exquisida, buscant la memòria de la terra, la memòria històrica i les interpretacions que se’n vulguin fer”.

Amb el desig de donar via lliure al públic en la seva interpretació de l’obra de Guinovart, fent esment d’uns versos dels “Cantares” d’Antonio Machado on “se hace camino al andar”, i mostrant la seva satisfacció per aquesta exposició, va passar la paraula a Maria Guinovart, qui en una breu intervenció, va mostrar el seu agraïment a la persona de Lluís Sangrà pel fet de poder muntar aquesta mostra, que li ha permès seleccionar gravats, serigrafies i litografies del seu pare que mostren “la senzillesa del mar i de la terra”.

Finalment, Carles Marfà va concloure l’acte amb el mateix sentiment de satisfacció que els seus predecessors, fent referència també a la mostra del 2002, tot dient que s’han pogut veure dos estils de Guino (com l’artista vol que se’l nomeni) i “he tingut l’oportunitat de conèixer un dels pintors més idealista i he vist la seva obra polièdrica. És un dels artistes més interessants com a tal, però també com a persona”.

Marfà va definir a Guinovart com a vitalista, polemista i vehement. La sorpresa que va constituir el blau es reafirma amb els ocres de les terres de ponent. “La mostra vol recuperar el fil d’aquesta trajectòria d’una disciplina molt complexa, però expressant conceptes des d’una idea didàctica.

Acabada la presentació, Maria Guinovart va guiar als presents per les diferents obres, explicant aspectes tècnics com l’ús de diferents materials, les peces il·luminades manualment per l'artista, de com en gravat directe sobre planxa hi afegeix pols de ferro, creant diferents textures, de la composició de litografies amb colage etc., tot informant que actualment l’artista està treballant amb estampa digital.

Si l’explicació tècnica va ser acurada, la qual cosa va permetre saber de com de precís i coneixedor dels diferents materials n’és Guinovart – informació que es pot ampliar a través del catàleg de la mostra, la seva obra gràfica és absolutament captivant: Sol, aire, terra, mar, cava, festa, muntañes, alegria, seny i rauxa... és la Mediterrània, i l’artista la defineix de forma única. Traces gruixudes i primes, formes en constant disbauxa, totalment inconnexes, però si és mira bé, l’idealisme i la marcada personalitat de l’artista sempre estan presents, simbolitzats pel blau i la seva diversitat de cromatismes de marca exclussiva: Guinovart. És una obra que no deixa indiferent, i es queda en la retina. L’exposició permet captar tota la seva força, tot aquest torrent de vitalitat que l’artista impregna en cada obra. Sense cap mena de dubte, un bàlsam d’optimisme pel visitant.

LA POESIA, LA FILOSOFIA DE LA LITERATURA

Si com va dir el reconegut violagambista Jordi Savall, en la presentació del seu concert del passat 30 de novembre “La música no es pot explicar en paraules. Si així s’expliqués no tindria cap sentit”, un recital de poemes com el que va tenir lloc el passat 14 de desembre, no pot expressar la seva essència a través d’una crònica. S’ha d’estar-hi present, s’ha d’escoltar amb el cor i sentir amb l’ànima.

Divergeix, doncs, aquesta cronista de l’estil habitual de relat per passar explicar com una entitat, Amics de la Ciutat de Mataró, dos rapsodes i un guitarrista; Carme Faja, Xavier Ubach i Jonc Torres, varen organitzar una magnífica i veritablement emocionant vetllada, on a través de les seves veus i de la música, els versos de: J.M de Segarra, Jacinto Benavente, Alfonsina Storni, Miquel Martí i Pol, Josep Serra Janer, Federico Garcia Lorca, Narcís Comadira, Miguel Ramos Carrión, Salvador Espriu, Isidre Julià, Josep Vicenç Foix, Josep Punsola, Mario Benedetti, Lina Casanovas, Francisco Luís Bermudez, Salvador Espriu i Joan Maragall varen expressar tota mena de sentiments, situacions, emocions, pensaments, històries, alegries, desenganys... tot el que és l’ ésser humà. El públic, que omplia de gom a gom la sala d’actes de Caixa Laietana, amb silenci respectuós, mostrava avidesa d’escoltar poesia; una audiència única que no es dona en masses ocasions.

Naturalment, tot va tenir un ordre i Ricard Bonamusa va complir, com sempre, les funcions de presentador, informant de la trajectòria professional dels protagonistes: Carme Faja, que havia participat a Ràdio Maresme de Mataró, i que sempre ha col·laborat en nombrosos actes com obres de teatre, la presentació de l’Homenatge a la Vellesa, la direcció dels “Cors Alegres” del casal Jaume Tarrides, etc.

Xavier Ubach, conegut locutor de ràdio i televisió, cap de programes de Ràdio Barcelona però també actor a Sala Cabañes, i fins i tot, amb companyia pròpia, i actualment pintor.

Jonc Torres, professor de música de l’Institut Miquel Biada que a banda d’interpretar conegudes havaneres o el Cant dels Ocells, també va compondre música expressament per a l’ocasió.

Veus i sons : el temple, timbre i força expressiva d’Ubach, la dolçor, la melangia i la tendresa de Carme Faja i l’encisador xiuxiueig musical de Torres, sempre acompanyant, mai per sobre, varen frapar profundament amb poemes com “Nadal” de J. Serra Janer, “Romanç de la coca” de Josep Punsola, “4 de febrer de 1945” de Narcís Comadira, “El seminarista de los ojos negros” de M. Ramos Carrión, “El meeting de la humanidad” de Jacinto Benavente per citar-ne alguns, tan sols per il·lustrar al lector, perquè TOTS eren poesia.

Ambdós rapsodes varen acabar oficialment el recital amb un duet del Compte Arnau de Josep M. de Segarra. Però el bis no es va fer esperar: “El poema dels tres fadrins” i “La Campana de Sant Honorat” varen concloure un esdeveniment on l’expressió de les paraules, la calidesa i distinció de les veus i l’encant de l’harmonia varen confortar l’ambient i al públic, que per una estona, es va atapaït de goig i d’esperit poètic.

PLAQUES DE CAVA: ENTRE EL COL.LECCIONISME, LA IDENTITAT i LES MARQUES.

Com a prèvia de la seva exposició “Bojos pel col·leccionisme”, la Sala d’Exposicions de la Caixa Laietana de la plaça Santa Anna, presenta des del passat 30 de novembre i fins el proper 14 de gener del 2007 “Plaques de Cava”, un total de 6.000 plaques que pertanyen a la col·lecció particular de Josep Sabaté i Alp, de Sant Sadurní de Noia.

El fet de col·leccionar les plaques dels vins escumosos té un origen força recent; va néixer a França a principis de la dècada dels 90, passant tot seguit a Espanya. Itàlia, a mitjans de l’esmentada dècada, influènciada per l’auge d’aquesta afició, també se’n va fer ressò. Aquests són els únics tres països que editen catàlegs i el col·leccionisme s’organitza a través d’associacions i trobades, per al intercanvi o la compra-venda.

Per tots és conegut que tant la placa com el morrió tenen la funció d’evitar que el tap de suro surti expel·lit per la força del gas que conté el cava. Però el que es desconeix més és l’origen d’aquests dos elements, que varen ser inventats per Adolphe Jacquesson, un fabricant de champagne de Châlons-sur-Marne (França), que va registrar la patent l’11 de novembre de 1844, i que, amb el seu invent va aconseguir controlar la porositat dels taps, i evitar les conseqüents pèrdues econòmiques originades pels escapaments de líquid i de gas. (Dades extretes de “El Mundo del Cava – Chapas de Cava –RBA Ediciones.)

Dins la col·lecció Josep Sabaté que ens presenta Caixa Laietana, podem observar un mun de dissenys, marques, estils, materials, etc. que avui en dia representen senyes d’identitat, no tan sols de marques de vi o de cava, sinó que a través de l’escumós, també es fa publicitat d’institucions públiques, de partits polítics, d’empreses, etc. El Champagne, també hi es present, així com una petita mostra de plaques feta en metalls com l’or i la plata.

L’exposició va acompanyada d’estris i màquines, de caire artesanal, que permeten una visió força general del procés d’embotellament del cava, i es complementa amb una sèrie de plafons que expliquen dades i característiques del procés, així com de les pròpies plaques.

Si el visitant és curiós, sigui o no col·leccionista, trobarà al seu abast la història del cava, nom aquest que procedeix del vocable francès “cave”, és a dir cova, i de les empreses fabricants d’una de les senyes d’identitat de Catalunya, on els elements naturals, terra, sol i aire, i la mà de l’home es complementen a la perfecció per oferir a l’abast dels humans el plaer dels déus.