En el seu torn d’intervenció, Clavell a través de la lectura del seu discurs, va manifestar el seu voler defugir de la visió típica i tòpica d’un viatge, perquè no si sentia identificat. No obstant va declarar que “tinc poques coses clares a la vida, però si vaig tenir clar que aquest seria un viatge a l’interior. Preparar l’exposició m’ha servit per fer inventari i moltes preguntes. I no se si he trobat resposta. Per què serveix la meva pintura? Per què pinto?"
Clavell va reconèixer, amb sinceritat, sempre sincer amb si mateix, la seva pròpia mediocritat, però volent arribat amb aquesta exposició al fons de si mateix, amb la màxima expressió de la seva solitud. No se’n va estar de voler deixar al públic boca - badat per la seva pintura, plena de formes i incongruències, i fins i tot de moltes mentides.
Se sent privilegiat i orgullós de guardar “allò que hi ha a l’inconscient”. Tot manifestant que “no se si es una bona exposició, no se si soc un bon crític, no se quin es el meu resultat”, va acabar el seu discurs tot agraint a Ca l’Arenas el fet de poder exposar, tot dient finalment: “El que veureu només és escorça. El més important és invisible”
Veritablement, va fer bé Santi Clavell de reconèixer la seva mediocritat. La seva obra és desfasada, poc imaginativa tant en la tècnica com en l’ús de colors espais i perspectives, sense cap mena de traç i sense que l’espectador identifiqui en cap moment un viatge a l’interior, sinó un conjunt de formes inconnexes, on ni tan sols l’absurd hi és present.
Clavell va jugar amb pedanteria, el seu discurs amb la “benvolença” de l’espectador, que com que es de la seva corda, apreciarà lo inexistent; és a dir, no hi ha art, ni tan sols escorça, però de ben segur que l’obra presentada podría alimentar amb tots els seus dubtes, un purificador foc de sant joan, el del proper 24 de juny 2008.
Clavell va reconèixer, amb sinceritat, sempre sincer amb si mateix, la seva pròpia mediocritat, però volent arribat amb aquesta exposició al fons de si mateix, amb la màxima expressió de la seva solitud. No se’n va estar de voler deixar al públic boca - badat per la seva pintura, plena de formes i incongruències, i fins i tot de moltes mentides.
Se sent privilegiat i orgullós de guardar “allò que hi ha a l’inconscient”. Tot manifestant que “no se si es una bona exposició, no se si soc un bon crític, no se quin es el meu resultat”, va acabar el seu discurs tot agraint a Ca l’Arenas el fet de poder exposar, tot dient finalment: “El que veureu només és escorça. El més important és invisible”
Veritablement, va fer bé Santi Clavell de reconèixer la seva mediocritat. La seva obra és desfasada, poc imaginativa tant en la tècnica com en l’ús de colors espais i perspectives, sense cap mena de traç i sense que l’espectador identifiqui en cap moment un viatge a l’interior, sinó un conjunt de formes inconnexes, on ni tan sols l’absurd hi és present.
Clavell va jugar amb pedanteria, el seu discurs amb la “benvolença” de l’espectador, que com que es de la seva corda, apreciarà lo inexistent; és a dir, no hi ha art, ni tan sols escorça, però de ben segur que l’obra presentada podría alimentar amb tots els seus dubtes, un purificador foc de sant joan, el del proper 24 de juny 2008.
No comments:
Post a Comment