UN GRAN PIANISTA PER UN GRAN CONCERT (II)

Albert Nieto, a qui vaig tenir ocasió de veure actuar per primera vegada, al Saló de Sessions de l’Ajuntament, a la primavera de l’any 2001, va interpretar la música d’Albéniz amb sentiment, passió i emoció. Tenint en compte que el piano Gran Cua Cusso necessita encara desfogar-se bastant, Nieto va corregir aquesta mancança amb gran professionalitat, tot demostrant als presents el profund coneixement i estima per la música d’aquest insigne compositor gironí.

Tan és així que en Almeria, on Albéniz juga amb molta habilitat amb el canvi de tonalitat de major a menor, amb la nota sol com a base, Nieto en va extraure amb molta personalitat, sense desvirtuar el sentit del compositor, la copla, amb aire de “fandango”, il·lustrant amb un cromatisme molt particular, l’ambient de la ciutat, de caire mediterrani.

Amb Sevilla, una de les peces més conegudes, Nieto va demostrar virtuosisme, imprimint un segell un tant personal, extret a base de l’admiració per Albéniz, però també sensibilitat i alegría amb certs tocs de nostàlgia.

Evocación, amb un primer tema a ritme de Dansa, Nieto hi va donar el romanticisme i sensibilitat que el nom i la peça imposen. La copla del segon tema, va obligar a Nieto a fer un gran esforç amb el piano, sense deixar d’imprimir-hi sentiments com la melangia, i l’ardor romàntic.

Finalment, la primera part va acabar amb Triana, amb un ritme ple de gràcia i subtilment accentuat, fins a avançar a la “seguidilla” que dona a tota la peça, i que Nieto en va saber reflectir amb “donaire y salero”, i un color musical ple d’impressions i encisadores sensacions andaluses.

La segona part va començar amb El Puerto, una bellissíma i embriagadora peça plena de poesia, que presenta a un ritme constant un arpegiat de guitarra i on es sobreposa un “zapateado”, i del que Nieto en va fer una brillant i excel·lent interpretació, mostrant pianísticament el brogí d’un port.

Amb Mallorca, peça de la que Nieto guarda grans records, tal com en fa esment en el programa de mà “Recordo bells i vells inicis “albenicians” amb Mallorca, de la mà del mestre Canals, a la filial del Liceo...”, el concertista va fer arribar al públic el munt de emocions que aquesta peça li portava, alhora que a través dels acords, l’auditori es va imbuir en la bellesa de principis de segle que l’anomenada “illa de la calma” musicalment transmetia.

Tot seguit, Rondeña, un canvi d’estil que podia semblar brusc: de l’encís de Mallorca al ritme de petenera. D’aquesta composició, molt original que alterna el ritme del 6/8 al ¾, particularment accentuat en la primera part, i que culmina amb l’arribada d’un tema molt graciós en la segona, Nieto en va fer una interpretació molt paisatgística, plena de l’esperit de la “Serrania de Ronda”, amb tocs impressionistes d’alt cromatisme musical.

El Albaicín, va ser la següent peça. Molt costumbrista i expressiva de les particularitats d’aquest barri de la ciutat de Granada. Nieto va saber emetre a través de les tecles del piano la imitació a les cordes de la guitarra, tot creant un clima expectant en la introducció, desenvolupant diferents paratges rítmics, acabant la peça de manera enèrgica i vibrant.

Isaac, de Moises Bertran, va ser la darrera de les peces. Tal com ja s’ha esmentat, es va basar amb Asturias, també pertanyent a la Suite Ibèria. Una composició plena d’encant reflectit a través del “stacatto” d’Asturias, amb un ritme in crescendo, ple de brillantor, però amb certa mancança d’originalitat. En aquest cas, el tàndem Bertran-Nieto varen aportar estètica del segle XXI en la composició i personalitat en la interpretació.

El concert oficialment acabava amb Isaac, però el bis no es va fer esperar: Catalunya també de la Suite Ibèria. Una peça a ritme de sardana pot ser massa sòbria pel conjunt de la vetllada, tenint en compte la particular captació d’imatges d’Andalusia per part d’Albéniz, per la qual cosa, el contrast era remarcable. No obstant, el compositor era gironí, i prou coneixedor del caràcter català, i Nieto en agraïment a l’auditori, també va saber expressar la seriositat catalana de principis de segle XX, no exempta d’un toc d’humor.

Bo i sent el final de la Festa Major de Mataró, el públic va sortir encantat d’haver viatjat principalment per Andalusia, de la mà d’un compositor català, i d’un magnífic Albert Nieto, tímid i sensible, però que sap expressar a través del piano, la màgia dels colors de la música espanyola.

A tots, molt bones vacances.

UN GRAN PIANISTA PER A UN GRAN CONCERT (I)

El Foment Mataroní va oferir el 29 de juliol passat, i com a final de la temporada musical, un concert a càrrec del conegut pianista Albert Nieto-actualment catedràtic al Conservatori Superior Salvador Seguí de Castelló, i autor de quatre llibres sobre tècnica pianística - , que va interpretar obres d’Isaac Albéniz (les Suites Espanyola i Ibèria 1905-1906), com una forma de retre homenatge a aquest gran compositor.

Prop d’unes tres centes persones - el MTV (el Mataró de tota la Vida) i uns quants snobs d’aquells de la Setmana de Música Antiga, (fins i tot, l'ex-director de l'edició pel Maresme d'El Punt, Sr. Manuel Cuyàs i esposa) -, omplien la platea del Foment, i com era d’esperar, no van sortir decebuts. Com passa en altres concerts que sense intèrpret de renom, tampoc deceben ni a l’expert ni a l’aficionat, però que malauradament no compten ni amb la presència d’un regidor ni de personalitats rellevància de l’escàs món cultural mataroní.

En aquesta ocasió, però, el concertista s’ho valia – no es podia quedar malament - i en representació del consistori va assistir el segon tinent d’alcalde Toni Guirao (el primer tinent, l’alcalde i altres regidors del govern municipal com cada any, estaven “tancant” els gegants a Can Marfà) i l’esdeveniment també va comptar amb Jaume Boter de Palau, president de Caixa Laietana, que va entrar un cop el concert havia començat.

A manera d’introducció, Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, va adreçar unes paraules al públic, tot agraint la presència dels Srs. Guirao i Boter de Palau, i fent esment seguidament de l’admiració del concertista per la figura d’Albéniz, a través de la lectura d’alguns dels paràgrafs escrits per Nieto en el programa de mà.

En referència a les obres seleccionades, la primera part del concert va correspondre a la Suite Ibèria, amb un total dotze peces, repartides en quatre quaderns, es va seleccionar en primer lloc, Almeria, que pertany al segon quadern, i de la que va indicar el gran desenvolupament d’aquesta peça per tal de reflectir musicalment l’ambient de la ciutat. Sevilla, que pertany a la Suite Espanyola, “és la més coneguda i està interpretada a ritme de “fandanguillo””. De Evocación, i que correspon al primer quadern en va esmentar el sentiment del compositor per aquelles terres i per acabar la primera part del programa, Triana del segon quadern “serveix a l’autor per retratar aquest conegut barri de Sevilla”

Previ a la interpretació de la segona part del concert, Vilà igualment va adreçar-se a l’auditori, tot informant de la presència d’un besnét d’Albèniz, el Sr. Juli Sansó, de qui va agrair la seva presència, i al igual que en la primera part, va facilitar unes quantes dades respecte a les diferents peces.

D'El Puerto, que pertany a la Suite Ibèria, (primer quadern) va indicar que “el compositor va transmetre a través de la música el traginar de la gent pel port”. Pel que fa a Mallorca, composta al 1890, (per la data de composició no pertany a cap cicle) amb estil de barcarola, forma musical que interpreten els gondolers venecians, i que mostra la bellesa de la illa. De Rondeña i El Albaícin, igualment corresponen a Ibèria (segon i tercer quaderns) en va destacar el ritme de la primera (una petenera) i la inspiració de la segona evocant el barri gitano de Granada.

La peça final que va tancar el concert Isaac, ha estat composta aquest any per Moisès Bertran, qui actualment desenvolupa la seva carrera a Caracas (Veneçuela), es va basar en el propi Albéniz i Asturias, però dins la particular visió de Bertran.

L’ORGUE AL SERVEI D’UN GRAN ORGANISTA (II) – CONCERT

Després de les paraules de Vives, i amb la majoria de públic ja situat, on no destacava cap autoritat ni cap personalitat rellevant de la cultura oficial, - els bancs de la basílica prèviament varen ser girats de cara a l’orgue i a una pantalla gegant – va tenir lloc el concert, on malauradament, en cap moment – en prou feines s’esperava l’acabament de la interpretació de les peces - va deixar d’haver-hi afluència de gent que entrava i sortia de Santa Maria, per la porta principal, passant sempre en el marge esquerra, la qual cosa no va deixar de provocar distracció i molèsties, de cara a l’atenció de l’excelent execució de Prieto, que es va atenir a l’horari previst pel concert: uns cinquanta minuts.

El Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach és una peça de dificultat intensa que Prieto va resoldre amb gran coneixement i extraient les màximes possibilitats de l’orgue, mostrant des de la primera nota, la important riquesa de matisos d’obra i d’instrument, permetent a l’oïda del públic, moments de recolliment, de dolçor i de joia, gràcies també a poder veure la interpretació de Prieto a través de la pantalla gegant. El joc de pedals, que més tard va tenir el seu màxim exponent, va permetre remarcar intensitats i subtileses, arribant al final de la peça amb una brillantor extrema.

Tot seguit, el Clar de Lluna de Debussy, una obra plena d’exquisidesa pianística, que Prieto va saber transformar en extraordinària delicadesa, modificant, sense trair, el piano en dolços flautats, i sabent reflexar amb suavitat els moments més lírics. Una transcripció suggerent i emotiva, fins a tal punt que el silenci i l’atenció del públic va donar més intensitat a la interpretació de Prieto.

La Fantasia i Fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam” de Franz Liszt, va ser una obra densa, d’execució magnífica. És curiós com dins un mateix concert, es va passar de la solemnitat no exempta certa calidesa de l’església luterana (Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach) a l’exaltació in extremis de l’església catòlica amb aquesta Fantasia...Una obra intensa i intima, plena de força i domini de l’instrument, el qual va mostrar visual i sonorament el seu virtuossisme (i el de Prieto), la seva dinàmica i el seu espectacular cromatisme sonor. Una obra profundament espiritual, i que convida a la reflexió, i que va permetre percebre la bellesa de tots els registres, tant de flautats i trompetes, com de corda, etc.) Una interpretació esplèndida que va deixar a Prieto exhaust, per l’esforç físic que va representar.

Finalment, el programa va acabar amb la transcripció per a orgue de l’Estudi transcendental per a piano nº 8, també de Liszt. Una obra engrescadora, plena de fermesa i imaginació, rallant l’agosarament que va deixar constància del refinament i del bon gust respecte a la millor tradició pianística del romanticisme, transformada gràcies a Prieto, en una admirable peça per a orgue.

Naturalment, no podia faltar el bis, i Prieto va tornar a repetir uns quants compassos del Clar de Lluna.

Una excel·lent vetllada d’orgue, tot i que Raúl Prieto va declarar no sentir-se massa satisfet, però l’auditori present va quedar encantant, felicitant efusivament a tan magnífic intèrpret.

L’ORGUE AL SERVEI D’UN GRAN ORGANISTA (I)

Des de fa uns anys, a l’entorn de les festes de Les Santes, l’organista Raül Prieto interpreta un concert extraordinari, a fi de donar a conèixer les extraordinàries possibilitats de l’Orgue de la basílica de Santa Maria, del que aquest any es celebra el seu vuitantè aniversari.

En el concert d’enguany, i davant d’un públic que omplia de gom a gom la nau central de la basílica, Ramon Reixach en representació de l’Associació Jaume Isern d’Amics de l’Orgue, va adreçar unes paraules, il·lustrades amb mitjans informàtics, tot agraint a l’auditori la seva presència i informant de la constitució d’una comissió d’experts, sota l’empara del rector de la parròquia i de l’alcalde de Mataró, formada per Ramon Oranias, organista de Montserrat, Pere Casulleras, organista que actualment exerceix la seva tasca a Suïssa, Ludger Lohmann, expert en la restauració d’orgues i el mateix Raül Prieto.

Aquesta comissió va realitzar un estudi en profunditat de les possibilitats de restauració de l’orgue, i després de les pertinents deliberacions, va prendre la decisió de portar-lo a reparar a la firma alemanya Rieger, firma de gran prestigi en el camp de la recuperació d’orgues, amb treballs realitzats amb instruments de Paris, Alemanya, Estats Units, etc.

Acabada la presentació, es va passar pròpiament al pre-concert talk, de la mà del conegut musicòleg Joan Vives, qui primerament va informar als presents de la commemoració d’una data important: el del 257è aniversari de la mort de Johan Sebastian Bach, un 28 de juliol de 1750.

Tot mostrant la seva satisfacció per la celebració d’aquest concert, dins la festa major i per comptar amb l’orgue monumental de la basílica, Vives va passar directament a informar de les obres seleccionades pel mateix Raül Prieto, “d’alt contingut virtuosístic”

En referència al Preludi i fuga en re major BWV 532 de Bach, segons Vives, aquesta peça va sorgir en l’etapa de joventut del compositor, quan exercia funcions de director d’orquestra a la cort del príncep Anhalt de Cöthen (hi va entrar al 1717), essent aquesta una de les etapes més felices de la seva vida. Cap al 1723, es va traslladar a la ciutat de Leipzig.

La segona obra seleccionada, el conegut Clar de Lluna de Debussy, en realitat és una adaptació del mateix Raúl Prieto per a orgue. La coneguda peça per a piano, amb el títol original de Suite Bergamaske, basada en un poema de Paul Verlaine, amb referències al poble de Bérgamo (Italia). També va ser una obra de joventut, en aquest cas de Debussy. “Tot un experiment interessantíssim dins el marc de Santa Maria, que farcirà de màgia per la música pre-impressionista de Debussy” , va comentar Vives.

La tercera obra programada, la Fantasia i Fuga sobre el coral “Ad nos, ad salutarem undam” de Franz Liszt, és una obra associada al piano, “i es pot considerar a Liszt el més gran virtuós pianista del segle XIX”. D’ell parteix la manera de posar el piano a les sales de concert. Home de gran capacitat creativa, i de crear gran expectació. Vives va relatar l’ anècdota de com un cop acabat en concert, va sortir en carruatge, seguit per un munt de carruatges més que l’aclamaven.

Cap al 1861, Liszt va tenir una crisi personal, o lo que actualment se’n diria una depressió. Va deixar la cort de Weimar y a la seva parella sentimental de les hores, i se’n va anar a Roma. Va visitar al papa, i encara que no va fer els vots, si va dur a partir de llavors una vida més fervorosa, basada en la religió catòlica. “Va escriure unes quaranta obres per a orgue i aquesta que sentirem avui és molt difícil d’interpretar. En Raúl Prieto ha tret una copia del manuscrit original”. La dificultat de la peça estriba en el domini dels dos tipus de teclats: peus i mans, i on si troben demés, alguna contrarietat en referència als pedals.

Finalment, Vives va acabar el pre-concert talk amb unes paraules respecte a l’Estudi transcendental per a piano nº 8, també de Franz Liszt, de la que Prieto ha fet també una transcripció per a orgue. “És també una obra de dificultat notable i recrea el món romàntic de l’estudi, típica del segle XIX".

CLOENDA DE LA TEMPORADA DE SARSUELA

Amb Molinos de viento - música de Pablo Luna i lletra de Lluís Pascual Frutos - el Foment Mataroní va donar per conclosa el passat diumenge 22 de juliol, la temporada de sarsuela.

La companyia Joventut lírica de Barcelona, habitual per aquestes representacions, va ser l’encarregada de portar-la a terme, i també va tenir cura del final de festa, on Ma. José Perelló, Josep Lluís Blanch, Xose Medina i el cor de veus d’aquesta companyia, varen interpretar Romances com la de Maravillas, de Moreno Torroba, No arranques más rosas del jardín del amor, de la sarsuela “La del Manojo de Rosas”, o la Romança de Germán, per a baríton de “La del soto del parral”. L’apoteosi, naturalment, Cançó d’Amor i de Guerra. La orquestra, al principi va interpretar el preludi de “La Revoltosa”

El públic, com sempre, va omplir de gom a gom la sala del Foment Mataroní.

Abans de començar la funció, Antoni Vilà va anunciar la continuïtat de la temporada, a partir del 30 de setembre, i va encoratjar a l’auditori a assistir al concert d’Albert Nieto el proper 29 de juliol.

Tal com esmenta el programa de mà, Molinos de viento va ser estrenada el 2 de desembre de 1910 al Teatre Cervantes de Sevilla, i la seva trama es situa a Holanda, i no deixa de recordar vagament a l’argument de Madamme Butterfly, de Puccini. Els nois d’un poble coster, estan tots esvalotats pel comportament dels mariners d’un vaixell ancorat a port, amb les noies de la vila. Un d’ells, en Remo, enamorat de Margot, la protagonista, prega al capità del vaixell que l’ajudi amb una carta a declarar el seu amor a la noia, doncs es massa tímid.

La noia veu com el capità lliura la carta a Remo, i com que està enamorada de l’oficial, es pensa que es d’ell. Remo descobreix l’amor que sent Margot pel capità, i decebut deixa que els dos enamorats es declarin. No obstant, l’amor es impossible, el capità se’n va i Margot es mort en braços de Remo.

Un drama en tota regla més de l’opera que de la sarsuela. Una música veritablement inspirada, amb romances, alguna d’elles molt aconseguida i de gran emoció, especialment “tus bellos ojos”, interpretada pel tenor Josep Lluís Blanch, una veu amb un timbre harmònic i registres acurats. Dins la seva tonalitat lírica, disposa d’una gran nitidesa, molt adequada per aquests tipus de representacions.

El conjunt de l’actuació i de la resta de cantants mereixeria una crítica no exempta de rigor que podria resultar amb excessiva duresa. Però la Joventut Lírica de Barcelona està al capdevant d'una tasca molt lloable, amb un públic menyspreat per la cultura oficial (en cap representació si presenten autoritats municipals, ni gent de “pro” de la cultura), amant de la sarsuela, majoritàriament gent gran que en la seva joventut, quan treballaven a les fàbriques o als tallers, comerços o despatxos, fent més hores que un rellotge, per tirar el país endavant i treure a les famílies de la pos-guerra, les romances de la sarsuela, animaven les seves hores quotidianes.

Un públic en molts casos pertanyent a una generació, víctima de pre-jubilacions o de la incomprensió dels primers governs de la democràcia, que els va considerar vells abans d’hora.

Un públic d’avis que porten els seus nets a la sarsuela, i en l’entreacte, mengen xurros, amb tota la naturalitat, perquè són gent de Mataró, que no aniran al desvetllament bellugòs, ni als deficitaris concerts de la "Cruïlla de Cultures", ni a cap xeringada, però són entusiastes de les havaneres i ompliran la basílica de Santa Maria el dia de la Missa de Glòria.

L’excessiva agudesa de la veu de la Perelló, una orquestra amb músics poc experimentats, els acudits passats de moda de Ferran Rigual o la veu poc inspirada de Xosé Medina, mereixen per aquesta cronista RESPECTE, perquè aquest públic que de ben segur, cobra pensions petites, i que es conforma amb poc, només amb una temporada de sarsuela, que fent reso de les paraules de Rigual: “Mataró és la única ciutat en el món que disposa d’una temporada estable AMB 13 REPRESENTACIONS” – A Madrid o altres ciutats, són selecciones dues o tres sarsueles i en fan un munt d’actuacions.

En nom propi, un fort aplaudiment pel Sr. Antoni Vilà, vice-president del Foment Mataroní, i a la mateixa entitat, per la consideració per aquest públic, oferint SARSUELA, amb pocs mitjans, però amb molta voluntat i deferència cap a la gent gran de la nostra ciutat.

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS: ACABAMENT DE LA TEMPORADA (I)

Fins a esperar la sèrie dedicada al viatge, que ja va anunciar el passat mes de març l’anterior president del Patronat Municipal de Cultura, Jaume Graupera, Ca l’Arenas va inaugurar el divendres, 20 de juliol les exposicions finals del cicle Senyors i Senyores. El retrat: “Rostres de Ponent. Museu d’Art de Lleida”, Sandro Soriano: “Primeríssim”, “Jordi Arenas. Amics” i “Cares, carotes i ganyotes. Els tallers sobre el retrat de Ca l’Arenas”.

Davant d’una trentena de persones, on més de la meitat eren autoritats, personal vinculat a l’àrea de cultura de l’Ajuntament, marmessors i família i premsa, Sergi Penedès actual president del Patronat va iniciar el torn d’intervencions, amb un breu discurs on va informar de la cloenda de les exposicions amb artistes locals i de fora de la ciutat, ressaltant l’eix vertebrador d’aquesta primera temporada com ha estat el retrat i, al igual que el seu predecessor en el càrrec, va anunciar el viatge com a tema central per al curs 2007-2008.

Tot seguit, Carles Marfà, director del Museu de Mataró, va prendre la paraula, convidant igualment als presents a tancar temporada de les diferents mostres dedicades a El Retrat, conjuntament amb Mirades contra el temps. Destacant que ha estat un procés intensiu, i la simultaneïtat d’exposicions. Marfà va posar de manifest el fet que “S’ha intentat fer una mostra del ventall artístic de la ciutat, amb un total de 25 exposicions temporals, 9 tallers amb 160 sessions, amb la participació de 3.500 alumnes”

En referència a les mostres que conclouen la temporada, la sala nº 1, antic estudi dels germans Arenas, conté “Rostres de Ponent. Museu d’Art de Lleida” “una selecció molt interessant del Museu d’Art de Lleida, que ens permet tenir una idea del fons d’aquest museu, com ho pot corroborar Lluis Navarro, el seu director. Tenim ocasió de veure un Rembrant, un Rusiñol, etc.

Pel que fa a Sandro Soriano, exposa “una suggestió d’icones de com interpreta les persones que poden ser susceptibles de ser retratades”.

Tot seguit, Marfà va fer esment de la singularitat de l’obra el Parnàs, eix central de la mostra Jordi Arenas. Amics, emplaçada dins l’antic menjador de la casa, i que ja va ser exposada a Can Palauet, l’any 2003, en la mostra homenatge l’artista.

Es tracta d’un quadre – retrat del Mataró cultural dels anys quaranta - on hi ha situats personatges celebres com Miquelangelo, J.S. Bach, M. Cervantes o Franz Liszt, juntament amb artistes locals com Emília de Torres, Salvador Esquerra, el mestre Enric Torra, etc. Complementa la mostra, esbossos i dibuixos d’Arenas per aquest quadre.

Carles Marfà va acabar la seva intervenció informant del contingut de la darrera mostra, no prevista en un principi, però davant l’èxit dels tallers organitzats en el soterrani de la casa, i destinats als alumnes de les diferents escoles de Mataró, s’ha editat un DVD amb el “working progress” dels seus treballs, que es pot veure a través de pantalla de plasma.

Tot agraint als seus col·laboradors la seva tasca envers el centre de Ca l’Arenas, va desitjar “continuar aquesta singladura l’any que ve amb tots vosaltres”.

Seguidament, l’alcalde de Mataró, J.A Barón, va adreçar-se al públic tot recordant que fa un any que el centre es va inaugurar, gràcies a la generositat d’en Jordi Arenas, a la tossodoneria dels marmessors i a la gestió de l’Ajuntament, que va assumir les reformes necessàries perquè aquest fos un espai del segle XXI.

La paraula balanç, va ser significativa del discurs de Barón, introduint el tema, tot fent esment de bon principi a les diverses exposicions que han configurat la temporada, de les que va reconèixer el més i menys d’algunes, i d’altres que no li han agradat gens, observant, si més no, que el fil conductor ha estat interessant. “Després d’un any és obligat fer balanç, si s’han aconseguit els objectius, si les expectatives s’han acomplert, (...) i fer balanç del que s’ha de corregir”

L’alcalde també va mostrar les seves expectatives en quan a l’impacte que el Centre de Ca l’Arenas ha de tenir sobre el conjunt de la ciutat, “Que cal fer, que s’ha d’analitzar”, i prioritzant que “l’impacte ha de ser mes gran sobre la ciutadania”.

Barón va concloure l’acte agraint al públic la seva presència, desitjant bones festes de Les Santes i insistint en el desig de fer balanç per a plantejar-se nous objectius.

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS - ACABAMENT DE TEMPORADA(II): ROSTRES DE PONENT. MUSEU D’ART DE LLEIDA

És aquesta una mostra molt peculiar d’estils, formats, cromatismes, expressions i conceptes del retrat.

Destaca per la seva sorprenent interpretació Marià Fortuny i el seu Autoretrat. Nu de l’autor, on queda difuminada l’expressió del rostre per donar valor a un cos nu i natural, amb un perfecte equilibri entre el fons, obscur de color blau fosc, sense arribar al negre, en contrast amb la blancor i del cos. Un interessant anàlisi anatòmic que defuig de la “bellesa grega”, per endinsar-se a la naturalitat del segle XIX.

També frapa el retrat de Jaume Morera (oli sobre tela), realitzat per Carlos de Haes, on se’ns mostra un caràcter ferm i alhora de mirada apassionada, amb un cromatisme molt suau que destaca les faccions i la personalitat de Jaume Morera.

L’escola de Lleida està representada per Xavier Gosé o Miquel Viladrich i l’avantguarda dels anys trenta, en destaca el fons artístic de Leandre Cristòfol.

Xavier Gose i la seva Parisienne, (Conté i tempera sobre cartró),mostra la sofisticació d’una dama a través de la seva indumentària, especialment el vel del seu rostre. Pinzellada nítida i predomini de tons blancs i negres que defineixen les formes, destaca el petit “camafeo” de color blau elèctric. Tot una insinuació.

Miquel Viladrich amb el seu Pinxit (oli sobre fusta) mostra una expressió ferma i tossuda, molt sorruda pròpia de la Catalunya Profunda, arrelada a la terra. Un cromatisme auster i un pinzell ferm, no exempt de certa delicadesa.

Interessant, pel concepte innovador de retrat, basant-se amb la fotografia com a document gràfic, Neus Buira presenta Yurg/retrat IV.

En conjunt, una mostra, petita, però molt explicita d’un Museu que permet a l’espectador tenir una visió amplia de totes les èpoques del retrat, i la seva evolució pictòrica.

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS - ACABAMENT DE TEMPORADA (III):SANDRO SORIANO: PRIMERÍSSIM

La versatilitat en l’adaptació de formats de Soriano, queda perfectament demostrada en aquesta exposició. Si ja vam tenir ocasió de veure’l a l’Ateneu Caixa Laietana dins la mostra anual “Quatre”, en mesures grans, a Ca l’Arenas presenta una sèrie de retrats agosarada i independent. La seva actitud vitalista i colorista, no està renyida amb una visió crítica de la societat actual i de totes les connotacions que l’envolten.

El mateix Soriano va explicar que, amb una formació clàssica que no vol abandonar, i que manté gràcies a les seves classes de belles arts, ha anat evolucionant cap a un camp molt personal, on les mirades dels seus retrats són claus per entendre la seva obra i la seva crítica: l’opressió del burka islamista, en contrast amb la seva visió personal d’un àngel; la imatge del seu gos, sense deixar de comptar amb els gats del carrer. Cares retratades de costat, de front, parcialment o deixant patent la seva admiració per la cultura mexicana respecta als lluitadors o la seva visió de la mort. Emocions i sentiments que l’espectador capta, es sorprèn i relfexiona.

Soriano porta l’art a la sang; capaç de dibuixar a la perfecció una Venus de Botticcelli, tria un estil basat en la il·lustració per exposar la seva visió particular de personatges del carrer, tan peculiars com habituals en el nostre entorn. També es pot comprovar en la seva web: http://www.sandrosoriano.com/

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS-ACABAMENT DE TEMPORADA (IV):JORDI ARENAS: AMICS

Un retrat que mostra tota una època, tot un concepte d’entendre la cultura, o amb més amplitud les humanitats. El Parnàs, ens transporta al Mataró dels anys quaranta, en plena postguerra i on una forma de fer oposició al règim imposat era la cultura. Admirador de J.S.Bach, de F.Liszt, de Miquel Ángel, G. Verdi, el Greco, Cézzane, Miguel de Cervantes, etc. Jordi Arenas respectava profundament la intel·lectualitat dels seus amics: Salvador Esquerra, Elisabeth Larembeur, Carlos Conde, Marià Ribas, Jordi Puiggalí, Josep Reniu, etc.

De tots ells va fer esbossos que són els que s’exposen, perfilant mil·limètricament les seves personalitats que l’artista captava amb tota la seva essència, i amb el mestratge que el caracteritzava quan es tractava del retrat.

Un quadre homenatge que ens permet entendre la gran sensibilitat artística d’Arenas, que també es manifesta a través del gran cortinatge morat i de la solemnitat del marc emprat: un temple gòtic per a la cultura.

CENTRE D’ART GERMANS ARENAS - ACABAMENT DE TEMPORADA (V):CARES, CAROTES I GANYOTES

Deixo a l’opinió del lector d’aquest blog la crítica a aquesta mostra, que si bé és de lloable intenció, no es l’espai Arenas el lloc més adequat. No obstant, si es bo reconèixer la tasca d’ensenyament i introducció a l’art dels tallers, que la mainada, i els que no són tan grans, s’agafen més com una diversió que com una forma d’entendre l’art. Però els camins de les arts plàstiques són inescrutables.

LA TRADICIÓ DE LES FOTOS DE LES SANTES

Fins al proper 31 de juliol, l’Ateneu Caixa Laietana presenta, l’exposició de fotografies corresponent a La Festa Major de l’any passat: “Les Santes, objectiu d’alçada”. Aquest cop, l’encarregat va ser en Dani Domínguez, que per molts es recordat gràcies a la mostra “Cantonades: dues mirades, una realitat”, celebrada entre el setembre i el novembre del 2005, on va demostrar enginy, originalitat i expertesa, i no va deixar al públic gens indiferent.

En aquesta exposició, se’ns mostra una visió que recorda als picats i contrapicats del film “Ciutadà Kane” d’Orson Wells, que no deixa de ser una innovació, tenint en compte que ja fa quinze anys que s’ha establert la tradició fotogràfica.

Més que un retrat de la Festa Major, se’ns presenta una visió particular del moviment de la massa humana motivada per un esdeveniment on prima la rauxa, amb alguns moments de relaxació. Hi ha fotografies molt originals com la feta a la basílica de Santa Maria, la del desvetllament vellugós, que figura amb el número 6 en el programa de mà, o la d’un edifici on es veu com la gent contempla el que passa pel carrer. I com sempre, no deixen de ser tendres les imatges dels nens contemplant els diferents actes de Les Santes.

Domínguez disposa d’una bona tècnica i fa servir amb cura els recursos informàtics, a fi a efecte de donar un sentit artístic i alhora de cronista gràfic de Les Santes

El recorregut fotogràfic no varia en referència a les anteriors edicions, doncs els esdeveniments així ho marquen, i en Dani Dominguez no deixa de jugar amb les cantonades, aquest cop, però, amb gent amunt i avall. Veritablement resultava més inspirat en aquella mostra.

Una exposició molt visitada, on petits i grans gaudeixen de trobar-se a la foto i de veure als seus amics o familiars. Això també és una tradició.

SONS D’OPERETA VIENESA i ÀRIES D’OPERA

Dins la temporada del II Cicle de Concerts de Cambra organitzats pel Foment Mataroní, el passat dissabte 7 de juliol va tenir lloc a l’escenari del teatre, un recital a càrrec de la soprano Maria Teresa Vert i el pianista Daniel García, que varen interpretar obres de J. Strauss, Franz Lehár, A. Durand, Carl Zeller, Emmerich Káiman, J. Offenbach, i de compositors del bel canto com G.Puccini, V. Bellini i G. Verdi, entre d’altres

La característica principal d’aquests esdeveniments és la proximitat dels intèrprets amb i l’auditori, que fa que es creï una intimitat molt particular. En aquest concert en concret, les prop de trenta persones presents, públic escàs però entès, ens vam sentir transportades a les soirées musicals de la Viena del segle XIX, i amb aquest privilegi, vam gaudir d’una veu, la de Maria Teresa Vert, harmoniosa, plena d’encant, de color immutable i de tessitura perfectament adequada al repertori ofert, del qual gràcies a seva faceta de lingüista, li permet donar una gran nitidesa, perfectament intel·ligible, malgrat certa inseguretat amb els aguts.

L’acompanyament de Daniel García va ser acurat, i amb molt bona coordinació amb la soprano, sense que en cap moment hi hagués desnivell musical, tot i encara la duresa del gran piano de cua Cussó. Les dues peces que va interpretar en solitari Primer Vals opus. 83 Nr. 1 de August Durand, compositor i també crític musical francès enquadrat dins el romanticisme, i del que aquest Primer vals... és la seva peça més coneguda, i després de la Suite de Peer Gynt, d’Edvard Grieg, un Volksstück per a piano que va incloure “en el palau del rei de la muntanya”, va demostrar coneixement i estudis profunds d’ambdues obres, amb finor i delicadesa amb els moments més lírics, del Primer vals...i sabent reflectir la brillantor i alhora remarcant intensitats en l’obra de Grieg.

La Vert va sortir a l’escenari amb excessiu vibrato, en la primera peça, molt coneguda, Mein Herr Marquís, pertanyent a Die Fledermaus (el Rat-penat) de J. Strauss. Si més no, però de seguida va encisar amb Einer wird kommen, de Lehár, on es canta a l’amor que un dia esdevindrà, tot i que desprès, el Frühlingstimmenwalzer (el Vals de Primavera, adaptat a veu) de J. Strauss, va mostrar correcció i distinció, però el final no va ser rodó.

Si més no, les tres peces següents abans d’acabar la primera part: Schenk man sich Rosen in Tirol (quan es regalen roses al Tirol), Höre ick Zigeunergeigen (Quan sento que sonen els violins) i Les oiseaux dans la Charamille (Els ocells d’aquest matoll), de Zeller, Káimán i Offenbach, respectivament, varen seduir al públic per la seva elegància, sentiment, vocalització i desenvolupament harmònic, destacant fins i tot per l’esforç físic que va representar Les oiseaux dans la Charamille, d’Els contes de Hoffmann, concretament a Der Sandmann (L’home de sorra) – el Dr. Coppélius crea una nina idèntica a una dona – que va fer aixecar al públic del seus seients.
La segona part, dedicada pròpiament a l’opera, Maria Teresa Vert en E strano (La Traviata) de Verdi i Casta Diva de Bellini, va exposar als presents un gran “savoir faire”, i sense abandonar la delicadesa que la caracteritzava, va mostrar un profundíssima emoció, seduint amb veu i gestos a un públic absolutament lliurat al seu encant.

No obstant, però, no va ser tan encertada la seva interpretació en O mio babbino caro (O estimat papa meu), pertanyent al Gianni Schicchi de G. Puccini, que va resoldre professionalment.

A destacar també, Il Bel sogno di Doretta (el bell somni de Doretta) també de Puccini i Ah! Je veux vivre dans le reve... (Ah, vull viure en el somni...) de l’opera Faust de Gounod, An den Mond (A la lluna) d’Anton Dvoràk, obra molt coneguda, especialment en la publicitat, que va interpretar també amb sentiment i deferència.

Una vetllada molt agradable que va acabar amb la copa de cava habitual, i amb un diàleg amb els intèrprets amè i fluid, i on ambdós varen mostrar la seva sorpresa i alhora aprovació per aquest tipus de concerts, tan propers a l’auditori.

BIENNAL TORRES GARCIA 2005 – QUADRES D’UNA EXPOSICIÓ

La sala d’exposicions que l’Associació Sant Lluc per l’Art té al carrer Bonaire de Mataró, acull fins a finals de juliol una mostra col·lectiva dels darrers treballs del guanyador y guardonats del 1r.Premi de Pintura Torres García, Ciutat de Mataró, que es va celebrar al mes de juny de l’any 2005.

Gustavo Díaz Sosa, Josep Ma, Codina, Mercè Sebastià, Romà Vallés i Marc Llacuna, presenten un conjunt d’obra que permet veure l’evolució artística durant aquest dos anys.

Sosa, sense cap mena de dubte es mostra durament crític, i es qui marca una evolució mes contundent respecta a la seva obra guanyadora al 2005: una traça meticulosa, l’ús d’un cromatisme bàsic que li permet sense traves mostrar la duresa del seu missatge: el reconeixement de la crueltat que representava l’esclavisme i la petitesa de desafortunats éssers humans en contrast amb els vaixells que els transportaven. La frase “Como el elegido, solo que esta vez no es el hijo de Dios” complementa dramàticament el missatge de les seves obres.

Romà Vallés se’ns presenta igual d’anàrquic i vitalista que l’any 2005: traç ampla, colors vius i agosarats, per un home que supera els vuitanta anys. Una obra fascinant, on l’espectador no deixa d’estar dins un cert estat de xoc; una abstracció pura sense indiferències, en contrast amb l’obra de Marc Llacuna, excessivament lineal, sense ambició, poc innovadora, i que a excepció de la variació de colors, es contempla com una obra simple, sense recursos estilístics, excessivament mil·limètrica, i on en cap moment sens mostra l’anima artística.

Mercè Sebastià, es decanta per un cromatisme únic, amb lleugeres variacions, que vol aprofundir a una sola unitat bàsica, però sense reflectir canvis ostensibles envers la seva obra del 2005. El missatge escrit més indefinit, ens indica que va a la recerca d’altres àrees dins l’art, però de moment no s’entreveu una direcció clara.

I finalment Josep Ma. Codina, ens mostra una obra elegant i subtil, feta de tons crema/marfil i gris, de traç senzill però dúctil i sinuós, que confereix a les peces exposades una sensació d’obra introspectiva, a la recerca de formes que recorden les clàssiques de l’antiga Grècia i Roma, però, configurades dins un marc modern i atraient.

MÚSICA PER A UNA CAUSA NOBLE

A benefici de Càritas interparroquial de Mataró, el passat divendres, 8 de juny va tenir lloc a la basílica de Santa Maria un concert d’orgue a quatre mans i cant coral, a càrrec de Guido Iotti (professor de Repertori d’Orgue de l’Escola Superior de Música de Catalunya) i Carme Godall (Postgrau del Departament de Musicologia del Consejo Superior de Investigaciones Científicas i membre de diverses associacions d’orgue catalanes) i el Cor Madrigalista de Mataró, sota la direcció de Jordi Guri.

Dins el programa, obres de Ramon Ferreñac, W.A, Mozart i Charles Gounod.

Davant d’un auditori d’unes quatre-centes persones, feligresos principalment, i com es habitual, sense cap personalitat destacable dels diferents àmbits de la ciutat, Antoni Vilà, vice-president del Foment Mataroní, en nom de Càritas va donar la benvinguda als presents tot informant que “aprofitant la coincidència de les festes del Corpus, s’ofereix aquest concert d’orgue a quatre mans, que poques vegades es té oportunitat d’escoltar”.

Vilà va expressar el seu agraïment al rector de la basílica, Mn. Barat i a la parròquia en general per la seva col·laboració en aquest esdeveniment, a fi a efecte que fos possible fer realitat el slogan de Càritas: “Ajudan’s a ajudar” “Amb la música, es pot portar un missatge d’amor i solidaritat”.

Igualment, va donar les gràcies a la col·laboració desinteressada dels dos intèrprets i dels membres del Cor Madrigalista, i va sol·licitar al col·laboració econòmica als presents, bé a través del compte obert a Caixa Laietana, o bé en efectiu dins el mateix concert, sense deixar de fer esment de la labor de Càritas en tota classe de suport als més desafortunats.

Tot seguit, es va donar pas al concert, que els presents vàrem poder veure asseguts de cara a l’orgue – s’havia donat la volta als bancs - i seguir a través de la pantalla gegant instal·lada al bell mig de la nau central, les evolucions dels dos concertistes, i posteriorment, dels cantaires.

La Sonata nº 1 en Sol Major de Ramon Ferrañac va obrir el concert. Ferrañac, va ser un compositor, d’evolució amb poques referències, que va viure a la Catalunya Nord entre el 1763 y el 1832, més conegut per haver dedicat una de les seves composicions a “Les lamentacions de Jeremies”. En aquesta obra transcrita per orgue, Iotti i Godall ens ofereixen una interpretació, amb domini d’un o dos registres, especialment dels flautats. Una peça breu, alegre, perfectament estudiada, de sonoritat agradable, senzilla i sense gaires pretensions.

La següent interpretació, va ser l’arxi-coneguda “Eine Kleine Nachtmusik” (la Petita serenata nocturna), que Kegel va catalogar amb el número 525. Una obra absolutament deliciosa, que Iotti i Godall varen convertir en avorrida i poc lleugera.

Cal recordar que l’orgue monumental de Santa Maria, un dels tres orgues que queden a Espanya construïts per Gaietà Estadella al segle XIX. És un instrument especialment dinàmic per la seva gran varietat de colors musicals i la seva gran capacitat de mixtures i combinacions. Disposa de 5 orgues, dels quals els concertistes només varen utilitzar-ne dos, de idèntica forma que en l’obra de Ferrañac.

El ritme i l’energia de l’Allegro inicial de la Serenata, la bonica Romanza (Andante), que es un lied en tres seccions, amb un inspirat paisatge tonal, el Menuetto (Allegretto), de destacat lirisme en el trio central i el moviment final, el Rondo (Allegro), que combina brillantment elements de Rondo i de la forma de sonata, varen quedar convertits en quelcom híbrid, sense brillantor, d’implacable monotonia, sense distincions de color i sonoritat.

El públic, gens exigent, va aplaudir cada un dels moviments, fins a donar pas, desprès d’uns minuts de mitja part, al Cor Madrigalista de Mataró, que situat al costat de l’orgue, va interpretar la Missa Brevis de Charles Gounod. Una interpretació molt digne.

Gounod, va viure en plena època del romanticisme del segle XIX, però era home de profundes conviccions religioses, fins a tal punt que volia ser sacerdot. Són operes com Faust i Romeu i Julieta que li van donar la fama, al igual que el seu famós Ave Maria, basat en la música del “Clave ben temperat” de J.S. Bach.

Aquesta Missa brevis, doncs, no es de les seves obres més conegudes, però on si demostra un gran domini de l’oratori. Les veus del cor madrigalista, ben dirigides per Guri, amb el to i la nota adequades a l’especial acústica de la basílica, i amb un frassesig harmoniós on tenors, sopranos, mezzos i contralts varen saber conjugar la solemnitat de la Missa amb notorietat i nitidesa de veus. Va començar amb un Kyrie frapant però alhora molt místic, per donar pas a un glòria joiós que convida a l’exaltació de Déu. L’Agnus Dei, suau dolç, tendre va donar tot seguit entrada al Sanctus, amb una entonació de veus in crescendo, per acabar amb un Credo i un Miserere, austers, sòlids d’invitació al recolliment.

Una gran actuació, ben secundada per l’orgue, que en cap moment va sobresortir de les veus, i un els registres varen ser acurats i precisos.

Després de tan gran actuació, amb un públic agraït, l’audició va acabar amb un bis, la “Cantique de Jean Racine” (Op.11,) de Gabriel Furé composada per orgue i cor l’any 1865, obra de gran sobreitat, i amb la que Furé va guanyar el primer premi de l’École Niedermeyer. Una interpretació del tot desencertada, pel que fa al frasseig i a la nota de les veus. El director, ben al contrari de l’obra de Gounod, no va tenir en compte l’acústica, i les veus sonaven disperses, i absolutament borroses, la qual cosa va perjudicar el treball d’estudi dels membres del cor.

Un concert desigual, però qualsevol esforç es vàlid per una causa benèfica.

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (I): L’OBRA PREMIADA

Antoni Perna López de l’Hospitalet de Llobregat amb l’obra “Tardor” va guanyar la segona edició del premi Torres García Ciutat de Mataró, organitzat per l’Associació Sant Lluc per l’Art i dotat amb 6.000,00 € (abans d’impostos), que va ser lliurat el passat 7 de juny, a la sala d’actes de Caixa Laietana.

El Jurat format per Josep Ma. Cadena,. Daniel Giralt Miracle, Josep Guinovart, Ramon Manent, Arnau Puig, Francesc Rodón, Pilar Vélez i Antoni Luís, president de l’ASLL, també va decidir concedir quatre Guardons a: Laia Bedós Bonaterra de Blanes (Girona), Josep Pastor Roca de Terrassa, Mercè Sebastià Noguera de Barcelona i Javier Soria Ortega de Valencia.

Segons indica D. Giralt Miracle, historiador i crític tant en el programa de mà com en el catàleg de les obres seleccionades: ... “No reivindiquem un passadisme de la perfecció tècnica (...) sinó que apostem per l’evolució en el sentit més darwinià del mot, és a dir, en tot allò que fa referència a l’evolució de les idees, dels gustos, de les tècniques, de les estètiques dels comportaments...” , s’entén que la concepció actual de l’art busca noves definicions, fregant constantment el concepte d’imatge trencadora, davant el desenvolupament in crescendo de les arts plàstiques.

No obstant, l’obra guardonada mostra tant en la idea, composició, cromatisme i execució formes anodines de l’abstracció, ratllant inexorablement la simplicitat, de tal forma que molts dels presents entesos i neòfits vàrem mostrar una bona dosi de perplexitat davant d’una exposició on moltes de les obres seleccionades superen de llarg a l’obra premiada i a algunes de les guardonades, on va predominar la manca de sorpresa frapant, i el retorn a conceptes i formes ja usats, provocant tant indiferència com cert refús.

En detriment d’originalitat, de la imaginació i de l’ agosarament, els artistes guardonats basen les seves obres en l’ús de diverses eines pictòriques (la tècnica per sobre de l’essència artística), destacant per la seva complexitat de realització a Javier Soria Ortega per “Mil líneas, mil entornos”, tècnica mixta sobre taula amb incisions a buril i acabat en resina.

És clar, però, que qui subscriu aquesta crònica, al igual que molts dels assistents a l’acte de concessió del premi, és una insignificant mortal digne tan sols del menyspreu dels deus (en aquest cas que formen el jurat), que en cap moment han manifestat, d’una manera clara i explícita, les raons de la concessió tant del premi com dels guardons. Seria d’agrair que en una propera biennal que el jurat s’expressés no tan sols en el veredicte sinó també les motivacions.

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (II): PRESENTACIÓ

L’estructura de l’acte del lliurament del premi Torres García, és d’ indéntiques característiques a la de la concessió del Premi Iluro, per la qual cosa segueix un guió molt acadèmic.

Davant d’un públic que omplia de gom a gom la sala d’actes, i amb la presència de diversos regidors pertanyents als grups de l’oposició del consistori, a excepció personalitats vinculades amb el Patronat Municipal de Cultura – ni tan sols el seu president ara en funcions - la secretària de l’entitat organitzadora, Isabel Llaquet, va iniciar l’obertura d’intervencions, donant la benvinguda, a les diverses autoritats, com l’alcalde J.A. Barón i al cònsol general de l’Uruguai a Barcelona Joaquín Piriz, etc. i tot seguit va cedir la paraula al president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, qui va mostrar la satisfacció de l’entitat d’estalvi davant la consolidació per part de l’Associació Sant Lluc per l’Art (ASLL) d’aquesta biennal, i el fet de compartir l’honor de la seva organització amb altres patrocinadors.

Tot seguit, va fer referència a la magnífic diàleg que varen mantenir Guido del Castillo, deixeble de Torres García i Daniel Giralt Miracle, de qui va disculpar la seva absència per trobar-se exercint les seves tasques de comissari en la primera exposició que sobre Gaudí es farà a la Xina. “Varen tenir una conversa d’alçada”, fent desprès esment dels protagonistes del col·loqui d’enguany: Arnau Puig i Josep Guinovart.

Finalment, Boter de Palau va recordar com en una trobada de presidents de caixes el passat mes de gener, es va ver una recepció al saló Torres García i va explicar als seus col·legues característiques tant del personatge com de les pintures murals que de caire noucentista es troben en aquest saó. “Dues-centes seixanta han estat les obres presentades, totes de qualitat i competència. Una tria difícil per al jurat”. Felicitant tant als organitzadors com als quaranta finalistes i convidant als presents a veure posteriorment l’exposició, seguidament, va prendre la paraula el president de l’ASLL.

Al igual que el seu predecessor, Antoni Luís va saludar al públic i a les autoritats presents, i també va agrair als diferents patrocinadors esmentats en el catàleg i el programa de mà la seva col·laboració, donant una benvinguda extensiva a les persones i entitats que els han fet costant durant aquests dos anys. Tot destacant com a “matèria prima els artistes que vesteixen la nostra ciutat”, va adreçar tot seguit unes paraules en castellà per a la resta persones procedents de l’Estat Espanyol. “Fa dos anys celebràvem el premi. L’endemà, encara sota els efectes de l’eufòria, va començar la posta en marxa de la segona biennal, i gràcies als esforços hem aconseguit una suma que esperem que complaurà a tothom”. Va declarar de bon grat el grau de qualitat dels participants que “ajudarà a crear un nivell de les arts plàstiques per a la ciutat”. En un to marcadament idealista, i manifestant el seu desig d’ “efecte crida” per a la mostra, i del fet de treballar per “aconseguir els somnis”, com és en aquest any la donació de l’obra premiada i de les seleccionades a l’ajuntament de la ciutat, Luís va finalitzar la seva intervenció tot dient que “els ideals utòpics són els que fan avançar la societat”, tot sol·licitant la col·laboració del públic per a l’èxit de la mostra, perquè “estem convençuts que el nostre afany és compartit per molts i poder veure els nostres somnis fer-se realitat”.

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (III): TANDEM ARNAU PUIG – JOSEP GUINOVART

“Dos joves revolucionaris i evolucionaris, un crític i l’altre artista”. Amb aquestes paraules va presentar Antoni Luís als dos protagonistes del col·loqui, l’historiador i fundador del grup Dau al set, Arnau Puig i el polifacètic artista Josep Guinovart, col·laborador també de l’esmentat grup pictòric.

Més que un col·loqui va ser una mena de lliçó magistral molt casolana, on el públic va riure les gràcies d’un Arnau Puig que en tot moment va portar la batuta, i on Guinovart, hi fa afegir unes quantes dosis d’humor barrejades dins alguns dels seus comentaris.

En l’inici de la seva intervenció, Puig va indicar una sèrie de dades biogràfiques de l’artista, tot destacant a continuació “dramatisme absolut” com a constant en la vida de Torres García, i la seva “preocupació per teoritzar i plasmar en textos i publicar”. Una altra basant va ser, segons Puig, “una certa necessitat de docència o predicació”, i va senyalar com a punt important de la vida de Torres l’any 1890 on desenvolupa la seva obra.

En aquest punt, Guinovart va expressar la seva opinió sobre el fet de que el simbolisme es la clau del Noucentisme: “És el signe de l’emplaçament de Catalunya”, a la qual cosa va comentar Puig que a la plàstica modernista, Espanya aniria endarrerida, i que el simbolisme és “la ruptura de l’impressionisme. Separa el color de l’anècdota. Una de les possibilitats del simbolisme és el sentit propi del color” .

Davant aquestes afirmacions, Guinovart va preguntar quina era la ruptura entre el simbolisme i el constructivisme, doncs el preocupava el canvi brutal del concepte, a la qual cosa, Puig va respondre que en Torres García va ser el motor de l’escola de la llibertat.

“Quin va ser el significat de Torres García per Mataró?”, va preguntar Guinovart, doncs ell personalment no en podia dir res, i la resposta de Puig va fer referència al fet que Torres va fer una art pròxim al futurisme.

Tot seguit, Arnau Puig va procedir a la lectura d’algunes de les frases pronunciades per Torres García, per tal de comentar-les: “La nostra ordenança i el nostre camí”, significa per Puig situació del punt on es poden adquirir coneixement exacte de les coses. “La manca d’aquest ordre és la misantropia. Si no s’ordena el caos en que et trobes, tes un misantrop”

Una altre frase comentada va ser : “L’art ha d’estar influït per un sentiment religiós”. Recordant que Torres García va estudiar a l’institut Sant Lluc de Barcelona, i la formació religiosa que implica, va recordar a Modigliani que aporta la paraula transferència a aquesta definició, a la qual cosa, Guinovart va afegir l’existència d’una vocació per captar l’aspecte religiós.

“L’artista és qui intuïtivament ha d’aprendre”. “I així se n’adona que es tracta d’una pintura religiosa intuïtivista i no formalista intuïtiva", va comentar Puig. Altres frases que es varen comentar varen ser: “Les obres d’art són historia”, “l’obra d’art és un instrument d’educació” (captació i comprensió) i finalment, el col·loqui va acabar fent esment del descobriment per part de Torres García dels juguets de fusta, i de com marcat per la seva trajectòria dramàtica, se li va cremar la fàbrica de juguets que va instal·lar a Nova York, i de com desprès de diverses vicissituds, retorna a l’Uruguai uns anys desprès del 1894, on a Barcelona en commemoració del tercer centenari del descobriment d’Amèrica, l’ajuntament de la ciutat va fer portar uns tòtems del Canadà: “L’art és la simplicitat com la dels tòtems de Barcelona” va ser una de les altres frases de Torres García.

BIENNAL TORRES GARCÍA -CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (IV): CLOENDA

La celebració del lliurament del 2n Premi de Pintura Torres García de Mataró va concloure amb la lectura del veredicte del jurat, lliurament del premi i guardons i amb els discursos de les autoritats presents.

El cònsol general de l’Uruguai a Barcelona, Joaquín Piriz, que amb els agraïments de rigor, va manifestar el significat que per el seu poble té la figura de l’artista, i el dramatisme de la seva vida “No hay ningún pintor en Uruguay que no sea alumno de Torres García. La gran obra que estava construyendo era su propia personalidad”. Manifestat l’orgull del govern del seu país per aquesta activitat, va cedir la paraula a l’alcalde J.A. Barón qui de manera un tant improvisada, va felicitar tant als guanyadors com als organitzadors, col·laboradors, especialment Caixa Laietana, i als dos contertulians. “El president Maragall, quan reunia als alcaldes ho feia dins el saló Torres García, i sempre recordava a l’alcalde del Maresme”, va comentar Barón, que tot seguit va afirmar el seu desig de polèmica, perquè l’art és important per la ciutat i per la seva generació de controvèrsia.

La vivència d’un moment notable per l’exposició de Marta Duran a Nova York o de J. Safont a Llavaneres mostra l’escervescència dels artistes de Mataró. Destacant la tasca de l’ASLL, expressant el seu desig de que la cultura tingui un paper important i remarcant el fet d’acceptar el repte tant per l’Ajuntament com per Caixa Laietana envers aquesta biennal, va concloure el seu discurs insistint novament en el fet d’assumir aquest compromís per a la consolidació de la biennal en una mostra important. "El compromís està per treballar plegats”.

BIENNAL TORRES GARCÍA - CRÒNICA EN CONSTRUCTIVISME (V): L’EXPOSICIÓ

L’acte de lliurament del premi d’aquesta biennal, va ser un esdeveniment social en total regla, amb una gran presència de públic, especialment relacionat amb les arts plàstiques, però també amb entitats i societats, això si, només de caire cultural, i amb la presència d’alguns dels patrocinadors d’aquest premi.

A aquesta cronista li hagués agradat ser mosca (el lector afegirà si co.....ra o no), per estar present en algunes de les “moltes deliberacions del jurat, que ho ha tingut molt difícil”, tal com en fa esment el programa de mà, doncs sorprèn profundament que un prestigiós Daniel Giralt Miracle o un crític tan anomenat com Josep Ma. Cadena o un catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya com l’Arnau Puig, etc. tot i triar les obres en base “a l’esperit innovador d’aquell Torres García que dóna nom al Premi: la permanent recerca, l’ inconformisme, l’ anar sempre un pas més endavant...”, com expressa el programa de mà, davant d’un excèntric i expressionista Duvan amb ¿Y.ESTO PARA. donde va?, un oli sobre llenç, davant la sinuositat, l’elegància i la innovació de Josep M. Codina amb Nu, fet amb materials acrílics i grafit sobre terra, davant la potencia, la força d’expressió, la contundència i el missatge agosarat de Josep Novellas amb Escolta tu, realitzat en oli sobre tela, hagin triat una obra guanyadora, que pot ser si que és trencadora, però amb la imaginació, la genialitat i amb l’esperit més nítid de les obres d’art.


Com és possible que davant el vitalisme de formes i cromatisme en la més pura essència de l’abstracció, tan sols definida pel títol de l’obra Teatre Infantil, de Glòria Domínguez Barceló executat amb acrílic i cinta sobre fusta, o davant de Pere Martir Brassó i la seva reivindicació punyent, tan sols amb l’ús del bàsic del cromatisme: blanc i negre, però que frapa a l’espectador per la imaginació i el desenvolupament del treball: Des de que treballo a la plataforma... o davant del joc en el traç del color negre i les diferents variacions d’intensitat de Lights “Circ” on se’ns presenta la part més fosca de la lluminositat dels colors del circ, realitzat en tècnica mixta sobre fusta o davant de Nefer (Esther Rovira) i el seu Eva, (tècnica mixta sobre tela) on amb un cromatisme viu i brillant, dolç i tendre, se’ns mostra en una visió artística la duresa i la incomprensió de la realitat del maltractament a les dones, hagin estat guardonats uns treballs freds i distants, que no aporten només que tècnica i als que els hi falta singularitat i percepció de lo més important que té l’ésser humà com és l’agudesa d’una quimera artística?

I per descomptant, no deixen de tenir interès tan pel seu desenvolupament tècnic, com pel seu contingut i idea, per la perspectiva donada les obres Carlos Soriano amb Composició Gótica, Rafael Romero Pineda amb el seu Mataró – Montevideo o Albert Alís i Deconstrucció, producte d’una recent i interessant evolució que ja va mostrar en la seva exposició a l’Ateneu al novembre del 2006.

I l’art figuratiu, tindrà algun dia la consideració de d’aquest jurat “de campanetes” que deixa al marge de guardons a Marian González Vila amb la seva obra Esperança una obra de realització, composició i estructura més complicada del que sembla, o a Jordi Lafon amb Hivern, que simbolitza no tan sols l’estació climàtica sinó l’hivern constant que impera en les nostres vides, amb les seves branques pelades, i on el dibuix de la seva ramificació és depurat i precís, i a l’esplèndid Nicolás, un oli sobre fusta de José Antonio Torregrosa, l’exponent màxim de la minuciositat, del detall i l’única obra de mirada expectant?

Deixo a consideració del respectable lector d’aquestes Cròniques la resta d’obres no comentades, més que tot per no allargar massa les qualificacions pictòriques.

És lloable la idea de l’Associació Sant Lluc per l’Art de portar a terme aquesta mostra, i de ben segur que com desitja l’alcalde Barón, no deixarà de tenir polèmica en quan al lliurament de guardons. Però si es vol posar Mataró al mapa, cal ampliar possibilitats de difusió del concurs a nivell internacional, cal implicar més a la ciutat, per tal de no quedar-se estancada en un sector concret de públic, i cal que el jurat, de reconegut prestigi, sense cap mena de dubte, es deixi d’elitismes abstractius i apliqui una de les frases del mateix Torres García que Arnau Puig va comentar: “Les obres d’art són historia”, “l’obra d’art és un instrument d’educació”.

UN MAGNÍFIC CONCIERTO DE ARANJUEZ

La temporada estable del cinquè cicle de concerts del Foment Mataroní, va presentar el passat dissabte, 2 de juny una vetllada musical amb un programa variat i de gran qualitat, que va encisar en tot el seu esplendor al públic assistent: El concierto de Aranjuez de J. Rodrigo, juntament amb obres de Manuel de Falla, G.Ph. Telemann A. Piazzola i G. Walters, interpretats per l’orquestra de cambra Terrassa-48, pertanyent a l’obra social Caixa de Terrassa i el guitarrista grec Yorgos Arguiriadis.

Amb el registre d’una bona entrada, quasi tres quarts de platea – no obstant, el programa i el cartell mereixien més atenció del públic mataroní – i com sempre sense cap personalitat destacable del món associatiu, ni responsables ni autoritats municipals de cap mena – la norma constant – però si amb la presència d’alguns personatges, pocs, del món de la cultura y de la història, i d’un públic entès i desitjós d’escoltar una peça coneguda (fins i tot es va notar l’assistència d’alguns dels exclusius de la Setmana de Música Antiga), l’audició, com sempre, va començar amb el pre-concert talk de Joan Vives.

“És un gran goig per a mi presentar un programa com aquest que es dona poques vegades fora de Barcelona”, varen ser les primeres paraules de Vives, que tot seguit va passar a exposar el contingut del concert, que va començar amb Georg Philipp Telemann amb un Concert per a violí en Sol M. Un compositor aquest, coetani de J.S. Bach, de vida longeva, i gran coneixedor i virtuós de diversos instruments. Els músics, quan toquen la seves composicions, se n ‘adonen que Telemann coneixia les particularitats de l’instrument, al igual que la música del seu temps, especialment la italiana i la francesa, la màxima expressió d’un llenguatge musical molt europeu per l’època.

“Telemann és un dels pocs músics que figuren dins el llibre Guiness dels rècords, com el compositor que ha escrit més música al llarg de la història. Les seves composicions es compten per centenars. En determinats moments, va ser un exemple a seguir pels estudiants i músics, doncs se’l considerava un home erudit".

Seguidament, Vives va fer referència a George Walters, nascut al País de Gales al 1928 i del seu Divertimento per cordes, que “encaixa molt bé en la línia britànica a que estem acostumats”. A Anglaterra, els compositors solien seguir a Gustav Holtst, compositor de la celebèrrima “Els Planetes”, o a Vaughan Williams (recordem la seva “Greensleeves”). També va ser el naixement de Benjamin Britten, i de l’autor que ens ocupa.

“Quan es va estrenar aquesta peça, l’any 1960, es feia una música molt espectacular, i d’alta dissonància, i dins aquesta partitura, apareixen citades moltes expressions populars”. Walters no és un compositor molt conegut, però va tenir la particularitat d’escriure música per que la interpretessin els seus alumnes, a fi a efecte de permetre la seva comprensió.

Finalment, Vives va parlar de A. Piazzola, i dels tres tangos que Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul. “A Piazzola se’l considera com el Gershwin argentí". Va començar a tocar amb les orquestres de Pullesa, Troilo y fins i tot al costat de Carlos Gardel. Quan tenia uns trenta anys, cap l’any 1950, va decidir anar a Europa, concretament a París i estudiar amb Nadia Boulanger, una prestigiosa mestre de música, qui a l'escoltar les seves composicions, el va animar a que continués amb el tango, i es deixés de música europea. El tango Prepárense, el va estrenar a París, després d’una de les seves classes amb la Boulanger. “El tango o la música de Piazzola sempre té un punt angoixant que ens atrapa”, va concloure Joan Vives, donant pas a la primera part del concert.

El Concert per a violí en Sol M, és una peça senzilla, sense complicacions; color musical agradable i imatges de “soirée barroca”, on els seus tres moviments, Allegro, Adagio i Presto queden perfectament definits: brillantor i vivesa en l’Allegro, melangiós va ser l’Adagio i el Presto ens va tornar l’ànim alegre, amb final feliç. Una peça pel lluïment del concertino i director de la Terrassa-48 Quim Térmens, ben secundat pel conjunt de l’orquestra.

El Divertimento per cordes, de George Walters, va ser una obra plena d’aires i paisatges gal·lesos, i de records cinematogràfics, especialment de la música Bernard Hermann. En absolut es tracte d’una copia, però les bandes sonores cinematogràfiques són molt il·lustratives de context d’un film, i escoltar aquest Divertimento permet a l’espectador associar sons i imatges. Es tracta d’una obra de cinc moviments: Allegro Vivace, Lento cantabile, Presto, Largo i Allegro Giocoso, de gran contingut i fantasia, de composició compacte, i on destaquem el color de la seva sonoritat amb mil i una sensacions com poden ser: dolçor en el Lento, un vigorós en l’Allegro o un espectacular Allegro Giocoso. La interpretació de l’orquestra va ser molt acurada, demostrant un bon treball d’estudi i assaig.

La primera part del concert va acabar amb la passió, l’encís, el patiment, les emocions a raig i la rauxa dels tres tangos de Piazzola: Prepárense, Melodía en la m i Marrón y azul, i on els membres de l’orquestra varen gaudir d’allò més amb aquesta interpretació, traspassant aquest sentiment al públic. Especialment volem destacar l’actuació del contrabaix, que tocava i movia l’instrument a un sentit ritme de tango, essent la Melodia en la m, més reposada, permetent als violins mostrar un gran sentiment. El cromatisme musical de Marrón y Azul, al igual que en el Prepárense recordava perfectament els aires “arrabaleros” de la populosa Buenos Aires.

La segona part constava de dues peces de Manuel de Falla: Homenaje a la tumba de Debussy i Danza del molinero, i l’esperat Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo

Vives va explicar en referència a l’Homenaje...que Falla, home de marcada timidesa, la va composar a petició del guitarrista Miquel Llobet. Debussy va morir al 1918, en plena primera guerra mundial. Les dates i els esdeveniments no eren propicis per a fer un gran homenatge públic a qui va ser el pare de l’impressionisme musical. No obstant, l’estrena d’aquesta peça es va fer amb una mena de llaüd-arpa, un instrument actualment desaparegut. Posteriorment, Llobet la va estrenar a Burgos uns mesos desprès

“La Danza del molinero és una farruca que pertany al ballet El sombrero de tres picos – els francesos en diuen el Tricorni- . Aquesta peça, originàriament Falla la va composar per guitarra i cantaor, però s’ha popularitzat gràcies al piano, que segons els entesos té més nivell”, va comentar Vives, que va afegir que en aquest concert tindríem ocasió de sentir l’original “i gràcies al guitarrista, Yorgos Arguiriadis, de ben segur que fins i tot al cantaor”.

I finalment, Joan Vives va explicar als presents detalls de la composició del Concierto de Aranjuez, entre ells el fet de que Rodrigo, invident des de l’edat de tres anys, no era guitarrista, i per tant desconeixia les possibilitats reals de l’instrument. “De ben segur que en Yorgos ens ho podria confirmar”. Rodrigo va composar aquesta obra a Paris, i es diu que l’origen del conegut Adagio es deu a que la seva esposa, embarassada, va perdre la criatura que esperava.

No obstant, de tots és sabut que aquest Concierto està inspirat en el Palacio de Aranjuez, seu de primavera i d’estiu de la cort espanyola des dels temps de Felip II. “És l’obra que més beneficis ha donat a la Societat General d’Autors, i la que més discos ha venut al llarg de la història. Tots recordarem el disc d’aquest Concierto i Noches en los jardines de España”. Es va estrenar al Palau de la Música de Barcelona al 1940, hi encara hi ha públic viu que va viure l’estrena. El guitarrista va ser Regino Sainz de la Maza, tot i que Narciso Yepes va ser qui la va interpretar més vegades arreu del món. L’orquestra que l’acompanyava eren les restes de l’antiga Orquestra Pau Casals, embrió de l’Orquestra de Barcelona d’Eduard Toldrà. La Unió Europea de Radiodifusió la va retransmetre per tota Europa, i la va popularitzar.

En aquesta segona part, l’orquestra Terrassa-48, va acompanyar al guitarrista grec Yorgos Arguiriadis, que ha estat l’impulsor d’aquest concert; volia interpretar aquesta obra específicament al Foment, tal com ens va comentar el Sr. Vilà, organitzador de la temporada de concerts d’aquesta entitat.

Tant Homenaje a la tumba de Debussy com la Danza del molinero, varen ser interpretades en solitari per Arguiriadis, mostrant a través de les cordes de la guitarra, tot el sentiment i el dolor pel traspàs d’una insigne figura com va ser Debussy. Una obra íntima i profunda, desenvolupant amb gran emoció un sol matís de color musical. El contrast va ser la Danza..., que fent ús d’una castissa expressió la podríem definir plena d’ “arte i tronio”. Una magistral interpretació, que va tenir al públic totalment absort amb el mestratge de Arguiriadis. Lluïment, efectisme i coneixement profund d’aquesta obra, varen donar pas a la peça esperada: el Concierto de Aranjuez, que va respondre perfectament a les espectatives.

En el primer moviment: Allegro con spirito, la guitarra va atacar el primer tema, tot establint un ritme viu, enèrgic i brillant que va durar durant tot el moviment.

El famós Adagio, del que s’han fet infinitat d’adaptacions, Arguiriadis va plantejar un tema únic ple de la nostàlgia d’un antic esplendor, i on la desplegant amb la guitarra una gran quantitat de dibuixos ornamentals, i de dolces imatges.

El tercer i últim moviment, Allegro gentile, és una dansa, evocadora de la magnificència de la cort, alegre i festiva que dona lluïment al solista.

El públic va aplaudir entusiasmat i cridant “bravo” l’actuació de l’orquestra i del solista, qui va regalar dos bisos: un d’Heitor Villalobos, l’estudi nº 1 i Invocación y Danza del mateix J. Rodrigo, interpretats amb el mateix mestratge que la resta d’obres.

Un programa de gran encert i interpretat de forma magistral, a plena satisfacció de l'audiència.