UN “MESSIES” MOLT DIGNE (II)

Amb la coral Càrmina i l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, l’oratori del Messies va comptar com a veus solistes amb la soprano Maria Hinojosa, la mezzo Anna Tobella, el tenor David Alegret i el baix Toni Masol. La direcció tant del cor com de l’orquestra va anar a càrrec de Fernando Marina.

Tot i que Händel va composar el Messies a Londres, la seva estrena es va produir a Dublín el 13 d’abril de 1742, amb un gran èxit. Va ser un any més tard, el 1743, quan es va estrenar al Covent Garden de Londres, sense però, la ressonància de Dublín. Fins i tot hi va haver-hi certa polèmica doncs el Convent Garden era un teatre públic, la qual cosa no semblava un lloc apropiat al tractar-se d’una representació sacra. No obstant, aquest fet no va desanimar Händel, i al 1750 va oferir una nova representació al Foundling Hospital londinenc. A partir d’aquí, l’execució de l’oratori es va repetir any rera any.

El llibret del Messies, (que el públic del Foment va poder seguir fil per randa, gràcies al programa de mà), està dividit en tres parts, amb versicles de la Bíblia (antic i nou testament), escollits amb la finalitat d’il·lustrar la presència de Jesús entre els homes i reafirmar la seva divinitat.

No és, per tant, una obra pròpiament del Nadal, però al llarg del temps, gràcies al famós cor “Hallelujah” de la segona part, aquest oratori s’ha inclòs dins la tradició musical d’aquestes festes.

En la primera part del programa, es va observar certa lentitud en la direcció, no exempta de solemnitat, però s’haguera agraït més dinamisme. Aquest fet es va notar especialment en el “For unto us a child is born” Tot i així, el públic present ja va poder copsar la magnífica, potent, nítida i ben timbrada veu del baix Masol, que va poder lluir-se plenament i amb tota magnitud en el recitatiu “for behold darkness shall cover the earth”, igualment dins la primera part i pel que fa a la segona i tercera dins el “Why do the nations so furiosly range” i “The trumpet shall sound, and the dead shall be raised”. Una veu rica i càlida, amb adequació, lliurament i cant.

Pel que fa a la soprano, Maria Hinojosa, d’elegant presència vocal, molt coneixedora del món del barroc , va mostrar una bella i homogènia veu, segura en tots els registres i excel·lent frasseig, fent les delícies dels presents en el recitatiu de la primera part “There were shepherds abiding in the fild” i “And lo, the angel of the Lord came upon them”. Dins la tercera part “I know that my Redeemer liveth”

No varen estar tan encertats, però, el tenor David Alegret i la mezzo Anna Tobella, amb menys experiència dalt de l’escenari, i amb alguns moments de desencert com van ser pel tenor el “Behold, and I see any sorrow”, que pertany a la segona part i per Tobella en el “Oh death, where is the sting” de la tercera part, conjuntament amb el tenor.

Alegret va mostrar una veu lírica, amb mancança d’experiència i poca vocalització, sense massa domini de l’estil. Si més no, però, l’esforç va ser considerable i cal destacar el seu recitatiu de la segona part “He that dwelleth in Heav’n shall” i l’ària “Thou shalt break them”

Pel que fa a Tobella, posseeix un timbre acurat i sobrietat, amb mancança de musicalitat, i excessivament estàtica en l’escenari, per la qual cosa, la realitzar una actuació molt apagada.

Finalment, no es pot deixar de fer esment del cor i orquestra i de la seva direcció, destacant especialment en la segona i tercera part. Excel·lent i brillant, veus ben coordinades, sense dissonàncies i amb molta distinció, tal com va demostrar en “He trust in God that the would deliver Him”, “Lift up your heads, o ye gates” i per descomptat el famós “Hallelujah” que va entusiasmar a l’auditori, tant la part coral com orquestral.

La direcció musical, en contrast amb al coral, va ser més pobre, quasi austera, amb certes desigualtats que la preparació de Fernando Marina va saber solucionar a temps. La corda en alguns moments no va estar a l’alçada, especialment en la simfonia de la primera part, i en canvi, va tenir una actuació destacable en el “He was despised and rejected”, acompanyant a la mezzo.

També cal fer especial menció dels sols de trompeta, amb un magnífic color musical pel que fa al recitatiu del baix “Behold, I tell you a misteri” i Amb la coral Càrmina i l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca, l’oratori del Messies va comptar com a veus solistes amb la soprano Maria Hinojosa, la mezzo Anna Tobella, el tenor David Alegret i el baix Toni Masol. La direcció tant del cor com de l’orquestra va anar a càrrec de Fernando Marina.

Tot i que Händel va composar el Messies a Londres, la seva estrena es va produir a Dublín el 13 d’abril de 1742, amb un gran èxit. Va ser un any més tard, el 1743, quan es va estrenar al Covent Garden de Londres, sense però, la ressonància de Dublín. Fins i tot hi va haver-hi certa polèmica doncs el Convent Garden era un teatre públic, la qual cosa no semblava un lloc apropiat al tractar-se d’una representació sacra. No obstant, aquest fet no va desanimar Händel, i al 1750 va oferir una nova representació al Foundling Hospital londinenc. A partir d’aquí, l’execució de l’oratori es va repetir any rera any.

El llibret del Messies, (que el públic del Foment va poder seguir fil per randa, gràcies al programa de mà), està dividit en tres parts, amb versicles de la Bíblia (antic i nou testament), escollits amb la finalitat d’il·lustrar la presència de Jesús entre els homes i reafirmar la seva divinitat.

No és, per tant, una obra pròpiament del Nadal, però al llarg del temps, gràcies al famós cor “Hallelujah” de la segona part, aquest oratori s’ha inclòs dins la tradició musical d’aquestes festes.

En la primera part del programa, es va observar certa lentitud en la direcció, no exempta de solemnitat, però s’haguera agraït més dinamisme. Aquest fet es va notar especialment en el “For unto us a child is born” Tot i així, el públic present ja va poder copsar la magnífica, potent, nítida i ben timbrada veu del baix Masol, que va poder lluir-se plenament i amb tota magnitud en el recitatiu “For behold darkness shall cover the earth”, igualment dins la primera part i pel que fa a la segona i tercera dins el “Why do the nations so furiosly range” i “The trumpet shall sound, and the dead shall be raised”. Una veu rica i càlida, amb adequació, lliurament i cant.

Pel que fa a la soprano, Maria Hinojosa, d’elegant presència vocal, molt coneixedora del món del barroc , va mostrar una bella i homogènia veu, segura en tots els registres i excel·lent frasseig, fent les delícies dels presents en el recitatiu de la primera part “There were shepherds abiding in the fild” i “And lo, the angel of the Lord came upon them”. Dins la tercera part “I know that my Redeemer liveth”

No varen estar tan encertats, però, el tenor David Alegret i la mezzo Anna Tobella, amb menys experiència dalt de l’escenari, i amb alguns moments de desencert com van ser pel tenor el “Behold, and I see any sorrow”, que pertany a la segona part i per Tobella en el “Oh death, where is the sting” de la tercera part, conjuntament amb el tenor.

Alegret va mostrar una veu lírica, amb mancança d’experiència i poca vocalització, sense massa domini de l’estil. Si més no, però, l’esforç va ser considerable i cal destacar el seu recitatiu de la segona part “He that dwelleth in Heav’n shall” i l’ària “Thou shalt break them”

Pel que fa a Tobella, posseeix un timbre acurat i sobrietat, amb mancança de musicalitat, i excessivament estàtica en l’escenari, per la qual cosa, la realitzar una actuació molt apagada.

Finalment, no es pot deixar de fer esment del cor i orquestra i de la seva direcció, destacant especialment en la segona i tercera part. Excel·lent i brillant, veus ben coordinades, sense dissonàncies i amb molta distinció, tal com va demostrar en “He trust in God that the would deliver Him”, “Lift up your heads, o ye gates” i per descomptat el famós “Hallelujah” que va entusiasmar a l’auditori, tant la part coral com orquestral.

La direcció musical, en contrast amb al coral, va ser més pobre, quasi austera, amb certes desigualtats que la preparació de Fernando Marina va saber solucionar a temps. La corda en alguns moments no va estar a l’alçada, especialment en la simfonia de la primera part, i en canvi, va tenir una actuació destacable en el “He was despised and rejected”, acompanyant a la mezzo.

També cal fer especial menció dels sols de trompeta, amb un magnífic color musical pel que fa al recitatiu del baix “Behold, I tell you a misteri” i “The trumpet shall sound, and the dead shall be raised”, ja esmentat anteriorment.

En conjunt, però, una bona vetllada y una proporcionada representació del Messies de Händel, sense que el públic en sortís gens descontent.

UN “MESSIES” MOLT DIGNE (I)

Dins el V cicle de concerts, temporada 2007, la coral Càrmina i l’Orquestra de Cambra de Vila-Seca varen oferir el passat diumenge, 16 de desembre, la representació del Messies de G.F, Händel, davant un auditori que va omplir amb una excel·lent entrada, el pati de butaques del Foment Mataroní.

Excepcionalment, el teatre va comptar amb la presència de l’alcalde J.A. Baron. No sol ser habitual que els membres de l’equip de govern municipal, o els regidors de l’oposició estiguin entre les files del públic per assistir a aquest tipus de concerts, tal com ja s’ha publicat amb més d’una ocasió dins aquests Cròniques.

El vice-president de l’entitat, Antoni Vilà, va adreçar unes paraules als assistents, tot informant de l’assistència de Baron, donant així suport institucional a les activitats musicals del Foment, alhora que va agrair l’ajut de comerços i empreses, al igual que d’entitats i privats per tirar endavant el projecte, que va començar amb tan sols sis concerts l’any 2003, mentre que en el 2007 el nombre ha estat de trenta-set, repartits entre l’auditori i la música de cambra, “projecte que es va iniciar l’any passat per tal d’acostar els músics a al públic, fent participar a la gent encetant una tertúlia”

Vilà també va fer referència al cicle de Sarsuela, amb un públic fidel y addicte que “recorda amb nostàlgia altres temps on se n’havia programat molta”

De cara a la temporada 2008, Vilà va manifestar l’aposta del Foment per la qualitat, tal com es pot comprovar pel programa de concerts ja presentat. Tal fet, però, ha suposat un considerable augment del pressupost, tot comptant amb les aportacions tant d’institucions com d’empreses col·laboradores. No obstant, Vilà no se’n va estar de demanar més suport econòmic, doncs la intenció de l’entitat es “fer arribar la música a Mataró i al Maresme” i tirar endavant el projecte, comporta grans despeses.

EL COS DE BOMBERS DE MATARÓ: AL COSTAT DE LA GENT (III): EXPOSICIÓ

A invitació del president de Caixa Laietana, bona part del públic que va assistir a la presentació de llibre 150 anys Bombers de Mataró, va passar tot seguit a la sala d’exposicions on a part de gaudir de l’habitual copa de cava, i de recollir el llibre corresponent – els que varen poder, doncs varen faltar llibres – per veure l’excel·lent muntatge dedicat als Bombers de Mataró.

Cal destacar la gran qualitat de la fotografia del cartell i programa de mà de la mostra, així com el conjunt fotogràfic on es pot apreciar en imatges l’evolució dels mitjans, uniformes i diverses situacions no tan sols a nivell professional, (incendis, inundacions, esfondraments, rescats de persones), sinó de participació del cos en maratons, en mostrar als nens el funcionament del material, col·laboració ciutadana, etc.

També es necessari fer esment d’una especial vitrina amb quasi un centenar de cotxes de bombers amb miniatura. Altres expositors contenen documents, programes, etc., que mostren com la Mutua Mataronesa contra Incendios va ser l’origen de la creació del cos, medalles de caràcter oficial i d’altres objectes.

Si més no, però resulta d’un gran atractiu l’estanteria on destaquen els diferents cascs de bombers utilitzats per aquest cos al llarg de la historia, uniformes confeccionats amb diversos materials, diferents tipus de boques i mànegues, una bomba d’aigua de quasi principis de segle, diferents models d’extintors, i de forma inèdita, fotografies de tots els caps de bombers de Mataró.

En conjunt, una exposició històrica, curiosa per la seva novetat, altament instructiva, molt apreciada pel públic assistent i que permet al visitant conèixer la significació, la professionalitat i la dedicació del Cos de Bombers de Mataró, al qual el llibre i la mostra li reten homenatge.

EL COS DE BOMBERS DE MATARÓ: AL COSTAT DE LA GENT (II): PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

Jordi Buscà, en un parlament excessivament llarg, repetitiu en alguns aspectes, no exempt de cert afany de protagonisme, va explicar als presents el contingut del seu llibre, sense deixar-se capítol per esmentar.

“Per a mi és un goig de veure tants amics. Espero que un cop acabat el parlament, continuem l’amistat”

Per a Busca, la justificació de la creació del llibre, no va ser un repte gens fàcil, doncs pensava que no es corresponia amb les seves possibilitats, però la seva decisió d’acceptar l’encàrrec es va basar en la visita de Lluís Gallifa i el fet de que li fes esment de que era un dels darrers bombers supervivents voluntaris, i com a tal, un testimoni. Buscà va manifestar que va rebre molt de suport per a la tasca, tot tenint accés a fotografies d’amics i familiars de bombers, però també va indicar una sèrie de condicionants, entre ells: “lligar la tasca dels bombers amb els esdeveniments històrics, es a dir, la historia dels bombers i els incendis de la comarca com a esdeveniments històrics, anècdotes reals, registre tecnològic, etc.”

El llibre està dividit en sis capítols:

1) La “Mutua de seguros contra Incendios” crea el Cos de Bombers de Mataró (1857 – 1910)
2) Els bombers de la Mútua durant el primer terç del segle XX (1910 – 1936)
3) Els bombers durant la guerra civil (1936-1939) i post-guerra (1936-1957
4) Els darrers anys dels bombers com a Cos municipal (1957-1966)
5) La Diputació de Barcelona absorbeix el Cos de Bombers de Mataró 1963 (1966) -1979
6) La Generalitat de Catalunya es fa càrrec dels Bombers de Mataró (1979-2007)

El volum editat en tapa dura, de lectura senzilla i profusament il·lustrat amb fotografies i apèndix amb dades sobre les plantilles dels bombers i els seus caps, medalles rebudes, etc. dedica un especial capítol a la personalitat i bonhomia de Lluís Gallifa Grenzner que des del 1916 fins al 1959, va ser cap de bombers voluntaris, tenint una especial actuació en el resguard de la capella dels Dolors de la basílica de Santa Maria durant la guerra civil, de la mort dels dos bombers ja esmentats durant el parlament de J.Boter, i també de la diversificació de tasques dels bombers: des de apagar focs, acudir al rescat de persones, inundacions, etc., etc.

Buscà va acabar la seva intervenció tot citant uns versos de Salvador Espriu extrets de la seva obra Ariadna, prenent tot seguit el torn de la paraula Joan Boada i Masoliver, secretari general del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació de la Generalitat de Catalunya, qui molt més explícit que el seu predecessor, va qualificar d’excel·lent la tasca realitzada per Buscà: “Un bon llibre per Mataró i pel país”, i es va sentir satisfet de compartir el moment, tot posant de manifest la presència entre el públic de nombrosos bombers, als qui no va voler qualificar de “retirats”, perquè sempre estan a punt.

Per a Boada, era la tercera vegada que estava a Mataró “i no per cap incendi”, sinó per esdeveniments com el present o la inauguració del nou Parc, i la historia dels 150 anys dels bombers, suposa una revisió de “la transformació social, continuada i profunda dins Mataró i Catalunya”. Tot aprofitant per parlar de l’evolució d’aquest cos, també va fer incidència en “les moltes generacions de mataronins que s’han sentit protegits pel Cos de Bombers. Bombers amb noms i cognoms, persones amb caràcter i professionalitat”.

Actualment a Catalunya, el cos està format per 5.000 persones entre professionals i voluntaris, la qual cosa suposa “un engranatge clau per a la seguretat pública”

En les seves paraules finals, Boada va manifestar la intenció del seu Departament de realitzar la historia dels Bombers de Catalunya, perquè en referència al llibre de Buscà “el llibre acosta els bombers a la gent i des de la Generalitat ens sentim orgullosos”

L’acte de presentació del llibre va concloure amb el lliurament d’uns obsequis, i sense cap comentari sobre l'actual funcionament dels Bombers de Mataró, per part de Manuel Catà , Cap del Cos, als representants de les institucions presents a la taula i un petit parlament de l’alcalde J.A. Baron, qui va recordar la gestació d’aquest llibre “fa tres anys en un sopar al Castell de Mata, el dia de la celebració del patró dels bombers. Al cap de poc ja es va posar en marxa la creació de la comissió organitzadora d’aquest aniversari, presidida per Ramon Bassas com a regidor de Seguretat i Prevenció”.

L’alcalde va acabar el seu discurs tot agraint a la Caixa Laietana el seu suport en l’edició del llibre i llegint el pròleg del mateix, que va tenir ocasió de fer, quan tot just l’autor l’havia acabat, la qual cosa li va suposar ser un dels primers lectors. Segons va manifestar Baron, té per costum fer els pròlegs que li demanen amb lectura prèvia del text a prologar.

EL COS DE BOMBERS DE MATARÓ: AL COSTAT DE LA GENT (I): PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

La presentació del llibre “150 anys bombers de Mataró” va congregar el passat dilluns, 10 de desembre al voltant de quatre-centes vuitanta persones a la sala d’actes de Caixa Laietana, situada al carrer de Sta. Teresa de Mataró.

La majoria del públic assistent, directa i indirectament relacionats amb el cos de bombers (familiars, amics i també presencia de diferents entitats i societats) va deixar ben patent la significació d’aquest cos de seguretat per a la població de Mataró.

L’esdeveniment va comptar amb la presencia de l’ alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, el president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, la directora d’emergències i seguretat civil, Olga Lanau, representants del consistori mataroní, el secretari general del departament d’Interior Joan Boada, el diputat al parlament Salvador Milà, juntament amb membres del cos de bombers, com l’actual cap del parc de bombers de Mataró, Manuel Catà i Joan Rovira, cap de bombers de la Regió Metropolitana Nord. No obstant, no hi eren presents representants tan de la Mutua contra Incendios com de la Diputació de Barcelona.

L’inici de l'acte va anar a càrrec de Jaume Boter de Palau, president de l’entitat d’estalvi que en les seves paraules de presentació va mostrar la seva satisfacció per la presentació d’aquest llibre i de la mostra que sobre la historia d’aquest cos presenta la sala d’exposicions de la plaça Santa Anna.

Boter va felicitar a l’autor del llibre, Jordi Buscà que des de l’any 1960 al 1966 va ser sots-cap del Bombers Voluntaris de Mataró, i va glossar la seva figura, destacant la seva professió, enginyer industrial, realitzant els seus estudis entre els Salessians i els Maristes.

“Sempre s’ha sentit atret per escriure coses d’aquesta ciutat. Va fer la historia del clavegueram i també biografies de mataronins de renom. Des del 1986 es president del Centre Atlètic Laietania i fa honor al lema de l’entitat “més enllà de l’esforç”"

Boter va destacar que Mataró sempre ha estimat als bombers, fins a tal punt que la comissió del nomenclàtor va concedir al 1948 el nom d’un carrer a dos bombers morts en accident de trànsit en bolcar l’autotanc en que anaven: Francesc Clariana i Manuel Madern.

Finalment, J.Boter va comentar alguns aspectes que repassa el llibre com les vicissituds del cos, les actuals instal·lacions del parc a la via Sergia, etc.

Tot agraint a les persones i institucions presents la seva contribució en aquesta monografia, tot convidant posteriorment a assistir a l’exposició que “il·lustre la seva evolució històrica i el canvi de la societat”.

Seguidament, va prendre la paraula Joan Rovira, cap de Bombers de la regió metropolitana nord, per qui va suposar un plaer formar part de la presentació de llibre doncs “permet aprofundir dins la nostra historia com a col·lectiu professional”.

Rovira també va fer esment del desconeixement general de la historia del cos de Bombers, que dins el context històric, pot ser es pot considerar menor, però que disposa d’una amplia trajectòria a partir del segle XIX. “No hi ha masses actuacions. Buscà fa una aportació d’un particular trencaclosques i historia general que dona una visió de quina ha estat l’evolució dels Bombers”.

Per a Rovira, va resultar molt interessant treballar amb l’autor del llibre, amb qui va descobrir no tan sols el desenvolupament dels cossos de Bombers per tot Catalunya al llarg d’aquests 150 anys, sinó la vinculació de les mútues d’assegurances, que varen permetre consolidar les primers companyies de Bombers.

Tot reconeixent les vicissituds dels períodes inicials de la creació d’aquests cossos de seguretat, Rovira no se’n va estar de dir que “és més fàcil seguir la historia dels Bombers a través de les dificultats econòmiques o de pagament dels sous que d’equipaments i material tècnic”

Finalment, Rovira va parlar de com cap als anys seixanta, els cossos de Bombers municipals, varen passar a dependre de la Diputació de Barcelona, fet que va suposar ser pioners a Espanya de la creació de cossos de Bombers provincials, a la par que la Diputació va ser capdavantera en la creació de Parcs d’Incendis, i la seva interconexió. Als anys noranta, la Generalitat se’n va fer càrrec, establint la Xarxa de Cossos de Bombers per tot Catalunya. “És el cos amb més potencia organitzativa de l’Estat Espanyol i d’Europa”. Amb les felicitacions i agraïments de rigor, Rovira va acabar el seu parlament, tot cedint la paraula a l’autor del llibre.

XXIV SESSIÓ D’ESTUDIS MATARONINS

La tradicional presentació de diferents comunicacions basades en la historia local o comarcal del Maresme, va tenir lloc el passat dissabte 2 de desembre, en l’estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró.

Enric Subiñà, com a organitzador y moderador de l’esdeveniment, facilitant al final de cada intervenció la possibilitat al públic de fer preguntes, va informar al escàs públic assistent – majoritàriament els autors dels estudis realitzats – de l’arribada de vint-i una comunicacions, de les quals, catorze varen ser les presentades.

Seguint aquest any l’ordre cronològic de les diferents èpoques Ramon Bruguera i Riera amb “Les sitges del poblat ibèric de la Torre dels Encantats (Arenys de Mar)”, va iniciar el torn d’intervencions, amb l’ajut de mitjans informàtics, utilitzats per bona part dels comunicants.

Amb l’ajut de mitjans informàtics, Bruguera va posar en antecedents al públic sobre els diferents components trobats en les esmentades sitges – grans dipòsits enterrats a terra – que actuaven de contenidors “d’escombreries” durant l’època romana. El contingut: peces de ceràmica, ossos, brossa, etc. Bruguera també va fer esment dels estudis realitzats per Pons Guri, base de l’estudi actual.

Tot seguit, el torn va ser el de darrer premi-Iluro 2007: Ramon Reixach que va presentar “Apunts per una historia espiritual de la pietat mariana a Mataró, segle XV-XX”

Reixach va parlar als presents de la diversitat de punts de contemplació de la Mare de Deu: mare Teodocos, mare de l’església, mare de Jesucrist i mare com a model dels cristians. En base a la data del 15 d’agost, coneguda com l’Assumpció, i que va tenir vigència com a festa major fins a final del segle XVIII, dates on també la patrona de la basílica de Santa Maria passa a ser la Candelera.

Gràcies a la reforma realitzada per Gregori VI durant el segle XI, la Mare de Déu passa a ser-ne de l’església, amb diferents devocions. Com a mare de Jesucrist, es converteix en “Mater Dolorosa”, que pateix pel fill a la creu, símbol aquest que va propiciar la creació de corferies dedicades a la Mare de Deu dels Dolors. Finalment, com a model dels cristians per ser una dona extraordinària amb un comportament exemplar, fet que va tornar lloc a iconografies com la de la Immaculada, etc.

A continuació, Joaquim Graupera amb “Les veracreus gòtiques i del temps del Renaixement al Maresme”, va posar de manifest un estudi realitzat sobre les anomenades Veracreus, un objecte litúrgic i de culte, que es guardava en els altars o dins els sagraris, i que contenien trocets de fusta de la creu de Crist, dins el que s’anomena com “Estauroteques” il·lustrant el tema amb diferents llegendes, que varen ser difoses des de Roma fins a l’Orient.

Graupera va parlar de tres tipologies de creus al Maresme, normalment realitzades en argent, amb diferent iconografia però mateixa significació.

Al finalitzar la seva intervenció, Benet Oliva i Ricós va prendre el torn de la paraula amb "Cada nom es un nom. Els orígens dels Piferrer”.

Oliva amb el seu estudi, va aclarir el tòpic del cognom de la família Pifarrer de Vilassar, que no es tracte de la unió de Pi + Ferrer, sinó que l’origen es del segle XV fins a l’actualitat, i prové d’uns impressors de Barcelona, originàriament de la família Vilamajor, que es varen unir matrimonialment amb diferents Ferrers, fins a tal punt que el cognom amb el pas dels anys va passar a Piferrer.

Seguidament, Alexandra Capdevila va parlar de “Cosas de pagesos no volen tenir cosas per mar. Les pautes de consum de la pagesia maresmenca als segles XVII i XVIII"., on va esposar als presents l’estil de vida i pautes de consum específiques del col·lectiu pagès envers la resta (mariners, menestrals i burgesos), tal com ho demostren els diferents inventaris consultats per Capdevila, apreciant-se diferencies segons la població.

El mateix moderador, Enric Subiñà va ser el següent a intervenir amb ““Speculo”. La importància dels llibres mestres dels masos. El cas del mas Pins (Argentona)”. El Speculo era un llibre de registre de les diferents activitats dels masos, i que també servia d’arxiu familiar. S’indicaven qüestions tant de la comptabilitat com dels capítols matrimonials. El cas que va presentar Subiñà va ser elaborat pel Dr. Josep Mas, eclesiàstic i amic de la família Pins durant l’any 1714. Gràcies a les diapositives, els assistents vàrem comprovar la bellesa d’aquest llibre amb perfecta estat de conservació i amb belles il·lustracions com l’arbre genealògic o la coberta.

Tot seguit, Montserrat Gurrera va presentar “La Revista Mataronesa de la primera època i les referències a l’ensenyament a Mataró”. La població escolaritzada entre el 1858 i el 1860 era de 875 nens i 333 nenes, en un total de 12 escoles. La taxa d’alfabetització era d’un 26%, mentre que a la resta d’Espanya era d’un 20%. La Revista… parla en els seus 19 exemplars de la primera època, d’algunes activitats escolars, conferències, etc. per la qual cosa, Gurrera indica la importància de l’ensenyament durant aquest període, a nivell general.

Antoni Martí i Coll va presentar a continuació “Els inicis de Mataró de l’Ominosa Dècada (memòries d’un regidor degà), on mercès a les memòries de Josep de Palau y Jofre (1756-1834), s’explica l’entrada dels 100.000 mil fills de Sant Lluis, amb motiu de la restauració de Ferran VII, tot narrant l’anticlericalisme i la repressió que aquesta actitud va provocar, absolutament caòtica.

Finalment, Alexis Serrano amb “Referències a l’entorn de la figura del lingüista Rafael Monjo i Segura”, perfil biogràfic del qui fora director del Col·legi Nàutic Mercantil de Vilassar de Mar entre 1884 i 1906, un dels personatges més destacats per la seva activitat cultural i política a Vilassar de Mar, Margarida Colomer i “Memòria històrica a Mataró. Guillermina Peiró”, comunicació sobre aquest personatge i la seva experiència a l’exili, sempre tenint un record profund a Joan Peiró, els seus ideals i pensaments, i “Mataró durant el franquisme (1939 – 1975): societat, política, cultura. Apunts sobre l’antifranquisme”, presentat per Josep Puig i Pla, gràcies a un treball que li va encarregar el CEFID de la UAB, amb un estudi sintètic de la ciutat en el període esmentat: estancament de la població, arribada de la immigració, el paper de l’Església, etc.

Jordi Amat i Teixidó també va intervenir amb un estudi sobre “L’estol socialista femení de Pineda (1934-1939), la primera organització i militància explícita de la dona a Pineda de Mar. Activitats com excursions o tasca propagandística i d’animació electoral constituïen la base d’aquesta entitat, que mes tard va passar al PSUC.

LA RUMBA CATALANA, EN EXPOSICIÓ

Un gènere musical, sense partitures ni estudis de conservatori, però nascut al carrer i arrelat profundament dins la nostra societat, com és la rumba catalana, es la base perquè institucions com la Diputació de Barcelona o el Patronat Municipal de Cultura de la nostra ciutat, plantegin una exposició per a mostrar la seva trajectòria durant la darrera part del segle XX i fins l’actualitat.

I és així com el Museu de Mataró presenta fins al proper 13 de gener de 2008 “Les mil i una rumbes: 50 anys de rumba catalana”, una mostra que recull en plafons noms propis d’aquest gènere com Peret, Los Amaya, Los Manolos, Rumba tres, Gato Pérez, etc.

El passat divendres, 23 de novembre s’inaugurava aquesta mostra amb la presència de Sergi Penedès, com a president del PMC, l’Abel·lí com a representant de la Diputació de Barcelona y Jordi Barrachina, comissari de la mostra.

Davant d’un nombrós públic, amb forces representants de la raça caló, fotògrafs i regidors varis, Penedès va iniciar la seva intervenció, tot destacant com la rumba catalana es una expressió de la cultura catalana.

Seguidament, el representant de la Diputació de Barcelona, Abel·lí, va adreçar-se als presents informant del compromís adquirit a través de la Xarxa de Museus de la Diputació de Barcelona, per exhibir la mostra en diferents poblacions que ja l’han sol·licitat. Tot felicitant a l’Ajuntament de Mataró per la col·laboració en l’esdeveniment, va donar la paraula al comissari, Jordi Barrachina, qui va destacar la tradició de la rumba catalana, nascuda a Gràcia, a la plaça del Raspall, i que vol ser una dedicatòria a totes les persones que han format part d’ella.

“La rumba és com un arbre amb arrels, tronc branques i fulles, que es va renovant. La mostra està dividida en tres àmbits: el primer es un homenatge a cantants i intèrprets, amb una triada selecció musical. Hi ha una barreja d’estils dins la rumba”

Barrachina també va destacar el vocabulari específic d’aquest gènere com a segon àmbit: les palmes, el ventilador, etc., del qual la mostra en facilita l’entesa. El tercer espai reprodueix en fotografia la plaça del Raspall, i a través d’una filmació, hi ha les opinions de diferents intèrprets.

Barrachina va acabar el seu parlament, tot recordant una frase de Rogeli Herrero de Los Manolos “La rumba catalana es com el rock & roll, el gènere més popular de Catalunya” i manifestant que: “Aquesta exposició mostra la vitalitat de la Rumba Catalana i es un homenatge a la gent que fa la rumba”

El torn de parlaments el va tancar una darrera intervenció de Sergi Penedès, qui va expressar la seva satisfacció per la realització d’aquesta exposició i el fet de realitzar-la en el Museu de Mataró, permet sortir de l’àmbit més estrictament acadèmic de la institució museística, i donar-li una nova visió, més oberta. “El Museu ha de reflectir les coses que han passat fa anys, però també és un equipament viu i contemporani que expressa una realitat, i de noves tecnologies”.

Penedès va recordar el fet de que Mataró és una plaça que forma part de la rumba catalana - cal recordar que Peret es mataroní, però no va poder assistir a l’acte – i que ell mateix, Penedès, havia tocat palmes i ballat rumba, i “com a paio no ho feia malament, però segurament ho deien per quedar bé. La rumba es patrimoni cultural de Catalunya, i ja fa cinquanta anys”

Va recordar que a Mataró hi ha grups que fan rumba catalana – hi ha una comunitat caló a l’Avinguda Jaume Recoder – i va expressar el seu desig que aquesta mostra fos també vista a altres poblacions, fora de la província de Barcelona, tot destacant l’interès de l’Ajuntament de Lleida. Finalment, Penedès va fer referència a la capitalitat cultural catalana de Perpinyà per l’any 2008, on es pensa incloure la rumba.

Tot seguit, es va donar pas a una actuació musical, on es van recordar unes quantes de les rumbes més populars, i que el públic assistent, no poden evitar de moure's al compàs, va agrair amb forçes aplaudiments.

Aquesta mostra, amb plafons amb fotografía i text, i que també disposa d’un servei d’auriculars per escoltar una bona selecció de rumbes, té com a curiositat el fet que siguin institucions publiques que donin a conèixer un gènere, al que realment no li fa falta cap reconeixement públic, per ser tremendament popular, i del que els catalans ens sentim plenament identificats.

Moltes d’aquestes cançons, fa quasi quaranta anys, formaven part del que es coneixia com “la canción del verano”, tan menyspreada i tan popularitzada, i ara, gràcies a unes quantes ments de funcionaris, constitueixen part del patrimoni cultural català, això que les lletres de les rumbes són en castellà.

Conèixer el desenvolupament de la rumba, té el seu interès. Però es fa des de la institucionalització, excessivament polititzada i en vistes més electorals que culturals.

Tal com va dir Rogeli Herrero - Los Manolos i s'esmenta en un dels plafons: "La rumba catalana deu molt a una trinitat: El Peret (el nostre Elvis Presley) el Pescáílla (el nostre James Brown) i el Gato Pérez (el nostre Bob Dylan).

MOISÈS BERTRAN: UN CONCERT MEMORABLE (II)

La música contemporània disposa d’un gran nombre de compositors i de intèrprets, però malauradament, per la seva avantguarda, molta incomprensió per part del gran públic, especialment pel que fa a l’adquisició d’obra discogràfica.

El concert de Bertran va facilitar al no entès o poc afeccionat, un ampli ventall d’harmonitzacions musicals, que també varen permetre comprovar l’alta evolució del músic.

Així, en les Cinc petites peces per a piano (1995-1996), (Preludi, Toccata, Vals, Coral i Marxa) que Bertran va interpretar sol, es va poder apreciar que era una obra breu, jovenívola, quasi d’assaig del que més endavant hauria de compondre. L’exquisidesa dels sons fa agafar el seu grau màxim amb la subtilesa del Vals.

La Sonatine pour Mykeko, (1997) que conté tres moviments: Allegro Risoluto, Grave with dramatic intensity i Allegro Rítimico, interpretada per Bertran con juntament amb Marta Lorenz a la flauta, va resultar absolutament fascinant. Tot i que el programa de mà esmenta a través Juan Pablo Serna, que la peça té un marcat caràcter hispànic, i va haver-hi moments que el piano i la flauta semblava que es transformessin en un Koto de 12 cordes i un tojo (un tipus de flauta japonesa), i viatgéssim per alguns instants al Japó de quan Kyoto era capital imperial.

Una peça plena de lirisme, d’evocacions llunyanes, on classicisme i avantguarda, en perfecta harmonia varen proporcionar moments de gran brillantor e intensitat, dins una marca introspecció.

Amb Blussing for Marcel (2004), amb Moisès Bertran en solitari, va resultar vibrant, rítmica, plena de timbre, amb regust al jazz dels clubs nocturns francesos o alemanys, i amb marcades notes de blues. Una obra plena de dinamisme, que sap transmetre entusiasme.

La Suite per a Elis/za (2002) composta de cinc moviments: Preludi, tocatta, Lento, Scherzo i Varicions, va ser interpretada per Bertran i Queralt al clarinet. Una obra plena d’energia, amb un marcat romanticisme, preo no s’ha d’entendre en el color musical del segle XIX, sinó amb el sentiment, l’emoció i la plenitud d’un compositor que viu i experimenta la música.

En l’últim moviment, les Variacions, trobem una perfecta connexió entre la modernitat de Bertran i el mestratge de Beethoven, en perfecta sincronia i harmonització.

A la memòria de Frederic Mompou (2002), va ser l’obra que va començar la segona part del programa. Una peça a quatre mans, que va comptar amb Alba Massafrets. Una obra curiosa, on seguint l’estructura de “Cançons i Danses” de Mompou, Bertran fa una aportació catalana molt particular, inspirant-se en el mestre, però sense prendre’n les seves notes. Bertran mostra una solida estructura harmonitzada, efectuant variacions exposades en diferents notes però sense caure en el parany de la repetició.

Seguidament, Variacions i Fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo (2000), que amb l’acompanyament a la guitarra de Àlex Garrobé va fer pensar en la música experimental dels anys seixanta, que servia com a banda sonora a pel·lícules de la nouvelle-bague o del neorrealisme italià. Una obra profundament eclèctica, però plena d’equilibri, sense estridències. Un conjunt estrany dins el món musical com és un duet per a piano i guitarra que va resultar sorprenent, de color musical escumin i serè.

Homenatge a Lis A. Calvo (2006), una obra d’una gran maduresa musical, de compositor experimentat i intèrpret ja consumat. Intensa, dinàmica, viva i activa, d’una harmonia en plenitud i de brillants contrastos.

Finalment, Trio para Piano y Maduresa (1997) amb Maria Escales a l’Oboè, Pau Solà en el Fagot i per descomptat, Bertran al piano. Consta de quatre moviments: Allegro, Grave, Andante-Allegretto Scherzando i Allegro. Una obra sensacional en la conjugació dels tres instruments essent d’una perfecció sublim. Cada instrument individualment fa una aportació única dins l’eclecticisme habitual en Bertran, fins a arribar a una unitat acurada i precisa, que transmet unes sensacions estranyes, quasi psicodèliques, sobtades, però perfectament emmarcades en el context que proporcionen els instruments en si mateixos.

Veritablement, el públic va assistir a un concert únic, amb magnifiques interpretacions tant de Bertran com dels seus acompanyants, que varen demostrar una gran preparació i coneixement de les obres, sabent transmetre l’esperit i l’essència d’un compositor, intel·ligent i brillant, d’una gran senzillesa – doncs ell mateix ajudava a la col·locació de cadires i faristols – malauradament gens valorat, com d’altres casos, per les nostres “distingides” autoritats – però músic i persona d’una sòbria grandesa. Felicitats!!

MOISÈS BERTRAN: UN CONCERT MEMORABLE (I)

El Foment Mataroní va presentar en primícia el passat diumenge, 4 de novembre, la darrera gravació discogràfica d’una selecció de peces de Moisès Bertran: Variacions i Fantasies, - Columna Música - a través d’un concert on el músic va interpretar les seves pròpies composicions.

Amb una entrada de mitja platea d’un públic, majoritàriament ex-alumnes, amics i familiars de l’intèrpret, o gent al voltant de l’entorn musical, i com sol ser habitual, sense cap regidor ni membre del consistori, i amb prou feines, personalitats del món cultural, Antoni Vilà, vice-president de l’entitat, va donar la benvinguda als presents, informant breument de l’esdeveniment i tot seguit va donar la paraula a Núria Viladot qui en representació de Columna Música, va facilitar detalls sobre el contingut del CD: peces que abracen el període de composició que va del 1995 al 2006. “L’eclecticisme de la seva música i la seva extrema expressivitat, no s’han lliurat a l’avantguarda ni als clàssics”

Viladot també va manifestar el desig d’una continuïtat de col·laboració de Bertran amb Columna, doncs aquesta discogràfica té com a finalitat donar a conèixer el patrimoni musical català, des dels trobadors fins a l’actualitat, . “donant la difusió internacional que es mereix”, tot i que la seva tasca s’ha centrat principalment en autors del segle XX i XXI: Mompou. Montsalvatge, Toldrà, etc., etc.

Amb els agraïments de rigor, va cedir el torn a Joan Vives, qui va iniciar el pre-concert talk pròpiament dit, manifestant la gran il·lusió que li feia la presentació del concert, tot fent memòria alhora la gran amistat que l’uneix amb Bertran, doncs van coincidir molt sovint en classes, concerts, estudis, etc.etc.

Va felicitar, també, a Columna Música per la seva extraordinària tasca. “Mai cap discogràfica havia enregistrat tantes i tantes hores de música catalana” i va glossar la gestió i amabilitat de Viladot per la seva accessibilitat amb els músics, tot desitjant que el projecte de la discogràfica creixi més.

“Es aquest un concert que es podria dir antològic, doncs es tracte d’obres algunes d’elles compostes entre Mataró i Barcelona”

Vives va fer un breu repàs a la biografia del compositor, que va durant dos anys va ser Professor de Composició pel Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, en substitució del seu mestre Salvador Pueyo. També va realitzar estudis als EE.UU, concretament a la Hartt School –de la universitat de Hartford, i actualment resideix a Colòmbia, i exerceix la seva tasca docent al Conservatori de Música de la Universitat Nacional de Colòmbia.

Tot seguit, vives va parlar del programa del concert, on un detall de les mateixes estan explicades en el programa de mà. Cinc petites peces per a piano (1995-1996) "és l’obra més antiga. Va ser un encàrrec de Fermín Bernetxea, i el Preludi de la mateixa va va participar en un concurs musical organitzat a Berga”

Pel que fa a la Sonatine pour Mykeko, (1997) Bertran la va dedicar precisament a Ferri Berraechea. “Una obra de comportament eclèctic, i amb un gran coneixement de la composició. Una música molt fàcil de seguir i atractiva”.

La següent peça “Blussing for Marcel” (2004) va ser dedicada a un músic holandès. “Holanda és un país molt dedicat a la música, fins a tal punt que existeix “La principal d’Amsterdam” on per descomptat, es toquen sardanes” Aquest músic holandès utilitza en les seves composicions obres procedents de Mompou i altres autors, als que afegeix son jazzístics, o de blues. La coneixença entre ambdós músics va venir donada pel coneixement que Marcel va tenir de Bertran amb qui via e-mail va contactar.

Suite per a Elis/za (2002) va ser la peça que va tancar la primera part del programa. Com les anteriors, també va ser dedicada, aquest cop a una amiga colombiana del compositor que es diu Elisabet, i per no confondre amb l’Elisa de Beethoveen (“que per cert, en realitat es deia Teresa Malatti, però no es va tocar mai en vida del compositor. Va ser l’editor de les seves obres, , un cop traspassat Bethoveen, li va posar Per a Elisa”)

La segona part començava amb A la memòria de Frederic Mompou (2002), una peça per a piano a quatre mans que va composar en homenatge al mestre. “Els temes són propis, tot buscant que tinguin una flaire catalana. Va ser un encàrrec de Mac Mclure”. Tot seguit a Variacions i Fantasia sobre un tema de Salvador Pueyo (2000), lògicament dedicada al seu mestre, i basada en una composició del mateix de l’any 1961. “Bertran té un gran record del seu professor, a qui va substituir en la seva jubilació”

Les darreres peces de la segona part del programa varen ser Homenatge a Luis A. Calvo (2006), un compositor colombià desconegut per nosaltres, però que a Colòmbia té un gran prestigi. Val a dir que aquesta peça té una referència molt especial per a Beltran, doncs la universitat de Medellín, (Colombia), va comprar vint-i-dos piano, i el compositor va crear una peça "Homenajes, suite en 8 movimiento y epílogo para 22 pianos",i va ser interpretada en homenatge a la Facultad de Artes, amb una vetllada que es va anomenar "22 pianos en un sólo concierto" en commemoració dels vint-i-cinc anys de la seva fundació.

I Finalment el Trio para Piano y Maderas (1997) és una peça molt heterogènia, barreja d’avantguarda i d’elements molt determinants del jazz.

Vives va acabar la seva introducció, tot fent esment a la trajectòria de compositor i d’intèrpret del circuit de grans concerts com Moisès Bertran. “Aquest concert ens permet apropar-nos a la música d’un conciutadà, bon amic i excel·lent compositor”

JOSEP SERRA, L’ABSTRACCIÓ EN ESTAT PUR (II)

Josep Serra, abstracte després de Nova York és un títol frapant i captivador, per una obra de clares influències americanes de l’expressionisme abstracte.

En l’obra de Serra no hi ha límits, ni formes en la superfície del quadre; l’espai pictòric es tracta frontalment i no hi cap jerarquia en les diferents parts de la tela.

Les emocions es desborden en franges cromàtiques i taques de color, indefinides i disperses però que presenten un context de tècnica i investigació, de recerca de noves textures i de materials transformats, més que de definició de missatge, de transmissió d’una idea, d’un pensament o d’una reflexió.

L’abstracció arriba fins i tot en la mancança de títols a les obres: són numerades la qual cosa dona una connotació freda i distant, de complexitat matemàtica molt adient a l’abstracció que ens proposa Serra.

En aquesta mostra, es poden veure quadres de tècnica mixta sobre fusta o paper i també acrílics, de mig i gran format. L’artista, en constant evolució, es recrea en el context de materials i procediments; la definició la deixa a l’espectador.

JOSEP SERRA, L’ABSTRACCIÓ EN ESTAT PUR (I)

Fins al proper 9 de desembre l’Ateneu Caixa Laietana presenta a la segona planta de l’edifici, la mostra Josep Serra, abstracte després de Nova York, on prop d’una quinzena d’obres que reflecteixen l’evolució en la darrera etapa de l’artista, desprès de la seva exposició de l’any 1999.

En l’acte d’inauguració, el passat 26 d’octubre, Ricard Navarro, cap de l’obra social de l’entitat d’estalvi va iniciar el torn d’intervencions, tot destacant la presencia de nombrosos artistes de la ciutat, fet que el congratulava, a la par que va valorar la intel·ligència del treball de Serra.

Seguidament al seu breu discurs, va cedir el torn al crític d’art – ara decantat de la tasca – Pere Pascual, que va fer esment de com a finals d’estiu, Serra li va demanar de fer aquesta presentació, a la qual cosa ell li va respondre que estava a un pas de deixar la crítica. “Doncs bé, no ho facis com a crític, sinó com a amic”, li va contestar el pintor.

Aquesta resposta va permetre a Pascual de fer un “flash back” pictòric per remuntar-se vint-i-cinc anys enrera, a la primera exposició de l’artista a Argentona. “cada exposició té un regust. Presentar l’exposició com amic em donava un altra angle de visió. Fa vint i cinc anys vas començar amb un dibuix d’un realisme exacerbat i desprès vas anar a un realisme màgic”.

Tot seguit, Pascual va fer incidència en la fortalesa de Serra dins el camí de l’abstracció, i l’extrapolació que en va fer del constructivisme, per anar a raure a les arrels de l’expressionisme americà. No se’n va estar de descriure l’estudi del pintor “asceptic i ordenat”, a l’afecció de Serra a la recerca de nous materials “a trobar una altra cosa per aprofitar. Si faig la presentació com amic, no deixaré de fer-ho per esmentar que has trobat un lloc dins l’art, d’ençà que vas exposar a la Casa Eliizalde de Barcelona fins arribar a l’exposició de San Francisco”

El crític va fer un incís respecta a la “sensibilitat extrema, de la nuesa permanent per presentar-nos les intimitats més intimes”

Finalment, Pascual va convidar al públic assistent a llegir l’escrit de Serra en el programa de mà, a fi a efecte de trobar pistes sobre la seva pintura, tot aprofitant per recordar a Eduard Alcoy, que amb un to irònic i cínic li va comentar que ell pintava el que se li acudia, el que li venia al cap “si el públic ho entén i es el mateix que jo volia dir, bé, i sinó, millor, soc tan bon artista que pinto coses que ni jo mateix veig”. “Mireu en fruïció i disfruteu de la pintura, perquè amics en Serra és un gran artista” varen ser les paraules finals d ela intervenció de Pascual.

L’acte va concloure amb un petit discurs de Josep Serra, agraint a Pascual les seves paraules, a Caixa Laietana l’espai de l’Ateneu per exposar. Va aprofitar per a recordar aquella primera exposició a l’Aixernador d’Argentona, i la seva evolució fins ara, per finalitzar dient “una obra no té sentit si no hi ha una recepció de persones que la puguin acollir i explicar-la”

PREMI ILURO-2007 (I)

Per segona vegada, Ramon Reixach i Puig va ser declarat guanyador, el passat 25 d’octubre, de la 49a. Edició del Premi Iluro concedit per Caixa Laietana, amb l’obra “Els orígens de la tradició política liberal catòlica a Catalunya. Mataró Segle XVIII i XIX”, segons el veredicte del jurat format per : Jordi Nadal Oller, president, Pilar González Agápito, Manuel Salicrú Puig, Joan Sanmartí Grego, la incorporació d’Antoni Pladevall Font, en substitució de Josep Ma. Salrach, qui va finalitzar el període de sis anys establert en les bases del premi per exercir aquesta funció, i Ricard Navarro Gutiérrez, exercint funcions de secretari.

Professor del GEM, llicenciat en econòmiques i doctor en història per la facultat de Bellaterra, i membre de l’equip d’investigació del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, el seu exhaustiu treball, prop de nou centes pàgines, es basa en la relació del catolicisme amb el liberalisme polític, sorgit arran de la constitució de Cadis de 1812, tenint com a punt de partida la seva anterior obra “Els pares de la República. El patriciat a la Catalunya urbana moderna. Mataró, segles XV-XVIII”, guardonat fa dos anys, dins la 47a. convocatòria del Premi Iluro.

“L’obra guardonada es un treball excepcional. Té el mèrit de conciliar dos temes antagònics: La política liberal y el catolicisme” – va declarar el Dr. Nadal en els seus comentaris.

L’obra de Reixach aprofundeix en les relacions del poder civil amb la institució eclesiàstica, i l’adhesió de l’Ajuntament mataroní als principis liberals de la Constitució de Cadis (1812), a través de centres transmissors d’aquesta forma de pensament polític, posant èmfasi en les figures de diverses famílies i prohoms.

PREMI ILURO-2007 (II)

Durant l’acte acadèmic, que cada any té lloc a la sala d’actes de l’entitat d’estalvi, davant d’un nombrós públic -polítics, amb la presència de l’alcalde, J.A Barón, com sol ser habitual, entitats socials, membres de Caixa Laietana, etc. - el seu president, Jaume Boter de Palau va glossar la figura del Dr. Pladevall, - que va realitzar els seus estudis eclesiàstics dins el seminari de Vic, i és llicenciat en ciències històriques i doctor en història eclesiàstica per la universitat de Lovaina - que, com a nou membre del jurat, va ser l’encarregat de pronunciar la tradicional conferencia: “Herois, símbols i banderes. Josep Moragas i Mas, heroi i màrtir a Catalunya (1669-1715)”...

“Antoni Pladevall va ser director del Patrimoni artístic, dins el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, reuneix moltes qualitats per formar part d’aquest jurat. És especialista en historia de l’art, de l’esglèsia... es un historiador tot terreny, que tant pot abordar un tema del segle XV a un del segle XVIII...”

També va destacar la gran capacitat de treball de Pladevall, citant alguns exemples de publicacions com la Historia del Romànic a Catalunya, com portar a terme la tasques a nivell oficial del Dept. de Cultura o mantenir la seva tasca espiritual amb els seus feligresos.

“Té la virtut del seu mestre, el Dr. Junyent, vigatà com el primer president del jurat de Premi Iluro Ramon d’Abadal”, va recordar Boter de Palau, que va acabar la seva intervenció fent referència a l’experiència i coneixements del conferenciant, especialment com a estudiós de la història de l’església a Catalunya, o la història de l’art gòtic català, amb un total de 500 títols publicats entre llibres i articles.

Seguidament, Antoni Pladevall va prendre la paraula i dins un to amè, col·loquial, molt planer i sense abusar del temps, va reivindicar la figura de Josep Moragas i Mas, com a patriota, que va morir ajusticiat, en defensa de les llibertats de Catalunya.

“La figura de Moragas es pot definir com un patriota d’origen pagès. Un bon vigatà, intrèpid, especialitzat en la guerrilla contra els francesos, que al 1707, va ser ascendit per la gran Aliança a governador de Castellciutat”

Per a Pladevall, Rafael de Casanova es un símbol, doncs tot i el seu important paper dins l’esmentada defensa, no va patir conseqüències judicials, i va morir al cap de vint i cinc anys. Com un símbol es pot considerar el timbaler del Bruc.

PREMI ILURO-2007 (III)

Finalitzada la xerrada - en acabar l’acte, es va lliurar als presents un llibret amb el seu contingut-es va donar pas a la lectura del veredicte del jurat, obertura de la plica i lliurament del guardó, prenent tot seguit la paraula el Dr. Jordi Nadal, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, qui va procedir als comentaris de rigor de les obres presentades, en total cinc, de les quals, dues eren de menor condició.

En referència a “Descobrir Iluro, una ruta per la ciutat romana de Mataró”, va esmentar el fet de no ser un treball de recerca. “És agradable, es llegeix amb satisfacció i serveix de guia pels monuments romans de la ciutat”

Pel que fa a “Monografia històrica del municipi de Tiana” “No té molt de particular. Es tracte d’una sèrie de retalls on s’expliquen episodis i costums de la vila de Tiana. És interessant, es agradable, té un to amable, però no té la presència dels altres tres” .

Respecte a “El baix Maresme. (1348-1486)”, parla de tres localitats de les que aporta documentació. “S’intenta explicar la vida quotidiana. És un treball d’erudició i recerca molt notori. Ha vist molts arxius i ha reunit notícies inèdites molt importants, però el jurat ha considerat que hi ha poc risc per part de la persona que ha fet la recerca”.

I en aquest punt, el Dr. Nadal va fer una reflexió sobre l’escola francesa de recerca envers l’anglosaxona; la primera dedicada a l’abast i amplitud de tema i la segona, més concreta i explicita, sense abraçar grans àrees, per la qual cosa, va concloure les conclusions d’aquest treball tot dient “l’investigador s’ha d’arriscar. El títol diu molt perquè al 1348 es va produir a Catalunya una pesta que va acabar amb un terç de la població i el 1486 es va produir la sentencia de Guadalupe que va posar fi a un conflicte social amb mèrit de resolució de Catalunya”.

“Propietarios, verticalistas e intermediarios. Sindicalismo y cooperativismo agrarios en Barcelona. El protagonismo de la comarca del Maresme durante la inmediata posguerra”, va ser el següent títol que va comentar el Dr. Nadal “El sindicalisme agrari del Maresme va ser prou eficaç. Es va poder moure i representar els interessos dels seus col·lectius”. Aquest sindicat, que procedent de la república va arribar al franquisme, va adaptar-se als nous temps amb les mateixes persones que el dirigien, i canviant el mot sindicat per “Hermandad de Labradores y Ganaderos” “No hi va haver-hi ruptura, sinó adaptació. Amb aquest treball es posa de manifest la desaparició d’un tòpic; la puja de la industrialització en detriment de la pèrdua de l’agricultura. No obstant ser un treball interessant, no aprofundeix prou en l’estructura dels sindicats franquistes”.

Finalment, el Dr. Nadal va fer una llarga dissertació sobre l’obra guanyadora, tot aprofitant per fer esment de la figura de Fèlix Sardà que l’any 1884 va escriure un pamflet “El liberalismo en pecado”.

Basant-se en els principis de la revolució francesa: llibertat, igualtat i fraternitat, es va produir una transformació hegemònica social.

I tot seguit, va parlar de la noblesa, que governava per privilegi, en detriment de la burgesia, que ho volia fer-ho per mèrit i per economia. Amb la noblesa, també l’església tenia les seves prerrogatives. Tot això es va transformar amb les idees liberals, per varen permetre a la ciutat de Mataró una pujança econòmica, gracies a aquesta política, un port franc que permetia el comerç i la col·laboració de l’esglèsia, destacant el paper dels Escolapis, fent d'aquesta forma esment a l’obra guardonada al 2006

L’acte acadèmic va acabar amb les paraules de Boter de Palau, que com es habitual, va anunciar la publicació de l’obra de l’any , en aquest cas, accèssit Premi Iluro 2006 “P.Jacint Feliu i Utzet (1787 -1867), portagonista de la restauració de l’Escola Pia a Espanya” l’obra de Joan Florensa i Parés. Va agrair als autors dels treballs la presentació dels mateixos. Va felicitar al guanyador, va recordar que el 2008, el premi Iluro celebrarà el seus cinquanta anys, i va agrair al Dr. Pladevall la seva conferència, tot fent memòria d’un avant passat seu, "Salvador Palau i Roca, “protagonista de temps convulsos a Catalunya (1714). Va ser nomenat cavaller per l’arxiduc Carles d’Austria, privilegi que encara conservo, i que amb l’arribada dels borbons, li va ser retirat. La guerra mai s’acaba quan se signa la pau”

Excepcionalment, i per primera vegada, Boter de Palau va cedir la paraula a l’alcalde J.A Barón qui davant la improvitsació de la invitació, simplement es va limitar a agraiments i felicitacions al guanyador i a Caixa Laietana per l’organització d’aquest premi.

FOMENT MATARONÍ: SOIRÉE BARROCA: EXCEL•LENT PROGRAMA,DESIGUAL INTERPRETACIÓ (II)

La segona part del programa va anar dedicada integrament a la Simfonia Nº 29, K.201 en La Major de W.A.Mozart.

Al igual que en la primera part, Vives també va informar als presents de dades relacionades amb aquesta obra, tot destacant al principi de la seva intervenció els conceptes de profunditat i lluminositat del barroc, ben diferenciats dels del segle XIX.

Pel que fa a la simfonia nº 29, “ens hem de traslladar als anys de Salzburg, entre 1770 i 1773. Abans Leopold i Wolfang A. Mozart havien viatjat a Itàlia, el país de la música, per a la formació del jove músic, mentre la seva germana, de 18 anys es quedava a Salzburg amb la seva mare. Per la moral de l’època. era mal vist que una noia viatgés de poble en poble”.

Durant aquest període, va traspassar el princep-arquebisbe Scharattenbach, que era protector de la família Mozart, i va ser nomenat com a successor Hieronymus Colloredo, de tarannà absolutament diferent al seu predecessor. Va ser el darrer en el seu càrrec, doncs Salzburg va ser annexionat a l’Estat de Baviera i posteriorment a l’imperi austro-hongarés.

El final de la seva intervenció, Vives va fer esment de la gran disciplina de que era partidari Colloredo, fet aquest que no s’avenia gens amb el caràcter de Mozart, que durant aquest període de tres anys, va composar les simfonies 25, 29 i 30. Aquesta època va ser de canvis per a Mozart, fins i tot de casa. Malgrat ser un període no gaire bo, l’estat anímic del compositor mai es va reflectir en les seves obres.

Al igual que en la primera part, aquesta Simfonia Nº 29, K.201 en La Major de W.A.Mozart, va ser absolutament desigual, sota una direcció musical rígida, quasi protocol·lària, adaptada a les necessitats de canvis sobtats de titulars de l’orquestra – d’aquest fet aquesta cronista va ser informada amb posterioritat. Si bé el primer moviment Allegro moderato va resultar homogeni, brillant i contundent, els dos següents l’Andante i el Menuetto, varen oferir un resultat lent, apagat, i un tant encorsetat. El darrer dels moviments, l’Allegro con spirito, va donar un tomb al desenvolupament de la interpretació, més lleuger, amb caràcter i vivacitat.

FOMENT MATARONÍ: SOIRÉE BARROCA: EXCEL•LENT PROGRAMA, DESIGUAL INTERPRETACIÓ

El conjunt orquestral Camerart- Orquestra del Maresme, va actuar el passat diumenge, 21 d’octubre, interpretant un programa amb peces de Mozart i Haydn: El concert a la segona meitat del segle XVIII, amb Joan Antoni Pich com a solista de violoncel i Adolf Pla al piano.

La presentació, com sempre, a càrrec de Joan Vives, qui davant d’un escàs públic (malauradament, no es va arribar al centenar de persones), es va mostrar entusiasmat amb el programa, poc habitual, i amb la direcció de Jordi Colomer, fill del mestre Àngel Colomer i germà d’Edmond.

De “dimensió de luxe” va qualificar Vives el repertori a escoltar, doncs hi havia l’ocasió d’assistir a l’audició de dos concerts solistes dins un mateix programa, fet que li va fer recordà els programes organitzats per Eduard Toldrà, que de forma habitual, incloïa peces per al lluïment de solistes.

Dins la primera part del programa, el Concert per a violoncel, Hb. VII: 1 en Do Major de Franz Joseph Haydn va ser l’obra inicial. “És una obra que estava perduda, i que escoltem gaire bé pels pèls. En els temps de Pau casals, el violoncel·lista tocava el concert en Re major. A principis dels anys seixanta, un violoncel·lista de Budapest, va trobar la partitura d’aquest segon concert, de gran dificultat tècnica”

Segons Vives, el públic de l’època apreciava la bellesa d’aquest instrument, per al qual, Bach també en va escriure obres. “Haydn era molt mal pianista, però un virtuós en el violoncel”, i en va compondre dos de concerts, quan estava al servei dels Esterházy, una família de nobles hongaresos, que tenien residència al castell de Burgenland en la localitat de Eisenstad. Tota la família eren uns grans melòmans, especialment el príncep Nikolaus i les composicions per a violoncel anaven destinades a un dels músics de l’orquestra: Anton Vaidel.

En referència a la segona obra: el Concert per a piano nº 12 K. 414 en La Major, Vives va indicar que Mozart va compondre 27 concerts, més com un “divertimento” per tocar-los ell mateix, o per petits encàrrecs. “Pràcticament fins al número 10 són obres esporàdiques. A partir del número 11, Mozart ja va compondre per guanyar-se la vida”. Durant la Quaresma, no hi havia audicions orquestrals. Per tant, Mozart oferia concerts d’aquesta mena, contractant als músics segons els diners que recaptava per l’audició. Això es va produir al 1783. Però un any abans, al 1782, va morir Johan Christian Bach, a qui Mozart havia conegut a Londres, i per qui sentia un gran apreci, doncs li havia donat lliçons i consells a l'entorn de la música. Per tant, la notícia del seu traspàs va deixar molt afectat al músic salzburgés.

Tot i la numeració cronològica, el concert número 12 va ser compost abans que l’11. El seu primer moviment l'Allegro està inspirat en una opera de J. Ch. Bach.

“Mozart era incapaç de fer música mediocre. Ell se’n reia dels que la feien, i aquests concerts són un bon exemple de música que per l’època es podria considerar “comercial” i de dificultat”.

Davant dels elogis de Vives, l’audició es preparava encisadora, però mes aviat va ser tot el contrari; decebedora, especialment en la primera obra: el Concert per a violoncel, Hb. VII: 1 en Do Major de Franz Joseph Haydn, on el so del violoncel no era gens agraït, i malgrat el gran esforç i sentiment de Joan Antoni Pich. Un fregadís constant de l’arc amb la caixa, malmetia el so d’una peça extraordinàriament complexa i de gran bellesa.

L’orquestra, en general, va respondre coordinadament en els moviments on tots els instruments entraven en joc, però la secció de corda va desafinar en més d’una ocasió.

El primer moviment, l’Allegro, s’haguera agraït major dinamisme, tot i ser una melodia dolça i suau, i on es deixa veure la profunditat de conceptes musicals del barroc.

L’Adagio va suposar un gran esforç pel solista, però la lentitud va ser exasperant. No obstant, el Finale va ser excel·lentment resolt, brillant, ple de cromatisme lluminós.

La segona obra: Concert per a piano nº 12 K. 414 en La Major, de W.A, Mozart, va comptar com a solista amb Adolf Pla, i una magnífica interpretació, on tant Pla, que saber conectar ràpidament amb el públic, com el piano gran cua Cussó, van respondre esplèndidament davant una peça no exempta de dificultats. Un Allegro ple de vivacitat i domini, que va reflectir amb suavitat els moments més lírics. Un Andante amb ple de matitzos que varen aconseguir un bon rendiment. Un Rondeau exquisid, sublim i embriagador va donar pas al darrer moviment: l’Allegretto ple d’expressivitat i per descomptat, lluminositat.

Una peça on veritablement on el virtuosisme de Pla, va mitigar certes deficiències del conjunt orquestral.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ

1a.Planta: Traveling Circular.

Cicle: “RODA EL MÓN. EL VIATGE"

Caldria afegir al títol de la mostra: “Viatjar sense moure’s de la sala d’exposicions”, perquè aquest es l’efecte que han aconseguit el comissari de la mostra, Jordi Carrión, i la coordinació de Carles Marfà, Mireia Blesa i Àngels Soler, juntament amb Jordi Cuyàs i Domenec. Un inici de viatge amb un circuit que es composa de: Comarca, Regió, Grand Tour, Interoceànic, la Volta al Món i retorn a Ítaca.

Dins aquesta distribució destaquen 3 dels aiguaforts sobre Los desastres de la guerra de Goya, sèrie editada al 1937. Tot i que podria semblar incongruent, si tenen a veure amb el viatjar, pel moviment que expressen, al ser el pintor “fotògraf” d’una situació molt particular, a través d’una mirada moderna i dinàmica.

A destacar també un magnífic Rusiñol, Sant Pere de Galligans, pintat l’any 1883, on Rusiñol tracta la perspectiva del paisatge amb visió de retratista, de captar el que veu d’un entorn tranquil, a través d’un tractament de color lluminós i d’una perspectiva i espai que imbueix al visitant a una Catalunya rural de principis de segle.

El viatge porta al visitant a diverses contrades, representades per Holanda a traves de Frederic Buhmet i una encisadora, Casa holandesa, aquarel·la sobre paper, amb un especial tractament de la llum, fet que els pintors d’aquestes contrades a partir del segle XVIII, buscaven amb insistència. Un quadre exquisit, ple de tradició.

Més endavant, es canvia d’estil i de ruta, gràcies a Muntaner Muns, pintor de la nostra ciutat, i la seva especial visió del Port d’Andratx, una aquarel·la sobre paper. Vital, optimista, alegre i sobre tot ple de llum mediterrània. I continuant amb aquest mar com a nexe d’unió, un més que interessant plànol de la ciutat de Roma, que té la particularitat que es tracta d’un gravat sobre paper, i submergits dins aquest mar bressol de civilitzacions, l’espectador es trasllada a Aràbia a través de la particular visió del retrat d’una Dona àrab, oli s/tela, pintada amb mestratge i detallisme per Antoni Fabrés Costa (1954-1936)

Tot seguit, el contrast d’ambient, de tècnica, de tema i de personatges amb Club de gente seria, un dibuix d’Evil Torrent, que va viure entre el 1876 i el 1940. Distingits senyors amb barret de copa, fent la discutida, però que el dibuixant va reflectir amb certa ironia, i un tant de “se m’enfotisme”. Una molt curiosa obra, i dins aquest sentit del que representa el senyoriu en el viatjar, un el Repòs de J.Punte, on un oficial d’un vaixell contempla el mar en actitud tranquil·la, pensativa, i on destaca amb exquisida minuciositat els detalls de la coberta del vaixell. Una obra, certament romàntica, plena de simbolisme respecta als viatges.

Finalment, no volem deixar de destacar les fotografies de Domènec de Nakba, ni l’obra de Josep Novellas versus Jordi Arenas pel que fa al tractament de la figura humana, amb homes de raça negra, ni tampoc la fotografia de Marga Cruz dels NANS amb els NENS, on passat i futur es barregen, plens d'optimisme, i on es factible entre els nens, la convivència de les diferents procedències.

La mostra conté a part d'altres quadres, objectes com una brúixola nàutica, o un petit caballet portàtil de Jordi Arenas, vaixells a vela, quadres de vaixells, i el que se’n podria dir “la joia de la corona”: una vitrina circular on s’exposen quaderns de viatge d’autors com el mateix J. Novellas, J. Arenas, Pere Màrtir Brasó, Manuel Cusachs, Santi Estrany i un munt d’artistes locals més que han cedit gustosament els seus quaderns per aquesta mostra.

Son petites instantànies d’artistes plàstics plenes de detalls, de subtils o vibrants colors, de traça ferma o lleugera, testimonis d’una visió concreta en temps, lloc i espai, que ens transporten a ciutats del món o paisatges encisadors de les nostres contrades, i que sense cap mena de dubte ens conviden a viatjar per poder sentir el que ells, al igual que tots els pintors de la mostra, varen poder gaudir en el moment de captar la imatge per a les seves obres: la bellesa del món que ens envolta.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ

SALA 2 - MARC PRAT

TRANSHUMÀNCIA

Absolutament contundent, impactant, enèrgic, sense abandonar una sensació de moviment, cap a l’interior de si mateix, alhora que ens convida a fer-ho a nosaltres, sense parar, quasi de manera revolucionaria.

Formes ben definides de dos caps de búfal, amb un tractament de cromatisme on juga un fons crema, traces de sanguina i el bru del búfal, figura de la que cal destacar la seva mirada, fixa a la recerca, mai en el buit.

Una obra, com tota la de Prat, amb plenitud, sense indiferències, potent i plena de fermesa, no exempta de filosofia i d’introspecció.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ

LA GALERIA/LA FINESTRA

FITZCARRALDO

de MARTÍ ANSON

Cinquanta-cinc dies treballant en la construcció d’un veler Stela 34 al Centre d’Art Santa Mònica.

Un títol llarg per una obra fotogràfica que recull en 49 instantànies l’evolució de la construcció en un vaixell, del que es pot veure el plànol situat a la paret del costat dels fotogrames.

Si més no, es una curiosa mostra que obliga a l’espectador a fixar-se, a ser rigorós amb el que veu. Les fotografies són d’alta qualitat i fixen els mínims detalls. No deixa de ser original, com ho es la biografia d’Anson, futbolista, director de cinema... polifacètic. Des d’aquestes Cròniques es discrepa del que diu el programa de mà. No s’ha equivocat de professió; demostra gran capacitat d’investigació artística i d’expressió de la mateixa. Segur que crearà més obres.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ

MENJADOR

JORDI ARENAS: ITÀLIA, INSPIRACIÓ i MODEL

Si Arenas era més conegut a Mataró com a retratista, com a cronista pictòric d’espais, veritablement la seva obra resulta suggerent, nítida, precisa, plena de detalls i del desig de veure en les fonts clàssiques, d’arribar a la seva profunditat i al seu encís. Ho va aconseguir.

Amb el seu Roma: fòrum del 1977, oli sobre fusta, mostra un especial i impressionant tractament del cel romà, un gris lilòs, prop de la tempesta, fràpant com a fons de les runes romanes, d’un món caigut però persistent i amb empremta. El contrast d’època i de ciutat el presenta Venècia 1968, igualment un oli sobre tela on la ciutat fa referència al seu nom “La Serenissima”. Un ambient fred, reflectit per un tractament del blanc amb diferents matisos i gruix de pinzellada, on es destaca igualment el cel per sobre de la imatge de la ciutat. Un quadre molt curiós, utilitzant tècnica quasi impressionista, al igual que amb Roma: fòrum, un oli sobre cartró. Un quadre petit que dona idea de la investigació constant de l’artista, amb diferents materials i tècniques.

Una mostra que ens imbueix del gran sentit de la bellesa que tenia Jordi Arenas, reflectit a través dels seus treballs, plens d’elegància sense deixar de mostrar el gran domini que tenia de la tècnica.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: EXPECTACIÓ

SALA 1 - SANTI ESTRANY: CIUTATS D'EUROPA

A través de l’especial tractament de fredes i geomètriques formes, de colors suaus, amb predomini de pastels, de mesura de proporcions, espais i volums, Estrany presenta un recorregut per la vella Europa, en quadres de format mig, acrílics sobre paper, peculiar com és el seu estil, on els diferents indrets es reconeixent amb facilitat, excessivament lineal i monòton, sense sorpreses. No obstant, es de destacar la concepció i la preparació de les seves obres i la dificultat que presenta, fet que es d’admirar, tot i que el resultat no presenta diferències.

D’entre l’obra exposada, destacaríem el Ponte de Rialto de Venècia, que serveix de portada al programa de mà i Onofrejiva. Dubrovnik.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – NOVA TEMPORADA: INAUGURACIÓ

El passat dissabte, 6 d’octubre, es va donar el tret de sortida a la temporada d’exposicions de Ca l’Arenas, que tal com reiteradament s’havia anunciat, té com a eix vertebrador el viatge. Davant d’un nombrós i variat públic (el Mataró de tota la Vida –MTV – artistes, polítics i membres de diferents entitats i mainada disposada a jugar amb les pilotes en forma de globus terraqui, simbolitzant el tema de la temporada, tot molt casolà), Sergi Penedès regidor de cultura, va insistir novament en fer balanç del primer any, on es van comptabilitatzar vuit mil visitants i uns quatre mil i escaig alumnes pel que fa als diferents tallers.

Novament, va tornar a parlar – ja ho va fer en la presentació dels catàlegs de la temporada passada – de les diferents reformes de manteniment dutes a terme dins el centre, entre elles la col·locació d’una llar de foc que pertanyia a la casa original de Jordi Arenas.

“Amb el viatge comença la nova temporada. Un viatge que pot ser geogràfic, tal com simbolitzen les boles del mon o personal. Durant aquesta temporada, volem dur a terme diferents projectes, entre elles crear una asociació d’amics de Jordi Arenas, conferències i mirar d’instal·lar un petit bar i altres possibles activitats”, va destacar Penedès, que va finalitzar el seu discurs amb el desig de potenciar el centre amb activitats de la ciutat i del mateix Patronat de Cultura, i amb els agraïments de rigor.

Seguidament, Carles Marfà, director del Museu de Mataró, va prendre la paraula, que va fer incidència en “l’entorn conceptual unitari que lliga tot l’any. L’any passat, el tema va ser el retrat, en homenatge a Jordi Arenas...”.

Tot seguit, Marfà va insistir en lo suggestiu del viatge, i en el fet que es poden comptar com a tal des de desplaçaments petits fins als grans tours. El circuit proposat a Ca l’Arenas comença i acaba a Mataró, “tot plantejant un anàlisi de preguntes i respostes”.

El director del Museu també va fer referència a l’excel·lent col·laboració de molts artistes que han cedit per aquesta mostra els seus quaderns de viatge, que han estat col·locats com si es donés una volta al món. Igualment, va agrair als alumnes de la classe de 5è de primària de l’escola Angeleta Ferrer per haver posat per una de les fotografies exposades.

Finalment, Carles Marfà va informar breument de la distribució de les diferents exposicions: 1a planta, Roda al món: El Viatge, al menjador la “Itàlia clàssica que va inspirar a Jordi Arenas”, a la Sala 2 Marc Prat, Sala 1 Santi Estrany “i el seu desplaçament a la recerca del millor lloc on viure” i a la galeria si troba Martí Anson i “Fitzcarraldo, Cinquanta-cinc dies treballant en la construcció d’un veler Stela 34 al Centre d’Art Santa Mònica”. També va informar dels artistes que al llarg de la temporada aniran exposant: Pepe Novellas, Gemma Pont, Ivan Jordà, etc. i amb els agraïments de rigor, va concloure el seu parlament tot esperant que les vint exposicions programades i la corresponent oferta en tallers formatius siguin de l’interès del públic.

L’acte va acabar amb unes paraules, igualment d’ agraïment de Santiago Estrany per l’oportunitat d’exposar “una especial faceta que m’ha sigut vital: el paisatge urbà”. Declarant-se viatger empedernit des dels vint anys, es va definir com a geometrista i constructivista. “En els meus viatges, he fruit doblement: del viatge en si i de la meva obra pictòrica. Finalment va informar sobre la creació de la seva web. http://www.santiagoestrany.com/ gracies a Jordi Dória Estrany.

COL•LECCIÓ D’OBRA GRÀFICA DE LA FUNDACIÓ “LA CAIXA”: PARTICULARITAT D’UNIVERSOS ( i II)

“L’empremta de l’artista” es la mostra que les sales de Can Palauet exposen fins a finals del mes de novembre d’enguany. Una acurada i representativa exhibició de litografies, aiguaforts i gravats, que la fundació "La Caixa", a través de la comissaria Anna Palomo, ha seleccionat de la seva col·lecció d’obra gràfica.

Dins la cinquantena de peces triades, totes elles abracen des del anys setanta fins als noranta, la diversitat d’estils, missatges, cromatismes, espais, volums i perspectives es absolutament frapant, sense deixar indiferències.

Des de la complexitat visual i de text de Guinovart amb títols de les seves obres com “enjambre de ventanas acribilladas en un muslo en la noche” o “yo estaba en la terraza luchando con la luna”, que ja de per si donen una idea de la riquesa de formes i de traç, però sobre tot de color i de la “rauxa” de l’artista, passem pel radicalisme del surrealisme de Ponç, que es cabussa en la ment, mostrant una basant eclèctica, en base a cromatisme molt particular, i formes absurdes.

Christo fascina pels seus projectes. Amb litografies que van del 1980 al 1992, se’ns mostra impactant i punyent, capaç de dur a terme una gran tasca. En una de les litografies, ressalta el relleu de l’embolcall, donant una perspectiva agosarada, quasi mística.

Jann Dibbets amb les seves obres Born de Barcelona i Poblet resulta encisador. Formes simples, plenes de detallisme que ens permeten una observació diferent d’espais i paisatges. El visitant no deixa d’encuriosir-se per aquesta forma d’entendre l’art.

George Condó amb els seus aiguaforts sobre paper guarro, se’ns amb les seves sèries Esbossos d’Espanya, abrupte, crític, auster i reflexiu, agafant com a base quadres de Velázquez y Goya, però sota una personal perspectiva. Un cromatisme senzill a base de grisos y amb una traça fluixa i directe.

Per la seva banda, no es pot deixar de destacar a Sebastián Matas, per la seva gran expressivitat en color, amb obres dels anys setanta. En les seves litografies Cristificció, Nueu Bu, D’yeux, etc, observem el contrast amb Condo. Matas es vitalista, costumbrista, ple d’energia, sense deixar de ser crític i caústic. Antonio Saura també se’ns mostra amb un tarannà punyent amb les seves litografies sobre paper guarro del 1989.

En total coincidència amb la comissaria Anna Palomo, resulta una curiositat l’obra d’Öyvind Fahlström, barreja de comic i art, pot ser difícil de qualificar, però sense cap mena de dubte, el visitant s’atura i llegeix, amb la qual cosa aconsegueix la finalitat d’atraure l’atenció.

Finalment, Francis Bacon, l’artista més dur de tots. Se’ns mostra una obra Simple (98) inflexible, plena de la incomprensió per la falta de comunicació de l’ésser humà, quan resulta tan fàcil resoldre-ho. Solitud, engany, tristesa...expressats en formes figuratives, i punyents per la seva senzillesa, amb gran ús de la perspectiva, i amb l’anàlisi constant per entendre el seu voltant.

COL•LECCIÓ D’OBRA GRÀFICA DE LA FUNDACIÓ “LA CAIXA”: PARTICULARITAT D’UNIVERSOS (I)

Fins al proper 25 de novembre d’enguany, la Fundació “La Caixa” presenta a la sala d’exposicions de Can Palauet, “L’empremta de l’artista”, una selecció d’una cinquantena litografies i gravats, de les quatre mil cinc-centes de que disposa la col·lecció, amb noms tan coneguts com Francis Bacon, George Condó, Jan Dibbets, Joan Ponç, Sebastian Matta y un bon nombre d’artistes, que o bé especialitzats o bé esporàdicament, en un moment o altre de les seves carreres, han treballat el gravat.

En la inauguració el passat dijous, 4 d’octubre, y davant d’un públic de prop d’una quarantena de persones, format especialment pels vestits blau-gris dels empleats de l’entitat financera, demés dels del PMC, i amb els dits de la mà es podien comptar els artistes i públic en general, Gisel Noé, en representació del Patronat Municipal de Cultura, va encetar el torn de presentacions tot parlant del Taller de Gravat, y del seu reconegut prestigi, fora de la nostra ciutat – gràcies a la tasca de Raúl Capitanni, de qui no va ver esment – i agraint a la Fundació “La Caixa” la seva aportació per aquesta exposició, i la col·laboració de Rosa Casanovas i Anna Palomo, comissaria de la mostra, en el muntatge de la mateixa.

Tot seguit, va prendre la paraula Xavier Sabater, responsable de l’àrea del Maresme de La Caixa, qui va destacar la bona entesa que sempre hi ha hagut amb el PMC, doncs es aquesta mostra era una continuïtat de col·laboracions, des de fa alguns anys.

“Presentem aquí una mostra d’aiguaforts de gran qualitat. Però hi ha una altra exposició també al centre, i es va decidir posar-la allà, al bell mig de la plaça, per respectar la sensibilitat de la gent” (es refereix a “Violència Zero, situada a la Plaça Santa Anna, i dedicada a sensibilitzar a la gent sobre la violència de gènere).

“Estem davant d’una forma de fer art, que s’ha considerat art menor”. va manifestar Sabater, per a qui es un privilegi de portar la mostra a Mataró, per la perfecta sintonia amb l’equip del Patronat Municipal de Cultura. Va finalitzar la seva intervenció agraint a l’organisme la seva col·laboració i cedint la paraula a la comissaria Anna Palomo, qui també va agrair l’estreta i excel·lent col·laboració amb el PMC.

En una no tan breu intervenció com va anunciar al principi del seu parlament, Palomo va indicar que “L’empremta de l’artista” fa al·lusió a gravats, litografies i aiguaforts, havent-se fet una tria adient de la que es pot considerar com a millor col·lecció de gravats de Catalunya, en un intent de reivindicar aquesta tècnica antiga. No es tracten de reproduccions, sinó d’obres originals seriades, y on els artistes varen seguir del principi a la fi tot el procés. “Aquesta exposició agrupa noms internacionals del gravat,(...) amb la idea d’enriquir el seu llenguatge plàstic”.

La intenció d’aquesta mostra, segons Palomo, es acostar a la gent aquesta forma d’expressió artística, que també és la idea que agrupa als artistes presents en la mateixa.

Tot seguit, la comissaria va explicar com s’ha distribuït l’exposició, començant en la Sala primera per Francis Bacon i Dario Villaba, considerant al primer dins un univers particular, “que apareix de l’expressió interpretada, tot parlant de la incomunicació”, i en referència al segon “ha traslladat la figura humana en bombolles, tractant el mateix tema que Bacon. La quotidianitat davant l’absurd”.

Als dos artistes esmentats, si troba Falhström, de qui va dir que es tractava d’una curiositat d’imatge i paraula, fet que va considerar que tenia que exposar-se en un espai intermig. A continuació Jan Dibbets que per a Palomo “s’interessa pel paisatge i l’urbanisme, sota una perspectiva diferent” R. Whitman crea en les “performances” les seves pròpies escenografies y de Christo s’exposen una sèrie de litografies d’edificis embolicats. La venda d’aquest tipus d’obres, permeten a l’artista obtenir fons per a l’execució real de la idea exposada, amb la que pretensió de “fer més evident allò que la mirada quotidiana oblida”.

La comissaria Anna Palomo, va fer un repàs per a la resta d’artistes exposats, com Rufino Tamayo, de qui va dir que era “intens, formal més que conceptual amb el seu propi univers”, de Wifredo Land en va destacar l’origen dels seu progenitors i el seu afany pel surrealisme a través de les màscares africanes, de Guinovart i la sèrie de litografies complexes inspirades en “un poeta en Nueva York de García Lorca”, o de Sebastián Matta de qui va dir que era “molt heterodoxa i inspirat en Picasso”.

UN ACCEPTABLE INICI DE LA TEMPORADA DE SARSUELA

Amb la representació de La Tabernera del Puerto, de Pablo Solozabal el passat diumenge, 30 de setembre, es va iniciar la temporada de Sarsuela al Foment Mataroní.

Com sempre, la companyia Joventut Lírica de Barcelona, amb el cor a 16 veus i sota la direcció general de Josep Lluís Blanch i musical d’Anibal Gil, davant d’un públic – sense personalitats destacables del món cultural, polític i social - que omplia el teatre de gom a gom, lliurat a passar una bona tarda, va poder gaudir d’una funció amb un argument gens novedòs (els amors de Marola, la tavernera d’un port, de pare autoritari i complicat amb negocis de contraban, amb un jove mariner, i l’entorn que envolta la trama; l’enamorament d’un noi jove per la noia, les dones del poble intranquil·les per la bellesa de la tavernera, etc. i tot amb final feliç.

L’ escenografia, decorats i vestuari un tant atrotinats, fins i tot antiquats, però els recursos de la companyia son escassos, l’esforç és gran i l’entusiasme ferm amb una partitura de gran bellesa musical i lírica.

Tal com esmenta el programa de mà, aquesta obra es va estrenar al Teatre Tívoli de Barcelona el 16 de maig de 1936, amb una gran acollida per part del públic, tot i que es conegut que hi varen haver-hi certs moments de tensió durant l’estrena. Malauradament, algun crítics varen mostrar més interès en desacreditar al compositor per les seves idees polítiques, que en comentar els valors musicals de l’obra.

La Tabernera del puerto es una de les millors obres del gènere, tant en la seva partitura com en la lletra de les seves romances. Obra en tres actes i dos quadres, dels setze números de que està composta, se’n destaca l’escena introductòria del primer acte que arranca amb un cor de mariners Eres blanca y hermosa, i que va ser resolta correctament pel cor i orquestra, que al llarg de la representació, va tenir diferents mancances, especialment en la secció de corda i en més d’una ocasió, va afogar la veu dels cantants.

També cal destacar el número còmic entre Antigua, una Maria Estany ben adaptada al paper, tot i alguns moments d’excessiva exageració, i Chinchorro, interpretat per Rafael (es desconeix el cognom), en substitució de qui estava previst, i que dins el rol de comicitat, la seva actuació es pot considerar dins els canons de la correcció teatral, no resultant excessivament exagerada.

A destacar l’actuació de la tiple còmica Francesca Sánchez en el paper d’Abel. Una veu molt nítida, molt treballada, y ben modulada y una representació molt sentida y estudiada. I també de Josep Pires, que en el seu rol de Simpson i el seu sol despierta negro, va resultar francament atractiu, amb una veu profunda i clara, ben timbrada, i un frasseig molt acurat, i seguretat en la interpretació.

Pel que fa a Crist Viñas en el paper de Juan de Eguia, va saber lluir la seva homogeneitat de veu, i la interpretació va ser correcte i professional. El públic va gaudir amb la seva actuació, i en la interpretació del chíbiri, chíbiri, una peça de la que en va treure un bon profit musical, com ho van demostrar els aplaudiments del públic.

Finalment, el duet protagonista: Marola, i Leandro, interpretats per Montserrat Costa, Josep Dueñas. Una actuació adient, assajada, sense extravagàncies, però s’haguera agraït una mica més de passió i de sentiment en tots dos, i especialment en Dueñas i una de les romances més esperades No puede ser, amb un mal principi que el tenor va tallar i tornar a acabar amb excel·lent modulació de veu, però en mancança d’emoció. La veu de Costa, agradable, entenedora però amb algunes errades en els aguts.

En acabar la representació, Josep Lluís Blanch va mostrar en nom de la companyia, la seva satisfacció per tornar a Mataró. “Estem a casa. Els aplaudiments ens fan sentir molt bé”, i va convidar al públic a la propera representació: La Generala d’Amadeo Vives el proper 25 d'octubre.