QUATRE – SISENA EDICIÓ
TERESA VIDAL: FASCINACIÓ PER L'ORIENT (I)

Mediterranis de socarrel com som els mataronins, les influències orientals sens presenten llunyanes, misterioses i absolutament embriagadores. Teresa Vidal no se n'ha resistit i s'ha deixat embolcallar i atrapar per les mateixes, oferint-nos una obra de presentació original, amb gran densitat de contingut floral.

A Vidal li hem reconèixer el detall exquisit, certa distinció i elegància, que no delicadesa, en la pinzellada, l'us un tant irregular del cromatisme, i una certa mancança de percepció de l'espai, pot ser per treballar en diversitat de mides, que substitueix per la fascinació dels elements orientals, als diferents formats emprats, i per una tècnica - mixta s/Oli .

No obstant, la presentació de la seva obra és original i digne de desenvolupar en diverses formes i estils; encabir un quadre dins un altre quadre ens indica el fet d'explorar tècniques i treballar imitant una forma tri-dimensional, o si més no, donant sensació real de volum.

L'obra més destacable de les que presenta és Orient-Occident, (de l'any 2008), on utilitza la tècnica de collage; una obra molt urbana, on el contingut ornamental realment complementa i equilibra el treball, al igual que Una vista del port de Hong Kong, mentre que en peces com Atmosferes o Working in Seul, l'ornamentació difumina tècnica i temàtica.

QUATRE – SISENA EDICIÓ
ALBERT COMA: PASSIÓ PER LA VIDA (II)

L'obra de Coma (http://www.albertcomabau.cat/) és plena de vigor, potència, sensualitat a través d'un suau erotisme i energia. La sèrie Encontres efímers o Sense Títol, frapa des del primer moment, seduint a l'espectador a través un traç ferm, decidit, dinàmic i alhora sinuós, i i d'una constant sensació de mobilitat, tan sols utilitzant el llapis, tot i que en el Sense Títol, el traç és molt més marcat i ferm, i l'expressió té més duresa, gràcies a la utilització tant del llapis com de la tinta.

Al primer cop de vista, un no deixa de pensar en contemplar l'obra d'Albert Coma en el Renaixement i en la Capella Sixtina del Vaticà, no per la temàtica, la tècnica o el color, sinó per la sensació etèria de les figures dibuixades, perfectament distingibles de forma individual.

L'antitési d'aquesta obra són la sèrie de mandales, d'una precisió i meticulositat úniques, que fa que el visitant quedi perplex davant la versatilitat tècnica de Coma, demostrant una alta preparació, una gran professionalitat, destresa i aplicació absolutes, alhora que permeten contrastar el seny i la rauxa de l'artista.

QUATRE – SISENA EDICIÓ
IRENE BOU: REVINDICACIÓ PERMANENT (III)

L'obra d'aquesta jove artista veneçolana (www.irenebou.com) es podria emmarcar dins un concepte d'impacte visual, dur i contundent. A nivell cromàtic, la força del vermell i les seves derivacions marquen la pauta en l'obra presentada, amb més o menys intensitat, tot i que també el blanc com a fons és força utilitzat.

Treballa en diversos formats i utilitzant tècnica mixta principalment. És el seu un treball urbà, intens, amb forces connotacions expressionistes.

La seva temàtica és de crítica constant i sense treva a l'individuo, - important resaltar la representació constant de rostres humans, a vegades freds i inexpressius, de mirada buida i connotacions kafkianes - que se sotmet a la massa de gent i abandona l'essència d'ésser humà en favor d'un relatiu benestar. Utilitza textos breus com a explicació i alhora complement de l'obra, d'igual duresa, fet que facilita al visitant la reflexió sobre el que planteja. A Dios, Cara de Niebla, Soy un estado de ánimo... són alguns dels títols de la seva obra. Tot i la seva visió del món, caústica i escèptica, la seva procedència sud-americana dona a la seva obra un aire estranyament vital, tot i que la temàtica sigui existencialista.

QUATRE – SISENA EDICIÓ
KIKU POCH: LA VIDA ÉS BELLA (IV)

Contemplar l'obra de Kiku Poch (http://www.kikupoch.com/) es refer-se del dia a dia, entrar dins la calma i la calidesa de la llum mediterrània, de poblacions de la Provença o la Riviera franceses, Menorca, Marroc, etc. És una obra equilibrada, que transmet serenor, però que no deixa de tenir certs caràcters psicològics: les finestres obertes i les portes tancades. Convida a l'espectador a observar, però no a entrar.

Curiosament, gran part dels treballs exposats mostren façanes de cases, algunes amb el lluïment de l'element floral o d'arbrat, que imprimeix el toc just de senyoriu, que sense ser pintoresc reflecteix prestància.

La pintura de Poch – principalment oli s/tela i format mig-gran - és d'un preciosisme i complexitat absolutes, de treball constant i disciplinat. El cromatisme és exquisit, molt variat, la pinzellada és petita i curosa i la llum, brillant i expressiva, impregna cada quadre. És agradable i bonica de visualitzar, atrapant a l'espectador i tranquil·litzant-lo.

Però Kiku Poch juga amb el visitant, perquè entre cases, ens presenta un Far, o una Teulada, o una barca de Cala d'Hort, una forma de mirar lluny, de marxar de la casa, i admirar la immensitat del mar, mirar el cel o sortir a navegar.

En conjunt, una exposició plena de contrastos, com sempre, i alhora equilibrada, fet que convida al visitant a “comparar” estils i a identificar-se amb una temàtica, a no sentir-se exclòs amb tendències contemporànies, ni tampoc caduc amb formes clàssiques.

L'ESPERIT DE JOSEP NOVELLAS

Fins al passat 28 de febrer, la sala d'exposicions de l'ASLL del carrer Bonaire, va acollir la mostra Pinzellades Interiors, com a petit homenatge dels alumnes de Campllonch a Pepe Novellas en el 1r. Aniversari de la seva mort, tal com indicava el text de la invitació a l'esdeveniment.

Si bé cal reconèixer que es tracte d'una mostra senzilla en quan al resultat final de les obres presentades, però no exempta de qualitat, va tenir l'encís d'exhibir l'ensenyament que els alumnes varen adquirir del mestre, que tot i no estar entre nosaltres, si va deixar l'empremta de l'esperit del seu art, i de la seva personalitat en molts d'ells.

Les obres presentades, com sempre al voltant de la vintena – el que dona de per si la sala – mostren a un alumnat (en Jordi, la Teresa, la Marta, la Carme, la Lali, la Susi, la Sílvia, la Regina, la Cati, en Tonio... noms propis de qui va a la recerca del reconeixement en el món de l'art, però que encara en fase d'aprenentatge no hi pot afegir el cognom), conscient de qui era el seu mestre, però a qui estimaven com amic, tal com demostra el mòbil fet amb fotografies, excel·lent idea, certament.

L'espectador va poder observar obres calcades a Novelles – la influència – d'altres representaven apunts o pràctiques – calia aprendre – i d'altres despunten per si mateixes en força i vigor, fent notar agosaradament en alguns, pocs i escollits pel Destí, que amb el pas del temps, podrien superar al mestre – el relleu generacional, amb forta base acadèmica, veritablement, però amb la màgia dels qui estan posseïts per l'art.

I aquesta cronista accidental no gosa afegir res més. Deixa al lector que no ha vist la mostra, que observi a través de les fotografies; el mestre i l'amic estarà sempre en la memòria dels alumnes, en el cor dels seus familiars, en el pensament dels seus amics i en el record de tots els qui el varen conèixer, admirar i apreciar.

EL PASTOR RETROBAT - BIOGRAFIA DEL BEAT SAMSÓ

Amb motiu de la presentació del llibre El pastor retrobat, la sala d'actes de Caixa Laietana va acollir el dilluns, 22 de febrer, la conferència Catòlics i la II República, a càrrec de Daniel Arasa, periodista, historiador i professor de la Universitat Abad Oliba de Barcelona.

En les paraules de presentació del moderador, el Dr. Jaume Brufau i Prats, va esmentar el seu coneixement directe del contingut de la xerrada: “És un tema que conec. És un privilegi de l'edat”. Tot afegint al currículum d'Arasa, el que també és professor de fonts informatives, i esmentant alguns dels títols dels llibres n'és autor: Católicos en el bando rojo, o Entre la cruz y la república ,va cedir tot seguit la paraula al conferenciant.

Amb els agraïments de rigor, (i especialment per la visita prèvia a la capella dels Dolors i a la sala de juntes, emplaçades dins la basílica de Santa Maria), l'historiador i professor va iniciar la conferència amb unes breus dades introductòries sobre el beat Samsó, tot i que “parlaré poc del Dr. Samsó, perquè Vostès en saben més que jo”. No s'en va estar de recomanar la lectura del llibre, pel rigor històric expressat pel Dr. Reixach, per la documentació emprada, i per l'exemplaritat del Dr. Samsó “la vida mateixa de les persones és una conseqüència de com s'ha viscut”.

Daniel Arasa va destacar de la tasca del beat, el fet de potenciar diverses associacions, de confessar-se setmanalment a Barcelona, de la seva preocupació pels pobres. “Un home de molta vida interior i molt actiu, allunyat de qualsevol idea política, que va morir per la seva Fe, abraçant i perdonant”.

En referència al concepte República-Religió, en va esmentar la reacció del Dr. Samsó quan el govern de la II república va prohibir la religió a les escoles: “El beat Samsó anava a buscar a la mainada per la catequesi”.

Personalitzant sobre el seu treball com a escriptor, Daniel Arasa va informar haver realitzat bastants llibres com a pro-republicà, tot reconeixent però, que “La república va actuar fatal contra el catolicisme. El 14 d'abril de 1931 varen guanyar les candidatures republicanes a les principals ciutats, tot i que les candidatures monàrquiques eren majoritàries a poblacions petites, moltes d'elles sotmeses al caciquisme (...) al primer govern de la república, el seu president Niceto Alcalá Zamora, era catòlic, al igual que Miguel Maura, fill d'Antonio Maura. Per tant, una presència clara de catòlics”.

L'escriptor i historiador va centrar la data d'entre el 10 i l'11 de maig de 1931 com a principi clar de l'inici d'animadversió contra els catòlics, amb els primers incendis de convents i esglésies com a conseqüència de la pastoral del cardenal Segura: “Va fer una pastoral molt poc afortunada, mostrant-se clarament monàrquic, afegint-se demès, una certa passivitat per part de les autoritats, i fins i tot del ministre de la guerra del primer govern republicà, Manuel Azaña, que va considerar no fer res contra aquesta persecució”.

A finals de 1931, les corts constituents eren clarament hostils a la religió catòlica. No obstant, davant d'aquesta situació el 20 de desembre de 1931, el cardenal Vidal i Barraquer va liderar una pastoral, signada per tots els bisbes, que manifestava que:

“un buen católico ha de ser el mejor de los ciudadanos (...) no confundir la Iglesia con cualquier partido (...) la forma de elección de regímen corresponde a los ciudadanos.”

Per al professor Arasa, hi ha acceptació de la situació legal i política, fins al 1932, on es va debatre a les Corts el tema de les congregacions religioses, per tal de prohibir-les a l'ensenyament, la qual cosa va afectar als jesuites, l'enterrament dels laics als cementiris, etc. “una posició clarament hostil. Però la república també va fer coses bones: construcció de milers d'escoles, avenços en el camp cultural, reconeixement d'identitats diferenciades, inici d'una llei de reforma agrària, millores en la sanitat, etc.”

Continuant l'ordre cronològic, l'historiador va arribar fins al fets del 6 d'octubre de 1934, amb la proclamació de l'estat català per part de Lluís Companys, coincidint també amb la proclamació d'Astúries. A Catalunya, la rebel·lió es va sufocar ràpidament, però no a Astúries, on la destrucció de bens de l'església i assassinat de capellans o feligresos va ser notable.

“Lo que he estat dient no era políticament correcte”, va ser un incís del professor Arasa. “Pel franquisme ells eren els bons i els republicans els dolents i al inrevés”.

La victòria dels Front Popular i l'aixecament del 18 de juliol de 1936 varen portar a Daniel Arasa a parlar sobre la duresa i la irracionalitat dels primers dies del cop d'estat: “els primers dies de la sublevació militar, va començar una gran persecució religiosa. Probablement, va ser la més gran de la història. Durant aquells 3 mesos de l'estiu del 1936, prop de 6800 sacerdots i religiosos, seglars i laics varen ser assassinats. La persecució es a atribuir a “incontrolats”. Sí i no. Hi havia una inducció molt clara. Desprès anaven els matons a fer-ho. Va ser una persecució sistemàtica, i els grups d'incontrolats pertanyien a la CNT/FAI”.

L'historiador també va fer referències al sector dels nacionals: “Però atenció, en l'altre bàndol, per ser regidor socialista o sindicalista, també s'era assassinat”.

Daniel Arasa va comentar aspectes de la reacció de l'església catòlica envers a la seva persecució, fet que va motivar el recolzament implícit al govern del general Franco, afegint-se a la seva creuada, a través de la signatura el 1 de juliol de 1937 d'una carta col·lectiva part part dels bisbes – amb l'excepció de cinc – i que va sortir publicada el 15 d'agost d'aquell mateix any. “La persecució religiosa havia sigut un abús. No es tracte de justificar-ho, sinó de comprendre-ho. No es veritat que la sublevació tingués el suport de bisbes i capellans. És més, el Vaticà no va reconèixer al govern de Franco fins al 1938".

Per a Daniel Arasa, la persecució contra l'Església, també en va tenir culpa sectors intel·lectuals i sindicals de moviments d'esquerres, que varen anar atiant a la població. “Només cal recordar que durant la Setmana Tràgica, es deia que els capellans havien emmetzinat l'aigua”.

No obstant les pressions als catòlics, ni van haver-hi que varen continuar al bàndol republicà. “Dins la Generalitat, consellers com Tarradellas, España o Ventura, varen salvar molta gent. Mentre FAI, POUM, escalfaven les ànims, alguns capellans varen ser protegits dins l'exercit republicà com a sanitaris, etc.”

El professor Daniel Arasa va acabar la seva conferència, expressada amb un to didàctic, dinàmic i distès, donant alt reconeixement a l'acció del beat Samsó de perdonar: “Ha de servir de reconciliació. Una guerra civil es terrible. Molts van ser víctimes de denuncies de veïns i familiars”, i remarcant que l'aportació del llibre de Ramon Reixach, també és extrapolable a altres poblacions.

“Reivindicar i matisar, però també perdó i reconciliació”, varen ser les paraules finals de Daniel Arasa.

Tot seguit, es va donar pas a un torn de preguntes, que va aprofitar el Dr. Reixach per agrair la conferenciant la xerrada, i per fer alguns comentaris sobre el que s'havia esmentant, especialment en referència a l'actitud de l'esquerra durant la II República, i el seu concepte de que tota la gent tenia que ser obrera, i el fet que les paraules de Marx “la religió és l'opi del poble”, calessin tan significativament dins la població, provocant el desig d'eliminació de l'Església.

També es va comentar com des de la desamortització de Mendizabal, (segle XIX), l'Església Catòlica va quedar sense bens, i per tant, depenent de donacions i beneficis de classes benestants o del mateix Estat, - tot al contrari del que passava als EE.UU, per exemple - insistint en que la història també ha demostrat que en algunes ocasions, l'Església tampoc ha estat a l'alçada de les circumstàncies, “respecte a la justícia social. La societat espanyola estava antiquada, i en el món rural hi havia un caciquisme enorme. Durant el segle XIX, només hi havia dues zones industrialitzades en tota Espanya: part del País Basc, concretament Biscaía i Barcelona. França, Anglaterra o Alemanya, estaven molt més desenvolupades” .

L'acte es va acabar amb unes paraules finals del Dr. Ramon Reixach sobre la gestació del llibre – encàrrec de Mercè Castells per actualitzar el que hi havia publicat – i que ha estat possible la seva publicació, gràcies a la gent que va mantenir viva la causa, a la Positio, d'on es va treure molta documentació per consultar, al Pensament Marià, “que era un diari lliure, sense censura, mentre que durant la dictadura de Primo de Rivera si passava censura”. També va agrair a Núria Guañabens per la seva magnifica aportació com a traductora al castellà de l'obra.

UNE SOIRÉE “A LA ROSSINI” (I)

Dins el VIII cicle de concerts de la temporada 2010 del Foment Mataroní, el passat divendres, 19 de febrer, el Cor Aurica va presentarRossini entre amics, una excel·lent performance que ens va situar dins l'encís dels salons dels aristòcrates i burgesos de principis del segle XX, però amb l'esplendor de la música de Rossini, Bellini i George Bizet.

Davant un escàs auditori – el temps meteorològic no acompanyava però ja es conegut que malauradament és “norma” l'escàs interès dels mataronins de pro i dels que no són de pro, per la música (Barcelona està massa prop i serveix més als propòsits de lluïment personal que no als de gaudiment musical), el Cor Aurica, nascut a Badalona el 1995, i que compte amb un repertori que va des de la música renaixentista fins a la contemporània http://www.aurica.org/, va oferir una soirée absolutament deliciosa, amb excel·lents veus i una acurada direcció artística i musical.

Joan Vives en la seva presentació, va informar als presents del tarannà de Rossini, que als seus quasi 40 anys va deixar de composar música, tot vivint els 39 que li quedaven una existència senyorivola, no exempta de excentricitats, on música i gastronomia conjugaven a la perfecció.

Rossini (1792-1868), gaudia de convidar al seu saló, el més granat de la societat del moment. Personalitats del món cultural, financer i polític de l'època, tot lluint el seu talent musical com la seva afilada i cínica llengua, de la que molts en tremolaven.

Vives també va fer esment a l'afició gastronòmica de Rossini, tot parlant dels seus macarrons en salsa de tòfona que injectava un per un, i de la seva carrera professional, com a compositor d'opères, sèries i buffes, aquestes últimes les que mes li agradaven, així com música religiosa com el seu Stabat Matter.

Tot fent un repàs al programa de la vetllada, (Cavatina La cambiale di matrimonio, Animali parlanti del giorno, el Bridisi (cianfruscola musicali) o Il Carnevale (quarteto di camera), etc., Vives explicar als presentsla veritat del Duetto Buffo di due gatti , falsament atribuït a Rossini, i que en realitat es va deure a un editor anglès, Robert Pirceval, que agafant una cavatina d'una òpera, i una cabaletta també d'una òpera de Rossini, concretament Otello, les va “fusionar”, donant com a resultat aquesta peça, que va proporcionar popularitat a Rossini en el temps en que la seva música arrasava a Londres.

El conegut musicòleg, va acabar el seu “pre-concert talk”, indicant als presents que en el saló de Rossini era costum que el públic demanés la repetició d'alguna peça. I per tant, seguint la costum del 1850, els presents al concert també podríem seleccionar el bis a fer.

UNE SOIRÉE “A LA ROSSINI”(i II)

I veritablement, amb la pluja com a banda sonora de la nit, i un parell de trons acompanyant la vetllada, aquesta resulta plena de lluïment, amb un programa entretingut, de qualitat, ben triat, que va combinar l'actuació d'Òscar Bosch, fent amb prestància i bon to, el paper de cambrer-mestre de cerimònies de cada una de les peces, amb la música de Rossini, i amb obres com Vaga Luna che inargenti i Ma rendi pur contento de V. Bellini, ambdues interpretades per Marçal Subiràs, una veu de tenor líric molt refinada i elegant, no exempta de calidesa, que va saber transmetre el sentiment de les peces de Bellini, a un públic que de seguida es va entregar als intèrprets.

Anaïs Oliveras, en la seva interpretació de la Cavatina La cambiale di matrimonio, va mostrar una bella i sòlida veu, plena de rics matisos i de frasseig harmònic.

Igualment, Gisela Parodi, amb una veu nítida i ben treballada, més profunda plena de tocs de distinció va imprimir un dramatisme a mida, en la interpretació de No, che il morir non è Tandredi.

Era esperat per aquesta cronista accidental, Il Duetto buffo di due gatti, mal atribuït a Rossini, com molt bé va explicar Joan Vives, doncs en tenia molt bona referència, gràcies a la interpretació que Victòria de los Ángeles i Elisabeth Schwarzkopf en van fer al Royal Festival Hall el 20 de febrer de 1967. I veritablement, ni Glòria Lorente ni Gisela Parodi varen decebre en absolut; ben al contrari, excel·lentment interpretat, tan amb veus com en gestos, coordinant a la perfecció la comicitat de la peça amb una magnífica preparació i professionalitat, que varen fer les delícies del públic.

A destacar també al director i també tenor Aleix Oliveras en el seu paper d'amfitrió, Rossini, qui amb el seu Brindisi, es va situar perfectament en el seu rol, mostrant una veu atractiva i generosa.

El programa a nivell de solistes fa finalitzar amb Glòria Lorente i La charité de Rossini, una actuació també plena de sentiment, que va permetre mostrar a la soprano la seva veu exquisida, farcida d'atractius instrumentals i alhora serena i dolça.

Per descomptat, la resta d'integrants del Cor Aurica varen estar a l'alçada de les circumstàncies, sense cap veu dissonant, interpretant els seus rols amb classe i coordinació, demostrant Aleix Oliveras una magnífica disposició per a la direcció, no tan sols en la basant coral, sinó en la pianística, doncs l'acompanyament d'Ana Carro en tot moment va ser equilibrat, delicat en els moments suaus i ple de lluïment en els moments més lírics, fet que li va permetre aconseguir un molt bon rendiment de l'instrument, tot remarcant intensitats i subtileses.

En conjunt, una esplèndida vetllada, que va transportar als presents a temps ja oblidats, i que, seguint la tradició marcada de Vives, es van demanar dos bisos: El Brindisi i el Carnevale.

És d'esperar que el Cor Aurica no trigui massa a repetir-se, amb una altre de les performances doncs utilitzant un terme gastronòmic: ens ha deixat gust a poc.

JORDI HOMAR: EL BUIT i LES FORMES

La sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors de Mataró, acull des del passat 12 de febrer i fins al proper 19 de març la mostra Cel Obert. Organitzada com és habitual per l'ASLL, presenta prop d'una vintena d'obres realitzades en fotografia digital positivada sobre alumini.

Davant d'un no excessiu públic, i amb la presència del regidor d'urbanisme Ramon Bassas, el torn de presentacions va començar amb Pere Mora, aparellador, que va mostrar la seva satisfacció per la mostra, doncs està tota ella basada en elements propis relacionats amb la construcció d'edificis, i que estèticament, “es fan per millorar l'arquitectura”, i molt adients a la tasca dels aparelladors.

“Els professionals a vegades estem massa ocupats amb la tècnica i no sabem veure les formes, que l'artista ens presenta”.

Tot seguit va cedir la paraula al president de l'Associació Sant Lluc, Antoni Luis, qui desprès dels agraïments de rigor, no se'n va estar de reconèixer el seu total desconeixement de l'artista.

“Ens hem conegut aquest matí i les seves obres m'eren totalment desconegudes”.

Luis també va fer esment del temps que porta treballant a la nostra ciutat com artista, prop de vint anys, dels seus estudis de Belles Arts a la Llotja, de la seva tasca a l'escola de disseny de l'Hospitalet i convidant als presents a visitar la seva web: http://jordihomar.artportic.com/

“Des de l'any 1995 (segle passat) que va exposar a la Casa del Llimoner, no l'hem tornat a veure”

Tot insistint de nou en la seva ignorància sobre Homar, va explicar als presents que va ser Teresa Roig, des de la llibreria on treballa, que el va descobrir, tot comprant llibres d'art, i li va proposar aquesta mostra.

El president de la Sant Lluc va finalitzar el seu discurs demanant disculpes pel desconeixement de l'obra de l'artista i fent esment de la relació espai i matèria esmentat per Eduardo Chillida en els seus “Escritos” i que figuren en la invitació i en un plafó dins la mostra. “Les persones i certes escultures és el que ha suggerit aquesta exposició”.

Finalment, Jordi Homar també va adreçar-se a l'auditori, qualificant de fantàstic l'espai expositiu, i informant que és pintor, fotògraf i dibuixant.

El món de l'art, sempre en constant evolució, però també en mans del marketing i la publicitat, és difícil que ens sorprengui. Però vet aquí que Homar no se n'està de fer-ho.

Presenta una obra entre curiosa i quasi mística: limita el buit a través de senzilles formes arquitectòniques, tremendament clàssiques, algunes, habituals moltes d'altres, i a les que de tant en tant, afegeix un toc de surrealisme, combinant natura i construcció.

Homar ens presenta una obra austera i suggerent, convertint la quotidianitat dels edificis en construcció o de certes parts dels mateixos, en art, que el vianant o fins i tot el manobre, en cap moment sabria veure.

El gris metal·litzat de les peces que composen el seu Cel obert que no deixa de recordar-nos a la grisor prèvia a la tempesta, influeix en l'espectador perquè se centri en l'espai buit, essent els límits arquitectònics o de formes un més a més que en realitat no limita, sinó que serveix de nexe d'unió a un estrany conjunt harmònic, que a través de la fotografia i del tractament tècnic donat, resulta un tant provocatiu, exercint al mateix temps, una estranya fascinació.

Jordi Homar a través de la fotografia com a eina artística i de desenvolupament, ens presenta una proposta agosarada i innovadora: els límits del buit en l'espai.

LA TÈCNICA ÉS CULTURA

L'Ateneu Caixa Laietana presenta fins al proper 14 de febrer una de les mostres més interactives i atractives pels mataronins: L'odissea de volar, gràcies a la col·lecció de Josep Castellsaguer, i a l'associació Aviadores Virtuales Asociados i a la Fundació Parc Aeronàutic de Catalunya.

La mostra ofereix la possibilitat de pilotar avions en realitat virtual, fet aquest que fa les delícies de la mainada, i de més d'un de gran, que no pot resistir la temptació de posar-se al comandament d'un aparell de vol.

Però per arribar a aquest simuladors, i als avions actuals, alguns dels quals poden trencar la barrera del so, ha passat més d'un segle, i 100 anys justos es commemoren aquest mes de febrer quan l'aviador francès Lucien Mamet, pilotant un Blériot XI, amb motor Anzani de 25 CV, va sobrevolar per primer cop el cel de la ciutat de Barcelona.

Tota una gesta que aquesta exposició commemora, a través de motors, repliques d'avions – inclosa la petita Nellie que va utilitzar l'actor Sean Connery, en el seu rol de James Bond en el film “Sólo se vive dos veces” -, autogirs, ales, hèlix,etc. Però el que més ha frapat i fascinant a aquesta cronista accidental, filla de mecànic, que més d'un cop ha tingut que roscar un cargol, utilitzar la clau anglesa, o llimar, amb poca expertesa, tot s'ha de dir, alguna rebava, han estat els diferents motors exposats: L'àguila de 425 CV de l'any 1933, el Bristol de 16 Cilindres Hidra de l'any 1932, el Merlin 55 M o el Gipsy 4 cilindres de l'any 1932 amb 100 CV.

Uns motors en perfectissím estat de conservació, lluents i de ben segur que amb funcionament. Un goig visual pel munt de peces que composen aquests motors i una profunda admiració per tot el que d'enginy i de creativitat signifiquen.

L'exposició no tan sols permet la diversió, sinó el coneixement i el saber: la tècnica és cultura: L'avió de caça Corsair, reconegut com el millor dins la seva funció; va proporcionar 2140 victòries a l'exercit dels EE.UU durant la segona guerra mundial. O que el caça Messerschmitt Bf 109 va ser utilitzat per primera vegada durant la guerra civil espanyola, o que el model que va pilotar Charles Linberg en la primera travessia sobre l'Atlàntic Nova York-Paris (maig de 1927), era un Wright Wirlwind J5C, tot i que popularment sempre serà conegut com el Spirit of St. Louis, i moltes altres dades més.

Si bé la industria aeronàutica sempre ha estat vinculada amb el món bèl·lic, és precisament en aquest entorn que ha fet grans aportacions a l'aviació civil. Tota una contradicció que forma part indiscutible de l'evolució de l'home.

Una extraordinària exposició, que de ben segur pot rondar ben bé les 20.000 persones que l'han visitada. Un gran èxit que és d'esperar que encoratgi a Fundació Caixa Laietana a posar més sovint a l'abast del gran públic, la ciència , la tecnologia o la investigació. Les instal·lacions de l'Ateneu Caixa Laietana permeten fer-ho,

DARRERES PINZELLADES DEL 2009

JORDI SANTAMARIA

Ben entrats ja dins el 2010, no vull deixar de fer esment de tres exposicions de les darreries de l'any passat (dues al mes de novembre i una encara continua), que veritablement varen exhibir un alt nivell de qualitat:

Del 7 al 28 de novembre, Jordi Santamaria va exposar a la Sala Casal Aliança Entre Copes un conjunt d'al voltant d'una vintena d'obres on el pintor, amb un sensacional domini del cromatisme, va mostrar els ambients de diversos cafès o bars de copes que recorreguts en un determinat període de temps, i per diferents contrades europees i espanyoles.

La pintura de Santamaria (oli s/ tela – format petit i mig) és càlida, reconfortant, convida a fer una copa, o prendre un cafè en una tarda on el temps no te rellotge. Especialment interessant va resultar una obra com Lectura a Oxford, on reflecteix amb encís, l'ambient d'un cafè d'aquesta ciutat universitària, d'inqüestionable estil britànic, però no exempt de bohèmia i d'entorn de debat.

Santamaria disposa d'un traç molt meticulós. S'expandeix a gust en mil i un detalls, i el seu concepte d'espai i volum està ple de naturalitat, sense artificis reflectint el que veu o el que voldria veure, però el que sempre és una constant en ell és la diversitat de colors: en rostres, en parets, en finestres... una autèntica poesia visual, a l'entorn d'imatges quotidianes, captades a la improvització i reflectides amb mestratge i de forma molt precisa, no deixant cap detall a l'atzar.
A l'entorn dels cafès de Paris: Un bell record a París, Oxford, Oviedo, Venècia: Un vermut al Florian o Port de la Selva: El cafè de la Marina, de les taules, dels plats, les tasses i les cafeteres, i de les terrasses. Imatges que ens envolten, que en prou feines hi donem importància, i que a través dels ulls i del traç de Santamaria, es converteixen en art.

Com també frapen el seu morter, el seu setrill d'oli o la cabeça d'alls. Natures mortes plenes de lluminositat i d'exquisidesa, en primer terme, sense perspectiva i de forma molt agoserada. Una magnifica exposició d'un artista de gran personalitat.

CA L'ARENAS – LES CLASSES DE DIBUIX DURANT LA GUERRA

El centre d'art Ca l'Arenas continua mostrant al Menjador, i dins l'àmbit Art i guerra, les diferents obres d'en Jordi i en Jaume Arenas, especialment durant la guerra civil, i que formen part de les seves hores d'aprenentatge a les classes de dibuix.

La mostra que hi ha actualment exposada, i que romandrà oberta fins a finals de març, es pot veure amb tota rotunditat, la diferència de tarannàs dels dos germans. En Jordi, més metòdic, més crític, més sensible, més endinsant en el moment que li tocava viure, retrata la família o les mateixes classes de dibuix. Es presenta distant, poc agosarat, seguint els canons més acadamicistes i tradicionals, però alhora, és un cronista detallat i minuciós de tot el que li succeïa, i vivia, i que expressava de forma més introspectiva i gens apassionada.

Tot el contrari era en Jaume, ple de fortalesa i d'energia, despertant a l'encís per les dones, les dibuixava de forma exuberant i sensual, dins un context mitològic u oníric si és vol, idealitzant la figura femenina com si de formoses deesses es tractés, sense que per això deixés de ser també molt rigorós en quan a la tècnica, però l'evidència és ben clara, es deixava emportar pel desig i per la joventut, la qual cosa fa que l'espectador també si deixi emportar, per tot el context que de “fantàstic” té l'obra exposada.

Dos contrastos, i dos mestres ja en els seus anys joves. Ambdós denoten el sentit estètic i de bellesa de l'art, des de perspectives més rauxa per part d'en Jaume i més serenor per part d'en Jordi Arenas.

Dins l'àmbit d'aquest centre d'art, també es recomanable visitar la sala 1, on es pot veure el retaule de l'Enterrament de Sant Francesc, ubicat a la capella de Sant Franc, a l'església del Carme d'Olot, exposat dins la mostra Històries Anònimes, vivències de la salvaguarda del patrimoni artístic de la capital de la comarca de la Garrotxa. Aquest retaule es va salvar de les turbes que àvids de venjança, plens d'ignorància i mancats de coneixement, es dedicaven a assaltar i incendiar esglésies, sense reconèixer que destruïen el patrimoni cultural, artístic i religiós de molts segles.

EDICIONS MURTRA – OBRA GRÀFICA

El gravat va fer acte de presència entre el 20 de novembre i el 14 de desembre. La sala d'exposicions del Col·legi d'Aparelladors va exhibir obra de Sandra Lehnis, Perejaume, Riera i Aragó, Melinda Schawel i Francine Simonin.

Amb demostració d'una tècnica depuradissíma per part de tots els artistes, no ens en volem estar de comentar, l'original plantejament de Riera i Aragó on en base a pergamins imitant protocols notarials, l'artista va presentar elements de locomoció o moviment: Airplane with yellow propeller com submarins, ventiladors o vaixells, utilitzant la tècnica de fotogravat, aiguatinta al sucre i aiguafort. Riera i Aragó demostra que dins el món de l'art, i especialment del gravat, no està tot dit. Ben al contrari, el gravat permet un univers infinit de possibilitats, de tractament de textures i materials, i aquest és un bon exemple.

Sandra Lenis, és més clàssica en quan a la utilització de la tècnica; tan sols l'aiguafort, i presenta la seva obra Animus Mundi, un tant freda i distant, d'extremada simplicitat, fins i tot en el tractament cromàtic, tremendament suau. Però val a dir que dins el conjunt de la mostra, representa un cert trencament amb la contundència expressiva de Francine Simon o la minuciositat exquisida de Perejaume.

Aquest últim va presentar una obra plena de detall, a nivell tècnic (aiguafort, fotogravat i gravat), però amb bones dosis de surrealisme, i uns quants tocs d'expressionisme. En la seva contemplació no es pot evitar pensar “on són els límits”, i sentir-se atret per una obra no exempta de certa morbosa curiositat, extremada des d'un paisatge “topogràfic” com Valls II a la profunditat i misteri d'Atmosferes.

De Melinda Schawel es podria dir que representa el gravat en estat pur, sense temàtica determinada, més dinàmica i fregant la imatge publicitària: From Paris to Firenze però tècnicament perfecta. Treballant amb aiguatinta al sucre i fotogravat, mostra un domini clar i contundent dels seus coneixements en el gravat, presentant diferents graus de sedimentacions i treballant un cromatisme auster, sense gaires variacions, però resolt de forma unitària amb algunes derivacions.

Si més no, però, l'obra impactant, punyent, dura, incisiva i d'una irresistible atracció va ser la de Francine Simonin.

Una potencia expressiva enorme, amb una gama de colors molt bàsica però i domini de l'abstracció amb indefinides però contundents formes, Barcelona Bay, plenes d'un sentit crític i caustic. Simonin està plena d'inconformisme, i utilitza l'art i el gravat, (aiguatinta amb sucre i punta seca), amb profund coneixement i desenvolupant-se amb comoditat dins l'abstracció.

EXPOSICIÓ DE SANDRO SORIANO

El Centre Atlètic Laietània acull des del passat 23 de gener, una nova mostra de l'artista Sandro Soriano. Pintures és el títol de l'exposició que es podrà visitar fins al proper 23 de febrer.

Observar l'obra d'aquest pintor no és un simple exercici d'esforç visual, sinó que comporta per a l'espectador, curiós i sense superficialitats, un anàlisi molt particular, subjectiu i sense cap mena d'imparcialitat.

L'aparent simplicitat de formes i d'estètica, fregant un tarannà infantil, però sense ser naif , no té la pretensió de mostrar-nos una imatge dolça i acariciant de somnis o irrealitats, sinó ser crític i càustic, dur amb la superficialitat i l'hedonisme de la societat actual.

Mitjançant la tècnica i els coneixements de les arts gràfiques, Soriano se'ns mostra imaginatiu, resolutiu i sempre amb dosis d'ironia. Els seus ulls allargats en molts personatges, permeten amb la seva forma obliqua, mostrar la buidor en les nostres ànimes, enfront d'un món on hi ha masses murs que creuar, i la creativitat queda, en molts cassos, sotmesa a descarades manipulacions de tota mena.

Sandro Soriano és molt explicit: l'espectador sap que no està veient un conte de fades, sinó que mostra la seva protesta més airada, de forma pacífica, ben cert, davant la involució moral de l'ésser humà.

La seva forma de dibuixar és àgil, simple, pràctica i molt gràfica, no exempte en molts cassos d'una precisió i detall exquisits.

Treballa normalment en acrílics, i la seva paleta de colors és plena de diversitat, utilitzant tons pastel, molt lluminosos, treballant un cromatisme ple de sensibilitat, malgrat la causticitat d'algunes de les seves obres.

Sandro Soriano no cultiva ni el paisatgisme ni l'abstracció, sinó cronista del gran ginyol que és la societat actual, i que capta a través de la seva visió artística, exhibint la seva particular realitat, amb bones dosis d'ironia i cruesa, encara que en algunes de les seves obres no deixa de ser optimista, especialment amb les seves coloristes xemeneies, que s'enlairen en un cel clar, per tal d'atraure la inventiva.

ALFRED OPISSO (1907 – 1980): UNA GRAN ANTOLÒGICA

Pictòricament parlant, l'any acaba i comença el següent amb una gran exposició, i és la Fundació Caixa Laietana la que porta a terme aquesta tasca, a través de les seves antològiques. Si fa un any va ser la de Manuel Cusachs, aquest 2009/2010 (fins al dia 31 de gener), la Sala d'Exposicions de l'entitat d'estalvi, situada a la plaça Santa Anna, ofereix una magnífica, extraordinària i suggerent retrospectiva d'Alfred Opisso.

Comissàriada per Pere Pascual, i amb un escàs marge de temps (tan sols un mes i mig per organitzar-la), la mostra recull obra de totes les èpoques i expressions del pintor, la qual cosa permet copsar no tan sols evolució tècnica i temàtica, sinó la gran personalitat de l'artista, la seva gran qualitat com a tal i la seva capacitat per portar a l'espectador a una especial visió del món, amb les seves il·lusions i desitjos.

El torn d'intervencions el dia de la inauguració, 22 de desembre 2009, va anar a càrrec del president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, qui va qualificar l'exposició “d'extraordinària, d'un gran artista que vaig tenir la sort de conèixer i admirar com artista i com a persona”

Donant les gràcies a les filles del pintor per les aportacions realitzades a la mostra, va recordar quan de tant en tant es trobava al Sr. Opisso al tren, i li ensenyava entusiasmat la darrera joguina que havia adquirit als encants – n'era un gran col·leccionista.

“Aquesta exposició és un retrobament amb la personalitat del genial artista”. Boter de Palau va fer esment en general a les persones que han aportat obra per l'exposició, al igual que a la mateixa, el fons de Caixa Laietana també hi ha col·laborat. “I més en aquestes dates de Nadal que a tothom li agrada veure penjat el quadre a casa”.

Tot mostrant una especial deferència i agraïment a Pere Pascual per la tasca duta a terme en “l'obra fascinant d'Opisso, en una recerca de la història de l'art, en les vivències i en el veïnatge...”, i recordant al pare del comissari de la mostra, Pere Pascual, Boter de Palau va finalitzar el seu parlament tot remarcant que aquesta exposició “mostra l'Opisso més conegut però també més inèdit. És l'exposició més important en quantitat i qualitat que s'hagi fet mai, i desitjant Bones Festes i Bon Any, no sense abans esmentar que “... es tracte d'un artista estimat a Mataró i destinat a perdurar en l'art català”.

Tot seguit, va prendre la paraula el comissari de la mostra, el conegut crític d'art Pere Pascual, qui molt orgullosament va mostrar la seva gran satisfacció per aquesta exposició retrospectiva, en caràcter antològic, i per la qual li ha estat un gran honor ser comissari. “Tots tenim unes vivències personals i artístiques d'Opisso”.

Pascual va posar èmfasi en el fet que a aquest artista no se li ha fet justícia, ni ha un àmbit institucional ni popular, quan ha estat un dels grans pintors del segle XX a la nostra ciutat. Tot agraint a les persones, entitats i famílies la seva aportació a la mostra, va explicar que en la mateixa s'exhibeixen un total de 100 obres “tota una trajectòria. És una gran exposició, de qualitat, i també és una mostra de coneixement i de retrobament. Fa 25 anys que es va fer una retrospectiva a la biblioteca i dos anys al Capgros i a Ca l'Arenas...”

El comissari de l'exposició va descriure la composició de la mateixa, on es poden trobar obra referent als cafès de Paris, als arlequins i el seu particular encís pel món del circ i de l'espectacle, retrats, etc. “amb uns plantejaments fora mida (...) una rara avis”

Característiques de l'obra d'Opisso per a Pascual són obres de formació de paisatge a Paris, i un especial arrelament en el dibuix i en el retrat. “L'època més coneguda, la dels Arlequins i el cafè de Paris”. Dins les diverses estructures pictòriques d'Opisso, va destacar com a nexe comú de totes elles la llibertat. Arlequins, gitanos zingars, un entorn que li era atractiu, però que no deixava de mostrar un cert desencís a través de les seves mirades o faccions.

Finalment, Pascual com sempre amb un parlament àgil i explicit, va destacar que l'espectador està davant d'una pintura d'ofici, i també d'una pintura d'ofici. Imitant als presentadors de circ “Senyores i senyors, passin i vegin. Aquesta exposició s'ha fet amb un element indispensable: ell no treballava per la fama, sinó per la glòria. S'ha començat a escriure un primer recull de la glòria d'Alfred Opisso”.

Grans aplaudiments a la presentació de Pere Pascual, però l'acte comptava amb la presència de l'alcalde i evidentment, no va quedar més remei que posar orelles a les seves breus paraules, afortunadament.

“Estic commogut. És una exposició de redescobrir a un artista molt desconegut”. I tot seguit va fer un ràpid balanç del final del 2008 al del 2009. “Va acabar amb l'exposició d'Eduard Comabella (però es va descuidar de dir que també hi havia les mostres de Josep Cusachs i Manuel Cusachs), la biennal Torres García amb Marc Llacuna com a guanyador i ara Opisso. També és l'any que ens va deixar Pepe Novellas”.

I Tot encoratjant a treballar de cara a l'any 2010 “ha de ser l'any del fons Bassat i de la Nau Gaudí, i l'any de exposar una antològica de Pepe Novellas”, va felicitar les Festes i desitjar als presents que el 2010 sigui profitós (En el moment de fer aquesta crònica – 20 de gener-2010, per a ell no n'és gaire de profitós, doncs ja se sap que l'han imputat en el tema de Can Fabregas).

Per aquesta critica vocacional i cronista accidental, l'exposició és sublim, única, i per descomptat, interessantíssima, digne de ser portada fora de les contrades maresmenques. Un MNAC o fins i tot un Thyssen serien llocs perfectament adequats per exhibir l'obra d'aquest gran artista, i per les referències, gran persona. Seria aquesta una forma de fer sortir Mataró de si mateixa, a través d'un dels valors culturals més tradicionals i gran fermesa: L'ART.

La mostra permet obtenir un catàleg de la mateixa, amb textos de Pere Pascual i fotografies de Ramon Manent. Un cop visionat, es nota que s'ha realitzat amb excessiva premora de temps, fet que fa disminuir la seva qualitat, doncs si poden copsar algunes errades, que no haurien d'haver-se permès. Tot i això, és d'agrair que s'hagi recollit en format llibre l'obra d'aquest genial artista.

A les paraules de Pere Pascual, que comparteixo en la seva totalitat, tan sols afegiré que l'art és l'esforç d'encarnar la visió interior, recorrent a la forma expressiva d'una Bellesa que en si mateixa pot semblar inexpressable. No tothom aconsegueix percebre-la amb tota nitidesa. Però Opisso ha estat un dels pocs artistes que va saber-la captar. Qui busca i estima la Bellesa, a través del llenguatge de l'art, s'acosta a lo Diví. I l'obra pictòrica d'Opisso aconsegueix aquesta finalitat.

LA BEATIFICACIÓ DEL DR. SAMSÓ

El proper dissabte, 23 de gener, Mataró viurà un esdeveniment únic en la seva història, i aquest blog i aquesta cronista accidental, arxivera per vocació i amant de les humanitats, també en volen i tenen el deure de fer-ne reso.

La Congregació per a les causes dels Sants de Roma, va donar el passat mes d'octubre del 2009, el seu vist i plau perquè el rector-màrtir de Santa Maria durant la guerra civil espanyola, Josep Samsó, sigui beatificat en la data ja esmentada. La seva vida exemplar i les causes de la seva mort, només pel fet de ser capellà i per odi a la fe, han estat arguments prou contundents perquè es porti a terme aquesta beatificació.

I tot i que no ho sembli, la societat civil, amb sentiments i que professa la religió catòlica, i que no se n'amaga de fer-ho, s'ha movilitzat convenientment. Però les mostres de bona voluntat, no donen els fruits esperats en entusiasme i organització, ni per part de l'Ajuntament -totalment al marge de l'esdeveniment, tot i que l'alcalde i consistori i voldran ser-hi presents, que no sigui dit – ni per la comissió organitzadora, massa vinculada a una església progressista i apòstata, i que es limita a complir l'expedient.

Desgraciadament, aquesta beatificació, no té ni tan sols compte amb l'entusiasme del bisbat de Barcelona. I és clar, beatificar a un capellà que va ser afusellat al cementiri de Mataró l'1 de setembre de 1936, sense judici previ, per un escamot anarquista “descontrolat”, però que seguia perfectament les directrius marcades per alguns membres del govern de la ciutat d'aquell moment, i per la direcció anarquista, no senta gaire bé a aquells que defenen els diferents governs republicans, com si tot anés com una seda durant aquells anys, quan la realitat i els testimonis indiquen que era un caos i un regne de terror.

S'ha treballat durant molts anys per aconseguir aquesta beatificació, s'han donat proves del digne, lleial i honest comportament del Dr. Samsó durant tota la seva vida, i desgraciadament va ser la víctima propiciatòria d'una conspiració.

La història i els seus esdeveniments tenen un origen humà, i com a humans, l'encertem i ens equivoquem, i precisament, el que ens fa dignes de ser humans és saber rectificar i reconèixer les errades, sense odis ni rancúnies, sinó acceptant que els fets es produeixen, i que el temps i l'entorn històric també tenen influències.

Ens hem de sentir molt honrats com a mataronins de que la ciutat aculli aquest esdeveniment. I dic la ciutat, tot i que la cerimònia es celebrarà dins la basílica de Santa Maria. Mal dia i mal lloc l'escollit, doncs cal tenir en compte que també és la primera beatificació que es fa fora de Roma, i que vindrà gent d'arreu de Catalunya.

Per primer cop en molts anys, Mataró sortirà a les planes dels diaris, no en la secció de successos, sinó en la de societat, perquè desprès del 28 d'octubre de 1848, la capital de la comarca del Maresme, el 23 de gener de 2010 tornarà a fer història.

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (IV): PERE MÀRTIR BRASÓ - UN RETROBAMENT ESPERAT

Fins a finals d'aquest mes de gener, l'Espai Capgros ofereix la mostra Continuarà de l'artista Pere Màrtir Brasó.

Una obra molt esperada pels seus amics i amants de l'art, desprès de molts mesos de dalts i baixos en la seva salut, afortunadament perfectament superats.

Pere Pascual, desprès d'unes paraules d'agraïment de l'artista, com a cap de la secció d'art del setmanari, (queda bé això, oi?), i tal com va definir el mateix Pere Màrtir, l'únic critic d'art de la ciutat (fa molts anys que està en l'ofici, el títol li escau), va adreçar-se als assistents (tots bons amics i col·legues d'en Pere Màrtir, entre ells l'actor i director Hermann Bonnin), tot manifestant que aquesta és una exposició especial, i que li era una gran satisfacció poder-la presentar, pels motius físics abans esmentats. “Tots hem estat allà, al costat de la bombolla donant-li suport. L'artista, només és viu quan crea” .

El crític també va parlar del que representava aquesta exposició: “una aposta difícil i necessària, i ell que no accepta cap debilitat, ho acompliria”.

Per a Pascual, aquesta mostra és un retorn al còmic, alhora que considera que per l'artista és una exposició catàrtica, que implica tornar als orígens, doncs Brasó no fa el mateix art que fa un any. És un retorn al còmic, als Escobar o Ibañez que varen inspirar la seva faceta de pintor. Però evidentment, per a Pascual “No és un còmic de ninots. Utilitza una tècnica depurada, torna al rotring i al dibuix acabat, ple de detalls, d'icones i de sensacions. Continuarà és una amenaça joiosa. La paraula s'escriu al final d'un capítol i planteja un interrogant obert cap el pot ser. És un retorn al passat amb una tècnica del present i de futur (...) una obra més viva i més punyent”.

Finalment, el crític va acabar la seva àgil i brillant presentació, destacant en aquesta mostra l'humanisme d'en Pere Màrtir, doncs “parla d'ell mateix. Estic molt joiós del Continuarà”

Si bé Pascual en el seu discurs posa més èmfasi en la tècnica que en el contingut artístic, aquesta cronista accidental, (que de tant en tant fa crítica d'art, perquè en Pascual, no estigui tan sol en aquesta basant, com a unitat unipersonal i indivisible en una ciutat de 120.000 habitants), troba més frapant el missatge de Brasó, que efectivament és molt més humanista, perquè està centrat en l'home – la pròpia figura de l'artista, el seu contorn - i el seu caminar per la vida, a vegades buit de pes, a vegades carregat amb un sac.

Brasó, que prsenta prop d'una dotzena d'obres format mig i una de gran - sense deixar de ser crític, i fent gala del seu especial sentit de l'humor, i molt més analític, ens ofereix una imatge de renaixement, més espiritual, fins i tot més filosòfica, a la recerca del per què, dins un context enquadrat, de vinyeta de còmic, ben cert, ple de formes definides, però embolcallades dins una nebulosa.

El cromatisme, bàsic, i quasi únic: blancs, negres i grisos. Però la força destaca amb un vermell potent i trencador. És la lluita per la vida, per tirar endevant. I un nou element apareix en escena: el barret, que s'ha convertit en estrany complement indispensable.

Una exposició on les “vinyetes de còmic” marquen en realitat espais de temps, on pensament i sentiments flueixen nítidament... però sempre coberts d'un estrany vel transparent, que la tècnica amb aerosol difumina i expandeix.

Una mostra plena de significacions, per l'artista i per l'espectador. Veient l'obra de Pere Màrtir Brasó, no es pot deixar de pensar en les influències que pot tenir una malaltia en la vida d'un artista. Però, aquí hi ha una segona part. És d'esperar que Continuarà continuï per temps indefinit.

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (III)

EL DARRER CONCERT DE LA TEMPORADA 2009

El Foment Mataroní va tancar la temporada musical amb un programa “de campanillas”, però de pobres resultats.

Poetes, paraula i música era el títol del concert que el 18 de desembre del 2009 va donar per conclosa la programació musical del Foment. Moisès Bertran com a compositor, Emma Vilarassau i Joan Berlanga com a rapsodes i les sopranos Rosa Mateu i Laura Alonso, varen intervenir en un programa on poemes de R. Tagore, J.S. Papasseit, Miquel Martí i Pol, L. Forest, Josep Janés, Garcilaso de la Vega, Pablo Neruda i J.P.Serna, donaven joc a la música i la paraula.
I la platea del Teatre, quasi es va omplir de gom a gom... en realitat no per l'interès del programa, sinó per veure a la Vilarassau “en vivo y en directo”.

Però malauradament, el conjunt del programa va ser decebedor i fred... i mai ben dit que fred, perquè les sopranos varen obligar a tancar la calefacció, degut a la remor de les turbines dins l'escenari, i això va provocar que més d'un espectador es quedés com un pollet enrrabanat.

I va ser decebedor perquè ni la música de Moisès Bertran es va poder gaudir amb tota la intensitat i qualitat que les seves escasses vingudes a Mataró ens té acostumats – cal recordar que és director del Conservatori de Música de la Universitat Nacional de Colòmbia, amb seu a Bogotà – ni la Vilarassau va saber recitar – és limitava a llegir, sense cap mena d'entonació ni sentiment, fins i tot afegiria una gran falta d'assaig – i la veu de les sopranos era de tessitura molt aguda, i més aviat cridaven que no cantaven, desafinant més d'un cop.

Qui realment va estar a l'alçada de les circumstàncies i amb una veu magnífica, plena de tons càlids i envellutats va ser Joan Berlanga, que sí va demostrar preparació i professionalitat.

Una idea encertada, mal desenvolupada, que no ha de desmèreixer en absolut l'excel·lent treball de Bertran, on les escasses ocasions que les cridaneres veus de les sopranos el deixaven, va demostrar profunditat i imaginació, amb girs impregnats d'un viu color musical, captant perfectament de cada poema, cadències, imatges, sensacions, emocions. Especialment destacable Trois Chançons de l'Acadie de L. Forest, amb traducció al català de Cristina Vinyes (Mes oiseux de mer, Toi, tu est mon pays i Ton secret est ouvert) on poesia sense rima conjugava perfectament amb la especial idiosincràsia de la música de Bertran, obra aquesta composada el 1997.

I en contraposició a la contemporaneïtat de Forest, Tres poemas de amor, compostos entre el 2006 i 2007, formats per Escrito está en el alma de Garcilaso de la Vega, El viento en la isla de Pablo Neruda y Abrázame fuerte y no tendré miedo de J.P. Serna. Tres poemes pertanyents a diferents edats i fins i tot segles, i que musicalment, Bertran va saber donar la brillantor i lluïment, amb domini absolut d'intensitats i matitsos plens de color, tot remarcant subtileses i desitjos.

Llàstima de les sopranos, que si bé es varen esforçar, les seves veus, excessivament metàl·liques i fredes, poc elegants i escassa sensibilitat, afogaven la tècnica i el cromatisme musical de Bertran, fent que el concert resultés del tot deslluït.

No obstant, cal felicitar al Foment Mataroní pel seu esforç encomiable en una ciutat que està d'esquena a la cultura i l'humanisme. Es d'esperar que la temporada 2010 ens porti també satisfaccions, bo i la crisi, tal com així ho va a donar entendre Antoni Vilà, vice-president del Foment Mataroní, qui en les seves breus paraules de presentació va indicar a l'auditori que el desig de l'entitat es mantenir el grau de qualitat de la programació i d'intèrprets.

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (II)

MARC LLACUNA: PRIMARY COLOURS (I)

Fins al proper 31 de gener, la sala del Col·legi d'Aparelladors de la plaça Xammar 2, de Mataró, acull la darrera exposició de Marc Llacuna: I si en despertar descobreixes que t'has convertit en un llangardaix, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art i comissariada per Teresa Roig.

Inaugurada el passat 18 de desembre, la mostra exposa prop d'una dotzena d'obres, utilitzant la tècnica oli s/ tela i realitzades en peces desmuntables en diversos colors, unides mitjançant agulles de cap, fet que permet a l'espectador crear la seva particular visió, al marge de l'obra presentada per l'artista.

Durant la inauguració, tant Antoni Luis, President de l'ASLL, com Pere Pascual, critic d'art, varen prendre la paraula per tal de glosar i explicar l'obra de Llacuna.

Luis, començant amb els agraïments de rigor, va destacar la fluïdesa de la relació Llacuna-ASLL, “però la diferència és el temps: els més de 60 anys de la Sant Lluc i els 30 de Llacuna. Fa temps que anem fent carrera”.

Luis, sense guió escrit – són comptades les ocasions que no el porta – va reafirmar les apostes que la Sant Lluc fa envers la gent jove, essent Llacuna un exemple, però “aquesta mostra compte amb més riscs”. Fent referència al “destacable resultat reeixit” de Llacuna, del “gran treball de creativitat i esforç”, del creixement de la seva importància com artista al haver guanyat el Torres García, prèvia selecció en les dues edicions anteriors, “aquesta mostra ens permet veure altres registres d'en Marc. La Teresa Roig ja va apostar per ell en la primera mostra de joves valors de la Sant Lluc”, Antoni Luis va acabar el seu parlament, preguntant-se per la significació del títol de la mostra, i remarcant el fet de veure l'evolució de Llacuna a través d'aquesta exposició: “En lloc de convertir-se en un llangardaix, és un falcó que vola molt alt”.

Tot seguit, Pere Pascual, en substitució de Teresa Roig, qui per motius laborals no va poder estar present a l'esdeveniment, va explicar als presents que diàriament té per costum mirar el calendari per saber quin és el sant del dia i així poder felicitar a l'amic o conegut de l'onomàstica. “Avui és 18 de desembre, i és la Mare de Déu de l'Esperança o Nuestra Señora de la expectación del parto, i avui assistim a un naixement”.

Pascual va remarcar la importància del pas del temps de l'artista “però aquesta és l'evolució definitiva de la seva obra”.

Recordant com “l'obra que va presentar a la primera biennal Torres García, estava carregada de línies. La línia era més simple (...) i en la tercera i guanyadora, el color surt fins a una primera línia...”, proposant la disjuntiva d'anar “a l'arcàdia de les línies o a l'abstracció del color” , sense deixar “els circuits que recorden moviments”, va destacar de Llacuna que “no són les seves petites obres, sinó que són flames que donen la sensació que es puguin moure. Marc ens ha arribat al moment en que deixa a l'espectador que munti l'obra, i que la munti com vol, quan la contempli a casa. L'obra es pot canviar sempre que hi ha una reflexió. No és una obra estàtica, sinó plena de moviment”.

Finalment, Pascual va referir-se al títol de l'exposició “Llacuna és un llangardaix perquè ha canviat la pell, com els animals invertebrats, segueix les necessitats, els moments. És una exposició que ens porta a un nou pas d'en Marc Llacuna”.

La presentació es va acabar amb l'artista, agraint al públic la seva presència, i convidant a cava i croquetes.

MARC LLACUNA: PRIMARY COLOURS (II)

I desprès d'aquestes explicacions i d'aquesta glosa, què pot dir aquesta cronista accidental de l'exposició Llacuna?

El primer que em va cridar l'atenció és el títol. Evidentment, les referències kafkianes em van venir a la ment, sense poder evitar pensar en el Parc Juràssic de Crichton, i l'avantpassat del llangardaix, el Procompsognathus, la qual cosa em va donar motius per creure que defugiria de les línies de connexió de plànol d'electrodomèstic de l'obra guanyadora del Torres García, per passar a un ús de la paraula creació racional, dins les extravagàncies que molts cops proporciona el món de l'art.

I què és el que van veure els meus ulls al posar als peus a la sala d'exposicions del col·legi d'Aparelladors?. DONCS EL CATÀLEG DE COLORS DE LA TITANLUX, i tota l'amalgama de verds, vermells, grisos, grogs i blaus que un es pot imaginar. Colors bàsics, primaris... Línies fredament definides... I em vaig preguntar “on és el llangardaix?”, O és que estic davant una versió moderna de Jabón en escamas Lagarto?”

I per més INRI, s'em va acudir mirar les preus: per un trencaclosques de colors que un nen de P3 pot fer amb els ulls clucs, de 2.000 a 4.500 €.!!!!

Però jo continuava buscant el llangardaix. Només havia begut una copa de cava, i per tant, encara dominava els meus cinc sentits. On redimoni és el maleït llangardaix?

La resposta era clara: en lloc. El títol és per cridar l'atenció, i presumir d' una intel·lectualitat que no existeix. Aquesta exposició, per molt “particular que sigui”, no és art; és una parida, i per tant, el més encertat va ser triar el 18 de desembre per a la seva inauguració, on per cert, no hi havia gaires artistes; es podien comptar amb els dits de la mà i encara sobrava, però si la seva família, els seus amics i fins i tot amics institucionals i de la premsa que no era la local, d'aquells que quasi mai apareixen en esdeveniments d'aquest tipus, però que sempre es convenient relacionar-s'hi.

Per més defensa que l'amic Pere Pascual faci de l'obra – en altres temps i moments no ha tingut ni pietat ni compassió de defenestrar a l'artista de torn, però aquest cop hi ha servituds que s'han de servir – aquesta obra no té defensa de cap classe. Fins i tot, un membre de la família em va preguntar si m'agradava allò, perquè ell no ho entenia!!!.

És una obra freda, tot i l'especial col·locació dels focus, distant sèptica, sobrevalorada – “yo te empujo y tu subes” - d'excessiva i falsa simplicitat. No val l'explicació de “l'obra es pot canviar sempre que hi ha una reflexió. No és una obra estàtica, sinó plena de moviment”, perquè en realitat no té vida. Se que Llacuna és un gran treballador, però a la seva obra li falta aire, passió, força, missatge, revolució. És un artista jove, però el seu treball és envellit, quasi al llindar del traspàs.

Però Marc Llacuna és jove, i com a tot ésser humà, li queda encara tota la vida d'aprenentatge. És de desitjar que no tan sols evolucioni, sinó que trobi en si mateix i en els fonaments bàsics de l'ART, i en tota la seva història, la guia per expressar el més desconegut i alhora el més fascinant que posseïx l'Home: la seva ànima.

CRÒNIQUES DE DESEMBRE (I)

MINI ART A LA SALA CASAL ALIANCA
i
CARME PERIS A SALA-TALLER DE LA PRESÓ

Com sol ser habitual, el darrer mes de l'any aporta un munt d'exposicions, fet que permet a la capital de la comarca del Maresme oferir un ampli ventall de possibilitats per triar la mostra a contemplar, tot i que amb temps, es poden veure totes amb tranquil·litat, doncs els dies d'exposició en són forces.

I de forma calmosa, Cròniques Mataronines anirà fent-se reso de cada una d'elles, sense seguir un ordre concret, doncs és temps de Nadal, i també cal gaudir de les dates.

L'Associació Sant Lluc per l'Art presenta en les seves sales del Casal Aliança i de la Presó, obra pictòrica no exempta de curiositat i d'un cert grau de qualitat. A la primera, i fins al proper 24 de gener, l'exposició Col·lectiva Mini Art, on un bon grapat d'artistes mataronins, exhibeix en un molt interessant i pràctic format (aproximadament de 30 x 30 cms) la seva obra. A la segona els Dissabtes lliures de la Carme Peris.

Tot i que Col·lectiva Mini Art podria semblar una Sant Lluc en format mini - els participants són socis de l'entitat i alguns d'ells, habituals de la mostra de tardor , no és aquest el sentit de l'exposició – d' aqui que no fem esment de cap nom - sinó posar a l'abast del visitant i /o comprador, la possibilitat de tenir art mataroní a un cost raonable.

La temàtica és absolutament diversa, per a tots els gustos; si pot trobar bodegó, paisatge urbà, figuratiu, abstracció, surrealisme, impressionisme... tot un ventall i més que l'art pot oferir. La tècnica, principalment oli s/tela i dibuix.

També és digne d'esment la seva col·locació: les prop de vuitanta obres exposades ens poden recordar els frisos que podem trobar en monuments arquitectònics de l'antiga Grècia o Roma, però en aquest cas, el joc visual de temàtiques, cromatismes, formes i expressions espais i volums (tot i ser petit format) permeten que el conjunt de l'exposició sigui una obra en si mateixa., fet que no deixa de ser interessant: la manera d'exposar també dona prestància a l'obra.

No es tracte, doncs, de fer la crítica habitual, perquè si així es fos, caldria ser massa estricte; la qualitat de l'obra presentada és desigual, i si bé podem trobar algunes peces molt dignes, d'altres “acompleixen l'expedient”, d'altres conviden a la reflexió i algunes a la recerca de significats, i d'altres l'autor/a no si ha esforçat gaire; el que sí es tracte és de felicitar a l'organitzadora d'aquesta mostra, Teresa Roig, per la idea en la presentació i l'ASLL per disposar d'un equip humà ple de voluntat, capaç d'endegar qualsevol projecte que es proposi, fet absolutament encomiable i més en els temps actuals, on treballar per la ciutat i de forma voluntària es com buscar una agulla en un paller.

Una mostra amb la idea d'estar enfocada cap una fira d'art - el fet decoratiu també té importància en el món artístic – i que és d'esperar que tingui una continuïtat.