CRÒNIQUES ENDARRERIDES (V) - L'ENGRESCADORA ACTIVITAT DE LA SANT LLUC

QUÈ N'ÉS D'ARTÍSTIC UN PUNT DE LLIBRE ! (I)

Dins d'aquesta secció de Cròniques endarrerides, mereix especial rellevància, algunes de les activitats de l'ASLL per l'art, que veritablement està fent una tasca absolutament encomiable, per tal d'afavorir a artistes de tota mena i tota forma d'art.

Un treball que, malauradament, no té el nivell d'acceptació ni de reconeixement públic, oficial i de la ciutadania, que aquesta entitat mereix.

Són Santlluqueros voluntaris a temps total, no cobren un euro i de ben segur que més d'un cop no reben precisament felicitacions, sinó queixes i incomprensió.

Al llarg de l'any, Cròniques Mataronines ha anat informant d'alguns dels esdeveniments organitzats per la Sant Lluc. Si més no, però, ni hi ha tres que varen quedar “penjats” i no precisament com un quadre: Exposició de Punts de Llibre, Duván, petit format i la conferència de Julio Vaquero, inclosa dins els actes de la 3a convocatòria del Torres García.

Seguint l'ordre de dates, vull fer esment d'una interessatíssima mostra, tant per la seva originalitat com pel seu contingut. Em refereixo a Exposició de Punts de Llibre, que va tenir lloc a la Sala d'exposicions del Casal Nova Aliança entre el 18 d'abril i el 3 de maig d'enguany.

Coordinada per Daniel Llin, i amb la col·laboració de Teresa Roig, en Jaume i en David Vergès, veritablement va ser una mostra molt elaborada per la seva complexitat. Exhibir de cara al públic una sèrie d'obres, perquè TOTES EREN OBRES D'ART, d'un format de 22 x 6 cms., i que totes cridessin l'atenció de l'espectador, és una fita única i afortunadament aconseguida.

Noms com els de Marta Duran, Sandro Soriano, el mateix Daniel Llin, Catherine Lorton, Lucia Sánchez, Carme Fageda, Laia Arnau, Isabel Sabé, De Antonio (Antonio Gutiérrez), Manuel Contreras, Miquel Faidella i un llarg etc., fins a arribar a 50 participants, membres actius i artistes de la Sant Lluc, varen omplir les parets de la petita sala d'exposicions de l'entitat, formant un conjunt harmònic i artístic, que va realçar les petites obres exposades; la pròpia sala formava un quadre.

Estils, traces, cromatismes... idees expressades de mil i una maneres que varen permetre a més d'un visitant, adquirir obra d'autor a preus raonables i accessibles.

Una magnífica idea que des de aquestes pàgines s'encoratge a que tingui continuïtat anual, i fins i tot, pot ser, poder comptar amb la participació d'artistes d'altres contrades tant catalanes com de l'Estat, doncs el format és pràctic i alhora pot ser un repte pels artistes.

DUVÁN:

EXPLORANT EL PETIT FORMAT (II)

Del 8 al 30 de maig, la Sant Lluc va presentar l'exposició Duván petit format. Més d'una trentena d'obres de l'autor colombià que demostra un domini precís del petit format, expressant sense problemes, la diversitat del seu univers artístic.

Sempre fresques i informals, de marcades i suaus formes geomètriques, simples i sense remarcades agressions, Duván presenta una mostra plena d'experimentacions, tan en color – domini d'ocres, grisos i negres, però sense oblidar grocs, verds, vermells i tot el cromatisme que identifica bona part de la vibrant pintura sudamericana - com en les formes dels olis s/paper i els fons emprats, especialment en els bodegons, marcant un interessant distanciament entre el dibuix i els olis, on les formes són més abstractes.

La seva experimentació arriba fins a l'ús de l'ordinador, especialment en la sèrie Autòmats, on utilitza la impressió digital més tinta, fet que li permet amb posterioritat treballar el color.

Profund admirador de Picasso, - les formes cubistes estan ben treballades - també mostra la seva especial visió del constructivisme de Torres García, les seves composicions, observades amb perspectiva, tenen formes arquitectòniques.

En absolut, Duván és fred. Ben al contrari, la seva obra desprèn una particular calidesa, tot i connotacions crítiques subtils però explicites. Fins i tot el seu Autoretrato, no deixa de mostrar un to burlesc i irònic.

Una exposició sense excessives sorpreses, però que no decep en absolut, doncs l'unviers de Duván és ric i variat.

CONFERÈNCIA DE

JULIO VAQUERO (III)

Organitzada com a complement als actes de lliurament del 3r. Premi Torres Garcia de Pintura, Julio Vaquero, per primer cop membre del jurat, va oferir el passat 9 de juliol, una xerrada, distesa i alhora molt didàctica sobre el realisme, tant a nivell internacional com espanyol, sota el títol: Julio Vaquero i la seva obra.

Tot i començar amb cert retard, a causa dels sempre entremaliats follets de la informàtica -res a veure l'art amb les combinacions binàries – que ens van tenir tots pendents de les pantalles i les connexions, a ritme de vals com a música de fons – Sang vienesa concretament – L'espera, però, va valer la pena.

Davant dels habituals de la Sant Lluc, membres de l'entitat i pintors diversos -el conferenciant mereixia més reconeixement tant per part de l'artisteo local com de la premsa, inclosa la critica especialitzada, i fins i tot, del guanyador de l'edició d'enguany – aproximadament una vintena llarga de persones, varem sentir les explicacions de l'evolució del reconeixement del realisme tant per part de galeristes, com crítica i col·leccionistes.

Antoni Luis, abans de presentar al conferenciant, va demanar disculpes pel retard tot excusant l'absència de Violant Porcel, que degut al traspàs del seu pare, Baltasar Porcel, no va poder assistir a la xerrada.

Julio Vaquero, llicenciat en Belles Arts, està especialitzat en obra de gran format, havent exposat en ciutats com Nova York, Ostende (Belgica), o al Museu de Montserrat.

Tot seguit a la presentació de rigor, Vaquero va prendre la paraula, manifestant que no era partidari de donar xerrades on la temàtica es pot trobar en llibres o Internet, per la qual cosa, la conferència es va basar en les seves experiències i visions personals, iniciant-se en els seus estudis en la facultat de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona, on la pressió que exercien les avantgaurdes a través del professorat sobre els estudiants, marginaven el realisme.

“Se hablaba de Kandinsky en voz alta, pero de Antonio López se tenía que hablar con voz bajita”
No se'n va estar Vaquero de criticar amb contundència la sobrevaloració d'alguns artistes, segons la crítica o el marketing per vendre.

A través de diapositives, Vaquero va fer una cronologia per la pintura, tornant enrrera uns seixanta anys, tot parlant de l'expressionisme de Marc Rozco o Robert Mcdowell. Mitjançant dispositives, l'auditori observava les diferents obres dels pintors esmentats, dels quals a simple vista, semblaven fotografies, però que en realitat eren pinzellades milimetrades. És el que s'en diu el llenguatge fotogràfic, del qual els autors americans en son mestres.

Seguidament, obra de Simón Saínz Ruíz qui per a Vaquero “hace una representación de la realidad. Todo está representado a través de pequeñas pinceladas de color”.

Per a Vaquero, artistes com Ron Muer o Claudio Bravo son “obras realistas pero muy insulsas. Francis Bacon fue de los pocos que se atrevió a volver a la figuración. Era de los pocos de los que se podia hablar en Bellas Artes.

Altres artistes comentats per Vaquero varen ser Lucian Freud, David Honney, A. Keifler o el mateix Miquel Barceló a qui considera un imitador de Keifler. Especial admirador d'aquest artista alemany, va qualificar la seva pintura de “contenidos más profundos y menos oscuros”.

Dintre dels artistes realistes alemanys, cal distingir l'escola de la ex-Alemanya oriental, i en especial a Mathias Weither, qui “mezcla la pintura con la materia, utilizandos tonos de color con gran textura”. Un altre artista és Neo Rauch, “pintor influyente y de gran calidad”.

Vaquero també va destacar a pintors com Clive Smith “americano que ejecuta una pintura de difícil acogida”, Eric Fisher “presenta temas de gran inquietud”. Si més no, però, el conferenciant va mostrar un gran entusiasme per Vincent Desiders qui “practica un lenguaje del pasado, con luces, sombras y formas del Barrico. Aplica una técnica profundamente actual, pero con la luz del Barroco, en escenas también inquietantes, pero sin excesivas lecturas y muy simples, con gusto por lo dramático y la crudeza de la vida”.

Vaquero va tornar a insistir en el fet de que Espanya ha viscut d'esquena a la pintura realista, però va reconèixer que el nom d'Antonio López – de qui va ser alumne – ha estat tot un revulsiu per aquest tipus d'art, tot i que hi ha reticències per part de les institucions. “El MNAC no tiene aun ninguna obra de Antonio López, a pesar del gran reconocimiento que los EE.UU dispensaron a este artista. La pintura de López tiene una calidad atmosférica dentro de un universo de texturas”.

Julio Vaquero va acabar la seva conferència, en tot moment il·lustrada per diapositives dels pintors de qui parlava, comentant l'obra de Isabel Quintanilla o de Maria Moreno, esposa de López i la seva pròpia obra, de caire certament misteriós, sempre en gran format, però també va haver-hi una temporada en que va pintar en petit format, “lo cual hizo feliz a mi marchante, pues hacia tiempo que me pedia obras más pequeñas para venderlas con más facilidad".

L'obra de Vaquero retrata escenaris muntants, no específicament ambients extrets de la natura, sinó en base a la imaginació de l'artista. Escenaris imaginatius, de realitat virtual on prima un ambient quasi lúgubre, però amb una gran precisió i cura de detalls. Una obra no exempta de complexitat en quan a temàtica, i si plena d'un món oníric.

L'acte va acabar amb un torn de preguntes, quasi acaparat per un sol espectador, però que va ser veritablement molt il·lustratiu.

NOVAMENT CRÒNIQUES ENDARRERIDES (IV) - LA RAJOLA: ART I QUOTIDIANITAT

De tant en tant ens arriben exposicions que per raons desconegudes, passen sense pena ni glòria per als mataronins, i els organitzadors de la mateixes en més d'una ocasió, no hi saben donar el ressò necessari. Un exemple el tenim ara: la mostra exposada al Museu de Mataró, amb un títol absolutament adient i suggeridor El món des d'una rajola.

No és aquesta una primera exposició sobre la rajola. Recordem la que va organitzar el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, durant els mesos de novembre i desembre de l'any 2005, gràcies al material cedit per la família d' Antoni Nogueras, un dels mestres d'obres més notables de Mataró.

No obstant, l'exposició organitzada per l'Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, i comptant amb la col·laboració de museus i institucions com el Consorci del Patrimoni de Sitges, el Museu Municipal Vicenç Ros de Martorell, entre d'altres, ens ofereix un recorregut per la història d'arts, oficis, costums i tradicions de la vida catalana, des de finals dels segle XVII fins al segle XIX.

A través de plafons i de textos breus però molt explícits, la mostra s'ens presenta a nivell visual molt atractiva i instructiva, donant a conèixer l'origen de la producció de la rajola – cal remuntar-nos a la Itàlia del Renaixement – del material en que estan fetes – un suport ceràmic que permet representar tot tipus de motius, sempre sobre fons blanc i enriquiment de motius ornamentals – la seva funció específica – destinada a l'àmbit decoratiu de cuines, banys i comunes, per tal d'evitar humitats - i també la curiositat de com fins a la data d'avui no s'han trobat rajoles que il·lustrin l'ofici de rajoler.

Juntament amb Catalunya, ciutats com Sevilla, Talavera, València, etc., també varen agafar fama per la seva producció de rajoles.

L'expressió artística de la mostra està basada en la senzillesa de línies i colors, de tons generalment càlids – cal tenir en compte que en aquest cas, el cromatisme depèn de les possibilitats de fixació desprès de la cocció al forn de la peça – i de temàtiques absolutament diverses. Tal com diu el programa de mà: “Els artistes prenien com a font d'inspiració les auques, els gravats i les estampes, la rajolaria d'altres països o el món que els envoltava”.

Els diferents plafons, complementats amb elements decoratius com vaixells, ampolles i gots de vidre de l'èpocca, etc. il·lustren àrees temàtiques molt concretes, com per exemple els oficis de boter, vidrier, fuster, pagès... parelles, els viatges, el mar, i un llarg etc., destacant com una curiositat l'auca, una producció gràfica catalana del segle XVII, amb quaranta-vuit figures, una d'elles una oca (auca) o també els signes del zodíac.

Més que una exposició, és una crònica visual i artística de la història social i econòmica de les nostres contrades; el retrat d'una societat i els seus oficis.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 13 de setembre.

NOVAMENT CRÒNIQUES ENDARRERIDES (III) - CA L'ARENAS – S'ACABA LA TEMPORADA – RELAXACIÓ

I s'acaba la temporada i Ca l'Arenas omple les sales de la casa que tanta vida havia tingut, quan en Jordi i en Jaume donaven classes i creaven els quadres i dibuixos pels quals avui se'ls recorda - no serà així amb alguns “artistes” que hi han penjat “obra” - amb quatre noves exposicions més.

I novament, els discursos típics dels polítics, dels quals aquesta cronista accidental se'n comença ha atipar -a part del poc domini de l'oratòria, ja se sap el que diran abans de començar - per concloure una temporada, que per més que ho guarneixin amb xifres, com si es tractés d'una mona de Pasqua, la mona es queda, i ens fa la Pasqua.

I així ho va demostrar Sergi Penedès un any més, en la inauguració de les quatre mostres que fins a finals de setembre es podran veure, i que donen per conclosa la temporada: Mirar endins. Interiors.

Sala 1 – Ramon Manent. Interiors de culte
Menjador – Jordi Arenas, Records
Sala 2 – Ita Puig. Instant, percepcions i converses
La galeria/la finestra: Annja Krautgasser. Prologue & Prelude.

El president de l'IMAC va descriure breument el contingut de cada espai: Ramon Manent. Interiors de culte: “Interiors diferents en sales de culte a Catalunya, a la intimitat, als interiors de les persones i de diferents creences”. Jordi Arenas, Records: “Retrats de la vida íntima de les famílies”. Annja Krautgasser. Prologue & Prelude. “Annja Krautgasser, procedent de Viena ens presenta dues instal·lacions...” , i finalment Ita Puig. Instant, percepcions i converses “on text i imatge ofereixen visions interiors i externes (...) la mirada del “voyeur” dins l'interior de les persones...”

Penedès va donar opció a Lita Puig – ÚNICA ARTISTA PRESENT A LA INAUGURACIÓ - a adreçar-se als presents, - cada cop més escarrensida la presència de públic - opció que va denegar, com la majoria d'artistes novells, on tot hi ser llicenciats en Belles Arts, no demostren domini de la cultura general, ni menys de saber parlar davant un auditori.

El regidor de cultura tampoc és cap “lumbrera” davant un grup d'oïdors, i aquest cop portava el guió molt ben escrit, especialment per informar dels “elements de qualitat” de les exposicions, que Mirar endins. Interiors, “ha estat una mostra que ha volgut aportar mirades, reflexions i intimitat...”.

Seguint el guió establert, Penedès va passar resum de la temporada. Aquesta l'han constituïda 23 exposicions més actes complementaris com xerrades, conferències i projeccions. També cal afegir-hi les activitats de l'Associació Amics de Ca l'Arenas. El paquet didàctic destinat a les escoles ha comportat activitats pedagògiques per un total de 12.000 alumnes, amb un total de 500 tallers i 30 escoles.

“La propera temporada serà de temàtica molt diferent a aquesta; té per títol Art i Guerra, dos conceptes antagònics. Ens trobem al 70è aniversari de l'acabament de la guerra civil i la mostra tractarà de la salvaguarda del patrimoni artístic de Mataró".

I ja quasi donant per acabat el parlament, mentre els nens amb els pares que hi havia per allà se'ls enfotia el regidor de cultura i les seves paraules, i donant els agraïments de rigor al personal de l'IMAC.

A veure, per què sempre s'ha de donar les gràcies a un personal que fa la seva feina i cobra per la mateixa? Amb un cop ja ni ha prou no?. No entenc que en cada parlament dels dos caps de cultura que solen fer discursos – Carles Marfà i Sergi Penedès – s'hagi de donar constantment les gracies al funcionariat de torn que “Gratis et amore” no ho faria pas.

En resum, que en Penedès va acabar el discurs i com que el segon Tinent d'alcalde, Ramon Bassas hi era present, i no se'n va poder estar d'aprofitar el moment, també hi va posar cullerada amb una afortunadament breu intervenció, on va mostrar la seva satisfacció pel desenvolupament de les activitats de Ca l'Arenas, i com que sempre va de lo mateix, vaig passar de prendre nota i vaig retratar als nens presents, que també passaven d'en Bassas, amb més bon criteri que els grans, que ja volien prendre la copa de cava – Vallformosa, ei, que estem d'economies. Abans era el Parxet i encara recordo un Champagne (francès) de l'època d'en Graupera, a Can Palauet. Però ara estem de crisi.

Com de crisi es pot considerar aquest acabament de temporada. A Sala 1 – Ramon Manent. Interiors de culte. Manent – que no estava present el dia de la inauguració – és sense cap mena de dubte, el Fotògraf Oficial del Regne. Sembla que no hi hagi cap més fotògraf. La seva professionalitat ha quedat sempre demostrada, i en aquesta mostra no es discuteix pas, però ja sap com retrata i no hi ha cap novetat en aquesta exposició, que consisteix en fotografiar a la perfecció un cementiri islàmic, el pati de la cartoixa de Montealegre, una capella del monestir de Poblet, com resen els budistes o l'entrada a un temple ortodox, etc.

Manent té un magnífic ull fotogràfic i fa molts anys que és professional, i per tant els conceptes de lluminositat, perspectiva, ombres, color etc., els té perfectament assumits. Com s'ha destacat, la seva qualitat de treball és magnífica, però és tan perfecte que li falta l'ànima d'artista. Tan sols llueix la fredor de la tècnica.

Menjador – Jordi Arenas, Records

I evidentment, els que sí eren professionals de la pintura i alhora esgrimien en la seva obra la seva autenticitat i espiritualitat com artistes eren els germans Arenas, tant per la seva pròpia obra, com la que conservaven en herència, i que sempre havien vist a les parets de casa seva.

Retrats mostra dibuixos i obra al oli de familiars com de persones properes a la família, com és el cas de Dolors Feiu. Un retrat de gran bellesa i profunditat, on es mostra sentiment i patiment. Un joc esplendit amb l'us dels colors tot i el que frapa és l'expressió de la dona.

El contrast és l'elegància i distinció dels retrats realitats pel pintor Josep Ma. Recoder i Borràs dels pares dels germans Arenas. Una exquisidesa amb la presentació única que també és el retrat d'un temps i d'una classe benestant. El posat del pare demostra un statuts elevat, i una posició molt determinada. El retrat de la mare és absolutament encisador. Tota una dama, asseguda còmodament en un bonic sofà de vellut vermell, denotant la seva posició econòmica el “renard” de pell de visó. Els dos retrats de principis de segle XX, aprox.

I un altre contrast és el retrat de família de l'any 1944. Sense perdre la sobrietat, els temps van deixar la seva empremta, i si bé el “senyoriu” no es va perdre, el status econòmic ja no era el mateix. Fins i tot la individualitat de l'obra de Recoder de primers de segle XX ens transforma en un quadre de conjunt.

Una petita però escollida mostra, que actua tan com a crònica social com a artística, doncs els canvis en els estils de retratar es poden comprovar a la perfecció. Com perfectes, és el mot més escaient, son diferents dibuixos que hi ha a la vitrina. Un traç elegant i ferm, un estudi sublim de figura i expressió per retratar la quotidianitat de la família, especialment en aquells dolços moments de la son, on tan vulnerables som.

De la resta de mostres, deixo al criteri del lector i/o possible visitant, la seva particular crònica. Jo ja en tinc prou.

NOVAMENT, CRÒNIQUES ENDARRERIDES - II

ELS CANVIS EN UNA CIUTAT

Sota el títol Visions de Mataró 1980-1995, l''estatge del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró exposa fins al proper 17 d'octubre una col·lecció de prop d'una cinquantena de fotografies, realitzades per Miquel Sala i Girbal, i que constitueixen un homenatge per part d'aquest centre d'estudis a l'insigne fotògraf, traspassat l'1 d'octubre de 2008.

Tal com s'esmenta en el programa de mà, Miquel Sala formava part de l'equip del Museu Arxiu pràcticament des dels seus inicis, entre el 1974 i 1976, participant també alhora part del Foto-Cine UEC de Mataró.

Amb un excel·lent ull fotogràfic, un enorme mestratge en la tècnica i un gran entusiasme per la seva tasca vocacional, la col·lecció que, per segona vegada exposa el Museu Arxiu, mostra el desenvolupament de la ciutat en un període que pot semblar curt, però de transformacions molt intenses.

El visitant podrà comprovar no tan sols una nova forma de plantejament urbanístic, sinó de significatius canvis econòmics, com per exemple, la fotografia que mostra els “Astilleros” Xifre i on ara hi ha el port esportiu de Mataró.

Carrers, places, edificis, etc., fotografiats en color, però que recorden un passat sípia, amb un cert encant, tot i que Mataró mai ha estat, ni és una ciutat bonica, però que abans d'aquesta transformació, el seu urbanisme seguia uns cànnons de ciutat en desenvolupament industrial, i de certa autenticitat, del que en prou feines en queden unes pinzellades.

L'urbanisme gris, auster, fred i distant que se'ns mostra en l'actualitat, on qualsevol carrer recent asfaltat o arranjat, ja neix brut, amb taques d'olis de cotxes o xiclets enganxats, contrasta amb un Mataró de reminiscències de principis de segle, que els socialistes del govern municipal sempre confonen amb el franquisme, però que era empremta d'un passat que va marcar profundament la ciutat.

Una passejada per un Mataró que pot resultar emotiva, al igual que es va emocionar el director del Museu Arxiu, Manuel Salicrú, davant de prop d'un centenar de persones, tot recordant no tan sols al col·laborador, sinó a l'amic entranyable de tants anys, que amb les seves fotografies, també va participar amb els cartells de la festa Major, durant els anys 1977, 1977 i 1978, i el programa oficial de Les Santes al 1984.

Tot plegat forma part de la documentació de la ciutat, a la que s'ha afegit una visió del segle XXI, a càrrec de Joan Castellà i Oliva, engrandint d'aquesta manera la documentació sobre Mataró.

NOVAMENT, CRÒNIQUES ENDARRERIDES

Secció aquesta iniciada l'any passat durant el mateix període, degut a l'acumulació d'esdeveniments i la manca de temps per informar-ne degudament, i que aquest any continua, amb les mateixes motivacions. No ens podem exclamar, el panorama cultural està força farcit d'actes de tota mena. No obstant, el poc interès que molts d'ells desperten en els mataronins és el que té un real pes específic.

ALBERT ALÍS, PER TRIPLICAT

Iniciem la secció d'endarreriments amb aquest magnífic pintor, reconegut dins la nostra ciutat, però veritablement infravalorat per la mateixa.

L'espai Capgros, La Presó i el Casal Nova Aliança (aquestes últimes organitzades per l'Asociació Sant Lluc per l'Art), varen acollir durant tot el mes de juliol, 3 mostres d'aquest artista, que va iniciar la seva obra l'any 1981 amb mestres com Pablo Mañé, Raúl Capitani i J. Martínez Lozano.
Amb la seva obra, exposada a ciutats com Barcelona, Sant Cugat del Vallés, Reus, Plaja d’Aro, Vitoria, Madrid, Marbella, Girona, etc., i a l'estranger a països com Bèlgica o els Emirats Àrabs, Albert Alís ens presenta aquest cop unes exposicions molt singulars: “Estudiant el cos 1 i 2”, així com la seva particular visió d'algunes ciutats com Hamburg, Venècia, Paris o Roma.

Dins l'estil de la neo-figuració que el caracteritza, i sempre proper als informalismes, ens trobem un Alís molt definit, força més detallista utilitzant el carbonet s/paper, en format mig i petit en els estudis que es varen exposar a la Sala Casal Aliança. Una visió de l'anatomia molt escrupolosa, acadamicista fins i tot, no exempta de sensualitat i de cert idealisme, especialment en la figura femenina.

El traç amb fermesa i agilitat, en constant observació del cos humà, que en res te a veure amb l'obra presentada en La Presó, sensualment etèria, colors suaus i molt tènues, treballant amb oli s/tela. Traç fluid, sense precisions, però destacant formes i contextos, i amb un cert toc d'exòtic erotisme, amb plasmació constant de les sensacions, amb el rerefons del “blanc Alís” de nitidesa exquisida.

En aquestes mostres, l'espectador va poder observar com existeix una clara conversió entre artista i obra. En cap moment hi ha excés de pinzellades, ni abús del color o dels grisos. Tot manté un equilibri.

En quant a la mostra de l'Espai Capgros, ens quedem amb les paraules de l'artista publicades en aquesta setmanari: “la idea era introduir caràcters tipogràfics en els meus quadres, com una forma més d'omplir l'espai”. Les imatges escollides no són les més “iconogràfiques” tot i que “són fàcilment reconegudes”.

Totes tres mostres varen ser exhibides fins a finals de juliol.

COL·LECCIÓ BASSAT-II – EL CLASSICISME DE LES AVANTGUARGES DELS ANYS 70 – EXPOSICIÓ (i II)

NOTA:

Prego disculpes per la mala qualitat de la fotografia, però el mateix dia de la inauguració, la maquina de retratar va fer "figa" i vaig tenir que fer les fotos amb el mòvil. Lamento sincerament aquest fet, absolutament imprevisible. Gràcies al lector per la seva comprensió.

Més que una col·lecció d'art, Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II és una crònica pictòrica d'estils, temàtiques, tècniques i d'un tarannà dins la pintura i idealista que malauradament ha quedat en l'oblid, arrasada per unes noves tendències d'art emergent, que en absolut tenen la solidesa de la contemporaneïtat dels setanta, de l'agosserament que representava creue que els canvis eren possibles, i plasmar-los amb formes deformades o en figuracions existents en la fantasia de l'autor, amb cromatismes plens de vigor i força, en espais i volums únics i molts cops inversemblants, en innovacions constants que permetien estar a l'alçada de moviments artístics internacionals que plantaven cara a una tradició imposada.

No, no és pot fer una crítica d'aquesta mostra. El comissariat de la mateixa ha explicitat molt bé en el catàleg cada una de les tendències i connotacions de cada artista. Les obres de Eduard Arranz Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà formen part de la història i d'un temps que mai més tornarà. Representen tota una època on una nova societat clamava per ocupar el seu lloc i va saber donar a aquests artistes, alguns cops per destacar socialment, en molts per invertir econòmicament i en d'altres per creure-hi cegament, un valor i una pujança, que els hi va permetre a molts sortir de les fronteres de l'estat.
Son quadres on les pinzellades transmeten energia, màxima potencia i sobre tot IL·LUSIÓ, no exempta de CRÍTICA, reflectida especialment en la intensitat dels colors. Una forma d'expressar vida i llibertat, sota el prisma de la CREATIVITAT. L'espectador sensible es deixerà inundar pel plaer dels sentits visuals, i quedarà captivat pel magnetisme de cada obra, pel seu misteri, per la imaginació del tema, per entendre particularment el surrealisme, l'informalisme, el pop art o la figuració.

És una mostra catalana, i per tant única. No es feia el mateix tipus art a la resta de l'Espanya durant la mateixa època. Catalunya era capdavantera i Barcelona coneguda internacionalment gràcies als seus artistes, com a la indústria i a la innovació.

Però el temps ha passat i Cronos sempre és mostra implacable i inflexible. Si un quadre del Renaixement o del Barroc, etc., té permanència en el temps, per la consagració que de la mateixa s'ha fet des de museus, galeries o subhastes, obligant el deu de l'Olimp a que traspassi la barrera dels segles, la Col·lecció Bassat II està embolcallada d'una dolça melangia de canvi permanent durant la dècada dels setanta. És retrat inqüestionable de valors alterats i de missatges relegats al cementiri de l'oblid.

És d'agrair, per tant, que la fundació Carme i Lluís Bassat ens convidi amb la seva col·lecció de quadres, a despertar de l'amnèsia artística que el despotisme de Cronos ha fet abocar als creadors dels anys setanta.

COL·LECCIÓ BASSAT-II – EL CLASSICISME DE LES AVANTGUARDES DELS ANYS 70 – ELS DISCURSOS DE TOTS (I)

NOTA:

Prego disculpes per la mala qualitat de la fotografia, però el mateix dia de la inauguració, la maquina de retratar va fer "figa" i vaig tenir que fer les fotos amb el mòvil. Lamento sincerament aquest fet, absolutament imprevisible. Gràcies al lector per la seva comprensió.

La temporada d'exposicions de Can Palauet, es tanca amb amb una mostra de nivell, fet que es d'agrair tant per l'aficionat com per l'expert, doncs encara que només sigui un cop l'any, ens reconciliem amb la programació de la sala de mostres: Figures dels anys setanta. Col·lecció Bassat II, una selecció d'obres dels artistes: Eduard Arranz Bravo, Francesc Artigau, Rafael Bartolozzi, Gerard Sala, Xavier Serra de Rivera i Miquel Vilà, alguns presents a la inauguració.

La inauguració de la mostra va tenir lloc el passat divendres, 17 de juliol, i va atraure com a públic una bona representació del món pictòric mataroní, tot afegint premsa, polítics, funcionaris de l'IMAC i gent relacionada amb l'entorn de les arts... i ningú més, malauradament. Prop d'un centenar de persones, essent generosos. Tot i que se n'ha parlat per activa i per passiva de la futura col·lecció i museu Bassat a Mataró, bona part de la ciutadania es mostra ben al marge de l'esdeveniment.

L'alcalde de Mataró Joan A. Barón va iniciar el torn de parlaments, expressant com és habitual, plena satisfacció per aquesta segona exposició de part del fons Bassat “i esperem que no ni hagi cap més dins aquesta sala i que la propera sigui a la Nau Gaudí”. Barón va fer incís sobre el fet que el projecte Bassat “s'ha d'anar fent de mica en mica per temes econòmics, doncs en els temps de crisi que vivim cal ser prudents”.

Barón va voler ser breu i amb l'afany de no estendre's gaire “per cedir la paraula als professionals”, tot passant el seu torn a Núria Poch, comissària de la mostra, qui en adreçar-se als presents, ho va fer llegint el text que consta en el catàleg de l'exposició, escrit per ella mateixa, i on va destacar l'inici fa un any del programa de col·laboracions entre l'IMAC (abans PMC) i Fundació Carme i Lluís Bassat, tot recordant la mostra al juliol del 2008 dedicada a Rafols Casamada/Maria Girona, a qui de forma explícita es va retre homenatge a la seva contrastada trajectòria.

La continuïtat, i com a “petit tast” d'obres dels artistes esmentats al principi, tot recordant la convulsió política, social, econòmica i cultural dels temps que van representar els anys setanta del segle XX. Fent un petit esbos històric d'esdeveniments claus de l'època a Espanya, i de com es van establir profunds canvis estètics en el context artístic a tot Catalunya, Núria Poch va posar especial èmfasi en com l'activitat de les galeries d'art va guanyar amb el canvi, donant a conèixer els artistes contemporanis de l'època: Sala Gaspar i René, galeria Adrià, Vinçon, Joan Prats, Maeght, Dau al set, etc., etc., Durant la dècada dels setanta es va consolidar una nova generació d'artistes adscrits a noves tendències internacionals, com la que es pot veure a la Col·lecció Bassat II.

Tot comentant característiques tècniques de les tendències dels anys setanta, Núria Poch va fer esment d'unes paraules de Joan Fuster extretes de la presentació de l'exposició d'Arranz Bravo que el novel·lista li va dedicar l'any 1974: “L'ofici de pintor és inventar figures...”i va acabar el seu parlament comentant aspectes artístics i de temàtica dels pintors d'aquesta mostra.

Seguidament, Lluís Bassat, qui vestit de manera informal – camisa blanca i pantaló negre, en contraposició al formalisme de l'any passat: vestit blau marí amb camisa i corbata blau cel – més adient al tarannà poc protocol·lari del consistori mataroní – va dirigir també unes paraules tot fent memòria quan l'any 1973 “vaig veure exposat a la Galeria Adrià un dels quadres que hi ha penjats i que em va impactar pel seu to de blau i per una figura humana ajupida en una habitació plena d'aigua però amb la porta oberta. Hi ha un cert misteri en el quadre i és el primer que vaig comprar". L'obra que comentava Bassat és Banyista un oli s/tela de l'any 1973 de Xavier Serra de Rivera.

Tal com ja va comentar l'any 2008, el publicista va recordar que quan va sortir de la galeria Adrià, ja havia pactat la seva compra, aportant un 70% i de com va buscar a alguns amics perquè s'afegissin al projecte, que li va omplir moltes tardes, desprès de la jornada laboral.

“He comprat molts quadres al llarg de la meva vida. La que veieu aquí és la meva generació”.

Tot comentant el detall de la coincidència de dates de naixement amb Eduard Arranz Bravo (mateix any 1941 però amb 3 dies de diferència: 6 i 9 d'octubre), Bassat, genèticament venedor i publicista, no s'en va estar d'esmentar detalls anècdotics d'una exposició d'aquest artista a Nova York. A les 7 de la tarda, hora d'obertura de la sala, lògicament no hi havia cap quadre venut, però a les 10 de la nit, tots els quadres estaven venuts. “Hi havia 12 persones venent quadres”.

Lluís Bassat va acabar la seva intervenció tot mostrant ple convenciment de la creació d'un museu d'art contemporani de Catalunya, i amb la seguretat que “els artistes contemporanis de Catalunya són tan importants com els italians, anglesos, xinesos, etc.” I que molts d'ells no han pogut exposar en un museu com aquest, “tinc la pretensió que aquest ha de ser el Museu d'Art Contemporani de Catalunya que no ha de ser el Museu de Mataró, i que molts galeristes i gent important del món de l'art vindran a Mataró a conèixer a aquests artistes que podran exposar i jo em sentiré molt feliç”.

I desprès del convenciment i l'eufòria de Lluís Bassat, li va tocar a la parsimònia política del regidor de cultura Sergi Penedès, qui breument va destacar els diferents esdeveniments “culturals” que tenen coincidència amb aquestes dates: Cruïlla de Cultura, Festival Shakespeare i Les Santes. Seguidament, va fer un repàs a mostres que s'han exhibit a Can Palauet al llarg de la temporada: Transversal, Eduard Comabella, Art contemporani de Reus i Martí Anson i finalment les Figures dels anys setanta, per acabar continuant les paraules de l'alcalde Barón en referència a l'acord per l'ús de la Nau Gaudí com espai expositiu i futura seu de la col·lecció, “i amb la finalitat de tirar endavant el projecte museístic on s'ha d'anar a poc a poc pels temps que estem passant. Aquest acord és una aportació municipal amb l'art contemporani i la cultura”.

I els discursos no es varen acabar aquí. Desprès de l'ensopiment de Penedès, novament Barón va agafar el micròfon tot tancant l'acte d'inauguració desitjant als presents que gaudissím de la mostra, recordant que hi aquests dies hi ha multitud d'actes, entre ells el del Sant Pere més Alt “L'art al carrer per la gent que li costa traspassar les sales d'exposicions, i que està dedicat a Pepe Novellas, i per descomptat Les Santes”.

La seva breu intervenció es va acabar destacant la polèmica de quan comença oficialment la festa major “aquesta és una picabaralla que no volem acabar mai. Les Santes comencen quan ens dona la gana i espero que amb aquests dos actes tingueu una bona motivació respecte a l'art. Bones Santes”.

ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (2a. PART)

Desprès del descans de rigor, novament Vives va adreçar-se a l'escàs auditori per tal de donar breus anotacions sobre la resta del concert, amb obres de F.I. Beck, la Simfonia op.10 núm. 2 i la Simfonia núm.7 de Fèlix Mendelssohn.

Evidentment el nom de F.I. Beck era totalment desconegut, si ho comparem amb els noms emblemàtics que configuraren la 1a. Part del programa, però tal com va dir Vives, no hi vol dir res, doncs actualment, gràcies a les noves formes de reproducció discogràfica com son els CD o DVD, es possible fer gravacions de forma més acurada, a costos més raonables, la qual cosa permet que musics i investigadors musicals puguin dedicar-se a la recerca d'autors que a principis del segle XXI ens són desconeguts, però que en el seu moment, si van tenir un prestigi, o si més no, van dur a terme una tasca de certa importància, com és el cas de Beck.

Nascut a Manheim al 1740, va formar part de l'orquestra de l'elector Karl Theodor de Sajonia, home aficionat a la música, però no amb les mateixes possibilitats econòmiques que la família Esterhazy, disposava d'una petita orquestra formada per músics procedents de l'estat de Bohèmia, actualment a Xequia. Cal recordar que Bohèmia es coneguda pel cristall, per la cervesa i per la vida bohèmia, que no significa tan sols vida dissipada, sinó que especialment els músics d'aquesta contrada eren grans professionals, que es traslladaven d'orquestra en orquestra.

De tal forma que Beck es va traslladar a Venècia, anys més tard a Marsella i posteriorment a Burdeus on va morir un 31 de desembre de 1809 – d'aquí la coincidència de l'aniversari.

En referència a Mendelssohn, Vives va posar en antecedents al públic de la procedència del compositor. Nascut en el si d'una família de banquers jueus a Hamburg, que es van traslladar a Berlín a causa de certs pronunciaments antisemites, que en res beneficiaven al negoci bancari. A Berlín es varen establir amb l'estatus que el seu negoci requeria, fins i tot renunciant a la seva religió i convertint-se al cristianisme, i es relacionaren amb lo bo i millor de la societat berlinesa, a base de convits, festes i negocis.

Fèlix quan va composar aquesta simfonia tenia entre 12 i 14 anys, i en aquell moment era tot un figura amb molts aspectes de l'art, especialment en el dibuix, i el coneixement. Ja amb grans dots musicals, composava obres per a esdeveniments familiars, com el cas de la simfonia que ens ocupa, estrenada per un aniversari. Vives va insistir al públic en que valorés la gran qualitat d'aquesta simfonia, composada a edat tan jove.

I com és lògic, l'orquestra Terrassa-48 no va decebre en absolut, ben al contrari, malgrat el desconeixement de F.I. Beck, la interpretació va a donar a conèixer un autor de gran correcció musical, no exempte de sensibilitat i de bon gust, demostrada en cada u dels quatre moviments de l'obra. Una obra de qualitat i d'interès, amb alguns moments de brillantor que mantenien perfecte equilibri amb d'altres de dolçor i tranquil·litat.

El colofó final amb la interpretació de la Simfonia núm. 7 de Mendelssohn on efectivament ja des del primer moviment s'observa que estem escoltant una obra estèticament molt acurada, essent un reflex de la disciplina que va imperar sempre en la vida del compositor. A destacar els pizzicato d'aquest moviment que entren en un joc en una composició de formes musicals clàssiques, plenes de lirisme i llenguatge musical harmònic, fent especial incidència en un incipient romanticisme que ja es comença a valorar a través del color orquestral.

És una peça on dominen l'espontaneïtat, delicadesa i mesura, amb moments plens de dinamisme i energia.

En resum, un agradable vetllada musical on l'entès i l'aficionat varen gaudir d'un excel·lent programa i d'una magnífica interpretació.

ORQUESTRA DE CAMBRA TERRASSA-48 : UN CONCERT EXTRAORDINARI (1a. PART)

La coincidència dels aniversaris de les defuncions d'una sèrie de compositors com G.F. Haendel, F.J. Haydn, H. Purcell o F. Mendelssohn va ser motiu de sobres perquè dins la programació del VII cicle de concerts corresponent a la temporada 2009, organitzada pel Foment Mataroní, l'orquestra de cambra Terrassa-48, auspiciada per l'obra social de Caixa Terrassa, fes les dèl·licies del sempre escàs i envellit public present – a veure, ON SÓN ELS ESTUDIANTS DE MÚSICA de la ciutat? On és la “gent de la cultura” que només va a on se'ls veu? - gaudís d'un molt ben triat programa d'aniversari, no se sí feliç o no, doncs les defuncions no ho solen ser-ho gaire, de música barroca i romàntica.

Joan Vives, habitual encarregat de la presentació de l'esdeveniment, va fer esment a les dates concretes i rodones que tenen confluència a l'any 2009: 200 aniversari de la mort de Haydn, 250 de la de Händel, 350 del neixment de H. Purcell i no oblidem el centenari de la mort d'Isaac Albèniz o el 200 de la de F.Mendelssohn.

L'ordre del programa va ser: Concerto Grosso op. 6 núm. 4 de Händel, Simfonia núm. 39 de Haydn, Simfonia op. 10. núm. 2 de F.I. Beck i per finalitzar al Simfonia núm. 7 de F. Mendelssohn.

En referència al Concerto Grosso núm. 6 de Heandel, Vives va fer esment de l'origen d'aquest tipus de modalitat de concert, que procedia d'Itàlia, essent el seu autor més representatiu Arcangelo Corelli i els seus 12 Concerto Grosso, que el compositor alemany va conèixer de primera mà, i al seu país d'origen.

Fent un retorn a la història, el conegut musicòleg i locutor de Catalunya Música, va situar al públic a conèixer a un Händel que passava moments magres, degut a la crisi de l'opera on formes i temes ja no eren rebuts de bon grat pel públic anglès. El director de la Royal Academy of Music va estar des del 1720 fins al 1742, vivint una etapa de decadència, que es va resoldre amb el seu oratori més conegut El Messies on novament el triomf el va somriure, tot i que els seus Concerti Grossi, entre els que s'inclou el número 4, també varen tenir un èxit aclaparador.

Durant aquesta època, no va deixar de composar i són precisament aquests Concerti Grossi (plural de totes les composicions) fruit del període esmentant, doncs “va tenir que recorre a l'enginy per tal de sortir de la crisi”. Molt semblants en estructura als de Corelli, els de Händel són més pomposos, més “al gust britànic”, amb utilització de més instruments, i amb la particularitat del diàleg dels primers faristols de cada secció dialogant. “És una formula que cau en l'oblid, però que en Heandel esdevé tot un referent del panorama musical a Europa”.

Pel que fa a la Simfonia 39 de F.J.Haydn, enquadrada dins el moviment Sturm un Drang, (tempesta i acció), al igual que la núm.44 Fúnebre, que l'orquestra de cambra de Granollers va interpretar la temporada passada.

És aquesta simfonia, la 39, d'una estètica on l'equilibri entre la contundència i la tranquil·litat es posa de manifest. Recordem novament la relació de F.J. Haydn i la família dels Esterhazy, que passava temporades al seu castell de Eisenstadt, i d'altres a la seva propietat prop de l'actual frontera hongaresa, Esterháza, fet que implicava el trasllat de tot el personal, inclòs el mestre de capella, Haydn, i els músics.

Esterháza era un lloc força solitari i allunyat del món, però la família Esterhazy era prou noble i poderosa com perquè fins i tot l'emperadriu Maria Teresa hi fes alguna estada a la localitat. No obstant, l'allunyament de l'indret va ser prou propici per a la genialitat del compositor austríac que bo i allunyat de les corrents musicals, “la solitud dels paratges generés les seves composicions “sturm und drung. Aquesta composició consta de quatre temps, poc habitual per l'època, doncs en solien ser tres, i es de destacar els silencis, uns instants de temps on els músics no toquen. Heandel no els utilitzava, però Haydn sí. La música evoluciona i amb Haydn entrem en el Romanticisme”.

El públic, ja situat dins el context barroc – encara que la cortina de l'escenari del Foment és negre com el carbó i els membres de l'orquestra acompanyen amb el vestit el dol de l'espai – Quim Térmens al capdavant de l'orquestra i des del seu lloc de concertino va dirigir al conjunt de músics de manera precisa, amb una excel·lent coordinació, entre tots els membres de l'orquestra, sense gaire bé cordes que desafinessin, fet que va permetre apreciar les observacions de Vives amb molta cura i exactitud.

Tot i que el programa de mà no ho indicava, el Concerto Grosso op.6 núm 4 de Händel consta de 5 moviments: Larghetto, Andande, Allegro, Polonaise i Allegro ma non troppo.

L'orquestra Terrassa-48 va fer una interpretació brillant, exquisida, executant els diferents Tempi de forma equilibrada, destacant brillantor, pompositat, però també lirisme i l'encís del mestratge d'un compositor que va saber combinar perfectament una confrontació entre lent i ràpid, potencia i dolçor, la plenitud d'un gran cor i la tenuitat d'un trio... les llums i les ombres del barroc.

Pel que fa a la simfonia núm.39 de Haydn, no és una de les més conegudes. Consta de quatre moviments, amb simetria en el primer i el quart pel que fa a la rotunditat de l'execució musical. Enquadrada perfectament dins el Sturm und Drang, aquesta composició mostra una nova i profunda expressió en comparació amb el que s'estava fent a l'època. Musicalment, es pot copsar una una madura individualitat, emanada tant d'una actitud introspectiva – recordem la solitud d'Esterháza – com una escalada emocional.

L'orquestra Terrassa-48 va interpretar la peça amb dinamisme, amb un perfecte coneixement de la partitura, destacant la forta tensió harmònica, l'aspror del contrapunt, en molts cops del neobarroc amb algunes forçades tessitures dels instruments de vent. És una peça on s'observen clarament tant una expressió apassionada com una ensimiasmada melancolia. L'angoixa i inquietud es manifesten en alguns dels passatges modulatoris i en la insistència en els motius rítmics.

BASES PER LA SANT LLUC-20009

L'Associació Sant LLuc per l'Art m'ha fet arribar les bases per la convocatòria d'enguany, les quals paso a exposar per a informació dels lectors, tot agraint la deferència d'aquesta entitat envers aquestes Cròniques com a mitjà de comunicació.

COL·LECTIVA SANT LLUC 2009
Ateneu Caixa Laietana, c/ Bonaire 3-5, MATARÓ
Del 17 de setembre al 18 d’octubre de 2009

PARTICIPANTS
Podran participar-hi tots els socis de l'Associació Sant Lluc per l'Art.
Tots els artistes maresmencs, siguin o no socis de l’Associació.

OBRA
Una sola obra, de tema lliure i original, per participant.
dimensions de l’obra

DIBUIX, PINTURA, GRAVAT i ESMALT (Amb el suport suficientment rígid)
Amplada: màxima, 118 cm i mínima, 40 cm (marc inclòs).
Alçada: lliure (en funció de la paret de la sala).

ESCULTURA
Màximes: 170 (alçada) x 60 x 60 cm.

INSTAL·LACIONS i D’ALTRES PROPOSTES PLÀSTIQUES
Segons espai disponible i en les condicions que estipuli la Propietat de la Sala.
Recepció de l’obra
Ateneu Caixa Laietana, c/Bonaire 3-5 - Mataró
Dimarts 1, dimecres 2 i dijous 3 de setembre, de 17 a 20:15h.

INSCRIPCIÓ
15 € per als no socis de l’Associació Sant Lluc per l’Art
Gratuïta per als socis que hagin satisfet la quota anual.
Presentar la butlleta d'inscripció complimentada a l’entrega de l'obra.
En dipositar l’obra, es lliurarà el rebut corresponent.

SELECCIÓ DE LES OBRES
S’exposaran 90 obres, que el Jurat seleccionarà d’entre totes les presentades. Les obres dels artistes homenatjats estan incloses en aquest nombre, però no passaran cap selecció prèvia.
La relació d’artistes seleccionats quedarà exposada des de dimarts 8 a les cartelleres de l’Associació al Casal i a La Presó, a la plana web de l’Associació: www.santlluc.org i al blog: www.associaciosantlluc.blogspot.com/
No s’informarà personalment als artistes no seleccionats.
Recollida de les obres
Les obres no seleccionades s’han de recollir el dimecres 9 o el dijous 10 de setembre, de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
Les obres seleccionades (exposades) s’han de retirar el dilluns 19 i el dimarts 20 d’octubre de 18 a 20:15h, a l’Ateneu Caixa Laietana.
Per recollir-les caldrà presentar el rebut que es lliuri a l'entrega de l'obra.
Les obres no retirades en els terminis assenyalats passaran a disposició de l’organització, que en podrà disposar lliurement.

CONDICIONS
L’Organització tindrà la major cura per garantir el bon estat de les obres, però declina tota responsabilitat per qualsevol perjudici aliè a la seva voluntat que es pugui produir durant el seu transport, dipòsit o exposició.
La presentació de l’obra significa l’acceptació de les Bases per part del participant. El seu incompliment suposarà la no acceptació de l’obra.

PROMOCIÓ Artistes Joves
(fins a 30 anys)
A fi d’estimular la participació i promocionar l'obra d’artistes joves (fins a 30 anys),
El Jurat farà una selecció (si s’escau) de les millors obres presentades, d’artistes que no hagin estat seleccionats més de 2 vegades anteriorment.
La selecció feta pel Jurat es donarà a conèixer durant la inauguració de la Col·lectiva Sant Lluc 2009.
Aquestes obres seleccionades seran destacades, a l’Exposició, evidenciant el reconeixement de l'Organització de la mostra.
Durant l'any 2010 es farà una Mostra Col.lectiva dels artistes seleccionats, en un espai encara per determinar.

EXPOSICIONS

La pintora mataronina Imma Benet, exposarà a la mostra col·lectiva que la galeria Global Art del carrer Sant Eusebi, 57 de Barcelona, organitza des del proper 2 de juliol fins al 15 de setembre d'enguany.

Tal com es va esmentar en aquest mateix blog el juliol del 2008: Imma Benet és una dona dinàmica i activa, que pinta paisatge urbà o natural, amb traça ferma i curta, amb energia i valor. Sap crear un cromatisme molt particular; no és ni exquisid ni elegant. Però es profund, treballat molt intens... imaginatiu, qualitat que també aplica a la perspectiva i a l’espai. La Imma no s’està per subtileses. Te massa potencia com per entretenir-se en minuciositats. Pinta amb la grandesa de persona que traspassa a la tela el que veu, el que sent el que li transmet l’ànima del paisatge, amb tons d’impressionisme però que denoten un inici d’evolució cap a l’abstracció, on la “rauxa” pictòrica d’Imma Banet, pot trobar un camp per abonar, molt adequat al seu tarannà.

Des d'aquestes Cròniques li desitgem èxit en aquesta mostra, com també hem rebut notícies de l'excel·lent acollida que la mostra que el pintor madrileny afincat a Mataró, i en aquests moments resident a Dubai, Antonio Gutiérrez Rodríguez – De Antonio – ha tingut a la capital de Bahrein.

L'exposició va tenir lloc a la Galeria 76 de l'International Art Center de Dubai, fins el passat 26 de juny. En la seva inauguració, va comptar amb la presència de l'ambaixador espanyol al Emirats Àrabs i va consistir en una sèrie de dibuixos de la nova fornada de l'artista, dels quals en mostrem un tast.

De Antonio continua amb la seva força expressiva, però difuminant formes, quasi abandonant el figuratiu per anar-se introduint mica en mica en l'abstracció. El traç continua ple de fermesa i el cromatisme és més auster.

TXEMA GARCÍA DOMÍNGUEZ – LA COMPLEXITAT EN LA PINTURA

El Popular, un bar restaurant del carrer Sant Joaquín número 2 de Mataró, i on també si pot anar a fer una copa, acull l'exposició de Txema García Domínguez, un pintor molt jove, que mostra una obra absolutament heterodoxa, dispar, difícil de qualificar, però per les raons que s'acaben d'exposar, atrau l'atenció de l'espectador.

Veritablement hi ha una potencia expressiva única, un estrany magnetisme que envolta a un artista complex, apassionat, vibrant, que té molt que dir, però també molt de camí per recorre.
Tot i així, a primer cop de vista, a l'espectador li resulta familiar l'obra. I es que en molts dels treballs recorda l'animació de George Dunning i el film de The Beatles “El submarí groc”. Però evidentment, la diferència es nota en les formes, continguts i missatges, tot plegat envoltat d'una singular adoració per Arcimboldo.

García Domínguez utilitza tota mena de materials, oli, colage, llapis, etc. I aboca en la seva obra, les seves obsessions, els seus desitjos, les seves il·lusions i molta crítica i frustració envers l'ésser humà i la seva evolució.

Algunes obres com Archivaldo, Adelante, la Mujer y su carisma i fins i tot un molt particular autoretrat, mostren a un artista en plena fase d'experimentació, a la recerca de si mateix, mostrant un món interior a vegades esquinçant, a vegades tendre, a vegades optimista, a vegades enfonsat.

Hi ho fa amb la virulència d'un cromatisme bàsic, amb traç impulsiu, sense seguir acadamicismes, dur i contundent. Tarde de toros podria ser la unificació d'aquests conceptes. Una obra plena de simbolisme, doncs no es el que expressa a primer cop de vista, sinó la impassibilitat de la societat actual.

Txema García Domínguez té molt que dir i expressar. Sense dubte, aporta la ventada que anuncia la tempesta, i per tant, resulta innovador. Però la rauxa no pot ser permanent. Tot en la vida té un procés, fins i tot la descarga de trons i llamps, i es necessari el temps, per trobar l'equilibri, la tècnica i la màgia del ser de l'artista.

CAPGROS i COL·LLEGI D'APARALLADORS: LLUMINOSITAT I ENCÍS EN DUES SALES D'EXPOSICIONS

Que sí, que més enllà del Torres Garcia hi ha vida, afortunadament, tot i que la crítica oficial i unipersonal de la ciutat s'hagi dedicat a destacar al seu blog el “pedigree” dels membres del Jurat, com a única opció a la seva pèrdua de credibilitat en quan a l'ús de criteris objectius en la selecció de l'obra guardonada aquest any. A Mataró, som i serem Capsgrossos, però ens és molt emprenyador que pagant el que deu haver cobrat aquest jurat, els seus membres ens tinguin per “pringats i pardillos”.

I la vida existeix, naturalment, amb treball constant, a la recerca tant de tècnica com d'expressió espiritual de l'art. L'Albert Romero i la Marisa Blasco ens ho demostren.

ESPAI CAP GROS: EL DOLÇ i ROMÀNTIC ENCÍS DE MARISA BLASCO: ( i II EXPOSICIÓ)

Marisa Blasco, alumna de Marta Duran i d'Albert Alìs, presenta una obra tendra, càlida, sense pretensions, que acompanya i tal com va destacar M. Ros, tranquil·litza, que es contempla sense fixacions però que relaxa la vista i l'ànima agraeix.

Marines, interiors i bodegons, tècnica oli s/tela, format entre mig i petit. Una obra acadèmica, clàssica però en les pinzellades es demostra un gran sensibilitat en la tria de cromatismes, els seus degradats, i en els entorns triats.

No hi ha cap mena d'agressivitat, però si certes concessions a l'impressionisme, al color pel color, tot i que, en la tria dels paisatges no deixa de recordarnos certes tonalitats del barroc.

Els que coneixem a l'autora i la seva obra, observem una clara evolució de les primeres marines a la pintura actual, molt més professional, i on hi ha abocats tota mena de dolços sentiments.

No ens hi trencarem les banyes amb la seva obra, ni falta que fa, i de ben segur la crítica més aferrissada i contundent la menysprearia, perquè la sensibilitat es precisament una de les mancances de la crítica. Marisa Blasco no guanyarà mai el Torres García, ni tan sols la nominaran per l'exposició, però amb la seva obra, qualsevol persona d'esperit delicat i romàntic s'identificarà, qualsevol paret de qualsevol casa brillarà amb llum pròpia, i qualsevol entorn tindrà amb l'obra de la Marisa, unes taques de brillantor, unes notes de color i moltes espurnes de serenor i tendresa.

L'exposició romandrà oberta fins al proper 25 de juny d'enguany.

ESPAI CAP GROS: EL DOLÇ i ROMÀNTIC ENCÍS DE MARISA BLASCO: (I) PRESENTACIÓ

El passat 29 de maig va tenir lloc a la recepció del setmanari Capgros, la inauguració de la mostra: Marisa Blasco – Blau íntim. Un espai ple de gom a gom d'amics i artistes que van gaudir d'un acte on la música i la poesia varen envoltar romànticament l'obra de Blasco.

Mateu Ros, director de la publicació va iniciar el torn d'intervencions donant la benvinguda i tot comentant que coneixia poc a l'artista, però “la mostra ha tingut una gran convocatòria. La Marisa és una dona que dóna força i tranquil·litza. És una persona que se l'estimen”.

Tot felicitant a l'artista i desitjant-li que continués creixent i evolucionat, va passar el torn a Carlos Soriano, marit de la Marisa, qui ja se sentia emocionada i agraïda.

Soriano, respecte a la mostra de la seva esposa va expressar “Marisa no quería convocar a la crítica oficial, pero no podía faltar (en referència a Pere Pascual) “és la dona que més pensa en mi” - Pere Pascual sabe que le queremos". Soriano va llegir tot seguit les paraules de Pascual publicades al seu blog “Transport Públic”, on elogiava i encoratjava a Blasco en el camí de l'art.

Carlos Soriano també va tenir paraules per Nico del Rio, recentment traspassat, qui amb la seva galeria Tertre va donar oportunitat a molts artistes durant els anys setanta. “La casa de Nico és el arte que vino i se estuvo por mucho tiempo” I finalment, fent esment a l'admiració pel pintor Niebla, seguidament va passar a la lectura musicada de dos poemes, un de Pablo Neruda “Tu risa” i a un altre de Miguel Hernández, de gran influència en la vida de Marisa Blasco, doncs els seus pares hi tenien una gran amistat.

L'acte va acabar amb el amb la sorpresa d'un poema musicat “Será Marisa tu costado”, cantat per Carlos Soriano pare i fill, i el poema que Manuel Patricio va dedicar a Marisa Blasco en motiu de la seva primera exposició al Museu de la Marina de Vilassar de Mar fa més de deu anys.

Un acte emotiu, tant per l'artista – qui desconeixia la sorpresa final – i pels presents que varem poder gaudir de l'esforç i l'estima d'una família per la seva mare i esposa.

ALBERTO ROMERO GIL:LA DIVERSITAT DE LA LLUM I LA PRECISIÓ DEL DETALL (i II)

Amb aproximadament una vintena de peces presentades, la nota predominant en aquesta mostra és la Llum, d'una nitidesa i pulcritud extraordinària, una blancor i puresa infinites.

La seva obra aparenta senzillesa, és quotidiana sense pretensions ni grandiloqüències. Objectes humils que habiten amb nosaltres en qualsevol llar, es converteixen a través de la precisa única pinzellada de Romero en obres d'art.

A través de la mirada de l'artista, una peça de roba, uns ous a l'ouera, un clavell, un pot d'olives, uns branques de pastanaga, dos pots, etc., produeixen en l'espectador admiració i sorpresa, doncs si bé la idea no es nova – recordem la reivindicació de Joan Brossa d'aquesta quotidianitat, però de forma més vulgar – contemplar-ho en una mostra d'adoració al realisme no deixa de sobtar.

Romero acostuma a treballar amb format petit, bé amb oli s/tela o s/taula, aprofitant fins i tot la pròpia base d'aquesta, no tan sols com a material, sinó com a color. Així es pot veure amb Dos coliflores. L'únic format gran el veiem en Perfiles topográficos, on l'especial tractament de llum i del color en el cel, els terrosos d'un paisatge urbà, desolat, una magnífica perspectiva mostren una obra plena d'encís no por lo bonic sinó per la singularitat d'un entorn.

L'obra presentada oscil·la entre els anys 2007 i 2008, però hi ha un treball absolutament curiós de l'any 2002 fet a llapis s/paper: Camino a la victoria de Samotracia. Sense dubte, va ser un dels seus primers treballs, però és d'agrair que l'hagi exposat perquè dins la tècnica del realisme, entra dins l'entorn del surrealisme, amb unes connotaciones que en res s'avenen a l'obra actual.

Una exposició no exempta d'interès per sortir de l'excessiu avantguardisme pel que estem pressionats. No obstant, la joventut de l'artista també es fa notar en aquesta mostra, i evidentment és d'esperar una evolució d'Alberto Romero, doncs si bé transmet una imatge serena i assossegada, amb una molt bona base tècnica, val a dir que també es fa notar certa fredor en la mateixa. A diferència del parer del president de la Sant Lluc, el misticisme sempre emet certa calidesa, i en aquesta mostra se'n troba a faltar.

ALBERTO ROMERO GIL: LA DIVERSITAT DE LA LLUM I LA PRECISIÓ DEL DETALL (I) DISCURSOS

Des del passat 29 de maig i fins al 3 de juliol d'enguany, la Sala del Col·legi d'Aparalladors acull la mostra d'Alberto Romero Gil, La Luz revelada, organitzada per l'Associació Sant Lluc per l'Art, i a càrrec de Teresa Roig com a responsable de la seva estructura.

En l'acte d'inauguració, i davant d'una vintena de persones on predominava gent de l'ofici, Antoni Floriach, vocal territorial i delegat de l'esmentat Col·legi d'Aparelladors, va adreçar unes breus paraules d'agraïment a l'entitat artística , tot cedint immediatament la paraula a Antoni Luís, President de la mateixa, qui encetà igualment el seu parlament amb mots adreçats a Teresa Roig per la tasca duta a terme.

De la personalitat d'Alberto Romero en va destacar la seva fidelitat a les diverses convocatòries de la Col·lectiva de tardor, la timidesa de l'artista a qui no li agrada que se'n parli d'ell, però va fer especial incidència en el mestratge rebut per Romero: el gran Antonio López ha estat qui ha guiat la seva tècnica i la seva direcció en l'art. “Té clar el tarannà que ha de seguir per anar creixent. La seva sensibilitat i formació li predisposa a escometre un gran repte”.

A nivell tècnic, Luis va posar èmfasi en la mística i la realitat de la llum que utilitza Romero. Finalment, va acabar la seva intervenció destacant la fidelitat del pintor a ell mateix, la seva “fusta” en el seu sentit més artístic, i com aquesta va anar fluint des de les bassaroles fins al moment d'aquesta exposició, mostrant tot el seu potencial.

I com que el polític de torn no podia faltar, i en aquest cas, ves per on, l'alcalde hi era present, no se'n va estar de fer el seu petit discurs, afortunadament no massa llarg, qualificant la mostra de magnífica, tot destacant la intensitat de la setmana a nivell pictòric: inauguració de la mostre de Joves de la Sant Lluc, el Torres García i ara aquesta exposició: “Moltes coses que van passant en els espais i en el temps. La feina incansable per la Sant Lluc per l'Art ha fet el triplet aquesta setmana, que s'ha de sumar en els esforços amb totes les polèmiques, controvèrsies a superar quan les coses no van bé (...) i també la implicació de l'administració (...)

EL SWING AL FOMENT MATARONÍ

Dins la temporada del VII cicle de concerts, el passat divendres, 22 de maig quasi mitja platea del Foment Mataroní es va omplir per sentir a la Big Band Jazz Maresme, que va interpretar peces de jazz compostes per Olivier, Nelson, Bob Mintzer, Sammy Nestico, Miche Abene entre molts d'altres.

I val a dir que veritablement va resultar una excel·lent vetllada, on el public present - per descomptat com “d'habitude”, sense polítics ni gent destacada de la món de la cultura, si és que ni ha – va gaudir de peces que si bé no son conegudes pel gran públic, i es poden considerar molt especialitzades dins el context jazzistic, no ens em vam estar de seguir el ritme amb el cap o amb els peus, un bon ritme d'una banda ben coordinada, professional i sobre tot amb un profund sentiment del “swing”, que no va deixar de sorprendre, doncs ja se sap que els originals són molt difícils d'igualar, però la Big Band Maresme no es va quedar gaire enrera.

Si bé aquesta cronista accidental no està molt avesada dins el món del jazz, si disposa d'alguns coneixements dels clàssics de la Big Band com Benny Goodman, Arty Shaw, Henry James, Glenn Miller, Count Bassie, Duke Ellington, Louis Ambstrong i un munt de noms que configuren tota una enciclopèdia del JAZZ, en tots els seus sub-gèneres: Bop. Swing, Big Band, Free Jazz, ragtime, Dixieland, etc., etc., i per tant no se n'està d'esmentar que el nivell de la Big Band del Maresme es considerable, i que el sue director, Gerad Nieto – que en unes paraules adreçades al públic va mostrar-se molt content d'estar al Foment “Els principis de la Big Band Maresme varen ser al Foment” - va una excel·lent tasca tant en la direcció musical, com en l'adaptació de les peces, sabent extreure de cada músic, tot el seu potencial.

El conjunt format per trompetes, trombons, saxos alts, saxos tenors, saxo bariton guitarra, contrabaix i bateria, va comptar amb Marian Barahona, la cantant-solista, va demostrar gran professionalitat, una veu acurada per l'entorn jazzistic, experiència i saber estar a l'escenari, tot i que en les peces més blues o de sentiments més profunds (Come Rain or Come Shine, Angel Eyes, This can't be love), li faltava el to de veu trencada, esquinçada de les que tantes reminiscències tenim en les veus d'Ella Fitzerald o Billie Holiday.

En canvi, va resultar totalment sensacional en les peces més rítmiques com A tisket a tasket, Almost like being in love, etc.

Cada membre de la banda va tenir l'oportunitat del seu solo, i en absolut varen defraudar, ben al contrari, varen saber entusiasmar amb tots els instruments, inclòs el director, Gerard Nieto, que tocava el piano, i també va fer un solo de trompeta.

Cançons com Miss Fine de Oliver Nelson, A beautiful friendship de Stanley Styne & Donald Kah amb arranjaments de Sammy Nestico, Knarf de Michel Abene amb un magnific Piero Cozi com a saxo bariton i un final de festa de tots els components amb els seus instruments amb la peça Mr. Better de James Morrison amb arranjaments del mateix Gerad Nieto varen constituir juntament amb els interpretades per Barahona un bon programa jazzistic, que va fer les delícies de tothom.

Ivo Oller, Albert Cruz, Leandre López, Ignasi Franco com a Trompetes, Xavi Anglada, Joan Massats, Pere Bono i Pep Moliner com a Trombons, Saxos alts: Nil Villà i Albert Comaleras. Saxos tenors: Jaume Maristany, Joan Moragas. Piero Cozi com a Saxo baríton i Lluís Murillas, Pep Rius i March Buch a la Guitarra, Contrabaix i Bateria respectivament configuren un conjunt molt meritori i perfectament exportable musicalment parlant, tant fora de les contrades catalanes com de les estatals.

Els aplaudiments del públic varen propiciar un bis. Concretament Makin' Whoopee.

És d'agrair aquest tipus de concerts que dins una programació musical essencialment de música clàssica, doncs el Jazz ja fa anys que ha entrat dins aquesta categoria i és molt positiu que se li dediquin espais dins les programacions de teatres i sales de concert.