PARROQUIA i BASÍLICA DE SANTA MARIA: NEXE DE L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT DE MATARÓ (III): "Justícia i Caritat"

Ramon Reixach va donar pas tot seguit al segon dels punts de la seva conferència “Europa i Mataró són inexplicables sense el cristianisme, no només pels testimonis artístics que ens han deixat els segles pretèrits sinó per la influència en el que aparentment no es veu. L’humanisme transcendent cristià ha amarat i amara bona part del ideal de família més comú entre nosaltres com també els principis fonamentals que hi ha darrera la majoria el nostre ordenament jurídic. A casa nostre tenim moltes dificultats per reconèixer que la utopia cristiana, que no quimera, és origen de les més nobles de les aspiracions de la nostra societat occidental, també a nivell local. Què ha impossibilitat aquest reconeixement que ens aboca a no poder-nos definir?"

Per a Reixach, en resposta a aquesta pregunta, d’una banda hi ha , la filosofia de la història de la Il·lustració dels segles XVIII i XIX ens va presentar la història europea com un procés d’emancipació de la raó respecte d’una Edat Mitjana obscurantista per culpa d’una Església que hauria adulterat el cristianisme primitiu. Al que s’ha esmentat, també hi cal afegir la filosofia de la història marxistes dels segles XIX i XX “que ens va presentar la història com un procés d’emancipació dels explotats contra els explotadors i el cristianisme com a opi del poble. El problema aquí està que no hi hagut cap altre institució a Europa que no sigui l’Església i en especial la catòlica que hagi insistit tant en reivindicar la igualtat de la dignitat de tot ésser humà fins i tot la dels més desafavorits i maltractats” . I finalment, La filosofia de la història del tradicionalisme catòlic tampoc va posar les coses fàcils. “Aquesta interpretació de la història europea, que ja es pot observar a començament del segle XIX, amb romàntics com Chateaubriand, tendeix a idealitzar l’autenticitat de tots els aspectes de la vida d’una societat que s’autoanomena cristiana”.

Segons Reixach, el cristianisme i especialment el catolicisme no negava ni nega ni destrueix la creativitat humana ni la seva autonomia ni els seus fruits: les diverses formes polítiques, econòmiques o culturals, mai negades per se. El cristianisme no descobrirà la validesa de la raó, ni inventarà la família, ni el Dret, ni les escoles, ni l’assistència social, ni la democràcia, ni el lliure mercat

Santa Maria va acollir fins i tot físicament els gremis de Mataró, origen de les capelles laterals adossades a la nau central. Els beneficis sobre la comunitat que oferien en l’esfera de l’ordenació de la producció i de la protecció dels seus membres més indefensos.“No ho van tenir els catòlics i mossens més desperts de Santa Maria i ara ja de Sant Josep, com Joaquim Coll i Regàs, per defensar que el camí eren les reformes socials y laborals per millorar les condicions del proletariat. No ho van tenir fàcil perquè això significava trencar el cercle viciós a que havia portat la pèrdua dels béns eclesiàstics rendibles amb la desamortització de 1835 del govern liberal progressista de Mendizábal. Perduda la independència econòmica l’Església a Espanya havia de demanar almoina per poder portar a terme la seva missió i obres i ho havia de fer-ho a la burgesia, a qui ara a més de li demanava que canviés el seu pensament econòmic ultraliberal.

Aquests catòlics seglars i mossens mataronins (Mas, Cabañas, Valdé, Girbau, Mayol, Palau etc...), sovint ignorats i valents per denunciar aquest cercle viciós, que demanaven més independència econòmica tant per l’Església com pel proletariat, per poder construir la societat sobre les bases de la justícia i no sobre la caritat mal entesa, es van sumar al moviment de la Democràcia Cristiana europea. Aquests, conjuntament amb els proto-socialdemòcrates o socialistes no revolucionaris d’abans del 1936, són els veritables precedents o pares locals de la nostra economia social de mercat”.

L’excursionisme i els primers esplais juvenils mataronins van néixer a Mataró gràcies als seglars catòlics i als mossens més actius de Santa Maria. L'hospital de malalts pobres, empestats i pelegrins de Santa Magdalena va ser creat pel Consell de la Universitat de Mataró, el consell municipal, en aquesta casa. Com era un edifici de la seva titularitat, va acabar també acollint les reunions del propi Consell, que fins a mitjans del segle XVI tenien lloc a l'interior de Santa Maria. Els asils de gent gran, com els hospitals, van ser institucions per a pobres fins a la meitat del segle XX. El primer de Mataró, el de dones de Sant Josep, fundat el 1846, va ser iniciativa de l'Ajuntament. El segon, el d'homes i dones de la Llar Cabanelles, va néixer el 1874 de la concreció que del llegat testamentari d'Antoni Martí Cabanelles van fer els seus marmessors, tots ells vinculats a Santa Maria.

PARROQUIA i BASÍLICA DE SANTA MARIA: NEXE DE L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT DE MATARÓ (IV)- "La Parròquia i el Poder Públic"

El darrer punt de la conferència va basar en la relació de parròquia amb el poder públic. “Designar els membres de la Junta d’Obra, els obrers, tots ells seglars mataronins, serà competència del Consell Municipal/Ajuntament del segle XV a finals del segle XIX. És a dir des de l’alliberament del feudal i naixement del Consell de la Universitat o Comú de Mataró fins a la renúncia pràctica d’aquesta potestat efectuada pels ajuntaments liberals mataronins durant la Regència de la Reina Maria Cristina. ser patró de Santa Maria remetia al controvertit tema del dret de presentació dels eclesiàstics a ocupar el rectorat de la parròquia. Era molt habitual que els senyors feudals que havien pagat l’edificació d’una església i que havien la proveït de rendes volguessin no només quedar-se amb el dret d’administrar els aspectes materials sinó també retenir la capellania, és a dir el dret a presentar al bisbe el candidat a ocupar la rectoria, és a dir a escollir el rector, el responsable de la cura d’ànimes de la feligresia. Ja hem vist com el bisbat no va parar fins que va poder recuperar aquesta competència l’any 1391".

La Monarquia la qui feia intromissions indegudes en l’administració i vida eclesial i més en un territori, Espanya, on l’Estat fort, una novetat respecte l’època medieval, va aparèixer amb una promptitud històrica sorprenent. Nosaltres no va tenir una església nacional protestant, com la dels països luterans. Malgrat això, ja el segle XVII la Monarquia intenta mediatitzar l’Església a Espanya utilitzant la institució del patronat. L’arribada dels Borbons i del seu nou règim local augmentarà la intensitat d’aquest abús i el traslladarà a nivell municipal mataroní durant el segle XVIII. A imatge del galicanisme francès, la nova monarquia va fer avençar el regalisme espanyol molt més enllà del que havien practicat els Àustries. A nivell estatal, el Reial Patronat permetia als monarques espanyols posar bisbes o retenir i fiscalitzar els documents que la Santa Seu enviava als bisbats per mitjà de l’execuator.

"L’ Ajuntament pretenia fer créixer la visibilitat del seu poder prop de l’altar major de l’església durant la Missa i d’altres oficis religiosos, o controlar les admissions de capellans a Santa Maria per tal fer créixer el lustre de les cerimònies, com ja hem esmentat. A l’altre banda de la trinxera, el rector necessitava les rendes dels residents per promoure les bones vocacions encara que desafinessin a l’hora de cantar, i més quan sovint provenien de famílies que no podien pagar els estudis eclesiàstics als fills. La situació dels rectors de la segona meitat del segle XVIII és la d’un pastor assetjat en la seva llibertat pel patró, és a dir l’actuació de les famílies que controlaven l’Ajuntament borbònic mataroní gràcies amb les seves predisposicions amb la nova dinastia. L’habilitat i zel apostòlic de rectors com Antoni Serch i de Boquet, Damià Sumalla i Bonabosch o Francesc de Verneda i Bengoni van marcar el terreny a l’Ajuntament absolutista i van posar les bases de la vitalitat del catolicisme a Mataró el segle següent, el XIX".

La nova cultura política liberal mataronina de la primera meitat del segle XIX, nascuda de l’oposició als governs cada vegada més anti-subsidiaris i arbitraris de Carles IV i Ferran VII, era molt ben compresa i respectada pels eclesiàstics de Santa Maria, pels escolapis i pels carmelites descalços del convent de Sant Josep. Tant pels seus lligams familiars com per la necessitat de tornar a donar un espai de llibertat a les institucions que no eren l’Estat centralista. Naixia el tradicionalisme polític catòlic del segle XIX que a la Muntanya catalana seria carlí i a Marina i a Mataró seria liberal.

L’any 1813, els mataronins van voler i es van escollir un ajuntament segons la Constitució de Cadis tot i que la ciutat era ocupada pel Francès. La gairebé totalitat dels nous regidors eren catòlics molt actius a Santa Maria i a les seves confraries pietoses. L’any 1820, la constitució de Cadis, restablerta amb el Trienni Liberal, es va llegir tota sencera des de la trona de Santa Maria. Seguidament es va cantar un Tedeum d’acció de gràcies que va tenir la participació entusiasta del clergat parroquial, fet pel qual, el clergat no va cobrar, cosa poc habitual en aquells temps.

Al segle XIX i començaments del XX, Mataró, una ciutat plenament industrial, va ser una de les localitats menys anticlericals de Catalunya, fins al punt de ser coneguda com la ciutat levítica del bisbat de Barcelona. La primera mort violenta d’un catòlic per la seva Fe o d’un religiós a Mataró, en tota la seva història medieval, moderna i contemporània, seria el primer de setembre de 1936 amb l’assassinat del Dr. Josep Samsó, rector de Santa Maria al Cementiri, sense judici, mirant la Ciutat i perdonant els seus botxins.

“L’aparició dels constitucionalisme parlamentari de sufragi individual, és en el Mataró del segle XIX, un nou exemple de com la llibertat política de la ciutadania enfront dels poders abusius és també llibertat per l’Església. I a la inversa, de com els principis que reclamen llibertat per l’Església acaben revertint a favor de la llibertat ciutadana davant de les degeneracions en que pot derivar el poder públic: la dictadura, l’oligarquia o la demagògia o populisme.

Pier Ugo Calzolari, rector de la Universitat de Bolonya, la més antiga d’Europa, va afirmar fa poc en una entrevista que la llibertat política dels europeus respecte els seus governants, és a dir que els ciutadans tenen identitat, llibertat i drets propis mes enllà dels qui els governa, té l’origen en la defensa per part del papat de la separació i llibertat d’actuació en els assumptes eclesials respecte dels prínceps medievals i moderns.

Més de mil anys de Mataró no es poden explicar sense els més de mil anys de Santa Maria, les nostres coordenades locals en el gran escenari de la Història europea i mundial. Esperem que sapiguem treure del passat, de les seves grans obres i també de les seves infidelitats, quans més ensenyaments en la construcció del nostre present i del futur”.

L’acte va concloure novament amb unes paraules de l’alcalde Baron en que va destacar que no era intenció del consistori immiscuir-se en els afers eclesiàstics, i que “calia aprendre de la historia. No podríem ser el que som sense la historia de Santa Maria”. Va destacar el gran paper de la parròquia fins a l’aparició d’altres, incidint que el fet religiós va més enllà de les creences de cada ú. No va oblidar d’insistir en el paral·lelisme entre la ciutat i Santa Maria, i que en la celebració d’aquest Mil·lenari, l’Administració Municipal hi té un paper de suport, però no d’organització, ja que va entendre l’Ajuntament que aquests l’organització d’aquests esdeveniments corresponien a la parròquia.

No obstant, com cap del consistori va remarcar especialment que “Tenim l’obligació tots plegats d’implicar-nos a fons en la rehabilitació de la basílica, obra llarga cara i important”. Va comentar també els acords arribats amb la Generalitat per a aquesta obra de rehabilitació, de la qual no hi ha creació de consorci per una qüestió de tema jurídic, però si el compromís per a la creació de una comissió específica. “L’ajuntament es vol comprometre a aportar una quantitat de diners important. Tenim el compromís d’algunes entitats de la ciutat però també es necessari el dels feligresos. No es tracte del “lustre”. Es tracte de posar en condicions el millor monument que té més transcendència de la ciutat”.

L’alcalde Baron va finalitzar el seu parlament amb els agraïments de rigor.

PARROQUIA i BASÍLICA DE SANTA MARIA: NEXE DE L’EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT DE MATARÓ (I) - PRESENTACIÓ

Com inici dels actes institucionals en commemoració del Mil·lenari de Santa Maria, que tindran lloc entre la primavera del 2008 i fins al març del 2009, el passat dijous, 17 d’abril es va celebrar al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Mataró, una conferència que sota el títol Mataró i Santa Maria, mil anys d’història, va pronunciar el Dr. Ramon Reixach i Puig.

Davant d’un auditori format principalment pel Mataró de tota la vida, amb especial vinculació amb la basílica per la Missa de les Santes, que omplia de gom a gom l’estança municipal, l ’alcalde J.A. Baron va prendre la paraula tot fent esment de la importància civil del Saló de Sessions. “S’havia de celebrar aquí tot i que es Saló és petit, però vàrem creure-ho que teníem que fer-ho aquí”.

Baron també es va referir a la transcendència del Mil·lenari per la seva concepció històrica, religiosa y social. Tot seguit, va cedir el torn al director i President del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró, Manel Salicrú que inicià el seu parlament fent esment en llatí de les primeres paraules de l’escriptura de permuta de terres, que es conserva a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, entre el bisbe de Barcelona Aeci i els canonges de la seva seu amb el jutge Oruç, grec datat: "el XIIII de les calendes d’abril de l’any XII del regnat del rei dels francs Robert, quan el bisbe de Barcelona i els canonges de la catedral van permutar a un grec anomenat Aurici unes terras in divercis locis cultas et eremas quod habemus in comitatu Barchinonense, in Maritima, vel in termino de Mata, in apendicio de Parrochiam Sancte Marie qui dicunt Civitas fracta”

Salicrú també va esmentar la descripció que l’historiador Joaquim LLovet va fer sobre els orígens romans de l’establiment de Santa Maria. “La parròquia va ser l’origen del primer nucli urbà de Mataró”. A grans trets, va recordar com l’any 1419 Mataró es va incorporar a la Corona en un moment on “la ciutat i la parròquia ja tenien vida pròpia”.

Va acabar la seva intervenció, tot glossant la figura de Ramon Reixach, nascut a l’any 1971, llicenciat en econòmiques, professor de secundària y organització d’empreses del GEM, i doctorat en història contemporània l’any 2007. Guanyador de les edicions 2005 i 2007 del Premi Iluro.

Abans de donar pas a la conferència, novament l’alcalde Baron es va adreçar al públic per tal d’excusar l’absència del regidor de cultura, Sergi Penedès, de viatge fora del país (no sabem si de Catalunya o d’Espanya), de Francesc Teixidó, també fora de la ciutat, i del regidor d’urbanisme Ramon Bassas, que degut a la festivitat de Sant Jordi, es trobava en la presentació d’un llibre.

MARTA DURAN: SERENOR i MADURESA A TRAVÉS DE LA NATURA (II): EXPOSICIÓ

Un artista no té per què estar innovant constantment. Aquest és el cas de Marta Duran, que presenta una mostra plena d’encís, de treball precís i acurat, amb un tractament del cromatisme absolutament frapant, por la seva diversitat, per la gran imaginació de tons, producte de la seva particular visió de la Natura. Característiques tècniques com pinzellades, espais, volums i perspectives, estan perfectament determinats i donen a l’espectador una visió d’experiència d’una més que consolidada artista.

Retorn a la Natura es pot emmarcar dins els canons de l’academicisme, fregant el classicisme, però es que la mostra no pot ser d’altra manera quan es tracte d’exhibir els diferents àmbits de l’ampli ventall de possibilitats que ofereix la naturalesa.

Duran, però, com artista que evoluciona, si planteja elements trencadors. Ho fa, com ja s’esmentat, amb el color, però també amb alguns dels elements “retratats”. Així es de destacar, tal com ho va fer el Dr. Montserrat, els “Lilliums entre grisos” i “Rosa silvestre entre grisos”, dues obres de gran format, que destaquen per una concepció d’espais i volums austera i profunda, pinzellades soltes i alhora concises i un cromatisme que recorda a les llums i ombres del barroc.

Tot el contrari és “Temporal a l’escullera”, on Duran capta la força i la vitalitat del mar, aquest però brau i revoltat, dins l’habitual caràcter furibund de Poseidó. El més destacat, però, és el cel no de tempesta, sinó brillant i lluminós, a través de petites i diverses tonalitats de groc.

Un altre contrast és la pau i la dolçor dels estanys amb “Peònies” , l’estany i nenúfars”, una visió relaxada i reflexiva, de tons de blau clar – és el blau i totes les seves derivacions el color habitual de Duran – on l’espectador es pot endinsar en les mil i una llegendes que al voltant dels estanys sempre han tingut cabuda – recordem que Nenúfar ve del grec i significa nimfa i que com a planta representa la fredor, la puresa i la castedat. És aquesta una obra preciosita, de temàtica simple però plena de màgia.

Però els contrastos no s’acaben aquí. “En flames”, “Bosc Cremat”, “Sequera”, “Cicló”, etc. son la enèrgica protesta de Marta Duran contra el perill que suposa la inconsciència i la maldat de l’home envers la Natura que proporciona els elements necessaris per a la vida humana. Tristor i melangia - a través d’un cromatisme de vermells, grocs, negres i grisos – es manifesten amb poètica duresa, sense contundència, però amb la impotència de perdre patrimoni natural. En “Cicló”, però tracta més l’estudi d’un fenomen meteorològic, amb un sorprenent tractament de blancs i grisos.

Duran, però es optimista. Ho demostra a través dels seus paisatges, més que del figuratiu, on no domina ni transmet les emocions i sentiments en que ho fa amb el paisatgisme, com per exemple: “Helleborus” o “Roses i blat”, on pinzellades i colors de tota mena i forma permeten a l’espectador introduir-se en el paisatge, i imaginar que camina entre el blat i contempla al natural tota mena de flors.

Marta Duran a través de la pintura, reivindica un retorn a la natura, mostrant a l’espectador tota una amalgama d'emocions; des de la sublim exaltació fins a la profunda angoixa, passant per la tendresa, la dolçor, la fúria i l’esplendor.

L’exposició romandrà oberta fins el proper 1 de maig.

MARTA DURAN: SERENOR i MADURESA A TRAVÉS DE LA NATURA (I): PARLAMENTS

L’Àmbit Zero de l’Ateneu Caixa Laietana, es va inaugurar el passat 10 d’abril amb l’exposició “Marta Duran: Retorn a la Natura”, una mostra al voltant d’una trentena d’obres, amb tractament d’oli sobre tela, destacant el mig i gran format, tot i que també hi ha alguns treballs en petit.

En nom de Caixa Laietana, el seu president, Jaume Boter de Palau, davant d’un auditori amb força gent relacionada amb el món de l’art, com és habitual, amics i familiars, va destacar la significació de la posada en marxa d’aquest nou espai cultural a Mataró, que en conjunt va iniciar el seu funcionament a finals del segle XX: “volem que sigui un centre d’art amb totes les exposicions i activitats”.

Boter també va realçar la importància d’aquest nou espai, “a peu de carrer” i del fet de guanyar i sumar espais per la cultura.

En referència a la mostra, va expressar la seva satisfacció de que sigui una artista mataronina qui ompli la sala, i també que sigui el director del Jardí Botànic de Barcelona, Josep M. Montserrat, qui en fes la introducció

Per a Boter, l’exposició “és una obra descriptiva i fàcil de copsar, davant d’una Natura que canvia a ritme constant”, fent també un recordatori al Dr. Pere Montserrat, a qui es va retre un homenatge en dies passats, per la seva preocupació pels espais verds.

Finalment, abans de felicitar a l’artista i donar la paraula al Dr. Josep Montserrat, el president de l’entitat d’estalvi, va denotar com a punt final a la seva intervenció que “Marta Duran reivindica la Natura. Recull la forma dels elements i l’abraça en la mirada crítica del paisatge desolat per l’home”.

El Dr. Montserrat, gens habituat al món de l’art, però si a xerrades i conferències força generoses i descriptives del seu àmbit de treball, va donar als presents una “classe magistral” coordinant la temàtica de l’obra exposada, amb les particularitats de la flora del Maresme.

Al principi de la seva intervenció, va recordar els temps de company d’estudis de biologia amb Marta Duran, als anys setanta, una època significativa pels esdeveniments polítics que succeïen en aquell moment, tot i que va reconèixer que “vam tenir sort perquè uns professors ens van obrir els ulls a un món nou per a nosaltres”, fent esment tot seguit de diferents noms, entre ells el d’Antoni Prevost.

Pel que fa a l’obra de Duran, Montserrat va reconèixer que “no se res d’art, però quan vaig veure els seus quadres em van impressionar. No soc un expert amb art, però crec que puc parlar de les emocions de la visió dels seus quadres”.

Per al director del Jardí Botànic de Barcelona, el títol de la mostra és suggerent, doncs el pinzell de l’artista, reflecteix les mirada sobre la natura, pròpia que la biologia vol mostrar. “la mirada de la Marta sobre la Natura insinua que les coses són molt més complexes del que sembla. L’horitzó s’allunya cada vegada més”.

Montserrat no se’n va estar de descriure les seves sentides impressions pels diferents quadres exposats, tot fent una reivindicació per a la conservació dels espais verds, i del fet de la llibertat que té l’artista en quan a la temàtica de l’obra, limitada tan sols per la tècnica i el format, però mai pel missatge: “La llibertat del tema és un acte únic i valuós”.

El biòleg, també va quedar molt impressionat pels quadres que reflecteixen boscs cremats, lo poc que es valoren els mateixos, i lo poc que també es valora la saviesa popular sorgida del coneixement dels arbres, tot reconeixent amb melangia que “el gestor únic del nostre paisatge és el foc”.

Finalment, el Dr. Montserrat va acabar la seva extensa intervenció, tot destacant que en l’obra de Marta Duran si troba exposada una bona mostra de la flora del Maresme, com els Lilliums (lliris) i les roses de dos dels seus quadres.

Marta Duran va continuar tot seguit el torn d’intervencions, amb els agraïments de rigor a l’entitat financera per haver-li donat l’oportunitat d’exposar, al Dr. Montserrat per haver atès la seva petició de presentació de la mostra, “desprès de no haver-nos vist des de fa trenta anys” i als presents per la seva assistència.

Finalment, els parlaments varen concloure amb Ramon Bassas, regidor d’Urbanisme de l’ajuntament, que amb un to formal i marcat pel protocol, va felicitar a Caixa Laietana per “dedicar l’espai a l’art”, felicitant als artistes en general.

Va destacar també un aspecte de la capital del Maresme relacionat amb al Natura “la ciutat de Mataró de ¾ parts del seu terme en zones verdes. Val la pena que una artista ens ho digui i ens ho mostri amb aquesta perplexitat”.

Seguint la pauta marcada per l’alcalde Baron en diferents esdeveniments d’aquest tipus, com darrerament va ser la inauguració de la mostra de Josep M. Codina, Bassas va fer esment a la vocació del consistori per als artistes: “s’estan movent coses i en mica en mica, a l’ajuntament estem fent per la cultura i l’art. Cal que la gent s’impliqui i valorar el que es propi de la ciutat”.

MERCEDES RODRÍGUEZ - MERCÈRO: POTÈNCIA EXPRESSIVA

Coneguda artísticament com Mercèro, aquesta barcelonina nascuda al 1957, i amb vinculacions amb al comarca del Maresme, exposa fins al proper 26 d’abril a la Sala d’Exposicions de l’ASLL – C/Bonaire, 25 baixos - una mostra de prop d’una trentena d’obres que porta per títol “Moments”.

Mercèro és d’una personalitat inquieta i bellugadissa; té l’energia a flor de pell, fet que es palpa tot veient la seva obra, absolutament potent, vibrant, gens intimista, no li fa falta, perquè pinta el que veu sota un prisma ple de força que el visitant capta des del primer moment.

És absolutament polifacètica en quan al tractament de la seva obra; tècnica mixta, utilitzant tant cartró, com roba de sac, peces de ventalls, ferro, etc. També tracte l’acrílic i l’oli. Amb totes les vessants emprades, el resultat es consistent, acurat, amb domini absolut del material i la matèria.

“He tingut set mestres al llarg del temps i de cada ú i això m’ha obligat a pintar sempre diferent”.

L’aprenentatge ha estat profitós, doncs el que sense cap mena de dubte frapa és la versatilitat de la seva obra: abstracte i figuratiu, tractant amb la mateixa potència i sentiment ambdues formes.

El seu cromatisme es basa principalment amb els ocres, en diverses textures i matisos. També s’observen grisos i blancs. algunes taques de groc i traces amb verd, i gens de vermell, doncs segons ens confessa, no li agrada. El seu traç, ample, vigorós, actiu i ric en contingut i amb expressió. Espais i volums coordinats; l’objecte o l’abstracció abracen tot el quadre. Treballa amb petit i mig format, tot i que, tal com va comentar, li encantaria treballar amb mides molt més grans.

La mostra exposada es d’una gran varietat i absolutament contrastant. Així observem el seny de Gerro amb flors amb la rauxa de La tempesta, la feminitat de Barret o de Vànol trencat amb la profunditat Alba, i la melangia de Sabates velles, la tendresa de àmfores amb tulipes amb l’energia i intensitat de El vol de les aus, i sense deixar de fer esment a la música i els instruments, obra plena de fascinació en amb tocs de figuratiu, l'abstracció reflecteix amb plenitud l'ànima de l'artista.

És aquesta una exposició sense indiferències, que es contempla amb satisfacció i sorpresa, plena de diversitat, sense uniformes i on s’intueix que l’artista evolucionarà cap a formes d’expressió sempre potents, plenes de creativitat i d’imaginació sense límits.

EXPLICACIÓ

Cròniques Mataronines han estat paralitzades durant un cert temps per motius de caire familiar relacionats amb la salut, on els problemes sempre es presenten sense avisar. És d’esperar que l’estabilitat tingui la voluntat de ser el més permanent possible, tot i que això no està mai a l’abast.

Prego doncs, als lectors habituals i als que no ho són, acceptin les meves sinceres disculpes, però ha estat, i encara és, una força major i prioritària la que m’ha obligat a aquest endarreriment, i és desig d’aquesta cronista posar-se al dia en els temes pendents.

Moltes gràcies.

JOSEP M. CODINA: EL PAS DEL TEMPS (II)

L’obra de Codina convida a la reflexió, a la introspecció del ser humà en la seva evolució, buscant l’equilibri entre el pas del temps i l’envelliment que aquest pas comporta.

Els seus quadres, de mig i gran format, van sense títol, simplement numerats. La majoria són en tècnica mixta sobre paper, tot i que també trobem grafits amb cera, i parafina sobre paper, tècnica mixta sobre tela, amb la qual cosa ens demostra l’artista la constant recerca en tècniques, tot i que ara presenta més obra sobre tela.

Amb una traç a vegades marcat, en molts casos difuminat, i amb una matisació de blancs que van des del to de marbre i les seves betes, fins al trencat, amb grisos i alguns vermells senyalant les taques, varius cicatrius de la pell, observem un tractament del cromatisme, dins un sol color, variat i desenvolupat.

Obres com les números 17-19, 52 al 55, del 56 al 59 , la 61, la 66, etc., mostren com la tasca de Codina durant aquests dos anys ha estat rotunda, obeint a una disciplina de reflexió i a una profunda evolució pictòrica, amb un sentit de la composició i de la plàstica extraordinaris, sintetitzant i conciliant obsessions, com el pas del temps, amb una obra sense virulències, tranquil·la i calmada – tarannà habitual en l’artista – que ens ha de portar amb serenor, a l’envelliment progressiu i conscient d’un acabament de la vida.

JOSEP M. CODINA: EL PAS DEL TEMPS (I) –DISCURSOS -

Des del passat 21 de febrer i fins el proper 13 d’abril d’enguany, l’artista, dissenyador i professor Josep M. Codina exposa a l’Ateneu Caixa Laietana, prop d’una trentena d’obres, principalment de gran i mig format, producte dels darrers dos anys d’estudi i evolució.

Amb la presència d’un molt nombrós públic, principalment col·legues de l’artista, família i amics, premsa en general i diferents entitats i associacions, l’acte va comptar amb l’alcalde de Mataró J.A. Barón, el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas i la directora de la Fundació Cuixart, Raquel Medina.

El president de Caixa Laietana, Jaume Boter de Palau, va iniciar el torn de parlaments amb un discurs ple de sensibilitat per l’obra de l’artista L’itinerari vital ens deixa marge en el terreny de l’encís, de l’esperit i de la pròpia pell. Una arruga, una cicatriu.... Va destacar tot seguit com en l’obra de Codina, el més proper a l’home és la pell, i com ho mostra a un nivell molt íntim i personal. L’obra de l’artista s’ha d’entendre en clau autobiogràfica

Seguidament, va recordar la primera exposició de l’artista, a l’antiga sala de La Riera, al 1985, i de com no s’ha prodigat massa en exposicions a la nostra ciutat. Va destacar el fet d’haver estat distingit en les dues biennals Torres García, tot acabant el seu torn desitjant-li el millor dels èxits, i fent esment que per comprendre a Codina “hem d’entrar en la pell de l’artista”

Seguidament, Raquel Medina, historiadora de l’art va fer una anàlisi detallada i exhaustiva de l’obra de Codina. L’artista ens endin-se en un univers propi de les etapes de la vida i del pas del temps: arrugues, cicatrius taques que es distingeixen en cada persona. Cal·ligrafies dèrmiques que esdevenen protagonistes d’aquesta exposició i tota la trajectòria personal de l’artista.

Medina també va remarcar el fet de que l’exposició mostra signes d’un oceà translucid, tot destacant a continuació el canvis en el suport de l’obra: olis, grafitis, capes de seda i parafines. Ara torna a la tela. Torna a la superfície tópica”. Informant al públic de que algunes de les obres tenen una aparença supbreticia del color, el gran tema es la blancor, en trencats, en blancs suaus i matisos, fet que li va recordar tant en colors com en formes, els hàbits dels frares o monjos que pintava Zurbaran.

Medina va acabar el seu torn d’intervenció felicitant a l’artista, tot fent esment de com la pell embolcalla el cos i el cos l’esperit. Són matisacions de la vulnerabilitat de l’existència. Són un goig pels sentits.

Codina va ser el següent en prendre la paraula, en un discurs que portava preparat doncs la seva obra ha estat producte d’un diàleg molt intens i molt íntim i no vull que m’enganxi la por escènica.

Donant les gràcies al president de l’entitat d’estalvi per l’oportunitat, va manifestar la basarda que li feia la sala, degut a les seves dimensions. També va agrair a Glòria Bosch el seu pròleg en el catàleg, i a Raquel Medina les seves paraules. Fa trenta anys que presento quadres i poques han estat les vegades que he exposat a Mataró. Tan sols quatre vegades. Els motius no els se ni m’han interessant. Però aquest any, per raons públiques i privades he volgut exposar a Mataró.

Codina va indicar que l’exposició era producte de dos anys de tasca i que mostrava coherència interna de l’obra. Un pas més en la recerca del llenguatge pictòric. El temps es la meva obsessió, motiu d’inquietuds i reflexions.

Va acabar el seu discurs amb un sincer agraïment a la seva família pel suport donat a la seva obra.

Finalment, els discursos van concloure amb l’alcalde J.A. Barón, qui va excusar el seu retard com a conseqüència del trànsit.

Va insistir un cop més – no es la primera vegada que ho fa – en el seu compromís amb l’art. Va apreciar en Codina la seva coherència en l’obra, després de la seva primera exposició sense trencadisses, en una evolució constant de l’obra, en una trajectòria dilatada en el temps. És un artista conseqüent.

Barón va esmentar el fet de que els blancs guanyen al negre en referència a les exposicions de Josep M. Cusachs, Jordi Cuyàs, ara J.M. Codina en contrast amb Perecoll, present a la sala.

Els artistes de la ciutat continuen fent coses interessants. Es demostra el talent dels mataronins i mataronines. És el gran capital de que disposen: el talent.

Per a Barón amb els artistes d’aquesta ciutat es pot guanyar el futur. Som capaços i tenim el talent, les competències per fer-ho.

Les paraules finals de Barón varen anar destinades a destacar la tasca de la biennal Torres García, les exposicions de Novelles i ara de Codina, tot entenent que ares de potenciació de l’art mataroní, com administració a l’Ajuntament li toca donar-hi suport. Hi ha el compromís de fer tot el que sigui possible. Com veus la passió dels artistes que viuen per l’art, et veus obligat a buscar els recursos necessaris.

Va felicitar a J.M. Codina, tot agraint-li el seu treball com artista docent – Codina dona classes a l’Escola Pia Santa Anna – i el fet de transmetre la mateixa passió als seus alumnes.

CAMPANYA ELECTORAL: POSTA EN ESCENA (I)

Com la resta de partits, el passat dijous 21 de febrer, a la sala Privat de Plà d’en Boet, el Partit Popular de Catalunya, va donar el tret de sortida a la campanya per les generals del proper 9 març.

Amb una hora de retard sobre l’horari previst, (el personal es va poder “entretenir” presenciant el debat Pizarro – Solbes, i degustant entrepans canapès i copa de capa d’entrada), i amb la presència i l’atractiu de l’alcalde de Madrid Alberto Ruiz Gallardón, la candidata nº 1 al congrés de dels diputats Dolors Nadal, Daniel Sirera, actual president del Partit Popular de Catalunya, i Pau Mojedano, cap del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Mataró, l’acte va transcorre dins els cànons habituals que suposen aquest tipus d’esdeveniments: entrada multitudinària dels protagonistes, petons abraçades, fotografies, tot plegat en un ambient festiu, amb cartells de la mà de militants dient “Mariano Rajoy president” o l’eslogan de campanya “Les idees clares”.

També hi eren presents als càrrecs del PPC com els germans Fernández Díaz, Carlos Fisas, Victor Ros, ex alcalde de St. Andreu de Llavaneres, etc., i un mai acabar de personatges (coordinadors de campanya, de premsa, de seguretat, d’estratègia, etc., etc., etc.) que amb implicació directa o indirecta, viuen del partit - això es comú a la resta de formacions de l’arc parlamentari –o sigui, dels impostos que paguem tots, a través de les subvencions als partits.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: PAU MOJEDANO (II)

El torn d’intervencions el va iniciar Pau Mojedano, - desprès de que amb la resta de convidats veiessin un video sobre la vida e idees de Mariano Rajoy - amb un parlament ple de simbolisme liberal, poc pamfletari, proper a la gent i amb convenciment de les seves creences, que recordaven el més pur sentit de la ética que defenien els polítics anglosaxons durant els anys cinquanta i seixanta.

Mojedano, va considerar un honor que l’inici de campanya fos a Mataró, tot agraint la presència i la confiança del PPC, i declarant que Dolors Nadal hauria de considerar-se filla adoptiva de la ciutat. Des de Mataró i el Maresme contribuírem a que Mariano Rajoy sigui president del govern espanyol

També va dedicar unes paraules d’agraïment al seu equip per l’excel·lent tasca d’organització demostrada.

Mojedano, convençut del pes específic que els vots catalans poden tenir de cara a l’establiment d’un nou govern, va considerar en referència a aquestes eleccions que lo realment bo és el que surt del cor. Tenim un somni i s’ha d’aconseguir complir-lo... També va considerar essencial la missió del membres del PP dins la campanya i el foment de la tasca ideològica: La veritable essència està al carrer i l’esperança en la política està en la gent que treballa per potenciar-la. No són els polítics els que canvien els resultats. Amb la vostra presència, vosaltres donareu el canvi. Estem disposats a treballar amb Fe i optimisme. La gent no espera promeses ni canvis falsos

Finalment, amb paraules d’entusiasme pel projecte, va acabar el seu parlament amb la frase “hay que ganar porqué hay que ganar” dita en una conversa del matí.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: DANIEL SIRERA (III)

Tot seguit, el torn va correspondre a Daniel Sirera, que va mostrar la seva satisfacció per la tasca desenvolupada pel PPC a Mataró, fet que va contribuir a la decisió de celebrar el primer acte de campanya a la capital del Maresme. A continuació, amb un to absolutament mitiner, amb frases de estereotipades habituals en actes d’aquesta mena d’actes, i que no sorprenen a ningú, va manifestar que en aquestes eleccions, no es tracte de decidir qui guanya. Si volem que Espanya continuï sent el que es fins ara, no es pot jugar amb el futur dels propers quatre anys, ni amb el futur dels nostres fills i nets

Destacant la duresa en que podrà derivar la campanya, va fer esment tot seguit dels problemes que actualment constitueixen la principal preocupació dels espanyols: terrorisme, economia, immigració il·legal, atur, etc., per finalment resumir-los en una frase ¿Cuál es el problema? Zapatero. Se ha convertido en el principal problema. Para Zapatero, el terrorismo es un incidente ... No hay problemas económicos mientras piensa que un café cuesta 0,80 cts., ...

Tot destacant l’afany de ZP en crear dramatisme y crispació, va finalitzar la seva intervenció manifestant que Mariano Rajoy es el presidente que España necesita. No queremos ser lo mismo, tot agraint a A. R. Gallardón la seva contribució en aquest acte de campanya i passant-li seguidament el torn de la paraula.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: ALBERTO RUÍZ GALLARDÓN (IV)

L’alcalde de Madrid, gat vell en fer discursos cara al públic, mostrant una professionalitat inqüestionable, amb un parlament més llarg que el dels altres, perfectament dissenyat de cara a fomentar la seva imatge com a home capaç de grans responsabilitats dins el govern de l’estat, que no de campanya electoral, es va sentir “en casa”, quan fa vint-i-dos anys que també va començar una campanya de les mateixes característiques a la nostra ciutat.

El alcalde de Madrid viene a pediros que Mariano Rajoy sea presidente del gobierno, frase que va arrancar forts aplaudiments del públic assistent. Es necesario y es posible. Gallardón va recordar que fa quatre anys, Zapatero va guanyar a Catalunya. Cuando los ciudadanos te dan la confianza para ganar, no solo te dan una inmensa alegría, sino una gran responsabilidad. Però segons Gallardón, la confiança dels catalans en ZP no ha estat corresposta per l’actual líder del PSOE, tot fent esment a les promeses de Zapatero en no dividir, sinó d’unir, tot amagant-se al darrera d’artificis i estratègies. Va remarcar el fet de contribuir a la unitat nacional. “Nuestra opción es clara: contribuimos estrechamente para que esto sea un acto de presente y de futuro. Estamos para construir... Y depende de Cataluña para la gobernabilidad de España en los próximos cuatro años. La decisión de los catalanes va a ser decisiva, tot fent esment a l’escassa diferència de marge de vots entre els dos principals partits.

Gallardón va finalitzar la seva intervenció, tot destacant que el discurs del PP es intel·ligent, flexible, convincent i que soís los catalanes los grandes protagonistas de las elecciones, tot reconeixent Dolors, se que lo has pasado mal sense oblidar el sentit d’unitat que fa avançar la nació.

CAMPANYA ELECTORAL - DISCURSOS: DOLORS NADAL (V)

La candidata nº 1 al congrés de diputats, es va sentir “filla adoptiva” de la ciutat i fent un discurs crític i provocador, adequat a l’esdeveniment i seguint de ben segur, l’estratègia marcada – Nadal no despunta precisament per un gran domini de l’oratòria, ni el seu enginy destaca per la seva brillantor – va iniciar el seu torn amb contundència: Els socialistes per crear problemes son els millors, però per resoldre’ls, ho ha de fer el PP. Avui estem més propers, més junts, amb millor posició per guanyar les properes eleccions i que Mariano Rajoy sigui president.

Nadal va fer referència a la dificultats dels moments actuals, sense donar especificació de missatge: He hagut de veure coses que em semblava que no hauria de veure. He hagut de patir per les nostres conviccions... (és de suposar que parlava dels darrers atacs soferts per diferents candidats del PP espanyol, per part de grups radicals d’esquerres)

Per a Nadal, la idea del PP sobre Espanya és present y es futur per Catalunya. No ens faran callar. Fent esment de idees i propostes, defenent la constitució actual, sense deixar de fer crítiques a Zapatero, pels problemes amb el barri del Carmel, etc., i a Carme Chacon, candidata nº 1 pel PSC-PSOE, amb qui sembla va compartir estudis i la Chacón copiava i continua copiant, va donar per finalitzar el seu discurs, ja passats escassos minuts de la mitjanit, tot manifestant els problemes que de subministrament d’aigua podem patir els catalans, cap al mes de juny – ja hi ha algunes ciutats del principat que ho pateixen. “El futuro, el programa, la resolución son Mariano Rajoy. Ayudémosle a ganar

L’acte va concloure mostrant el cartell amb Nadal com a candidata, i amb l’ eufòria i entusiasme dels protagonistes des de dalt de l’escenari.

FASCINANT, TORRES GARCÍA

Fins al passat 17 de febrer, les sales d’exposicions de Can Palauet i del Museu de Mataró, varen exhibir la mostra Darrere la màscara constructiva, que presentada per Caixa de Girona va exposar una molt específica i absolutament desbordant col·lecció de pintura del sempre controvertit Joaquín Torres García.

El visitant no deixa de quedar-se encuriosit i alhora sorprès per un autor tan fascinat per l’art primitiu, en constant contrast per la construcció en volums i formes, humanes o materials.

L’obra presentada a Can Palauet abraça el període 1926-1935, centrant-se principalment entre 1926-1928

Arcadia, un oli sobre tela de l’any 1927 és, pot ser, l’única obra on les formes humanes son més sinuoses i dolces, fins i tot el cromatisme es pronunciadament més subtil, més suau, quasi elegant, en contraposició, per exemple amb Tres figures de l’any 1926, una pintura al fresc en entretela, marcadament més primitiva, sense agressivitat en el cromatisme.

Noir et elephant de l’any 1928, també un oli sobre tela, o Tête de la femme rouge, de igual material i de l’any 1927, ens mostra figures femenines marcades, però primitives, sense cap mena de sinuositat, com voler-nos donar a entendre un concepte del ser humà materialista, sense idea, només carn i nuesa. Un cromatisme molt treballat, predominant el vermell, sense perspectiva; la figura a primer pla.

Acompanyant a les obres esmentades, Màscara vermella i Màscara amb pipa, olis s/tela, del 1927 on la tendència és més cap al cubisme, tot recordant Picasso. El cromatisme és punyent i la visió que presenta és més aviat decebedora, doncs el fet “d’enquadrar” els rostres pot indicar una opinió més aviat negativa que l’artista tenia del ser humà en aquell moment.

No obstant, el que resulta més frapant del Torres García, son els “grups” de dibuixos, que es distingeixen per lletra. Així, ens trobem amb el Grup B, que procedint del Museu Torres García de Montevideo ens transporta a les formacions arquitectòniques de les civilitzacions Inca o Azteca, però amb una visió més simple, amb tendència al primitivisme, per la senzillesa dels volums. Són en realitat formes geomètriques, perfectament definides, però sota el particular prisma de Torres García, l’espectador no deixa de trobar ànima i essència artística.

Els grups B, Ñ o P inclouen formes humanes, quasi de còmic, sempre amb estructura rudimentària, com a nexe, mentre que el grup R frega l’expressionisme.

És molt curiós observar com dins un període tan curt, artísticament parlant, l’autor va fer un gran i desconcertant desenvolupament de la seva obra, provant tècniques, formes, volums, sense espais ni perspectiva, treballant una gamma de colors escassa però intensa. La geometria sempre hi es present. Es pot comprovar amb Nature morte avec petite tasse blanche, un oli s/tela de l’any 1929 veritablement estrany, que no deixa de sobtar, com tampoc deixen indiferent Dues figures primitives de l’any 1930, on la tècnica és oli s/fusta. Tot i els dos anys de distància de la resta d’obra exposada, les estructures tosques o rudimentàries no deixen de ser una constant.

EL VIRTUOSISME DE PAGANINI AL FOMENT

Dins el marc del III cicle de concerts de cambra que organitza el Foment Mataroní, el passat dissabte, 9 de febrer, el duet format per Joseph Gold (violí) i Jaume Torrent (guitarra), van oferir a les prop quarantena persones presents, un extraordinari concert amb obres de N. Paganini, J. Rodrigo, el mateix J. Torrent i J. Nin.

Jaume Torrent va mostrar el seu entusiasme pel format d’aquest tipus d’esdeveniments (amb el públic dalt de l’escenari), la qual cosa permet crear una ambient molt adequat per les obres a interpretar.

A manera de “pre-concert talk”, (que sempre es d’agrair i més tenint en compte els programes solen ser d'obres desconegudes pel gran públic), Torrent va explicar com en el seu moment el va sorprendre el munt d’obres que Paganini va compondre per a guitarra i violí, unes cent cinquanta aproximadament. La primera obra del programa Duetto Amoroso per a violino e chitarra, la versió original era per a piano i violí però es va perdre. A posteriori es va aconseguir aquesta per violí i guitarra. “La major part de les obres que Paganini va compondre per aquests dos instruments, la guitarra actua de recolzament al violí, al contrari que la segona obra d’aquest concert “Grande sonata per chitarra sola (M.S.3)”, on el violí és qui fa d’acompanyament”

En referència aquesta darrera obra, Torrent va indicar que va ser un virtuós de la guitarra qui va suggerir a Paganini que fes una composició per aquest instrument, “i podran comprovar que es una obra de gran inspiració”

La interpretació de Duetto Amoroso per a violino e chitarra va posar de manifest el gran coneixement i estudi que ambdós intèrprets tenen d’aquest compositor. El diàleg establert entre els dos instruments, que representen l’home i la dona, va permetre mostrar amb tota la seva magnitud, el virtuosisme Gold, serè, profund, intens, sense errades, dinàmic i amb una gran brillantor en els moments més lírics, en cada un dels moviments de la peça que simbolitza una historia d’amor. Tot i que el conjunt de la interpretació va ser excel·lent la Timidezza o el Distacco, varen ser especialment significatius per al instrument.

Torrent va saber acompanyar equilibradament, sense dissonàncies, amb cura i precisió, destacant tal com ell mateix havia exposat, l’especial rol de la primera i quarta cordes, però sense afany de protagonisme, tot al contrari de Grande sonata per chitarra sola (M.S.3), on amb una interpretació magistral, entusiasta (fins i tot picava de tant en tant amb el peu a terra), virtuosística d’un instrument excessivament familiaritzat amb la música espanyola, tant nacionalista com amb en flamenc, que va seduir i admirar a un auditori, ja en si satisfet amb la primera obra del programa. Força i domini, en l’Allegro Risoluto, remarcant intensitats i subtileses en el Romance, per acabar de forma homogènia, brillant i contudent en l’Andantino Variato (scherzando). El violí de Gold aparentment imperceptible, mostrava serenor i equanimitat.

La segona part va començar amb Serenata al alba del día composada per Joaquín Rodrigo l’any 1982. Ambdós instruments varen conjugar dolçor i melangia, en contrast amb la primera part. L’Andante Moderato, sorprèn per la passió del violí, que Gold va transmetre amb la seva tècnica impecable, tot donant una aparença de facilitat, mentre la guitarra es mostrava més trista. L’Allegro, dinàmic i vitalista, destacant per igual tots dos instruments.

Seguidament, una obra del mateix Jaume Torrent “un quan fa tantes interpretacions, també té la temptació d’escriure composicions per violí i guitarra. Aquesta peça es fruit d’aquesta temptació”.

I totes les temptacions fossin tan seductores, com les Quatre Peces Breus, una composició moderna, atractiva, per al lluïment sense afany de figurar de tots dos instruments. Sons contemporanis per a una Cantabile, Allegro e Leggiero, Adagio i Scherzando. Una obra innovadora, curiosa, amb encís i sense imitacions.

El programa oficial va acabar amb la Suite Espanyola de J. Nin, que inspirat en la més popular música nacionalista (Falla, Albéniz, etc., ) no va defraudar. Així la descripció musical de Castella la Vella, va resultar austera i profunda, amb un excel·lent treball del violí. Quasi es podia apreciar l’extensió dels camps de Castella. Murciana, alegre, brillant amb olors musicals de la seva famosa horta. Catalana, tot un contrast; exquisida, serena, mostrant seny i rauxa, descrivint amb un paisatgisme sonor els trets més fonamentals del tarannà català. I finalment Andalusa, pot ser la menys original en referència als autors esmentats, però també molt colorista i vitalista.

Torrent i Gold estaven encantats amb el concert, i el públic amb forts aplaudiments va agrair el gest amb els seus tres bisos, un d’ells amb l’esposa de H. Gold, Debbie Dare, viola i varen tocar d’una composició de Torrent Four Golden Pieces (jugant amb el cognom de J. Gold), una cançó de bressol, absolutament encisadora, suau i tendre, i amb perfecta sincronia de tots tres instruments.

Finalment, un Scherzo que també pertany a aquest grup de composicions i Paganini de nou amb la coneguda Sonata en mi menor.

L’acte va acabar amb una diàleg entre el públic i els intèrprets, especialment J. Torrent, doncs Gold i la seva esposa, només es podien expressar en anglès, qui va explicar entre altres temes, diferents característiques de la vida i obra de Paganini, de la qual Gold n’és un gran admirador i de qui posseeix documentació, manuscrits, etc.

DUO MONTSERRAT: EL VIRTUOSISME DEL PAISATGE MUSICAL

La temporada musical no podia començar amb més bon peu al Foment Mataroní: Àlex Maynegre i la Beth Ringel (Duo Montserrat). El pianista, nebot del traspassat mestre Enric Torra, i la violoncel·lista varen iniciar el dissabte, 12 de gener, III cicle de concerts de cambra, amb un programa dedicat íntegrament a la música espanyola i llatinoamericana, amb obres de Mompou. Falla, Rodrigo, Ginastera, i Heitor Villa-Lobos. El concert es va completar amb David Popper i Frédéric Chopin.

Amb una més que excel·lent entrada per aquest tipus de concerts, prop de setanta persones, i on el públic, sense personalitats remarcables de la vida pública mataronina, i format en bona part per amics i familiars del pianista i del mestre Torra, es situa dalt de l’escenari, el concert va començar amb unes paraules de Maynegre tot informant que els programes per aquest tipus de concert, normalment estan pensats per tres obres grans, però es varen decidir per l’opció vuit de petites.

El programa va començar amb dues peces de Frederic Mompou: Pastoral, composta l’any 1972 i Jo et pressentia com la mar , que pertany al cicle “Combat del somni” que va ser compost entre el 1942-1950 i està basat en poemes de Josep Janés.

Originàriament per a piano sol, l’adaptació per a cello i piano va resultar francament sorprenent, sense desmerèixer en absolut el ric i abundant món musical de Mompou, ple de sons, colors i imatges, expressant amb dolçor, melangia i encisadora calidesa la seva particular visió de Catalunya i dels seus sons, resultant romàntica la Pastoral, i sensitiva el Jo et pressentia com la mar, tant que fins i tot va recordar al tríptic simfònic La Mer de Debussy.

Seguidament una selecció de Siete Canciones Españolas de Manuel de Falla. Composició per a piano i veu de l’any 1914, dedicada a Mdme. Ida Gobebska, amb el títol original de Siete Canciones Populares Españolas, de la mateixa es varen interpretar: El Paño Moruno, Asturiana, Jota, Nana, Canción i Polo.

Evidentment va resultar un canvi de registre absolut, no exempt de color musical, sabent donar una gran tendresa en els moments més lírics, i ressaltant amb brillantor els més tensos. Dels aires andalusos del Paño Moruno, ben resolts pel cello de Ringel, amb l’acompanyament en plena harmonia de Maynegre, al contrast de l’Asturiana, on la sintonia entre instruments era perfecta. No tan ben resolta va resultar la Jota per part de Ringel, que Maynegre va “salvar” oportunament. Si més no, però, la Nana amb una exquisida barreja de tons de vals i cançó de bressol, la Canción, dificultosa, ben cert i ben resolta i sobre tot el Polo, ple de contundència, vigor, i on Maynegre va destacar absolutament amb inusitada força musical, es va concloure la selecció dedicada a Falla.

Tot seguit, una peça totalment desconeguda de l’obra musical de Joaquín Rodrigo: Siciliana. (A fi a efecte de fer aquesta crítica, s’ha revisat el total d’obres publicades per aquest compositor i pianista i no s’ha trobat). Sorprèn aquesta peça de Rodrigo, doncs és autor que sempre ha destacat pel seu homenatge al ric folklore espanyol, donant aires italians a aquesta breu composició.

La primera part va acabar amb una magnífica obra d’Alberto Ginastera: Pampeana nº 2, que tal com va destacar Maynegre, està dedicada als Gauchos argentins, “que no se sap ven bé si guarden les vaques de la Pampa o son bandolers...”

Emmarcada pel que es coneix com a “período de nacionalismo subjetivo”, sense posicions revolucionaries, Ginastera va abandonar en aquesta composició els elements populars tradicionals, tot i que simbòlicament els continua utilitzant. Inicialment, una composició per a orquestra, on Maynegre i Ringel van demostrar un gran estudi i coneixement de l’obra, amb una execució magnifica i homogènia. Un paisatgisme musical ple de contrastos i ressonàncies de tota mena, i on es va captar perfectament des de l’amplitud del terreny de la Pampa amb la vida quotidiana dels gauchos, a través de la sensibilitat del cello i la força expressiva del piano. Un resultat absolutament esplèndid que el públic va agrair amb forts aplaudiments. A destacar que Ringel va tocar aquesta peça de memòria

La segona part va començar amb l’especial sonoritat d’Heitor Villa-Lobos, i una de les seves composicions més conegudes: “Les Bachianes Brasileres”. L’obra interpretada, però, va ser la Cantilena de la Bachiana número 5, la més coneguda. Villa Lobos, un compositor d’una bastíssima i original producció, que està considerat com l’ànima de la música brasilera. Aquesta peça escrita per a veu i vuit cellos, ha estat una de les mes adaptades a tota mena de combinació d’instruments. Maynegre i Ringel, la varen resoldre a la perfecció, mostrant la dolçor i l’encant dels aires brasilers amb la formalitat de l’obra de Bach, de qui Villa-Lobos va fer aquesta particular adaptació. Una interpretació plena de sensibilitat, bellesa i exotisme.

La Tarantella de David Popper, és una de les obres més conegudes d’aquest compositor xec. Obra per a cello sol, adaptada també a piano, va ser interpretada per Riengel de forma excepcional, i també sense partitura, mostrant en tot moment, frescor i energia, cromatisme musical ple de matitzos i detalls sonors que varen impregnar l’ambient un exquísid aire italià.

El programa va continuar amb Quejas ó la Maja y el Ruiseñor de Enric Granados, interpretada per Maynegre. Aquesta peça, que pertany a la Suite “Goyescas”, composta l’any 1911, va permetre al públic tornar als aires andalusos, però des d’una òptica més visualment pictòrica – recordem que Granados es va inspirar en els quadres de Goya - que Maynegre va transmetre a través del piano, el gran piano de cua Cussó, de forma impecable, professional no exempta de certa distinció , dins el neo - romanticisme que caracteritzava a Granados

La darrera obra del programa va ser una Polonesa, concretament la Brillant, op. 3 de Frédéric Chopin. Una dansa moderada al ritme del ¾, d’estructura simple, a base de frases breus amb un ritme molt característic.

Normalment interpretades a piano sol, en aquest cas la combinació amb el cello li va donar un aire més sensible i elegant, permetent a la imaginació seguir els passos del ball. Una peça alegre, plena de romanticisme, de lirisme i de refinada harmonia per concloure oficialment un concert, que va rebre com a bis una peça del compositor argentí Astor Piazzola.

L’acte va concloure amb l’habitual xerrada amb copa de cava entre el públic i els concertistes.

DE ANTONIO – ESQUINÇANT ESQUEMES

Fins al proper 23 de gener, l’Espai Hartmann presenta Transgressions, prop d’una dotzena d’obres de l’artista madrileny afincat a Mataró Antonio Gutiérrez Rodríguez, conegut professionalment com De Antonio.

L’artista exposa una obra, impactant, punyent, imponent, sense indiferències, buscant la sublimació en l’expressió artística a través de la seva visió del cos humà, centrant-se en l’home, d’on extreu i expressa la força en l’extrem, a través de la barreja entre duresa i misticisme. El traç amb absoluta fermesa i alhora ple de moviment, sense debutes. Pel que fa al cos femení, el presenta amb menys definició, sinuós i quasi intangible.

De Antonio no juga massa amb la perspectiva. La utilitza al mínim com a base tècnica; el seu missatge és frontal, obligant a l’espectador a fixar-se, i mentre observa descobreix l’energia de la seva creativitat.

Resurrecció o La pietat segons San Mateu, Paralelas, Inimaginable, Rob Roy o un nu parcial femení Mi vida, etc., són noms donats al tipus d’obra exposada: quadres de mitjà i gran format, entre olis i acrílics i alguna aquarel·la i dibuix al carbonet, on és de destacar un cromatisme desenvolupat en diversos tons i qualitats, centrant-se en ocres, vermells, grisos, sanguínes i aiguades pel que fa a les aquarel·les.

El seu treball mostra una estranya i seductora bellesa, plena de passió, sorgida de la negativitat, tal com el mateix pintor manifesta. “Lo negativo me inspira. Es una lucha interna continua: yo contra el resto” I aquesta idea queda perfectament plasmada en Resurrecció, on la sang forma un estrany component de vida, en un cost inerta, envoltat de la tenebrositat que el fet de morir representa.

De Antonio, alumne de Josep Novellas, reconeix que el paisatge de la naturalesa no l’inspira, - és un gran admirador de Miguel Ángel - tot i que els seus principis varen ser paisatgístics, a part d’haver pintat a San Francisco. Té un concepte molt particular de l’entorn urbà i dins als seus projectes, a part d’un proper viatge a Nova York, vol treballar una particular visió de l’urbanisme, centrant-se en les edificacions.

ESPAI HARTMANN- C/ Carrascó i Formiguera, 48 - Polig. Industrial Pla d'en Boet II -

L’OPERETA AL FOMENT MATARONÍ: UN AGRADABLE FINAL DE TEMPORADA

Com a cloenda de la temporada de Sarsuela organitzada pel Foment Mataroní, la companyia i cors Joventut Lírica de Barcelona amb l’orquestra simfònica titular i cos de ball, va presentar el passat diumenge, 23 de desembre l’opereta en 3 actes La Viuda Alegre de Franz Lehar, amb llibret de Víctor León i Leo Stein, basada en la comèdia L’attache d’ambassade d’Henri Meilhac.

La direcció de l’orquestra va anar a càrrec del Mtre. Aníbal Gil i la general per Josep Lluís Blanch, que com a tenor va interpretar el paper del comte Danilo. Les sopranos Alícia Ferrer i Ruth Naval, respectivament varen representar els rols de la vídua Hanna i l’esposa del Baró Miko Zeta, Valencienne. Altres actors varen ser Ferran Rigual, Rafael Miralles, Toni Rigual i la caricata Maria Estany

La funció també va comptar amb la presentació del jove tenor Vicenç Esteve dins el rol de Camille de Rosillon

Interpretada versió castellana, i davant d’un públic que omplia de gom a gom el teatre, per veure la representació d’una de les operetes més famoses, estrenada a Viena el 28 de desembre de 1905, i de la que el director de cinema alemany afincat als EE.UU, Ernst Lubitsch va realitzar al 1934 una de les versions pel cinema més celebrades amb Janet Mccdonald i Maurice Chevalier.

Els avatars d’una jove i rica vídua, Hanna que es festejada per cavallers de tota mena, àvids de la seva fortuna, però enamorada del comte Danilo, que només es casarà amb ella per amor, varen fer les delícies d’un auditori - que com sol sel habitual en aquest tipus de representacions, cap personalitat de la vida cultural hi era present - que va gaudir tant de la música com dels decorats, senzills però efectius, i de la interpretació.

Abans de començar, Antoni Vilà, al igual que ho va fer el diumenge anterior, es va adreçar a la concurrència tot informant de l’interès de l’entitat per continuar oferint una programació de música clàssica ben estructurada, a fi a efecte d’aconseguir que el públic en gaudeixi. Tot agraint novament a les entitats privades que consten en cada programa de mà, el seu suport econòmic i la creença en el projecte, va acabar el seu parlament tot dient que “la ciutat i el públic de Mataró es mereixen una programació estable i de qualitat, en base als sis anys que fa que es va iniciar el projecte”


Pel que fa a la funció, es va poder apreciar un ritme poc viu en el tema d’Introducció. Tot i així, val a dir que es va saber crear un amable i cordial ambient vienès, malgrat que en alguns moments, especialment en les actuacions de les sopranos, el nivell de la música superava a les veus, fet habitual, com van ser els duets entre Camille i Valencienne o els de Hanna i Danilo, aquest últim amb una bona dosi d’ assatjos, que va donar el seu fruit.

Les veus masculines van resoldre amb correcció y professionalitat els seus rols. Ja s’és prou coneixedor de la veu de Blanch, clara ben timbrada, bon gust en la seva presència, tot i certa mancança de potencia, sempre surt airós de les seves intervencions.

Per la seva banda, Vicenç Esteve Madrid, va presentar un veu generosa i atractiva, amb un timbre fresc i un vibrato controlat. És d’esperar que la Joventut Lírica continuï comptant amb la seva veu, per tal de poder observar la seva evolució, que es presenta interessant.

Pel que fa a les sopranos Alícia Ferrer i Ruth Nabal, la potencia en la veu desmereixia la seva escassa vocalització, d’emissió irregular i un frasseig poc entenedor. Ambdues de veu lleugera varen resoldre amb correcció els seus papers.

Un dels moments més coneguts i més esperats va ser el Vals. Evidentment, les mesures de l’escenari no permeten excessiva mobilitat, però si cal dir que cantants i cor van adequar-se a les mateixes i va sortir una escena ben conjuntada, amb un acompanyament molt adient de l’orquestra.

Sense dubte, es fa notar que la sarsuela és la base de la representació, especialment en l’actuació còmica de Ferran Rigual, i en el plantejament general de l’obra, però en conjunt, la funció va ser senzillament agradable de contemplar, sense pretensions ni ostentacions, destacant com sempre la gran voluntat i esforç en portar la representació a bon port, com així va ser, i de la que l’auditori en va gaudir.

Al final de l’actuació, es varen lliurar flors als artistes i Jordi Blanch en nom de la companyia, va felicitar les festes tot emplaçant al públic a assistir a la propera temporada.

MOSTRA DE GRAVAT DE LA SANT LLUC

Fins al proper 15 de gener, l’Espai - Taller de la Presó (davant de Sala Cabañes), mostra un conjunt de treballs sota el títol: El gravat a la Sant Lluc, realitzats pels alumnes d'aquesta asociació, que dirigits tant per Jordi Lloret, procedent de l’escola municipal de gravat com per Manuel Prieto i Laia Arnau, han anat efectuant al llarg del curs 2007.

És aquesta una exposició puntual, aprofitant que l’Espai queda buit per vacances. A través de tècniques com l’aiguafort, amb suport en diferents materials com el paper o la fusta, les xilografies, etc., els diferents alumnes no tan sols mostren la seva imaginació sinó una bona part d’expertesa en el tractament dels diferents materials i tècniques.

Laia Arnau, Manuel Contreras, Pilar Díaz Mariblanca, Santi Domínguez, Margarida Freixes, Margarida March, Daniel Llin, Carles Manera, Cecilia Morales, María Oms, Manuel Prieto, Regina Puig i David Vergés presenten prop d’una trentana de treballs, entre el mig i petit format. Tot i estar dins la fase de l’aprenentatge, l’espectador no deixa de valorar l’esforç i creativitat dels diferents alumnes.

Destaca, naturalment, Manuel Prieto amb la seva Metamorfosi d’un moviment, on mostra la bellesa de l’elasticitat del cos humà, amb una plasticitat absoluta. Ja es va poder entreveure aquesta nova fase a la Col·lectiva Sant Lluc d’aquest 2007, però veritablement la recerca de l’artista, tant pel que fa als procediments com per nous conceptes és constant i vital.

Manuel Contreras presenta un conjunt de quatre peces: Caprisico, Baldufa, Flamenco i Retrat, on ha combinat el vernís tou amb l’aiguafort, sucre i aiguafort, etc. Uns treballs metòdics, precisos, en base a la seva tasca dins les arts gràfiques, que li proporciona tant idees com formes de producció artística. Evidentment la temàtica és senzilla, però es deixa intuir una futura evolució, que és d’esperar que no quedi aturada.

Carles Manera presenta una xilografia il·luminada en una interessant fase de desenvolupament artístic, però tècnicament molt ben preparat. Presenta un tema intranscendent, però de molt digne treball cromàtic.

Cecília Morales i la seva calcografia Vida, presenta també una idea molt bàsica, però de gran tasca tècnica, mentre que Laia Arnau amb els seus aiguaforts i aiguatinta dins la seva sèrie Un món petit, no deixa de mostrar-nos l’encís del món infantil, amb un dibuix suau, natural i simple, de formes anodines però plenes de tendresa.

Santi Domínguez ens presenta un treball acurat Lectora i Marionetes, un aiguafort amb punta seca i carborudum, molt interessant i precís.

Margarida March és la més versàtil de l’exposició, amb la utilització d'aiguafort, esmalts, òpals, etc. Els seus Ones són veritablement únics, de formes i contingut relaxants i dolços, sense agressivitat, la qual cosa motiva a l’espectador a contemplar la seva obra amb tranquil·litat, i amb excel·lents possibilitats per a la decoració.

Finalment, no vull deixar de destacar a Daniel Llin, l’autor més tècnic i amb un sentit més estricte del gravat. Exactitud i determinació configuren la seva obra amb Aiguafort i resina.

En conjunt, una mostra petita, ben cert, però s’entreveuen interessants desenvolupaments, si l’alumnat hi posa esforç, imaginació i continuïtat.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – UN VIATGE DESGABELLAT (V) - JORDI ARENAS. APUNTS I QUADERNS DE VIATGE: GRÈCIA, TURQUIA I TUNÍSIA

Aquest cop, ni tan sols els olis del mestre Jordi Arenas salven el conjunt de la mostra.

Si a l’Itàlia de l’imperi romà, va saber captar l’encís i l’essència d’uns paisatges, d’unes runes encara amb esplendor del passat, amb una llum molt particular, pel que fa a aquest àmbit geogràfic, són absolutament fascinants els dibuixos i esbossos sobre Tunísia, un mercat o la seva travessia pel desert. El traç es ferm i decidit, amb un absolut dinamisme i captant el moviment de l’escena, Especialment resulta curiós el dibuix del mercat de Tunísia (bolígraf s/paper), on es pot tornar apreciar un expressionisme vital, en contrast amb el detallisme i precisió d’Arenas.

Els olis, la majoria s/fusta, i de petit format, són excessivament senzills. Sap conjugar tots els elements que donen cos i contingut al quadre: llum, perspectiva, cromatisme, etc., però evidentment, la fascinació d’Itàlia i del seu art, no va tenir el mateix efecte en Grècia i Turquia. Hi manca la màgia, la sublimació que per l’art tenia Jordi Arenas.

No obstant, la mostra es respectable; és el consol a la mediocritat del resta d’exposicions temporals.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – UN VIATGE DESGABELLAT (IV)DOMÈNEC: HERE/NOWHERE:

El darrer a parlar va ser Domènec, que va mostrar un video produït l’any 2005.

“No passo per exposicions, sinó per espais públics a partir d’una proposta o invitació”

Un cop es produeix aquest pas s’informa, investiga, pensa, camina... fins que sorgeix la idea. Pel que fa a la seva mostra, aquesta va tenir el seu origen a Irlanda, a través d’una invitació del West Cork Art Centre dins el projecte Living Landscape. En la filmació es pot veure la intervenció de dos ferris que uneixen el port de pescadors de la illa de Baltimore (Irlanda) amb dues de les moltes illes de la costa sud-oest d’Irlanda. Un dels ferris, en la barra de la coberta de popa portava, “Here” i l’altre “Nowere” amb unes grosses lletres vermelles.

Segons Domènec, es tractava d’un projecte simple, tan sols de col·locar aquestes paraules en els vaixells. “Em semblava que formaven una excel·lent metàfora lingüística de la problemàtica del país. Es tracta d’un poema visual del paisatge, una petita xispa de color que es troben els ferris dins el mar”.

Domènec també va fer referència a la desolació de la població, deguda principalment a la emigració de molts dels irlandesos als EE.UU.

La filmació mostra un paisatge portuari i dels voltants, força desolat, ple de ferralla, brut, gens idíl·lic, bastant inòspit. També es pot observar com malgrat les paraules en vermell, la gent que agafa el ferri no en fa gens de cas, absorta amb la seva qüotidianitat o els seus problemes.

Un cop vista la filmació, l’espectador treu la conclusió que no se li ha dit res en concret i que simplement veu com una gent agafa un ferri amb un gest de lo més normal.

Pot ser un projecte de més agosarat, dins una intel·lectualitat poc compresa, perquè també s’expressa dins la incomprensió general, però bé s’ha de dir que Domènec ha agafat del calaix el que li ha vingut bé per aquesta mostra, doncs és de suposar que li tocava quota de Ca l’Arenas, i ens ha plantat el que li ha semblat, sense mirar si el visitant, que paga entrada però paga la despesa del centre a través dels impostos, li pot interessar o no. En realitat, no interessa gens.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – UN VIATGE DESGABELLAT (III) - MAURICI TORNER: TURISTA TERRORISTA

“Què faig jo quan vaig de viatge?. Faig totes les coses bàsiques”. És la pregunta i resposta que dona l’autor d’aquesta mostra, tot posant de manifest els dubtes sobre la seguretat a que està sotmès el turista, especialment desprès dels darrers atemptats de l’11 S i l’11 M

“I si ens feien a nosaltres mateixos terroristes?. Jo soc una bona persona” .Torner considera que hi ha una utilització del turisme, per convertir al turista en una persona vigilada, sospitosa, etc. fins a passar a ser un terrorista.

Maurici Torner pot posar en dubte la seguretat de les persones quan viatgem, però malgrat l’exhibició del passamuntanyes, la seva exposició no presenta realment cap denuncia ni cap missatge crític o punyent.

Torner vol posar de manifest el control i vigilància a que estem sotmesos, amb l’aparença de normalitat, de viatgers que anem pel món per visitar llocs i conèixer cultures. Però la seva forma de fer-ho es anodina, apàtica estèticament contra - cultural, però cau dins el sistema. Perfectament, passarà desapercebut... artísticament parlant.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – UN VIATGE DESGABELLAT (II) - SANTI CLAVELL: VIATGE INTERIOR

En el seu torn d’intervenció, Clavell a través de la lectura del seu discurs, va manifestar el seu voler defugir de la visió típica i tòpica d’un viatge, perquè no si sentia identificat. No obstant va declarar que “tinc poques coses clares a la vida, però si vaig tenir clar que aquest seria un viatge a l’interior. Preparar l’exposició m’ha servit per fer inventari i moltes preguntes. I no se si he trobat resposta. Per què serveix la meva pintura? Per què pinto?"

Clavell va reconèixer, amb sinceritat, sempre sincer amb si mateix, la seva pròpia mediocritat, però volent arribat amb aquesta exposició al fons de si mateix, amb la màxima expressió de la seva solitud. No se’n va estar de voler deixar al públic boca - badat per la seva pintura, plena de formes i incongruències, i fins i tot de moltes mentides.

Se sent privilegiat i orgullós de guardar “allò que hi ha a l’inconscient”. Tot manifestant que “no se si es una bona exposició, no se si soc un bon crític, no se quin es el meu resultat”, va acabar el seu discurs tot agraint a Ca l’Arenas el fet de poder exposar, tot dient finalment: “El que veureu només és escorça. El més important és invisible”

Veritablement, va fer bé Santi Clavell de reconèixer la seva mediocritat. La seva obra és desfasada, poc imaginativa tant en la tècnica com en l’ús de colors espais i perspectives, sense cap mena de traç i sense que l’espectador identifiqui en cap moment un viatge a l’interior, sinó un conjunt de formes inconnexes, on ni tan sols l’absurd hi és present.

Clavell va jugar amb pedanteria, el seu discurs amb la “benvolença” de l’espectador, que com que es de la seva corda, apreciarà lo inexistent; és a dir, no hi ha art, ni tan sols escorça, però de ben segur que l’obra presentada podría alimentar amb tots els seus dubtes, un purificador foc de sant joan, el del proper 24 de juny 2008.

CENTRE D’ART CA L’ARENAS – UN VIATGE DESGABELLAT (I)

Si el passat 6 d’octubre en l’inici de la temporada, la combinació d’exposicions a Ca l’Arenas va ser veritablement encertada tant pels estils com per la qualitat exposada, les que es varen inaugurar el passat divendres, dia 21 de desembre mostren tot el contrari: desencert i desencís.

La "troupe" de Can Xalant directa o indirectament, hi tenen la mà trencada en esgarriar un centre d’art amb excessius dalts i baixos, que en res s’avenen amb la voluntat dels germans Arenas.

En les paraules d’introducció de Sergi Penedès, president del PMC que no es caracteritza precisament per una gran fluïdesa en l’oratòria, va fer esment del canvi de les quatre exposicions existents – dues ja ho van ser-ho un mes abans – i totes elles fent referència al tema central d’aquest any, el viatge, que en aquesta temporada es complementa amb activitats alternatives com són un cicle de conferències, de les que ja se n’han fet quatre i en resten tres.

Igualment, va anunciar als presents els diferents canvis en els blocs de viatge pel que fa a la mostra del primer pis Traveling circular, on els diferents artistes de la ciutat cedeixen els seus quaderns per a l’exposició.

Penedès, igualment va aprofitar per anunciar les activitats de Can Xalant, en referència al dibuix de còmic, i finalment, va acabar la seva intervenció tot anunciant la continuïtat com a activitat complementaria dels tallers d’art per a les escoles, amb molt d’èxit, i informant als presents que passat Reis, l’Associació d’amics de Jordi Arenas veurà la llum, essent la seu de l’entitat el mateix centre d’art, tot i que d’aquest tema s’informarà degudament durant el mes de gener.

Tot fent esment, amb alguns petits comentaris, de les diferents exposicions presents fins als propers mesos de gener i febrer: Sala 1 – Santi Clavell: Viatge interior – Menjador: Jordi Arenas. Apunts i quaderns de viatge: Grècia, Turquia i Tunísia – La Galeria. Domènec: Here/Nowhere i Maurici Torner a La Finestra: Turista terrorista, va cedir tot seguit la paraula als artistes.

ELS TRESORS DEL MESTRE ESCULTOR MANUEL CUSACHS (II): EXPOSICIÓ

Tal com ja s’ha esmentat, trenta tres son els retrats en bronze exposats en aquesta mostra. Trenta-tres obres que mostren sense trampes ni embuts, rostres de personalitats absolutament dispars, que però que se’ns dubte, per al mestre Cusachs tenen el valor de l’amistat, de l’admiració, del respecte i del reconeixement tant a nivell artístic com pel fet de ser catalans.

Cusachs no amaga res de cada personatge i ho mostra ben clarament no tan sols a través de la seva obra escultòrica, sinó mitjançant els seus escrits que el magnífic catàleg reprodueix.

Les seves bones dots d’observador queden perfectament reflectides en el treball acabat, però son els esbossos i dibuixos a llapis els que tampoc deixen indiferent l’espectador. La traça del mestre es ferma, precisa, plena de detalls, exposant amb concisió i exactitud els trets més peculiars de cada personalitat.

No hi ha ni fredor ni buidor en cap dels bronzes. Hi ha mestratge, sense oblidar la calidesa, la tendresa, la seriositat, l’austeritat, el caràcter, la voluntat, la fermesa, la simpatia i tantes i tantes qualitats, defectes i virtuts dels personatges reproduïts en bronze, però amb l’essència i l’esperit de l’ésser humà que el mestre Cusachs, òbviament, va captar i transmetre en l’obra acabada.

Des d’aquesta crònica no es vol fer incís en tal o qual personatge; seria una discriminació que cap es mereix. Tan sols reconèixer que l’Armari Blanc guarda la memòria personal i intransferible de tota una vida, de tota una generació, de tota una època; l’Armari Blanc és senzillament la història reflectida en l’art.

L’exposició romandrà oberta fins al proper 10 de febrer de 2008.

ELS TRESORS DEL MESTRE ESCULTOR MANUEL CUSACHS (I): DISCURSOS i LECTURES

El dijous 20 de desembre, l’Armari Blanc de Manuel Cusachs es va obrir per a tots els mataronins, en una magnífica exposició on es mostren 33 retrats fosos en bronze, de personalitats absolutament dispars, que però que al llarg dels anys van captar l’atenció del mestre.

Un nombrós públic va omplir el primer pis de l’Ateneu Caixa Laietana. Per motius de ple extraordinari, no hi havia cap polític, però si Carles Marfà, director del Museu Municipal, i en realitat, pocs eren els artistes presents, entre ells, Perecoll, Albert Alís, Antoni Luis, president de la Sant Lluc i alguns dels associats a aquesta entitat, al igual que persones vinculades al món cultural de la ciutat. També, membres de l’entitat d’estalvi, entre ells, el seu director, Pere Antoni de Dòria van voler estar presents en aquest esdeveniment.

En nom de Caixa Laietana, el seu president Jaume Boter de Palau, va adreçar unes paraules als presents, tot posant èmfasi en el fet que la mostra que s’estava inaugurant, prèviament havia tingut una excel·lent acollida a la sala de la Pia Almoina de Barcelona.

Per a Boter, l’exposició presenta una col·lecció excepcional, “feta amb tota dedicació i llibertat...”donant a conèixer la seva "empremta espiritual i ideològica. L’artista presenta la seva autentica carta d’identitat”

Boter també va destacar l’admiració de l’artista tant per personalitats celebres com Salvador Espriu, Joan Fuster o Josep Pla, com per les de tracte més quotidià com eren Terri, Manuel Cuyàs, Pere Sans, Ventura Ametller, etc. en l’àmbit mataroní o a Argentona en Jaume Clavell. En conjunt “un univers molt ample amb personatges idealitzats amb els qui va mantenir estrets lligams”

Finalment, Boter de Palau també va fer esment a unes paraules que l’escriptor barceloní Josep Ma Espinàs va dedicar a Cusachs, tot fent referència en la seva rica capacitat d’observació.

“No se si son obres d’encàrrec, però si són obres de llibertat. Les ha fet perquè lo ha vingut de gust... Cusachs va donar vida. Ho va aconseguir amb els seus bronzes".

Amb la satisfacció de Caixa Laietana i amb els agraïments de rigor Boter va acabar el seu parlament, tot desitjant “un Any Nou ple d’art i bones propostes”

Tot seguit, l’artista Manuel Cusachs va prendre la paraula, tot llegint el pròleg del magnífic catàleg editat per Caixa Laietana, i on emocionat, va fer esment als orígens de l’armari blanc, “que estava col·locat a l’entrada del meu dormitori i durant tota la meva infantesa, hi vaig passar-hi pel seu costat. L’havia construït el meu besavi matern a la fusteria que tenia als baixos de casa meva... Per a mi era un element més de la família i em feia gran respecte i al mateix temps em seduïa".

“L’armari és el sinònim inventat de l’intangible, prestatge del pensament on tenim estibats molts propòsits que el temps alliberarà si n’obra les portes per fer-los realitat...”

Cusachs també va destacar en la seva lectura la importància que l’armari guardés la seva curiositat com les imatges que al llarg dels anys el pensament va mitificar

Finalment, un petit grup d’actors de Sala Cabañes, encapçalats per Josep Ma. Cusachs, va donar lectura dramatitzada a diversos escrits de l’artista en referència a la seva visió i opinió de personatges com: Salvador Espriu, Lluis Terri, Joan Corominas, Lloll Bertran, Miquel Martí i Pol o Josep Ma, Flotats, entre d’altres.

Una quantitat excessiva de lectures, que a excepció del mateix Josep Ma. Cusachs, la resta d’actors va interpretar com si es tractés d’una representació dels Pastorets, sense donar vida i caliu als personatges, i amb una entonació i modulació reiterativa, habitual en les representacions de l’obra nadalenca.

Va ser doncs, un fet a lamentar. Les notes del mestre Cusachs, que es poden llegir en l’esmentat catàleg, son d’una gran sensibilitat, plenes de matisos i de detalls, on dolçor i tendresa conjuguen perfectament amb dosis de bon humor, sense desmerèixer els trets característics de cada personatge, mostrant la gran capacitat d’observació de l’artista, plasmada tant en els textos com en l’obra escultòrica.